Tanquem el cercle d’un any que possiblement passarà a la història com a excepcional per la magnitud de la tragèdia que estem vivint en l’àmbit mundial i la quantitat d’éssers que s’ha endut.
La sacsejada que representa les pèrdues humanes davant l’impossibilitat de fer res per evitar-ho i haver de restar impassibles, per no poder retre el darrer homenatge o l’adéu més íntim als qui veien cloure anhels i desitjos en la solitud d’un hospital o residencia.
És possible creure que en sortiríem més sensibles, més forts, com a resposta a aquest fet tan fort com desconegut. 
També hem descobert el grau de desprotecció del nostre sistema tant sanitari com polític, avesat a temps de bonança i a navegar en aigües tranquil·les on no cal ser mariner.
A casa nostra vàrem veure com la figura del nostre president Quim Torra feia pales la seva càrrega humana i responsable al peu del canó, aïllat en el seu despatx mentre la classe política aprofitava el moment per destituir-lo. 
Una vegada més els partits van mostrar la seva baixesa moral. Comuns, Socialistes, Ciutadans i ERC van veure en el moment on el, poble patia la seva oportunitat per arribar on des del respecte i la netedat política mai haurien pogut accedir. 
Veiem un vicepresident encongit, no feia, cap gest en pro del Molt Honorable Quim Torra, una actitud que varen aprofitar els qui mai s’han posicionat en favor de la independència i que ja varen gaudir de la destitució i empresonament dels presos polítics. 
Un Parlament amb un president gris i dúctil que com gat escaldat fuig de posicionar-se.
La pandèmia va subratllar els sentiments de partit i lluny de ser garants dels interessos del poble, han desfermat una lluita aferrissada per fer bandera. Els qui prometien una república i un està independent, han negat reiteradament els seus orígens i ara no tenen cap mena de pudor en pronunciar el seu discurs en castellà davant la tomba de Francesc Macià. O fent-se la hi foto amb l’àvia que es va vacunar malgrat el no poder tenir els familiars a prop.

Tenim memòria i el poble respondrà a les urnes. Prous Icetas, prou Colau, prou Rufián i prou Tarda, 
prou, Jèssica Albiac h i l’exercit de Erkys mercenaris en espais públics. 
Aquest joc brut és el vostre autoretrat.

Assegut al cafè de la plaça, intento mantenir distàncies tan físiques com en l’ideari. Sota els porxos ressonen tota mena d’expressions en boca d’un autèntic ventall de personatges tant reals com diferents.Als vidres un rètol ens recorda l’ús de mascaretes.
En un racó i com si fossin apestats, Xisco i Pere juguen al dòmino enmig d’una barrera de fum del tabac -Caram quina boira!, els engego. -ens diuen «els calafatejats», per la quantitat de quitrà que portem als pulmons. Al fons un televisor que ningú mira i un cartell de Festes de l’any passat.
Entra Pepet com un braç de mar -Bones! -Molt bones! Això acabarà com una picada de fesols.
-¿i açò? -els manyos ja són aquí tocant els collons.
-No veus que arriben tots infectats i ho escampen! -Veigues quina xalera porten i quin canguelo quan tornin a Saragossa. Es fa silenci, arrepenjat a la barra un home repentinat amb un jersei al coll, polsereta i mascareta a joc lluint la bandera espanyola doblega el diari amb una foto del rei. No diu res, tampoc cal.
És un diàleg de mirades. No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.
Entra Mari. -Xica posem uns pastissets de taronja i un caferet!. -El vols fred?. -Ah pos sí molt millor!.
Tere darrera el taulell porta un combat entre el tapaboques, els guants i el punyeter o ruixador.
Una veritable maquina, un no parar!.
-Li porto unes olives?-Una altra cerveseta?
Ha vist que jo prenia notes i quan ha pogut em pregunta. -¿que vostè és escriptor?
-No, però estic aprenent paraules noves per a mi. 
-No es pot dir res que tot se sap!.
I així una estona més.

