Si llegim les mirades, podrem anar més enllà.

Destacado

Com a simple observador de la vida, aparador de realitats i balança de criteris, tendències i ideologies religioses o polítiques els anys encoratgen a pensar per compte propi i a decidir sobre el que m’agrada i el que no. Desencisat per patums que m’han caigut del cavall on el meu imaginari els situava i d’altres que sota una aparença més gris m’hi han ressorgit amb força i criteri prevalent per damunt dels de més.mirades
La informació s’apilona en el rebost de la memòria personal i les etapes viscudes estableixen els paràmetres comparatius.

Els qui vàrem néixer a la postguerra i teníem un vestir i lectures peculiars , vàrem ser indexats com comunistes sense deixar-nos dir que ni sabíem que volia dir. Delegat d’aula, més tard d’estudis , professor encara molt jove en moments en què ressonaven crits pel procés de Burgos em varen detenir vàries vegades i portat a comissaria de Via Laietana. Res important, només per repartir butlletes que va imprimir Els amics de la Unesco amb unes imatges del dictador eixugant-se el cul amb Els Drets de L’Home. Però d’aixó ja fa molt temps i formen part d’un capítol ja polsos. Més tard vaig viure a Euskadi al País Basc on encara hi ha qui anomena Vascongadas i que eren considerades Províncies traïdores és el nom amb el qual es va qualificar a les províncies de Guipúscoa i Biscaia per part de la propaganda franquista després de la promulgació per part del general Francisco Franco a Burgos, el 23 de juny de 1937, del decret llei  247,quan encara no s’havia complert un any del començament de la Guerra Civil espanyola.
Una època feixuga per viure allí però em vaig inscriure en una ikastola per intentar entendre la seva llengua i entrar a aprofundir en els seus costums. No vaig viure cap atemptat però si dos metrallaments en ple carrer de membres d’ETA , un d’ells Apala en ple carrer Sant Pedro de què aleshores anomenaven Fuenterrabia. Jo portava el meu fill Oriols als braços, només tenia cinc mesos.

Tot això esculpeix la traça de la memòria i ens fa més refractaris a segons quins plantejaments polítics i més permeables a llegir les mirades. Les Mirades , aquesta gestualitat tan ferma que no té idioma ni traductor i que sovint denota l’engany en personatges polítics, siguin del color que siguin. 
Per això noto que em faig gran i assaboreixo cada minut, cada instant de què la vida té dies tèrbols, altres foscos i sempre torna  a sortir el sol. però segueixo mirant els ulls, sempre directe.
12
Si llegim les mirades, podrem anar més enllà. Mai he pogut deixar de mirar als ulls i malfio del que quan hem parla no ho fa. Perquè en el fons dels ulls veiem el passat? És la màgia de les mirades, de l’ essència que transmeten i si com a fotògraf podem mostrar-ho… !, quin goig! Colecciono mirades que s’ arrenglo nen en la memòria del temps i cada una porta inclosa una història i un segell personal. Robar mirades és quasi una professió!.

Quan la mirada i el gest caminen junts

Quan la mirada i el gest caminen junts.

bel6.jpg

La proximitat en un professor o en un polític es manifesta en la capacitat de convèncer a través de les eines que ha adquirit en el decurs de la seva vida, però també en saber transmetre l’equilibri , l’afecte i la confiança. M’agrada llegir els ulls dels qui escolto i més encara si intento captar el retrat.
Germà Bel és un cas on l’exquisidesa de les paraules endolcides pel seu particular parlar propi de Les Terres De l’Ebre on cada poble aglutina expressions molt diverses sovint omplertes de diminutius i comparances, el fa molt proper i entranyable. Fa molts anys que el segueixo des de la distància en actes d’afirmació política i debats o entrevistes televisives. Aquest dissabte vaig tenir l’oportunitat d’abraçar-lo i de captar un cop més el gest, la mirada i també l’afecte que el poble ras li demostra . Quan ell diu a la gent gràn “desamoineuvos “. Ells ho fan perquè els transmet confiança.bel2bel3bel4bel5gbel1

