Si llegim les mirades, podrem anar més enllà.

Destacado

Com a simple observador de la vida, aparador de realitats i balança de criteris, tendències i ideologies religioses o polítiques els anys encoratgen a pensar per compte propi i a decidir sobre el que m’agrada i el que no. Desencisat per patums que m’han caigut del cavall on el meu imaginari els situava i d’altres que sota una aparença més gris m’hi han ressorgit amb força i criteri prevalent per damunt dels de més.mirades
La informació s’apilona en el rebost de la memòria personal i les etapes viscudes estableixen els paràmetres comparatius.

Els qui vàrem néixer a la postguerra i teníem un vestir i lectures peculiars , vàrem ser indexats com comunistes sense deixar-nos dir que ni sabíem que volia dir. Delegat d’aula, més tard d’estudis , professor encara molt jove en moments en què ressonaven crits pel procés de Burgos em varen detenir vàries vegades i portat a comissaria de Via Laietana. Res important, només per repartir butlletes que va imprimir Els amics de la Unesco amb unes imatges del dictador eixugant-se el cul amb Els Drets de L’Home. Però d’aixó ja fa molt temps i formen part d’un capítol ja polsos. Més tard vaig viure a Euskadi al País Basc on encara hi ha qui anomena Vascongadas i que eren considerades Províncies traïdores és el nom amb el qual es va qualificar a les províncies de Guipúscoa i Biscaia per part de la propaganda franquista després de la promulgació per part del general Francisco Franco a Burgos, el 23 de juny de 1937, del decret llei  247,quan encara no s’havia complert un any del començament de la Guerra Civil espanyola.
Una època feixuga per viure allí però em vaig inscriure en una ikastola per intentar entendre la seva llengua i entrar a aprofundir en els seus costums. No vaig viure cap atemptat però si dos metrallaments en ple carrer de membres d’ETA , un d’ells Apala en ple carrer Sant Pedro de què aleshores anomenaven Fuenterrabia. Jo portava el meu fill Oriols als braços, només tenia cinc mesos.

Tot això esculpeix la traça de la memòria i ens fa més refractaris a segons quins plantejaments polítics i més permeables a llegir les mirades. Les Mirades , aquesta gestualitat tan ferma que no té idioma ni traductor i que sovint denota l’engany en personatges polítics, siguin del color que siguin. 
Per això noto que em faig gran i assaboreixo cada minut, cada instant de què la vida té dies tèrbols, altres foscos i sempre torna  a sortir el sol. però segueixo mirant els ulls, sempre directe.
12
Si llegim les mirades, podrem anar més enllà. Mai he pogut deixar de mirar als ulls i malfio del que quan hem parla no ho fa. Perquè en el fons dels ulls veiem el passat? És la màgia de les mirades, de l’ essència que transmeten i si com a fotògraf podem mostrar-ho… !, quin goig! Colecciono mirades que s’ arrenglo nen en la memòria del temps i cada una porta inclosa una història i un segell personal. Robar mirades és quasi una professió!.

Lluis Brunet. “traficant d’imatges i ètica”