Tòpics i típics.
Desconnectar possiblement és un tòpic típic de vacances.
Vivim en un món de tòpics i en un país de tipismes arrelats fins a la medul·la del sistema i de l’ideari ranci que converteix els símbols més casposos en connotacions quantitatives de l’espanyolisme cavernari. La imatge d’un bou retallat a l’horitzó, uns tatuatges amb simbologia nazi i uns braçalets acolorits amb la bandera preconstitucional mesuren el grau sublim de patriotisme.
És l’olor de colònia d’un temps, la naftalina, la caspa.
Avui de camí al Port, he passat per Tortosa, una ciutat ancorada entre símbols franquistes i eclesiàstics. Vora un riu que n’ha vist de tots colors i poc cuidat pels qui s’embolcallen amb banderes nacionalistes. M’agrada escoltar el parlar de la seva gent, prendre nota. Ara el nucli antic com moltes ciutats aplega més mots, músiques i olors àrabs, que catalans.
A Roquetes, la llibreria de Maria Cinta Valldeperez, és un autèntic rebost pels addictes a la lectura.
Carregat de material per llegir he decidit deixar les càmeres uns dies i esmolar l’interès per recopilar informació, tot emplenant les lleixes del rebost de la memòria.
Si bé la lectura dels articles de Jordi Galmes i en Ramon Cotarelo als que em confesso addicte, són com el cafè que empeny el cicle diari, necessitava fer un repàs per una etapa viscuda intensament i fer-ho de la mà del que considero el meu «Primer de la corda».
Carles Puigdemont.
M´EXPLICO Dela investidura a l’exili.
Xevi Xirgo ha fet molt bona feina.
Sovint Cotarelo sembla Nostradamus quan denuncia actes i actituds de personatges en què l’ideari col·lectiu creu o va creure, tant com per llençar-se al carrer per defensar les urnes. Possiblement molts dels quals s’han vist traïts. Cauen les caretes i els atacs en els mitjans són ferotges i sense escrúpols.Tv3 li ha vetat la seva activitat com a tertulià de forma descarada i un autèntic escamot de mercenaris se li han llençat al coll al Twitter. Es faci’l identificar-los, molts són contes anònims amb més pena que glòria. D’altres foragitats de diferents partits canvien de color en girs camaleònics per no perdre la cadira.
Són símptomes que configuren una síndrome característica, una malaltia de partit, d’una artèria ofegada per la línia a seguir. El camí a una trombosi. A la fi.
Llegir M’Explico destapa les cartes ocultes. Totes! Unes i altres. L’autor ho manifesta quan diu obertament que en alguns passatges no quedem bé.
En les 677 pàgines d’autocrítica i inconformisme girem les cartes, descobrim els fuls i els taurs.
Necessari, imprescindible, recomanable. Un llibre per transferir de pares a fills.
És semblant a l’efecte de llegir Desmuntant Societat Civil Catalana de Jordi Borràs. On veus que tot és repetitiu.
El rebost de la memòria és ple de mitges veritats o grans mentides. I els mateixos mentiders.
Són tòpics d’un país de típics manipuladors amb llenguatges més propers a l’argot taurí que al respecte pels drets de les persones. — con Toni comin, Clara ponsatí y Carles Puigdemont.

Escric com a necessitat de plasmar el que penso. Malgrat que l’ofici no hi ha un objectiu per desenfocar la realitat ni teleobjectiu per apropar-me als meus ni a tots els que estimo.