Germà Bel i Queralt (Les Cases d’Alcanar, Alcanar, Montsià, 1963) és un economista i polític català, diputat al Congrés dels Diputats en la VII Legislatura i diputat al Parlament de Catalunya en la XI Legislatura.IMG_1762

_af_2751

És llicenciat i doctor en Economia per la Universitat de Barcelona, màster en Economia per la Universitat de Chicago i catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. De 1987 a 1990 va ser becari Fulbright i becari MEC d’investigació. De 1990 a 1993 va ser assessor al Ministeri per a les Administracions Públiques i al Ministeri d’Obres Públiques i Transports. L’any 1980 va ingressar a la Joventut Socialista de Catalunya, i el 1982 al PSC-PSOE. A les eleccions generals espanyoles de 2000 fou escollit diputat per Barcelona. Des del 2004 ha continuat la seva tasca docent a la universitat de Barcelona, i ha exercit com professor visitant a les Universitats Cornell i Princeton, i com investigador visitant a Cornell i Harvard.

A principis de 2011 va adquirir notorietat amb el seu llibre Espanya, capital París, que estudia la capitalitat de Madrid, les infraestructures del Regne d’Espanya i l’impacte d’ambdós en l’economia. El llibre fou escrit en castellà i traduït al català i a l’anglès el primer any. Arran de la seva publicació es va convertir en tertulià habitual d’El matí de Catalunya Ràdio i d’altres espais a què fou convidat. També va esdevenir un analista de referència de les inversions en infraestructures. El 2013 va publicar Anatomia d’un desengany, llibre en què analitza els factors que expliquen l’augment del suport a la independència de Catalunya. Ha participat en els documentals Cataluña-Espanya (2009), Adéu, Espanya? (2010) i L’endemà (2014).

El 2013 va ser nomenat membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional i a finals de juliol del 2015 es va saber que Bel encapçalaria la candidatura a la demarcació de Tarragona de la coalició independentista Junts pel Sí.

Explicar les coses.

Explicar les coses.

gbel1
Fer-ho senzill, desamoïnar, sembrar la pau des de la convivència i la fermesa és ser útil al poble i més en un moment com aquest en què la desinformació i la mentida regnen i envaeixen la nostra convivència. chillidaAquest dissabte a Alcanar en l’espai de La Cambra Agrària vaig escoltar de primera mà criteris i sentiments al voltant del procés que esdevé referèndum decisiu pel canvi i per desenpallegarnos d’una vegada d’un govern dictatorial que atia lluites fraternal entre poblesCid
Els de Barcelona solem dir que al Delta tenen un parlar especial, ells també diuen que nosaltres parlem “raro”. El dissabte va quedar clar parlem diferent però confluïm en tot i quan cal ens ajudem fent pinya. Sovint ells ens visiten per sumar en actes decisius i fóra bo que també aquest fos un gest menys esporàdic dels del Nord envers les Terres de l´Ebre. montserrat1
En l’acte i de forma fluida i distesa Els ponents Anna ChillidaJERC, Marta CId/ ERC, Alfons Montserrat/ ERC i alcalde d’Alcanar, Germà Bel, i Juli Fernandez / exalcalde de Sabadell que també parla “raro però molt clar”, varen aclarir i dibuixar el perfil del moment que esdevindrà històric. juliEls vull agrair la seva proximitat que facilita la comprensió i matisa les pors que aquesta setmana segur que reforçaran les forces de l’estat encara que vinguin vestides de “Chiqui parc”.

arenysDibuixar el somriure d’un poble decidit no comença ara, ve té temps i a poc a poc pren força . el que vaig veure néixer a Arenys de Munt semblava un somni del qual ara si omplim les urnes podríem despertar i veure’l acomplert.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

L’home que entén als catalans a Vilassar de Mar en un dia assenyalat!.


