Si llegim les mirades, podrem anar més enllà.

Destacado

Com a simple observador de la vida, aparador de realitats i balança de criteris, tendències i ideologies religioses o polítiques els anys encoratgen a pensar per compte propi i a decidir sobre el que m’agrada i el que no. Desencisat per patums que m’han caigut del cavall on el meu imaginari els situava i d’altres que sota una aparença més gris m’hi han ressorgit amb força i criteri prevalent per damunt dels de més.mirades
La informació s’apilona en el rebost de la memòria personal i les etapes viscudes estableixen els paràmetres comparatius.

Els qui vàrem néixer a la postguerra i teníem un vestir i lectures peculiars , vàrem ser indexats com comunistes sense deixar-nos dir que ni sabíem que volia dir. Delegat d’aula, més tard d’estudis , professor encara molt jove en moments en què ressonaven crits pel procés de Burgos em varen detenir vàries vegades i portat a comissaria de Via Laietana. Res important, només per repartir butlletes que va imprimir Els amics de la Unesco amb unes imatges del dictador eixugant-se el cul amb Els Drets de L’Home. Però d’aixó ja fa molt temps i formen part d’un capítol ja polsos. Més tard vaig viure a Euskadi al País Basc on encara hi ha qui anomena Vascongadas i que eren considerades Províncies traïdores és el nom amb el qual es va qualificar a les províncies de Guipúscoa i Biscaia per part de la propaganda franquista després de la promulgació per part del general Francisco Franco a Burgos, el 23 de juny de 1937, del decret llei  247,quan encara no s’havia complert un any del començament de la Guerra Civil espanyola.
Una època feixuga per viure allí però em vaig inscriure en una ikastola per intentar entendre la seva llengua i entrar a aprofundir en els seus costums. No vaig viure cap atemptat però si dos metrallaments en ple carrer de membres d’ETA , un d’ells Apala en ple carrer Sant Pedro de què aleshores anomenaven Fuenterrabia. Jo portava el meu fill Oriols als braços, només tenia cinc mesos.

Tot això esculpeix la traça de la memòria i ens fa més refractaris a segons quins plantejaments polítics i més permeables a llegir les mirades. Les Mirades , aquesta gestualitat tan ferma que no té idioma ni traductor i que sovint denota l’engany en personatges polítics, siguin del color que siguin. 
Per això noto que em faig gran i assaboreixo cada minut, cada instant de què la vida té dies tèrbols, altres foscos i sempre torna  a sortir el sol. però segueixo mirant els ulls, sempre directe.
12
Si llegim les mirades, podrem anar més enllà. Mai he pogut deixar de mirar als ulls i malfio del que quan hem parla no ho fa. Perquè en el fons dels ulls veiem el passat? És la màgia de les mirades, de l’ essència que transmeten i si com a fotògraf podem mostrar-ho… !, quin goig! Colecciono mirades que s’ arrenglo nen en la memòria del temps i cada una porta inclosa una història i un segell personal. Robar mirades és quasi una professió!.

8N una data d’inflexió en els moments que vivim a casa nostra.

8N una data d’inflexió en els moments que vivim a casa nostra.
Com a fotògraf procuro escriure amb imatges el dia a dia.
Una aturada general amb accions per cridar l’atenció internacional sobre l’agressivitat i mancança de llibertats que està sofrint Catalunya.
Mataró també ha sortit al carrer amb el desig de llibertat i del retorn a la Democràcia.