Arrenglo-no lletres, mots, mentre navego despert en un somni inacabable, incert. Des del confinament descobreixo amics i en retrobo d’altres perduts en el calaix de les presses i la inèrcia del viure.
Escric perquè el corrector em fa la feina d’eliminar paraules que podrien lletraferit, portat pel meu subconscient i l’esperit de revolta que porto dins.
Escric amb passió més que expertesa. Possiblement els accents els passa el cor i les comes, els anys.
Llibres començats, poemes inacabats, apunts… Són la paleta del pintor desendreçat que em dibuixa el perfil. ¿Mandrós? No crec! Fins al moment he pogut, malgrat les patacades, omplir cada minut de la meva vida intentant fer feliços als que m’envolten, possiblement a l’espera d’envellir per anar acabant els projectes. Ara i de forma inesperada, tinc temps, no tinc son i gaudeixo dels records del calaix de la memòria. El meu rebost.

Tractament de Molt Honorable.
Si algú ha rebut mai tantes vexacions, befes i insults per part de la bancada opositora més semblant au un galliner al Parlament, aquest ha sigut Quim Torra.
Un fet que dibuixa el baix perfil ètic, i cultural d’aquests grups que només volen treure rèdit de cada situació, en favor propi en lloc d’afavorir el poble qui els ha escollit. 
La paciència infinita d’aquest home s’apuntala en uns pilars de cultura, respecte i sentit de país i el fa impermeable als atacs sorneguers i superflus per la naturalesa dels continguts sovint sense fonament i fàcilment rebatibles.El poble ras, venia d’un època que el mar polític era bastant planer, però a partir del  9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. El poble ras, venia d’una època que el mar polític era bastant planer, però a partir del 9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. 
Socialistes i Comuns fent costat a la Dreta més rancia i a la Ultradreta embogien en un hemicicle transformat en circ mediàtic que va fer les delícies dels fotògrafs captan-ne els detalls que caricaturitzaran aquesta època.
Quim Torra aguantava estoicament contestant amb la saviesa dels cultes. El seu posat missaire i educat contrastava amb els gests i xiulets de l’acarnissada gresca capitalitzada pels Carrizosa / /Arrimadas. Grollers i maleducats però que comptaven amb l’anuència mal dissimulada de Icetes & Cia.
Stop! Ara emmudim, per una causa comuna. Com si no ho fos aleshores. Tothom resta confinat a casa!
¿Qui ho va demanar primer? El Molt Honorable Quim Torra. 
Tampoc aleshores l’escoltaven, però si el seguien befant i fent-ne burla. 
Ara «POR REAL DECRETO» el que era un disbarat, toca acatar-lo tots. 
El President dóna positiu i no pot fer més que aïllar sé a La Casa dels Canonges. No pot cuidar de la seva família i ho fa pel seu país. El veiem cansat, però no abatut, en un espai senzill, un ordinador damunt unes caixes tapades amb una tovallola. Ell és així. 
És el capità d’un vaixell on la cuina fa olor d’ous ferrats i el bany de colònia familiar. No viu en un decorat, no li cal. 
Estic orgullós del President Torra i de com gestiona el que és a les seves mans. 
EL President Carles Puigdemont, no va errar en escollir-lo. I tampoc en Crear una resistència exterior.
Mentrestant Espanya es desgasta en viure en constant «alzamiento patrio castrense» i els llimacs de casa s’arrosseguen llepant-los el camí.

Avui és una jornada especial, celebrem el meu aniversari a casa sense els fills i néts. Els meus aniversaris solen caure en moments especials.

Fa dos anys hem tancava voluntàriament a la presó simbòlica que es va instal·lar a la plaça Santa Anna en protesta per l’empresonament dels polítics.