_34A8316

Escoltar a Ramon Cotarelo és encara millor que llegir-lo perquè dibuixa amb la mirada i accentua amb el somriure cada frase. És un gran comunicador amb el qual mantinc un contacte ciber-epistolar i ahir vaig tenir la satisfacció d’escoltar-lo a Vilassar de Mar i com d’altres vegades va desenvolupar una xerrada distesa en què primer situa la paraula democràcia des dels orígens._34A8285

Vull recular uns anys fins la meva infantessa on el pare ens feia apagar la llum i parlar en veu baixa quan de nit escoltavem ” La Pirinaica ” una emissora de resistencia Radio España Independiente, més coneguda com La Pirenaica, per la creença que s’emetia des d’algun lloc dels Pirineus, fou una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya en el marc de la creació d’emissores de ràdio per part de diversos partits comunistes d’Europa durant la Segona Guerra Mundial com un element més de la lluita pels seus propòsits.

Aquesta emissora es crea a instàncies de Dolores IbárruriPasionaria, que també faria, a vegades, de locutora com ho fou també la seva secretària personal Irene Lewy Rodríguez;[1] i comença a emetre des de Moscou el 22 de juliol de 1941, l’apel·latiu de “estación pirenaica” (estació pirinenca) s’utilitza per eliminar la sensació de llunyania que podia significar per als oïdors d’Espanya el fet d’estar a Moscou.

Juntament amb els informatius en castellà de la BBC i Ràdio França Internacional, Radio España Independiente, lògicament amb tots els seus defectes, seria l’única informació radiofònica no controlada pel règim de Franco després del decret que atorgava el monopoli dels informatius a Radio Nacional de España, per tant, el simple fet d’atrevir-se a sintonitzar-la ja era un gest d’oposició al franquisme.

_34A8380

Cotarelo amb el rellotge a manera de másbaha a les mans, gesticula i accentua cada paral·lelisme que glossa amb punyent i àgil llenguatge tant descriptiu com engrescador.

 

Dic aixó en referència a què tinc la costum de llegir cada matinada els articles que “Palinuro” Cotarelo) en el seu blog i sovint ens retuitem petits apunts. Semblava que aquesta afició nocturna no tenia sentit però ahir en escoltar i llegir les notícies del mal encobert estat de setge l’escenari resultava calcat al de les escoltes d’infància en hores de postguerra.

Cotarelo és un nacionalista espanyol amb principis incompresos pels qui consideren nacionalistes a l’altres … Als bascos, als catalans i que la seva miopia política els porta poc més d’un mil·límetre del seu nas. Hereus del franquisme imposen a tots el que volen escollir com i on viure la llei del imperio. Incapaços d’entendre el concepte nacionalista.

Crec que llegir a Cotarelo i sobretot escoltar-lo és de prescripció facultativa com a mínim un dia a l’any. Per les digestions pesades després d’escoltar les barroeres mentides feixistes a què ens sotmeten dretes i ¿esquerres? I per dir una vegada més, parafrasejant a un filòsof xinès, que “si la fletxa està en l’aire ha d’arribar a la diana”! 
Gràcies Ramon.

Darrere aquest ferm politòleg i comunicador també hi ha un puntal cabdal la seva parella Cèlia

  • Ramón Cotarelo García (Madrid, 1943) és un politòleg espanyol, catedràtic emèrit de Ciència Política i de l’Administració de la Universitat Nacional d’Educació a Distància, de la qual va ser vicerector entre 1984 i 1988, publicista, escriptor i traductor. El seu currículum acadèmic, així com una relació dels seus articles en revistes acadèmiques, ponències en congressos, pròlegs es troba a la seva pàgina web de l’ UNED .Captura de pantalla 2017-09-16 a las 13.34.22
  • Al llarg de la seva vida acadèmica ha seguit diverses línies d’investigació preferents a les quals ha fet diferents aportacions.
  •  La seva obra Els partits polítics (Madrid: Sistema, diversos anys) va ser llibre de text a les Facultats de Ciències Política. En aquest terreny de textos i manuals, també va aportar una Teoria de l’Estat i Sistemes polítics (escrit amb Andrés de Blas, Madrid: UNED, 196) i unaIntroducció a la Ciència Política (coeditat amb Juan Luis Paniagua Soto, Madrid: UNED, 1987 ).
  • També s’ha orientat al cultiu de la teoria i la pràctica de l’impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en el procés polític, singularment internet i la seva importància en el sorgiment d’un camp nou d’acció política definit com Ciberpolítica.Són nombroses les seves publicacions en aquest camp i no només publicacions. 
  • Cotarelo és també un ciberactivista, autor d’un bloc,Palinuro , molt conegut, amb una mitjana de 3.000 visites úniques diàries. Igualment compta amb una forta presència a les xarxes socials, amb més de 20.000 seguidors a Twitter .
  •  

    1_1242_MIR7129

Qüestió de mides!