_MG_6580_MG_6586_MG_6578_MG_6577_MG_6562_MG_6555_MG_6550_MG_6545_MG_6536_MG_6534_MG_6520

_MG_6510_MG_6512_MG_6492_MG_6461_MG_6429_MG_6414n8-0n8-1n8-2n8-3n8-4n8-5n8-6n8-7

Resiliència psicològica i autoestima.

fullesCapbaix i amb un entusiasme exhaurit per a fer fotografies camino i entomo sentiments ferits, massa humiliats per a no expressar-ho amb paraules que no em són familiars. La natura com a mirall i referent d’una lluita constant i ferotge per sobreviure. Sovint parlem d’arrels quan ens identifiquem amb els nostres orígens, sovint ens sentim despullats en moments d’incertesa, com veiem en els arbres nus afrontant l’hivern i esgarrapant fort la terra que els alimenta. Al cor del Montseny, al Matarranya, al Massís Del Port, al Maresme, al Bages o a La Selva si mirem, descobrirem la traça d’una força resistent que dibuixa la resiliència psicològica que és la capacitat que té una persona per a resistir i superar agressions continuades. Aquesta actitud és directament relacionada amb l’autoestima. I en aquests moments és en perill i ens calen abraçades tan fortes com les de les arrels d’ aquests arbres.

Èric Vinàixa, el cantant que enceta el primer acte de la República Catalana

Èric3

Si desamoïnar és un verb a conjugar en moments difícils on convé destensar la corda de les nostres passions i somnis sovint estroncats per desavenien cies i forces que dissortadament intenten esborrar el camí de la traça que hem decidit seguir. Hi ha persones que tenen el do especial per fer-ho possible. Aquest dia en què tot semblava impossible i alhora possible, en què la rauxa ,era la pàtina que lluïa en un context de por. L’ Èric Vinàixa va encetar el camí de comunicar en veu alta al poble ras que volia un gest dels seus caps. Uns moments de incertessa però d’il·lusió compartida i que als ulls del món era precís i preciós per esbombar-ho.
Reconec que sóc un enamorat de la parla i de l’empatia de la gent de Les Terres de L’Ebre i aquest home esfilagarsat compleix amb escreix les expectatives i redibuixa el perfil que tinc dels que viuen riu amunt on els castells es fonen amb la terra i la mosca negra i els silurs competeixen per ser protagonistes.

VIDEO DEL PRIMER CONCERT PER LA REPÛBLICA

rep1

Èric1Èric2

Quan esteu a casa vostra i els forasters us insulten i befen ¿resteu impassibles?

Quan us sentiu molest en la casa d’un altre, marxeu?
Doncs quan esteu a casa vostra i els forasters us insulten i befen ¿resteu impassibles?.

man2
No puc ni vull comprendre el que passa darrerament a casa meva. La paraula prohibició s’ha instaurat al replà de l’escala i substituït per la més absoluta manca de diàleg i el to dictatorial esdevé el considerat en l’empara de la llei. És clar i evident que això denota un retorn ferotge a l’època franquista on calia reunir-se en la clandestinitat per fugir de l’opressor.
Recordo els meus temps d’infància a muntanya que sovint tenien protagonistes molt aliens a la meva manera de ser que irrompien en els nostres campaments a cops de pedra i amb crits d’una claríssima fòbia a tot el que es fes i s’escrivís en català.
Eren els anomenats jabatos de la Falange Española que solien anar uniformats i adoctrinats pels seus caps.
Ahir en escoltar les paraules d’en Rivera i l’Arrimadas va comparèixer el trist i lamentable record una vegada més. Possiblement és el que té tenir una edat.
Tot hom pot tenir una opinió diferent, però el que més em molesta i ofèn és que diguin sentir-se catalans, quan només han après la nostra llengua per infiltrar-se i procurar destruir-la.
Creiem que el relat de la por i l’odi ja no tenia cabuda en aquest segle i menys a les nostres terres que sempre han estat d’acollida i que amb la cultura els més joves ho tenien superat. Malauradament no és així i molt menys en els polítics que veuen en nosaltres una terra de conquista amb dret a cuixa.
El diàleg es pot mantenir amb què escolta i respon amb quelcom més que amb monosíl·labs, insults i amenaces. Penso intentant fer-ho lentament, a consciència per no caure en la provocació i un cop mastegat el quasi indigerible plat que tinc davant decideixo no escoltar més i tirar endavant. La indiferència pot funcionar entre racionals, però entre salvatges ho dubto molt.
I és que estic avesat a fotografiar la mirada de esers salvatges i mai no he vist cap igual a la de la policia que varen dirigir contra el poble. En apropar et pot sentir l’alè de la fera i us juro que la que destil·len tant ells com els que ahir ho consideren proporcionat era molt agre, molt àcid, fruit de la descomposició interna. Aquest és una síndrome d’una malaltia perillosa i els símptomes són evidents.