Captura de pantalla 2018-02-20 a las 20.10.12

autoretrat analògic amb doble exposició

Sovint volem definir estils, formes de treballar, o simplement d’anar per la vida de persones que coneixem o creiem conèixer. A l’aula amb els alumnes o en la tertúlia d’amics tots grillats per una passió en comú com és la fotografia trenem records i destil·lem el passat tot creant paral·lelismes per il·lustrar un present que tal volta ens portarà al futur.
En aquest món de fanàtics tècnics i d’artesans capaços de guiar la llum a través d’imatges efímeres he conegut peces cabdals i característiques. 
“En un temps passat però no tant com per indexar-lo en la prehistòria hi havien uns homes denominats retratistes o fotògrafs que miraven el món de cap per vall a través d’un vidre esmerilat.”
Eren capaços d’interpretar la realitat o capgirar-la amb aquell instrument batejat com a banc òptic.Captura de pantalla 2018-02-20 a las 20.12.19
A Sabadell vaig descobrir un enigmàtic druida mimetitzat darrere una barba roja i un posat hippy. Lluís Brunet era un avençat en el temps i fusionava imatges en una sola placa amb més facilitat que molts col·legues ho fan ara a través del Photoshop.
L’he anat seguint des de la distància i el respecte que em mereix com a professional i hem coincidit en feines per clients comuns on mai l’he vist com a competidor sinó com a tenir l’oportunitat de compartir un espai on cabíem tots dos.Captura de pantalla 2018-02-20 a las 20.12.16
En el camp de la publicitat , en el retrat, en fotografia arquitectònica, Lluís Brunet és un referent a tenir en compte i digne de formar part dels personatges que han escrit la història del nostre país. 
Si en Perret va ser per a molts un pare en el bodegó publicitari per la capacitat d’il·luminar amb precisió de bisturí, li va sorgir un deixeble, ens hi fa pensar.

Captura de pantalla 2018-02-20 a las 20.13.27

Captura de pantalla 2018-02-20 a las 20.12.49

Analógic sense retocs posteriors.

Amb el pas dels anys i l’evolució de l’ofici i la involució en el món digital, ambdós hem traçat camins paral·lels tant en l’àmbit professional con en el formatiu i és des de fa uns anys just en el primer referèndum a Arenys de Munt vàrem començar a coincidir.
Parlar amb ell és un exercici constant que mou el muscle del somriure i enforteix la capacitat de respondre al mots encreuats amb què dibuixa els seus comentaris.
Aquest dijous vinent l’he convidat a impartir una lliçó magistral en una de les meves classes a la universitat. llb_00931_104_llb3001

O llb_00283_063_2013

a la platja de Banyuls amb en Jordi Cuixart i la Muriel Casals

O llb_00283_015.jpg

Banyuls de la Marenda del dia que varem anar a dinar a casa de la Teresa Rebull 

O_LLB9720 copia
M’agradaria que els qui creuen que el seu camí professional passa per la fotografia, coneguessin de primera mà, un bon home, un gran fotògraf i un notari del moment present del nostre país.

Vermut amb Jordi Borràs

jb01

Avui dissabte de carnestoltes m’he disfressat de jove, per assistir a una xerrada col·loqui que amb el títol de “vermuts joves” ens ha convidat l’Òmnium a Mataró.
Jordi Borràs, Estel Solé i Anna Gual encetaven un cicle de disteses converses informals, informatives i formatives.


En Jordi avui no ha mostrat fotos, però a través de la seva mirada ha recorregut l’històric d’un temps , d’un país i d’una forma de veure tot informant. En termes fotogràfics enquadra el present enfocant-lo sense desenfocar el passat i també en la seva faci’l, comprensible i manera d’explicar-ho indexa punt per punt quasi a tall de politòleg cada esdeveniment i cada accent des del punt fotoperiodístic i des del patriotisme compromès.
Borràs amb qui comparteixo orígens d’ofici gràfic també va estudiar a L’Escola Massana on fa temps jo impartia classes i va derivar també en un tàndem d’il·lustrador i fotògraf que vol titular les seves fotos perquè no perdin l’ADN en el curs de la seva posa en escena periodística.
Altrament Jordi Borràs, malgrat la seva joventut manté un estil propi en la narrativa gràfica, destil·la obres que esdevenen símbols quasi cartellistes que sovint són cops de puny visuals i es fixen en la memòria col·lectiva i marquen els tempos. Resumint i de forma molt personal, crec que ens trobem davant un notari del moviment al carrer i la transició política que és talment el paisatge proper més canviant i vertiginós.

Ens ha anunciat el nou llibre que veurà la llum pròximament.