He despertat amb la llar engalanada com si es tractés d’un festival. Globus, pancartes, un pastís amb forma de càmera fotogràfica i el regal més ben escollit per animar el dia. El telèfon el WhatsApp, el Twitter, el signa’l, el Telegram i el mail competien amb el telèfon per felicitar-me, vaja, un desfici. A casa, avesats al silenci, se’ns acumulava la feina. És el que té tenir molts coneguts i amics i com diu l’amiga Imma, haver viscut moltes vides acumulant records que tal volta són els millors tresors. El sol tot just s’aixecava quan les notícies no milloraven en vers el tema del virus. El Departament de Salut ens informa que en les últimes hores s’han mort 23 malalts de la Covid-19 a Catalunya. A més, hi ha 472 casos nous. Del total de casos acumulats confirmat fins ara, han mort un total de 41 persones amb el coronavirus 2019, totes elles amb patologies prèvies. El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya llença la campanya #JoActuo per promoure el confinament a casa i explicar els motius solidaris d’aquest gest per superar el coronavirus. Itàlia confirma la mort de 345 persones més pel coronavirus. El país transalpí ja registra 2.503 defuncions. A més, avui hi ha 3.526 casos nous. Però a Espanya segons sembla, això no els fa ni fred ni calor i mantenen com és habitual la seva negativa a aturar i aïllar les autonomies. Sánchez reitera que no confinarà Catalunya, tal com insisteix el govern de la Generalitat. La imatge del dia sembla extreta d’una pel·lícula d’en Berlanga. Un ministre i dos militars carregats de quincalla representen l’equip nacional amb grandiloqüents gests castrenses fent proclames contar «el enemigo».  Més cautes però amb cara d’emprenyats aquí dos científics, la consellera de sanitat i un eixut conseller de governació que a més d’aconsellar-nos, fa el recompte d’infractors i detinguts per no obeir els consells. El Científic Oriol Mitjà es mulla i ocupa informatius de tot l’estat i les befes de les cadenes estatals sobre el Molt Honorable Quim Torra estan a l’ordre del dia.  La pandereta segueix sent l’instrument que acompanya i perfila l’altre tema prioritari sobre la fortuna del Rei i el seu llegat.  Felipe VI es reunirà demà amb Pedro Sánchez i farà un missatge institucional a les 21.00 adreçant-se a ‘la nació’. TOT PER DEMA, no ens estresséssim. Sánchez dóna suport a la decisió de Felipe VI respecte de Juan Carlos I i la suposada renúncia a l’herència. POS CLARO Un Sant Jordi confinat es postposa La Cambra del Llibre de Catalunya, que aplega el Gremi d’Editors, Gremi de Llibreters i Gremi de Distribuïdors emprenen accions conjuntes contra la crisi. Dolors Bassa, aïllada a Puig de les Basses perquè té símptomes del coronavirus. Diumenge, el conseller Josep Rull també va ser aïllat, en el seu cas a la infermeria dels Lledoners, per haver estat en contacte amb un positiu de coronavirus. A més, divendres es va fer el mateix amb Jordi Sànchez, per haver estat en contacte amb un possible cas.

Mataró

L’erotisme és tan necessari com respirar i les línies que li donen forma són les mateixes que trobem en la vida, els éssers i els instruments. El bosc eròtic es pot veure a bocins o en el seu complex total.
En Xicu Cabanyes  possiblement ha begut de totes influències i en fa balanç en cada peça, en cada detall.

Recórrer els camins que ha traçat pel bosc coordinen la seva obra i fer-ho conjuntament amb Ramon Cotarelo i escoltar-los produeix una sobredosi d’informació.
Em sento superat, necessito aturar-me i pair una a una les peces, capir el missatge i si és possible extraure’n una imatge.

La molsa embolcalla els ferros doblegats amb la força del mall tot recobrint les pedres i els arbres que intenten sorgir com bonsais entre malucs, pits, clítoris i penis gegantins.
Cau la nit i amb la llum del taller encetem una aula magistral on els mestres s’entaulen en una xerrada titànica. Cada un a la seva, no afluixen. La raó no és de ningú, hom la té. Els anys i el seu llarg recorregut els prepara com corredors de fons. Envoltem un llarg taulell que ha estat testimoni de més de cinquanta anys de feina. Al damunt s’hi apilonen eines, peces a mig fer i cabassos de records.
A sota un gat ens frega les cames suplicant una carícia. Cloem la jornada recopilant flaixos de tot el que hem vist. 