MODERNISME I GUERRA CIVIL, HISTÒRIES CREUADES.

Diumenge 8 octubre 2017.

_34A9369

Avui hem desconnectat de l’enrarit ambient creat a Barcelona i quasi cercant l’exili d’un poble bonic, senzill i un xic aristocràtic.

 

La Garriga,on en un marc perfecte per gaudir d’aquesta recordança històrica i interpretada pel mateix poble que es reafirma en el seu tarannà tranquil i acollidor.

Una pianola animava el matí i els vestits de l’època acolorien la jornada en un ambient quasi familiar.
Llegir el diari, fer un cafè i prendre el sol acompanyat per l’escalf de la serenor que impregnen el sentit festiu d’un poble que sap estimar que no vol saber de repressions tòxiques.

Un breu recorregut pels edificis modernistes i un tast dels productes de proximitat han emmarcat un espai on les mirades eren protagonistes.

_34A9177

Un mag genial En Fèlix Brunet ha aconseguit arrancar-nos un somriure i situar-nos entre la realitat i la ficció. Ha tret el nen que tots portem dins.

 

Un trosset més avall les paradetes de vins, embotits i llepolies també l’alimentaven._34A9317

_34A9360

Quan tornàvem descobreixo una placa a terra amb una data i el símbol d’una bomba. De bell nou el fantasma del franquisme ressuscita per recordar que just aquí La nit del dia 28 de gener, la Garriga rebia la primera onada de bombes, procedents de 10 avions Savoia-Marchetti italians. Encara en commoció, l’endemà al matí un altre bombardeig castigava la indefensa població. Les bombes incidiren especialment a l’encreuament de la carretera general de Barcelona a Vic amb la carretera que va a l’Ametlla del Vallès i a l’estació de tren, que quedà completament derruïda.

Almenys una bomba caigué en ple centre de la població, a l’encreuament dels carrers Figueral i Banys i causà greus danys. Diverses cases quedaren enrunades. El balanç tràgic fou un total de 13 persones mortes, 7 d’elles menors d’edat (inclosos dos germans de 6 i 2 anys). De les 13 víctimes, 8 eren garriguencs i 5 eren persones de pas o refugiades.
El dia 1 de febrer, els soldats de Franco entraven a la Garriga.

NO era la meva intenció trencar l’encant de la jornada, però sovint oblidem i malauradament la història es repeteix

Com a observador de la vida i com narrador en imatges intento ordenar les lleixes del rebost de la memòria..

De la importància del color en la fotografia documental

De la importància del color en la fotografia documental.

Sovint menyspreem les imatges en blanc i negre perquè semblen respirar el passat.

La premsa senzilla és també directe i si la imatge és directe i descriu la traça del moment té un encant periodístic molt particular. El color actualitza, indexa les modes i situa el personatge en l’entorn.

El blanc i negre esdevé síntesi del gest.

Són apreciacions personals bo pas un dogma de fe i formen part dels recursos que el fotògraf té a l’abast.

A Visa Pour l’Image a Perpignàn. Potser el màxim exponent de la fotografia periodística documental, es veuen poques imatges sense color. Si ni hi ha alguna sol ser molt bona!.

Aquesta és la imatge que jo no volia fotografiar per no comprometre’ls, però que era realment la clau!

_af_8270

Sortir al carrer en aquests moments és rebre un bany d’emocions. El poble exterioritza les pors i angúnies amb abraçades i petons.

Els més vells confessen que han retrobat una ferida que creien cicatritzada i coincideixen en afirmar la plena confiança en Els Mossos que creuen que és l’única força que els protegeix.

Comentava un avi que mai havia mirat tan enrere com aquest referèndum i que sempre que el neguit li esqueixava el cor, trobava una mossa o un mosso que li retornava la serenor.