27710331_1551425834971028_225776537775621755_o

Hem parit un llibre! És un plaer anunciar-vos#DiesQueDuraranAnys, d’@arallibres, el trobareu a la venda a partir del 19 de febrer. Fotografies i textos d’una tardor catalana que mai no oblidarem.

Textos @Aballbona @JnnDiaz Marina Espasa @natzafarre @senyorforns R. Garrigassait Jordi Lara, Adrià Pujol @gemmaruiz_ i Joan Todó. Fotos d’un servidor i també de @SergiAlcazar @oriolclavera @ramunet_cl @siraesca, R. Ferrandis @AlbertGarciag @Santi__Iglesias M. Lázaro @CarlesPalacio @cribasf

Un vermut convertit per una bona estona en una masterclass.

No cal anar amb un lliri a cada mà.

_MG_5351Una vegada més hi ha símbols que em són més hostils i més forasters. És possible que l’adoctrinament del qual vaig ser hereu, deixes un posi’t de sensacions encongides i que ara tornen a reviscolar quan pensàvem eren en el calaix de les relíquies. Vaig créixer en el món excursionista i les masses corals i les vivíem intensament aquí i a l’estiu a Prades del Conflent on al redós del Canigó manteníem encesa la flama d’unes arrels que jo no veia en perill.
Amb el pas dels anys vaig entendre que era una manera de fer i entendre molt solida i ferma per no deixar perdre aquells orígens. Aquell llibre de tapes pesades semblava que no caldria tornar-lo a obrir, quan de sobte la fera ferotge en veure’s acorralada hi ha envestit de bell nou el tresor més ben preuat.
Semblava un malson i realment és una realitat i aquells brètols que ens llençaven pedres als qui innocentment dúiem barretina ara desfermen els seus acòlits que s’autoanomenen catalans amb l’accent de Ciutadanos.
La barretina era per ells el que ara pot ser un llaç groc o tot el que faci referencia a un sentiment de lluita en contra dels seus objectius totalitaris basats en la força i l’opressió.
Sovint utilitzen la paraula nazi que se’ls podria aplicar no tan sols pels símbols que empren més i cal, pel to i les maneres tant dels qui surten a carrer com dels qui veiem en els medis públics i estaments oficials.
Res més indigne que sentir-se traït ni ofegat per un sentiment i una estima. L’oblit i la confiança en un canvi de formes en l’opressor ens ha fet endarrerir un procés que creiem tenir a l’abast. El pare deia allò tan nostre de què no cal anar amb un lliri a cada mà.

Els Nadal a casa. 24/12/2017. Mataró.

Els Nadal a casa. 24/12/2017. Mataró.

vic19El llenguatge nadalenc s’emplena de bons desitjos i de benaurances que en altres dates no ens posem en boca.
Són dies alegres pels menuts i en bona part pels més grans malgrat que, passen més hores trenant records i a la cuina que compartint aquesta alegria tan efímera com el pas del temps.
Els qui tornen a casa si viuen lluny i els qui aprofiten aquestes diades per apropar-se i abraçar-se.
Apropar, abraçar. Són actes i gestos d’estima. Tots necessitem abraçar-nos, tots ho volem.
Aquest any un grapat d’amics i de defensors dels nostres drets no podran fer-ho per intentar que tot un poble es pogués expressar lliurement.
Indigne el comportament maldestre i poc democràtic d’un govern que sempre ha atiat l’odi i la confrontació entre els seus per un cop dividits manllevar lis els drets més fonamentals.
Aquest serà un Nadal trist del qual cal extreure un missatge que podem gravar com a tatuatge inesborrable que perpetuí el record d’uns fets i unes formes d’actuar dels qui ens manen.
Possiblement es faran actes, concerts, parlaments en el seu record, és simbòlic però són moments vius que mantindran encesa la flama. La que ens aporta llum, calor i la que com la del Canigó germinarà en milions de focs, d’espurnes que potser mai s’apaguen.
Som un poble petit, sofert, potser massa i les nostres fogueres són festives i formen part del llenguatge de la pau. Aquesta que ens han trencat des de la rancúnia, des del més profund dels menyspreus. Estic molt dolgut i ni volent puc perdonar els qui ho han fet ni els qui ho han fet possible com complissis.
Ara ja sabem qui tenim per veïns, amb qui ens creuem al carrer, a la feina, a l’escola. Si algú veu que no el saludo, si algú entén que li faig el buit, és que possiblement forma part d’aquest gènere de persones amb qui no vull mantenir cap diàleg ni relació. Massa temps relaxat hi ha desdibuixat el perfil de què en s’odia i ens vol mal.
Recordem els presos polítics i els qui són a l’exili, recordem també el nostre President legítim. Carles Puigdemont.
Tinguem els presents.

