Silencis

Destacado

Descriure silencis possiblement és, més faci’l per un fotògraf que per un cantautor.
Quan vius en un marc de privacitat de llibertats on l’expressivitat emmudeix les paraules, la creativitat accelera el pensament i prenen vida els mimetismes.
La censura fa ressorgir paral·lelismes que s’extrauen del rebost de la memòria i veuen la llum de bell nou.
En èpoques de resistència, totes les disciplines artístiques s’han vist reforçades. La revolució ha donat inèrcia a la creativitat i en les etapes benestants i tranquil·les els creadors sovint han viscut, dels mecenes que tenien el poder.
El cartellisme com a cop de puny al carrer, la poesia transportada com a cant de revolta va esdevenir cançó de protesta escoltada amb esnobisme o rauxa segons el moment i la pintura transgressora poc compresa s’amuntega en museus contemporanis.
Altrament la fotografia pren consciència i converteix el fotògraf en testimoni de la realitat, fixant-ne els instants decisius que encapçalen tots els canvis històrics i moviments socials.
En aquests moments, els qui tenim emmagatzemades mirades i gestos que recopilen els canvis, tenim un tresor d’incalculable valor. Cal saber gestionar-lo i no deixar que res ni ningú ennuvoli la seva trajectòria. És un llegat pels qui ens segueixen que possiblement el comprendran en un format digital.
És per això que avui més que mai, la càmera en mà i el cap fred es converteixen en una eina de pes i talment un testament vital.
Conscient, tranquil sense pressa, però decididament ferm a seguir escrivint aquesta traça del poble que vàrem heretar dels nostres avis i pares, em plantejo sortir al carrer mentre les cames m’ho permetin i el cor m’ajudi a enfocar i el cap no accepti desenfocar el que ens manin.
Amb els anys aprens a triar, com el qui cull bolets el que creix al sol i el que ho fa a l’ombra. El que és comestible de qui és tòxic i seguint el paral·lelisme com conservar-ho, assecar-ho o confitar-ho.
M’autoimposo donar corda a aquest rellotge, sense tensar la massa, per poder escoltar el seu tic tac mentre pugui i fer-ne un llegat.

Una fotografia única i irrepetible

Destacado


Nit màgica de llums, records, sentiments en un lloc emblemàtic. La Mireia i jo sabíem que podia esdevenir una fotografia única i irrepetible. Un mes abans ja visitàvem diferents llocs per calcular l’angle i hores de llum.
En consideràvem tres de força impacte, però volíem incloure la Via Làctia que en aquesta època es mostra un xic massa vertical. Vàrem fer proves i no quedava massa al nostre gust. 
Es va suspendre l’acte el 11S pel mal temps i finalment aquesta nit del 1O ja érem en el punt afinat a toc de Gps.
Uns núvols pugen a l’escenari mentre el sol tenyeix de roig les roques, s’encenen els 131 fanals en honor als presidents de la Generalitat mentre la lluna com un balancí ens acarona en un espai on pensàvem estar sols tot gaudint el silenci, però “els catalans fem coses i les volem veure en directe” perquè estem acostumats al fet que ens capgirin intencionadament el relat i si poden utilitzar-lo en contra nostre.


En una de les fotografies vaig aplicar una tècnica que permet extraure una estela de cada punt de llum.
Volia representar la traça en la història de cada un dels presidents, una es fonia i s’allargava . Per un instant em transportava a Waterloo. 

Milers d’animes eren amb nosaltres, avis i famílies cantant, plorant d’il·lusió i potser de ràbia continguda. Com sempre érem una multitud organitzada i sorollosa, i no va quedar ni un paper. Volíem immortalitzar el moment i ja ho teníem sols quedava tornar a casa i recordar dissortadament aquesta data que va marcar el calendari.
Com testimonis de la realitat del nostre país érem conscients de la vàlua de la nostra feina. En tornar a casa ens creuàvem amb centenars de cotxes que hi anaven malgrat era un dia laborable. Calia descansar una estona per afrontar la resta de la jornada tant històrica com reivindicativa amb les nostres eines que no són altres que les càmeres.
Mostrar al món que som pacífics però irreductibles és també carregar d’intencionalitat el llenguatge fotogràfic.