Caminar és el primer que aprenem a fer, més tard parlem…. Catalunya és país de caminadors, sovint cercant el somni. Milers, molts milers vàrem traçar el camí de la república i la llibertat.

Han passat 10 anys de la primera consulta popular a Arenys de Munt i les coses canvien i acceleren molt més del que podíem pensar. Vaig tenir la sort de ser-hi i des de les hores anar seguint amb la càmera a coll tots els esdeveniments. Les constants sempre les mateixes. El pacifisme per part nostre i el NO al diàleg per part de l’estat espanyol. Ens fem grans i malgrat que les forces no són les mateixes les ganes de plantar cara, encara s’accentuen més. Ens han pegat i segueixen pegant, tot per voler ser lliures. Com el que té un ocell en gàbia i quan se l’hi escapa, li recaragola el cap. Per ells som un botí de guerra i els seus seguidors semblen tenir tots el mateix patró emmotllat per l’odi, la rancúnia i l’esperit feixista heretat de pares a fills. Una vegada més amb llàgrimes als ulls he sortit al carrer embadalit per tanta dignitat en grans i petits.

Descriure silencis possiblement és, més faci’l per un fotògraf que per un cantautor.
Quan vius en un marc de privacitat de llibertats on l’expressivitat emmudeix les paraules, la creativitat accelera el pensament i prenen vida els mimetismes.
La censura fa ressorgir paral·lelismes que s’extrauen del rebost de la memòria i veuen la llum de bell nou.
En èpoques de resistència, totes les disciplines artístiques s’han vist reforçades. La revolució ha donat inèrcia a la creativitat i en les etapes benestants i tranquil·les els creadors sovint han viscut, dels mecenes que tenien el poder.
El cartellisme com a cop de puny al carrer, la poesia transportada com a cant de revolta va esdevenir cançó de protesta escoltada amb esnobisme o rauxa segons el moment i la pintura transgressora poc compresa s’amuntega en museus contemporanis.
Altrament la fotografia pren consciència i converteix el fotògraf en testimoni de la realitat, fixant-ne els instants decisius que encapçalen tots els canvis històrics i moviments socials.
En aquests moments, els qui tenim emmagatzemades mirades i gestos que recopilen els canvis, tenim un tresor d’incalculable valor. Cal saber gestionar-lo i no deixar que res ni ningú ennuvoli la seva trajectòria. És un llegat pels qui ens segueixen que possiblement el comprendran en un format digital.
És per això que avui més que mai, la càmera en mà i el cap fred es converteixen en una eina de pes i talment un testament vital.
Conscient, tranquil sense pressa, però decididament ferm a seguir escrivint aquesta traça del poble que vàrem heretar dels nostres avis i pares, em plantejo sortir al carrer mentre les cames m’ho permetin i el cor m’ajudi a enfocar i el cap no accepti desenfocar el que ens manin.
Amb els anys aprens a triar, com el qui cull bolets el que creix al sol i el que ho fa a l’ombra. El que és comestible de qui és tòxic i seguint el paral·lelisme com conservar-ho, assecar-ho o confitar-ho.
M’autoimposo donar corda a aquest rellotge, sense tensar la massa, per poder escoltar el seu tic tac mentre pugui i fer-ne un llegat.