Enfilar la recta final de l’any comporta posar en ordre fets i desfets.

krlsEnfilar la recta final de l’any comporta posar en ordre fets i desfets.
Passar llista dels qui hi som i els qui ens han deixat, del que em après i de qui ho em après.
No sé perquè ens just ara quan ens recordem dels desvalguts com si la resta de l’any no ho fossin.
Podem afegir els qui son a la presó per motius polítics i als qui son a l’exili per mantenir encessa la flama d’un anhel de llibertàt i democràcia.
Amb el tema dels refugiats en l’oblit i amb uns governants d’ ofici amb tant poca empatia com coneixement, aquesta recta s’entreveu llarga i plena d’entrebancs.
Aquest any em sentit la por com en la dictadura franquista, em vist pegar als avis , ens han vexàt i han destituit els qui ens han protegit en actes terroristes que ells han deixàt de vigilar!
Un any escrit en sàng en l’historic català i que ha marcàt un pàs enrerra en tot el que eren avenços en llengua i dignitàt. El any en que el PP i els grup del 155 han aprofitat per treure’s la mascara feixiste mes rancia i caspossa. Un any per no oblidar mai més i no perdonar. Serà la seva motxila perpetua de la que no es podràn descarregàr mai.
 
Tenim un president a l’exili que marca la diferencia per coneixements, empatia i generositat envers un bloc on regnen els mals modals, el gest venjatiu , el constant menyspreu per una llengua i una forma de ser i que només empren per ofendre i l’immediat canvi a la llengua del imperio quan ens volen amenaçar.
Aquest és el perfil característic de PP i Cs. Que s’omplen la boca quan s’embolcallen amb la bandera que els convé segons les circumstàncies, o de la deriva camaleónica del PSC que convida a ballar més que a defensar les causes de país. Trist paper el de Iceta que ha deslluit per complert el que de legítim i esquerrà tenia un partit en que molts varem creure en témps pasats. 
 
No hi ha color en la figura del legítim president i l’imposat que esventa de la seva poca cultura i nivell això si de bracet amb una vicepresidenta que sembla nascuda en un niu de voltors. Les seves gracietes lluny de fer-nos riure, atien l’odi i el desafecte que tard o d’hora els passarà factura i els enquistarà en el més obscur recó de la memòria històrica on queden retratats com a hereus del franquisme.
 
Tambe per enfortir les nostres conviccións més si cal i fer nos forts!.
Intentem veure més enllà i amb ganes per quan arribi la corba seguir la traçada correcte.
Espero no escoltar cap sermó de Nadal ni de reis i millor que no utilitzin el català per fer-ho. Fora un insult més.

Deu mil persones normals.

_MG_7264Deu mil persones normals.
Aquest matí a Barcelona i en un acte lúdic reivindicatiu, s’han aplegat deu mil músics d’arreu del país gaudint junts i fent-nos gaudir d’un moment de màgia.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Deu mil persones normals que no tenen al·lèrgia al groc ni d’altres colors i que lluïen un somriure als llavis i una brillantor als ulls que empenyia la dignitat.
No ha calgut fer-los venir amb viatges pagats ni amb viatges pagats pels qui inciten el “A por ellos“, tampoc s’ha vist cap incident ni mobiliari urbà afectat. Mitja hora més tard, els carrers eren néts sense ni un sol paper…..