Empar.jpgQüestió de mides! Fotografiar l’accent punxent de La Diada no era previst ni m’ho va dir a cau d’orella l’Enric Hernández però La revolució dels somriures té avatar i nom. Empar Moliner que m’etziba un! Caram que grossa la tens!, assenyalant la càmera. Una bona oportunitat per captar-ne si no l’essència una instantània. Gràcies Empar!.

_DSC4470

 

Fer fotografies dels moviments al carrer

_mg_1971Fer fotografies dels moviments al carrer i publicitar-les en la xarxa és possiblement una eina essencial per a fixar el moment històric. Els professionals ho fan malgrat poden escoltar directrius dels seus clients. El poble es lliure d’expressar també el que veuen que tal volta sigui la imatge més transparent.

mg_2516
Avui dia amb els mòbils ho tenim a l’abast de forma faci‘l, eficient i puntual. Però no podem oblidar que el missatge és obert a tothom i que l’ètica i el respecte ha de prevaldre. Fem que les imatges gestionin la memòria històrica. El que els nostres avis i pares ens explicaven, no ho podien il·lustrar mes que amb gestos o tal volta amb cicatrius que aquest recorregut per la vida els va obsequiar. Potser els nostres néts passaran dels records en blanc i negre més semblants al Nodo franquista, al mes acolorit moment actual més plural en colors com de creences i opinions._af_8270
Recordem que mentre uns fan el ridícul els altres escriuen l’història._34a2188_34a2199_mg_3254_mg_2002

Quan l’alcalde fa pinya.

_mg_1988Quan l’alcalde fa pinya.
La vida municipal precisa proximitat, escalf, confiança. Sovint les nostres conviccions estatals no coincideixen amb les municipals, la lectura que fem de “les persones” neix de la resposta a “les persones” per damunt de directrius a distància emanades des d’un punt quasi remot. La nostra ciutat des del primer ajuntament democràtic ha esdevingut un exemple de convivència i els qui han pujat al balcó de l’ajuntament també s’han barrejat amb el poble ras i no només per sortir a la foto. Mataró des de fa un grapat d’anys afegeix al seu perfil una actitud castellera que es defineix amb l’acció solidària que es cristal·litza amb la imatge de fer pinya. M’agrada sentir la presència del cap de la nostra ciutat en un llenguatge col·loquial, proper i crec que sempre l’em tingut, en uns casos més que en d’altres per les tibantors sorgides des dels partits als qui pertanyen. Ara és un moment difícil pels uns i pels altres i les desqualificacions personals no porten enlloc i resten força al conjunt.
Prendre decisions en aquest punt té efectes bumerang i potser el respecte mutu no pot deixar-se de banda. Jo només li demano al meu alcalde que respecti la veu del poble, el mateix que li fa costat en altres moments. El castell precisa precisió en l’execució, bases, puntals i equilibri i la força d’una pinya que aglutini esforços per aixecar -sé fins al punt més alt. Fer pinya , és saber prémer i no afluixar, però també és no donar esbandides que puguin trontollar el conjunt. En un castell el protagonista no és l’enxaneta, és la colla i no hi ha estrelles ni responsables si tot va en orris. David , ens agradaria que fessis pinya, ja saps que a Mataró els castells són blaus, però si mires la pinya és atapeïda de verds, grocs, rosat, morats i de voluntaris sense més color que el del seu cor.
PSC -PSOE és un color mutant, camaleònic i té un ventall de seguidors encantats i d’altres desencantats.

David tu sols parlar dels teus orígens, del teu pare, jo també i ara més que mai el recordo perquè ell va patir per culpa dels mateixos que ara no ens deixen expressar. De les seves experiències els meus records i intencions que demanen un canvi.
Sempre he pensat que ets un home sensible, senzill i que t’esforces a ser proper. Jo sóc mataroní d’adopció com tu i català d’origen i sentiments, per això et demano.
David jo també vull votar!