Nit màgica de llums, records, sentiments en un lloc emblemàtic. La Mireia i jo sabíem que podia esdevenir una fotografia única i irrepetible. Un mes abans ja visitàvem diferents llocs per calcular l’angle i hores de llum.
En consideràvem tres de força impacte, però volíem incloure la Via Làctia que en aquesta època es mostra un xic massa vertical. Vàrem fer proves i no quedava massa al nostre gust. 
Es va suspendre l’acte el 11S pel mal temps i finalment aquesta nit del 1O ja érem en el punt afinat a toc de Gps.
Uns núvols pugen a l’escenari mentre el sol tenyeix de roig les roques, s’encenen els 131 fanals en honor als presidents de la Generalitat mentre la lluna com un balancí ens acarona en un espai on pensàvem estar sols tot gaudint el silenci, però «els catalans fem coses i les volem veure en directe» perquè estem acostumats al fet que ens capgirin intencionadament el relat i si poden utilitzar-lo en contra nostre.

En una de les fotografies vaig aplicar una tècnica que permet extraure una estela de cada punt de llum.
Volia representar la traça en la història de cada un dels presidents, una es fonia i s’allargava . Per un instant em transportava a Waterloo. 
Milers d’animes eren amb nosaltres, avis i famílies cantant, plorant d’il·lusió i potser de ràbia continguda. Com sempre érem una multitud organitzada i sorollosa, i no va quedar ni un paper. Volíem immortalitzar el moment i ja ho teníem sols quedava tornar a casa i recordar dissortadament aquesta data que va marcar el calendari.
Com testimonis de la realitat del nostre país érem conscients de la vàlua de la nostra feina. En tornar a casa ens creuàvem amb centenars de cotxes que hi anaven malgrat era un dia laborable. Calia descansar una estona per afrontar la resta de la jornada tant històrica com reivindicativa amb les nostres eines que no són altres que les càmeres.
Mostrar al món que som pacífics però irreductibles és també carregar d’intencionalitat el llenguatge fotogràfic.

No fa tant de temps.
El mot rebobinar era freqüent i amb una simple maneta o motor, replegàvem la pel·lícula dins un rodet metàl·lic que protegia la seva virginitat dels efectes de la llum.
Les imatges generalment en número no superior a trenta-sis, s’arrengleraven per ordre de captura i podien ser de dies i anys diferents, en el seu ADN no portaven ni el tipus de càmera, objectiu, hora ni data per ajudar els historiadors. Eren captures engabiades en unes tires negres que calia tractar amb cura i totalment a les fosques.

En un capriciós procés de tres banys i un assecatge, les imatges sorgien com un miratge.
N’eixien al redós d’una llum vermella i en passar per un artefacte diabòlic anomenat ampliadora i ser travessats per la llum convertien el seu contingut negatiu en un somni en paper que precisava altra vegada tres banys per descobrir el miracle.
Ara la paraula instantània, que definia la captura d’un instant, ha passat a ser la constant de la fotografia digital.
Aquest llegat històric potser li donava un cert regust romàntic d’incertesa i aquella sensació d’esperar si sortirien totes i correctament, es converteix en un mirar la pantalla immediatament.
Els arxius fotogràfics han perdut l’olor químic i potser part de la tendresa que només els que ja pentinem cabells blancs coneixem. 

Avui retornen uns valents que possiblement són el perfil d’aquest sentiment tan nostre,»tossudament alçats». La gent de casa nostra sabem de les virtuts de la gent que neix vora el riu, Lo riu. Nats entre arrossars i poquetes alçàries, on el cel i l’aigua es fonen en un espill gegant. Toquen de peus en terra perquè la coneixen millor que ningú. Sovint descalços en la seva lluita per salvar un terreny. Qui millor que dues persones maquíssimes d’aquesta terra per sortir sense encomanar-se a ningú, a assolir una fita important, no tan sols simbòlica.

Just el dia 24 llegíem asseguts davant uns polpets al Poble Nou del Delta.
Des del 24 de Març, estem fent el CAMÍ A LA REPÚBLICA , marxa a peu de Cervera de la Marenda fins a Waterloo.

Vaig llegir-ho en veu alta i les mirades del voltant varen caçar-me com un radar! Unes eren de goig, altres d’incredulitat i no en van faltar de menyspreu. Possiblement aquests no recordaven l’apa llisament de l’1 d’Octubre a la Ràpita o n’eren responsables. Tanmateix el que les molestava era el llaç groc que portava a la solapa.