Fotografia Mireia Canicio

Cada un amb el seu instrument.

Ahir nit a Montjuïc i avui, he sortit a captar mirades per comparar-les amb les que vaig poder captar dies enrera en manifestacions unionistes en què la befa i l’escarni eren la música de fons i que eren permeses pels qui atien l’odi des de la impunitat d’un article creat com un vestit a mida.
Deu mil persones normals que no dubtaran en anar a Brussel·les pagant-se el viatge de la seva butxaca per fer costat a un govern a l’exili per defensar els seus drets més fonamentals.

_MG_7450
Deu mil persones normals que no poden escollir els colors i que els prohibeixen mots específics.
Persones normals com els milers que avui els hem escoltat i que hem col·laborat en la caixa de resistència per afrontar els dèficits econòmics que produeix el dèficit de democràcia.
Com més dies passen, més m’agrada la gent de casa i com més comparem amb els qui ens volen fer desaparèixer …. més ens agradarem.
I és que sigui verd, vermell, blau o groc. ! No hi ha color!
Avui les fotos les presento en color, si l’acte fos a casa i per uns fets ocorreguts ahir matí, possiblement ho faria en blanc i negre en memòria d’uns temps en què manava un dictador.

Vic instal·la una presó simbòlica.

Vic instal·la una presó simbòlica per reclamar la llibertat dels presos polítics.
Una petita presó simbòlica s’ha instal·lat al bell mig de la plaça de Vic des del passat dissabte. Les dues cel·les de les que consta estan plenes les 24 hores del dia per ciutadans que fan torns de dues hores. És la manera que ha trobat Òmnium Osona per denunciar la injustícia de l’empresonament dels Jordis i de part del Govern català.

Aquest dissabte però, la plaça Major ha acollit un altre esdeveniment: el mercat setmanal. Així que Òmnium s’ha avançat i ha decidit traslladar la presó uns metres més enllà, fora de la plaça.
De Vic, la presó començarà un itinerari per diferents municipis de Catalunya. La pròxima parada serà Olot.

VIDEO

8N una data d’inflexió en els moments que vivim a casa nostra.

8N una data d’inflexió en els moments que vivim a casa nostra.
Com a fotògraf procuro escriure amb imatges el dia a dia.
Una aturada general amb accions per cridar l’atenció internacional sobre l’agressivitat i mancança de llibertats que està sofrint Catalunya.
Mataró també ha sortit al carrer amb el desig de llibertat i del retorn a la Democràcia.

_MG_6580_MG_6586_MG_6578_MG_6577_MG_6562_MG_6555_MG_6550_MG_6545_MG_6536_MG_6534_MG_6520

_MG_6510_MG_6512_MG_6492_MG_6461_MG_6429_MG_6414n8-0n8-1n8-2n8-3n8-4n8-5n8-6n8-7

Resiliència psicològica i autoestima.

fullesCapbaix i amb un entusiasme exhaurit per a fer fotografies camino i entomo sentiments ferits, massa humiliats per a no expressar-ho amb paraules que no em són familiars. La natura com a mirall i referent d’una lluita constant i ferotge per sobreviure. Sovint parlem d’arrels quan ens identifiquem amb els nostres orígens, sovint ens sentim despullats en moments d’incertesa, com veiem en els arbres nus afrontant l’hivern i esgarrapant fort la terra que els alimenta. Al cor del Montseny, al Matarranya, al Massís Del Port, al Maresme, al Bages o a La Selva si mirem, descobrirem la traça d’una força resistent que dibuixa la resiliència psicològica que és la capacitat que té una persona per a resistir i superar agressions continuades. Aquesta actitud és directament relacionada amb l’autoestima. I en aquests moments és en perill i ens calen abraçades tan fortes com les de les arrels d’ aquests arbres.