No fa tant de temps.

Destacado

No fa tant de temps.
El mot rebobinar era freqüent i amb una simple maneta o motor, replegàvem la pel·lícula dins un rodet metàl·lic que protegia la seva virginitat dels efectes de la llum.
Les imatges generalment en número no superior a trenta-sis, s’arrengleraven per ordre de captura i podien ser de dies i anys diferents, en el seu ADN no portaven ni el tipus de càmera, objectiu, hora ni data per ajudar els historiadors. Eren captures engabiades en unes tires negres que calia tractar amb cura i totalment a les fosques.


En un capriciós procés de tres banys i un assecatge, les imatges sorgien com un miratge.
N’eixien al redós d’una llum vermella i en passar per un artefacte diabòlic anomenat ampliadora i ser travessats per la llum convertien el seu contingut negatiu en un somni en paper que precisava altra vegada tres banys per descobrir el miracle.
Ara la paraula instantània, que definia la captura d’un instant, ha passat a ser la constant de la fotografia digital.
Aquest llegat històric potser li donava un cert regust romàntic d’incertesa i aquella sensació d’esperar si sortirien totes i correctament, es converteix en un mirar la pantalla immediatament.
Els arxius fotogràfics han perdut l’olor químic i potser part de la tendresa que només els que ja pentinem cabells blancs coneixem. 

#CamíALa República

Destacado

Avui retornen uns valents que possiblement són el perfil d’aquest sentiment tan nostre,”tossudament alçats”. La gent de casa nostra sabem de les virtuts de la gent que neix vora el riu, Lo riu. Nats entre arrossars i poquetes alçàries, on el cel i l’aigua es fonen en un espill gegant. Toquen de peus en terra perquè la coneixen millor que ningú. Sovint descalços en la seva lluita per salvar un terreny. Qui millor que dues persones maquíssimes d’aquesta terra per sortir sense encomanar-se a ningú, a assolir una fita important, no tan sols simbòlica.


Just el dia 24 llegíem asseguts davant uns polpets al Poble Nou del Delta.
Des del 24 de Març, estem fent el CAMÍ A LA REPÚBLICA , marxa a peu de Cervera de la Marenda fins a Waterloo.


Vaig llegir-ho en veu alta i les mirades del voltant varen caçar-me com un radar! Unes eren de goig, altres d’incredulitat i no en van faltar de menyspreu. Possiblement aquests no recordaven l’apa llisament de l’1 d’Octubre a la Ràpita o n’eren responsables. Tanmateix el que les molestava era el llaç groc que portava a la solapa.


Dia a dia vaig prometre enviar lis una foto del Delta per l’enyorança, i així ha sigut sense treva. Per Twitter, per Facebook o per Telegram seguíem el seu periple, malgrat que ells passaven fred i es mullaven i nosaltres ho fèiem al sofà.
Amb Joan Rovira ús enviàvem molta força en un vídeo que la Mireia Canicio ens va gravar a La Ràpita.
Per Pasqua ho comentavem amb Montse Puigdemont a Amer, just a la botiga dels pares del President. 


París, els va acollir convulsionat pel foc a Notre Dame, però no en tenien prou i varen pujar quasi corrent al Sacre Coeur. Són l’hòstia aquest parell!. Recordaven l’expressió dels romans amb els gals D’Asterix i Obelix.


Ahir no teníem polpets però si unes sepietes i vàrem celebrar que ja éreu a Waterloo. Ens vàrem trucar!. Guardo les vostres fotos, vídeos i missatges. Tant entranyables com sentits, i guardaré per sempre la vostra força que heu tingut en cristal·litzar un projecte tan ferm!.
Jo no sóc Del Delta, però n’estic enamorat i com a mínim una vegada al mes m’hi atanso. Ja ens veurem si Déu vol. 
Mentrestant us envio un petit poema en què intento expressar-me amb els mots que us són més propers.