Dia a dia vaig prometre enviar lis una foto del Delta per l’enyorança, i així ha sigut sense treva. Per Twitter, per Facebook o per Telegram seguíem el seu periple, malgrat que ells passaven fred i es mullaven i nosaltres ho fèiem al sofà.
Amb Joan Rovira ús enviàvem molta força en un vídeo que la Mireia Canicio ens va gravar a La Ràpita.
Per Pasqua ho comentavem amb Montse Puigdemont a Amer, just a la botiga dels pares del President. 

París, els va acollir convulsionat pel foc a Notre Dame, però no en tenien prou i varen pujar quasi corrent al Sacre Coeur. Són l’hòstia aquest parell!. Recordaven l’expressió dels romans amb els gals D’Asterix i Obelix.

Ahir no teníem polpets però si unes sepietes i vàrem celebrar que ja éreu a Waterloo. Ens vàrem trucar!. Guardo les vostres fotos, vídeos i missatges. Tant entranyables com sentits, i guardaré per sempre la vostra força que heu tingut en cristal·litzar un projecte tan ferm!.
Jo no sóc Del Delta, però n’estic enamorat i com a mínim una vegada al mes m’hi atanso. Ja ens veurem si Déu vol. 
Mentrestant us envio un petit poema en què intento expressar-me amb els mots que us són més propers.

EL TUF DE LA GARRAMA
Estic ferit
però no esparverat
ens volen espigolar,
esllemenar de conviccions
i esllomar fins a perdre l’esme.

És difícil
esbrafar l’essència
i esbroquellar el desfici
per sobreviure.
Calen molts calbots
per desnucar un poble
que fa temps que s’espolsa
les caparres intolerants i infectes.

Venim d’un poble
que ha après
a birbar les males herbes.
Si ens volen baquejar
que no ens trobin aponentats.

Són l’arna famolenca
que no pot entrar a l’armari.
Si no responem prompte,
l’ardera serà l’herència
pels nostres fills.

Ens cal atesar el missatge
atansar-se, escoltar
assossegar
però mai arrupir-se
ni doblegar-se
davant un opressor
que s’esgramella com un boig.

Fins aquí m’arriba el flat.
És el tuf de la garrama.
L’olor de l’engany
de la trampa.
L’enemic, és llépol
no li podem anar amb dolçaines
cal cosir-lo a veritats
que li couen com a pestetes.

Si ens volen baquejar
que no ens trobin aponentats.

Joan Safont.

Dels meus apunts

Aquesta fotografia li vaig fer Al Molt Honorable President l’11 de setembre de l’any passat a Barcelona, tenim una cita pendent amb ell, però això pot esperar. 

Ahir vespre a l’Espai Gatassa de Mataró, ple a rebentar, Ramon Cotarelo va tornar a aixecar els ànims i ressorgir els somriures que molts tenien empolsinats.

En un català cada dia més ric en matisos i amb la fluïdesa que el caracteritza ens parla d’un Madrid que coneix de naixement i d’una Espanya que ha volgut deixar enrere amb el convenciment de què aquí a casa nostra, s’hi troba millor i estimat.
Vàrem veure un Cotarelo brillant, exultant i decidit, amb pas i verb ferm atia a afrontar sense pors nous escenaris.
De bell nou l’Assemblea ens apropa al politòleg en un acte que reforça el preuat, Rebost de la memòria.

Vivim moments en què hom precisa desconnectar de tanta infàmia i transversió de la realitat. L’avorriment és el pitjor pels ànims i una eina que es converteix en arma llancívola en contra nostra. Per combatre aquest símptoma, que millor que equilibrar la balança escoltant i llegint a persones com en Ramon que saben esgrimir la comparança històrica en temperança.
Crec que els assistents varen gaudir de tot això i l’acte es va perllongar una hora més del previst per la proximitat del conferenciant i l’empatia que recull a tot arreu on va.
Gràcies.