El silenci emmudeix la veu del poble!

_34a2200És possible entendre als qui no entenen cap a on anem?. És certament que tenim la vista ennuvolada o que les cicatrius de les ferides recents no couen prou per a fer una lectura que nos sigui esbiaixada. L’estat no pot actuar de forma més indecent envers les aspiracions del nostre poble. És evident que el joc brut és l’idioma que utilitzen per a aconseguir aturar-nos. El llenguatge de la por que recorda temps que creiem no veure mai més, són ja els habituals en uns partits creats per a negar la realitat i la perpetuïtat dels nostres drets. Sento fàstic per aquesta munió de personatges amb els quals ens ha tocat viure i que sota l’empara d’un estat dictatorial menyspreen una per una de les nostres manifestacions reivindicatives. Cal mostrar al món cada una d’aquestes activitats lesives i que hom conegui com les gasten. El silenci emmudeix la veu del poble!. Silenci que sovint es compra i es confon amb la lleialtat a un partit?. Perquè els qui ens sentíem identificats en un moviment ens sentim decebuts? Jo se molt bé que vull i el que no i també el que no desitjo pels meus fills i néts. Conviure amb uns veïns que no ens volen i respecten… ¿ per què?.

Fotògrafs que escriuen la història.

Fotògrafs que escriuen la història.
Sovint cerquem referents i els trobem en la seva tasca. No són ignífugs, són sensibles i malgrat que, poden semblar refractaris al seu entorn i patiment utilitzen la llum com a tinta.

L’autor com testimoni de la realitat ha volgut copsar en primera persona l’empatia dels personatges i extreure’n la mirada.

ret1  Pascal Maitre.

https://lens.blogs.nytimes.com/2012/11/01/an-african-journey/?_r=0

Nascut a Buzançais, França, el 1955, Pascal Maitre va estudiar psicologia abans de començar una carrera en periodisme gràfic en 1979. Les seves nombroses tasques l’han portat per la Terra, des de l’Afganistan fins a Amèrica del Sud.Els seus llibres, Al cor de l’Àfrica i Madagascar: Els viatges en un món a part , es reuneixen les imatges a partir de 15 anys de treball a l’Àfrica.Les seves fotografies han estat publicades en publicacions de tot el món, incloent GEO , Figaro , Newsweek , la vida , i molts altres. Les seves fotografies van aparèixer per primera vegada en el National Geographic en un article de setembre de 2005 sobre el petroli a l’Àfrica.
majjid2

Majid Saidi és un guardonat, fotògraf iranià internacionalment reconegut. Ha fotografiat a tot l’Orient Mitjà durant les últimes dues dècades, se centra en qüestions humanitàries, amb un especial interès en explicar històries anteriorment no explicades de la injustícia social. També en especial li agrada fer la fotografia de carrer – que retraten els ciutadans i la vida ordinària.
Saeedi va néixer i va créixer a Teheran. Es va iniciar en la fotografia a l’edat de 16 anys i, quan va complir 18 anys, se’n va anar a la frontera entre l’Iran i l’Iraq per fotografiar els refugiats allà.Saeedi ha aconseguit els departaments de la fotografia de diverses agències de notícies de l’Iran i ha dirigit projectes clau durant més de 15 anys. El seu treball ha aparegut a nivell internacional, en publicacions com The Times , Spiegel , Vida , The New York Times , The Washington Post , The Washington Times , Time revista, i diverses publicacions de l’Orient Mitjà i per a les agències en línia. El seu treball recent inclou imatges de persones libis que lluiten per la democràcia, i les víctimes de mines terrestres a l’Afganistan.

https://www.worldpressphoto.org/people/majid-saeedi

Ha guanyat nombrosos premis per les seves fotografies de tot el món, més recentment, el Premi 2012 de RF Kennedy, un premi Lucie en 2011, pel seu treball a l’Afganistan, un premi d’UNICEF el 2010, i el Premi d’Or de la Xina el 2011. Durant l’última vuit anys, ha rebut el premi anual del millor fotògraf a l’Iran. Quan no està treballant, Saeedi li agrada ensenyar fotografia als estudiants i orientar joves fotògrafs.