EL TUF DE LA GARRAMA
Estic ferit
però no esparverat
ens volen espigolar,
esllemenar de conviccions
i esllomar fins a perdre l’esme.


És difícil
esbrafar l’essència
i esbroquellar el desfici
per sobreviure.
Calen molts calbots
per desnucar un poble
que fa temps que s’espolsa
les caparres intolerants i infectes.


Venim d’un poble
que ha après
a birbar les males herbes.
Si ens volen baquejar
que no ens trobin aponentats.


Són l’arna famolenca
que no pot entrar a l’armari.
Si no responem prompte,
l’ardera serà l’herència
pels nostres fills.


Ens cal atesar el missatge
atansar-se, escoltar
assossegar
però mai arrupir-se
ni doblegar-se
davant un opressor
que s’esgramella com un boig.

Fins aquí m’arriba el flat.
És el tuf de la garrama.
L’olor de l’engany
de la trampa.
L’enemic, és llépol
no li podem anar amb dolçaines
cal cosir-lo a veritats
que li couen com a pestetes.


Si ens volen baquejar
que no ens trobin apone
ntats.

Joan Safont.

Dels meus apunts

Aquesta fotografia li vaig fer Al Molt Honorable President l’11 de setembre de l’any passat a Barcelona, tenim una cita pendent amb ell, però això pot esperar. 

Ramon Cotarelo va tornar a aixecar els ànims!

Destacado

Ahir vespre a l’Espai Gatassa de Mataró, ple a rebentar, Ramon Cotarelo va tornar a aixecar els ànims i ressorgir els somriures que molts tenien empolsinats.


En un català cada dia més ric en matisos i amb la fluïdesa que el caracteritza ens parla d’un Madrid que coneix de naixement i d’una Espanya que ha volgut deixar enrere amb el convenciment de què aquí a casa nostra, s’hi troba millor i estimat.
Vàrem veure un Cotarelo brillant, exultant i decidit, amb pas i verb ferm atia a afrontar sense pors nous escenaris.
De bell nou l’Assemblea ens apropa al politòleg en un acte que reforça el preuat, Rebost de la memòria.

Vivim moments en què hom precisa desconnectar de tanta infàmia i transversió de la realitat. L’avorriment és el pitjor pels ànims i una eina que es converteix en arma llancívola en contra nostra. Per combatre aquest símptoma, que millor que equilibrar la balança escoltant i llegint a persones com en Ramon que saben esgrimir la comparança històrica en temperança.
Crec que els assistents varen gaudir de tot això i l’acte es va perllongar una hora més del previst per la proximitat del conferenciant i l’empatia que recull a tot arreu on va.
Gràcies.

Carta a un català que ha decidit ser-ho!

Destacado

Carta a un català que ha decidit ser-ho!
Difícil empresa quan vivim en un país on no pots decidir ni qui ets ni sobre el més elemental de la nostra existència i que contravenir aquestes normes és punible.
Els qui no tenim el do de viure amb la força dels coneixements històrics que reforcen i redibuixen la traça del nostre poble, sovint cerquem referents que certifiquen les creences que ens hem anat transmetent de pares a fills al llarg del temps.
Rebatre de forma col·loquial qualsevol debat sobre la traça d’aquest ofici anomenat polític, és realment agosarat i difícil, si no es ve carregat d’informació que apuntali cada afirmació, és un acte de ingenuitat infantil només convincent en la nova volada d´il·luminats que viuen maldestres en aquest país de mediocres grandiloqüents.
Escoltar polítics amb carrera és com tornar a veure peli-cules de xarlatans venedors de fórmules magistrals per guarir les hemorroides i gonorrees en fires, al costat de venedors de bestiar. És realment ferm d’escoltar quan esmolen frases feridores creades a través dels coneixements de l’adversari i la seva història.
Els lletraferits i politòlegs escombren i endrecen pàgines viscudes en el passat i les interpreten en primera persona i alguns, només alguns aconsegueixen asserenar ordre en el desori que col·loquialment anomenem popurri.