Aquesta és la imatge que jo no volia fotografiar per no comprometre’ls, però que era realment la clau!

mossos

Conjugar el verb Desamoïnar, és necessari i de prescripció mèdica per guarir la malaltia de la por i la inquietud. 22137148_10211322679638058_3536453970626335871_o

A aquesta gent tan nostra s’han afegit Bombers, Adfs, Mestres, Sanitaris i l’exercit d’avis que dediquen la seva saviesa i temps a fer la resistència encarrilada a què el poble es comuniqui.

10679850_10205625481536186_8486404148405088311_o
El whatsapp no té edat i és la multicopista del segle.

A tots ells que ho fan possible gràcies!.

Les llàgrimes entorpeixen la mirada.

as

Escriure en aquests moments és emotiu i difícil alhora. Les llàgrimes entorpeixen la mirada que no vol ser selectiva com tampoc els sentiments.  anys que pentino cabells blancs i tal volta cada dia menys. Avui tinc sensacions molt diferents i contradictòries però que coincideixen en un punt màgic. Aquest s’anomena solidaritat i el conjuguen molts elements de la nostra societat.
Avui he palpat unes sensacions que feien vibrar. L’afecte del poble pels qui vetllen de la seguretat. Mossos, Bombers, Policies locals, Adfs, Mestres, Sanitaris, Avis resistents que han cuidat dels nets mentre els pares votaven, i també pels Batlles locals , pels polítics de proximitat, pels pagesos i com no pels Pakis que han estat al peu de la intendència en hores inusuals, pels metges i pels qui dediquen la seva vida entorn d’entitats com Òmnium i l’Assemblea, també als meus companys fotògrafs i periodistes. A tots els voluntaris i als jubilats que són la resistència més ferotge d’un poble que s’organitza envers la ineptitud i desproporcionada resposta a uns somnis que vulguin o no anem fent realitat.

Amb orígens Terrassencs em considero mataroní aferrissat i sóc conscient del valor que té el meu ofici de fotògraf en testimoniar cada etapa. Estic molt orgullós de ser Mataroní, moltíssim i cada dia més , malgrat el comparteixo amb el Delta de l’Ebre on sembla que també m’entenen.
Explicar a la Universitat com evoluciona el meu país m’omple bona part del temps, i dibuixar el perfil d’aquest poble que em va acollir m’honora. Per això en aquests moments difícils ,vull compartir sentiments i imatges amb els protagonistes que ho fan possible. Gràcies, gràcies, gràcies us estimo!

Compartir les imatges amb els protagonistes no et preu , sense ells res és possible. El camí que dibuixa la traça d’aquest poble es redreça i potser haurà de driblar paranys i embats ferotges dels qui no saben ni volen entendre el que vol, dir democràcia. En els qui ens tranquil·litzen amb el seu saber fer cal agrair lis conjugar un verb quasi inèdit…. Desamoïnar.

Carta oberta al Sr. Enric Millo.

22221843_1343232529109251_6687605191448372934_n

Carta oberta al Sr. Enric Millo.

 Vostè és el responsable de la irresponsabilitat. Vostè és l’odi personificat, de la manca total pel respecte pel poble que diu representar, de la força bruta i del menyspreu a aquells qui durant molts anys creien que això no es repetiria. 

Com a fotògraf avesat a fotografiar animals salvatges no en conec cap amb la mirada tan embogida com els qui ahir varen ferir quasi un miler de ciutadans entre les que vàreu escollir avis i noies per no precisar més esforç.

Possiblement la diferència entre aquests animals salvatges és que aquests són una “ESPECIE PROTEGIDA”.

 Seria feliç que ben aviat fos una “ESPECIE EN EXTINCIO” com li desitjo també a vostè.

Quan no és per accident i és refusa amb afirmacions a posteriori en què això és el que cal fer…. no calen més paraules. Gràcies per torna-hi. Per si algú tenia dubtes del que és i representa vostè i tot el seu infame partit.