joaosilvaJoão Silva.

ttps://www.worldpressphoto.org/people/joao-silva

(nascut el 9 d’agost 1966) és un fotògraf de guerra basat en Johannesburg , Sud-àfrica . Ell és l’últim membre de treball del bang-bang club , un grup de fotògrafs que van cobrir Sud-àfrica des del moment de Nelson Mandela alliberament ‘s de les primeres eleccions el 1994. Silva ha treballat en l’Àfrica , els Balcans , Àsia central , Rússia i el Orient Mitjà . El 23 d’octubre de 2010, Silva va trepitjar una mina terrestre durant una patrulla de soldats nord-americans a Kandahar , Afganistan i va perdre la seva cama esquerra per sota del genoll i la cama dreta per sobre d’ella. 

aranda

Samuel Aranda.

ttps://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2012/world-press-photo-year/samuel-aranda

(Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 1979) és un fotoperiodista català, guanyador del World Press Photo of the Year i Premi Nacional Espanyol de Fotografia. Com a fotògraf independent Aranda publica en diverses publicacions, com ara The New York Times, The Guardian, Time, Newsweek, El País o el Magazine de La Vanguardia, encara que des de 2010 també treballa per l’agència Corbis Images. Les seves principals influències són Joan Guerrero,James Nachtwey i Stanley Greene.

Aranda va començar a treballar com a fotògraf per al diari El País i El Periódico de Catalunya a l’edat de 19 anys. Dos anys més tard va viatjar a l’Orient Mitjà, on va cobrir el conflicte palestino-israelià per a l’agència EFE. El 2004 Aranda començat a treballar per l’AFP, que cobreix històries d’Europa, Àsia, Orient Mitjà i Àfrica.

L’asssociació de reporters gràfics ANIGP-TV va premiar el documental d’Aranda sobre els immigrants africans que intenten arribar a Europa amb el Premi Nacional Espanyol de Fotografia. Des de 2006 exerceix com a reporter gràfic independent.

El 2011 Aranda cobreix la primavera àrab a Tunísia, Egipte, Líbia i Iemen. El febrer de 2012 va ser guardonat amb el World Press Photo of the Year de l’any 2011;la imatge guanyadora mostra una dona abraçant al seu fill que van resultar ferits durant els enfrontaments contra el govern del president Ali Abdullah Saleh, a Sanaa, Iemen, durant la primavera àrab.

visa018

ambient escalfat

_af_2833

Cada cop més decisiva la intenció dels catalans d’exercir l’autodeterminació en un ambient escalfat per les continuades befes del govern central i els escàndols de corrupció.
Atiat el foc per les recents investigacions sobre el ministre d’interior no fan falta arengues per aconseguir l’ èxit de la diada ni de cap altre manifestació popular.

_34a2199

_34a2188

black

_mg_2003

_dsc3686

 

Escriure amb imatges els moments decisius pel nostre poble és fer emmudir la veu dels qui ens han negat durant segles la nostra realitat i ens han mantingut ofegats. El nostre poble precisa respirar sense que ningú ens tanqui l’aixeta.Escribir con imágenes los momentos decisivos por nuestro pueblo es hacer enmudecer la voz de quienes nos han negado durante siglos nuestra realidad y nos han mantenido ahogados. Nuestro pueblo precisa respirar sin que nadie nos cierre el grifo.Portada-The-National-Escotland-setembre_ARAIMA20150912_0125_18

_AF_3044b

 

Écrire avec des images les moments décisifs pour notre village est faire *emmudir la voix des qui est-ce qui nous ont nié pendant des siècles notre réalité et nous ont entretenu noyés. Notre village précise respirer sans que personne nous ferme le clé.

Write with images the decisive moments for our village is to do *emmudir the voice of those who have denied us during centuries our reality and have kept us drowned. Our precise village breathe without that anybody close us the tap.

1931200_1253040765972_6820262_narenysEscríure amb imatges es moments decisius peth nòste pòble ei hèr *emmudir era votz des quali mos an negat pendent sègles era nòsta realitat e mos an mantengut estofadi. Eth nòste pòble precisa respirar sense qu’arrés mos barre era sheta.

CN2QWCgUAAAEUZ1