Fa molts anys que segueixo Ramon Cotarelo. Massa pocs, penso sovint. Una conversa epistolar entre un David encuriosit i un Goliat expert i arrelat a la història en tot el seu recorregut des dels orígens a la contemporània. És curiós que en cada xerrada d’aquest home a qui vaig tenir la gosadia de batejar? L’Home que entén els catalans”. Tot -hom opina, tots s’atreveixen a dir-hi la seva.
I crec que és perquè En Ramon Cotarelo obre les portes a opinar des de la informació que aporta en cada frase articulada i estructurada en l’esquelet de l’ofici de politòleg.
Escoltar en Ramon en les seves intervencions o llegir el seu blog cada dia, és addictiu i recomanable.
Accentuar les intencions i subratllar els propòsits, és ordenar el temps que s’esmuny de forma imparable en un any com aquest en què sembla doblar els altres en contingut i on el concert compta de pocs espais en blanc per destacar les èmfasis.
Clarivident, positiu i engrescador, treballador incansable i maleït abstemi. Cotarelo és un contertulià descaradament massa bo per xerrar, però immensament necessari per aprendre.
Aquest any que és i serà recordat pel punt d’inflexió en el necessari canvi del nostre país i més per desafecte que per afecte pel país veí, també ho és per la incorporació física d’aquesta família a les nostres. 
Sigueu benvinguts. 

” El Ingenio”

Destacado

Segueix la caiguda de negocis, una de les emblemàtiques botigues barcelonines, situada al carrer Rauric. L’històric establiment de venda de productes artesanals de circ, capgrossos i gegants conegut com ‘El Ingenio‘. Va obrir-se l’any 1838 .

ingenio1
Recordo quan de petit anava amb el pare a Barcelona, Les Rambles, carrer Petritxol, La Boqueria, carrer Avinyó i en aquest anar i venir, aturar-nos davant un aparador de somnis.ingeni2
L’Ingenio al carrer Rauric, molt a prop de can Culleretes, formava part de l’ideari infantil entre joc, lectures i màgia.
Centenars de capgrossos de cartó, la millor oferta en jocs de màgia i els artefactes que tot aquest món embolcalla._MG_9993
Al carrer un Picasso enorme ens convidava a entrar. L’al·lè dels nens encastats al vidre entelava la imatge.
Virtut dels fotògrafs o no, tenim un rebost de sensacions i en aquestes podem veure un personatge que sembla integrat en el paisatge.
M’agrada retrobar,

eti

Si llegim les mirades, podrem anar més enllà.

Destacado

Com a simple observador de la vida, aparador de realitats i balança de criteris, tendències i ideologies religioses o polítiques els anys encoratgen a pensar per compte propi i a decidir sobre el que m’agrada i el que no. Desencisat per patums que m’han caigut del cavall on el meu imaginari els situava i d’altres que sota una aparença més gris m’hi han ressorgit amb força i criteri prevalent per damunt dels de més.mirades
La informació s’apilona en el rebost de la memòria personal i les etapes viscudes estableixen els paràmetres comparatius.

Els qui vàrem néixer a la postguerra i teníem un vestir i lectures peculiars , vàrem ser indexats com comunistes sense deixar-nos dir que ni sabíem que volia dir. Delegat d’aula, més tard d’estudis , professor encara molt jove en moments en què ressonaven crits pel procés de Burgos em varen detenir vàries vegades i portat a comissaria de Via Laietana. Res important, només per repartir butlletes que va imprimir Els amics de la Unesco amb unes imatges del dictador eixugant-se el cul amb Els Drets de L’Home. Però d’aixó ja fa molt temps i formen part d’un capítol ja polsos. Més tard vaig viure a Euskadi al País Basc on encara hi ha qui anomena Vascongadas i que eren considerades Províncies traïdores és el nom amb el qual es va qualificar a les províncies de Guipúscoa i Biscaia per part de la propaganda franquista després de la promulgació per part del general Francisco Franco a Burgos, el 23 de juny de 1937, del decret llei  247,quan encara no s’havia complert un any del començament de la Guerra Civil espanyola.
Una època feixuga per viure allí però em vaig inscriure en una ikastola per intentar entendre la seva llengua i entrar a aprofundir en els seus costums. No vaig viure cap atemptat però si dos metrallaments en ple carrer de membres d’ETA , un d’ells Apala en ple carrer Sant Pedro de què aleshores anomenaven Fuenterrabia. Jo portava el meu fill Oriols als braços, només tenia cinc mesos.