Carta a un català que ha decidit ser-ho!
Difícil empresa quan vivim en un país on no pots decidir ni qui ets ni sobre el més elemental de la nostra existència i que contravenir aquestes normes és punible.
Els qui no tenim el do de viure amb la força dels coneixements històrics que reforcen i redibuixen la traça del nostre poble, sovint cerquem referents que certifiquen les creences que ens hem anat transmetent de pares a fills al llarg del temps.
Rebatre de forma col·loquial qualsevol debat sobre la traça d’aquest ofici anomenat polític, és realment agosarat i difícil, si no es ve carregat d’informació que apuntali cada afirmació, és un acte de ingenuitat infantil només convincent en la nova volada d´il·luminats que viuen maldestres en aquest país de mediocres grandiloqüents.
Escoltar polítics amb carrera és com tornar a veure peli-cules de xarlatans venedors de fórmules magistrals per guarir les hemorroides i gonorrees en fires, al costat de venedors de bestiar. És realment ferm d’escoltar quan esmolen frases feridores creades a través dels coneixements de l’adversari i la seva història.
Els lletraferits i politòlegs escombren i endrecen pàgines viscudes en el passat i les interpreten en primera persona i alguns, només alguns aconsegueixen asserenar ordre en el desori que col·loquialment anomenem popurri.

Fa molts anys que segueixo Ramon Cotarelo. Massa pocs, penso sovint. Una conversa epistolar entre un David encuriosit i un Goliat expert i arrelat a la història en tot el seu recorregut des dels orígens a la contemporània. És curiós que en cada xerrada d’aquest home a qui vaig tenir la gosadia de batejar? L’Home que entén els catalans». Tot -hom opina, tots s’atreveixen a dir-hi la seva.
I crec que és perquè En Ramon Cotarelo obre les portes a opinar des de la informació que aporta en cada frase articulada i estructurada en l’esquelet de l’ofici de politòleg.
Escoltar en Ramon en les seves intervencions o llegir el seu blog cada dia, és addictiu i recomanable.
Accentuar les intencions i subratllar els propòsits, és ordenar el temps que s’esmuny de forma imparable en un any com aquest en què sembla doblar els altres en contingut i on el concert compta de pocs espais en blanc per destacar les èmfasis.
Clarivident, positiu i engrescador, treballador incansable i maleït abstemi. Cotarelo és un contertulià descaradament massa bo per xerrar, però immensament necessari per aprendre.
Aquest any que és i serà recordat pel punt d’inflexió en el necessari canvi del nostre país i més per desafecte que per afecte pel país veí, també ho és per la incorporació física d’aquesta família a les nostres. 
Sigueu benvinguts. 

Segueix la caiguda de negocis, una de les emblemàtiques botigues barcelonines, situada al carrer Rauric. L’històric establiment de venda de productes artesanals de circ, capgrossos i gegants conegut com ‘El Ingenio‘. Va obrir-se l’any 1838 .

Recordo quan de petit anava amb el pare a Barcelona, Les Rambles, carrer Petritxol, La Boqueria, carrer Avinyó i en aquest anar i venir, aturar-nos davant un aparador de somnis.
L’Ingenio al carrer Rauric, molt a prop de can Culleretes, formava part de l’ideari infantil entre joc, lectures i màgia.
Centenars de capgrossos de cartó, la millor oferta en jocs de màgia i els artefactes que tot aquest món embolcalla.
Al carrer un Picasso enorme ens convidava a entrar. L’al·lè dels nens encastats al vidre entelava la imatge.
Virtut dels fotògrafs o no, tenim un rebost de sensacions i en aquestes podem veure un personatge que sembla integrat en el paisatge.
M’agrada retrobar,