Tot això esculpeix la traça de la memòria i ens fa més refractaris a segons quins plantejaments polítics i més permeables a llegir les mirades. Les Mirades , aquesta gestualitat tan ferma que no té idioma ni traductor i que sovint denota l’engany en personatges polítics, siguin del color que siguin. 
Per això noto que em faig gran i assaboreixo cada minut, cada instant de què la vida té dies tèrbols, altres foscos i sempre torna  a sortir el sol. però segueixo mirant els ulls, sempre directe.
12
Si llegim les mirades, podrem anar més enllà. Mai he pogut deixar de mirar als ulls i malfio del que quan hem parla no ho fa. Perquè en el fons dels ulls veiem el passat? És la màgia de les mirades, de l’ essència que transmeten i si com a fotògraf podem mostrar-ho… !, quin goig! Colecciono mirades que s’ arrenglo nen en la memòria del temps i cada una porta inclosa una història i un segell personal. Robar mirades és quasi una professió!.

Una llum en la foscor

Escoltar, llegir comparar, sospesar són actes que poden servir per temperar la resposta. No fer-ho és caminar cec pel precipici. 
Ahir més de tres-centes cinquanta persones van parar orelles davant un home que lluny d’atiar un foc ja quasi desbordat, canalitzava l’ideari.


No hi cabia ni una agulla i els ulls dels assistents brillaven atents. A la mateixa hora davant l’ajuntament l’acte de protesta per les detencions recents es veia minvat en nombre perquè eren dos carrers més amunt escoltant aquest home, clarivident i senzill alhora.
Com a testimoni gràfic vaig estar als dos llocs i vaig copsar que en aquest moment mes que mai no podem creure en la unitat si no la planifiquem. En una hora dos actes… Potser cal reflexionar!.

No m’agrada que m’ho expliquin, !ho vull veure!


En un poble on la seva llengua ha estat perseguida i ignorada pels qui sempre ens ha considerat un botí de guerra, no és res estrany el que estem veient darrerament. 
Des dels records que emplenen la meva existència a cavall d’entitats excursionistes, corals o artístiques la lluita amb la censura va ser cabdal.
Res de nou doncs amb el que vivim darrerament. El Jo opino, tu no opines, ell no opina, és la lletra de l’himne dels que fan apologia del constitucionalisme més ranci i obsolet, que voldrien esborrar-nos del mapa.
L’anomenada censura ara es radicalitza en la llei que permet campar com vulguin els qui ens oprimeixen i asfixia els nostres sentiments més íntims i necessaris per poder expressar- nós i garantir la nostra existència. 

Es comptabilitzen en centenars els amnistiats entre els repressors en una continuada befa a les llibertats. 
És curiós que els qui no ens permeten votar, ara precisin com a mínim
quatre votacions per trobar un govern. És clar que el volen a la carta, al seu gust!
L’evolució camaleònica dels partits amb capacitats reversibles és infinita. Si els qui eren considerats comunistes pel sol fet d’anar contra Franco van mutar al socialisme era, perquè semblava que un front esquerrà, altrament més progre era el s’esqueia. Van aparèixer com caragols els qui van veure en la política una manera de guanyar-se les garrofes, per això no és d’estranyar que personatges com Miquel Iceta, sense cap mena d’estudis a no ser que siguin de claqué, segueix donant voltes pels hemicicles i arrossades.
Altres Com Joan Tarda, idolatrat per les iaies revolucionàries s’han girat com un mitjó i es contradiuen cada vegada que obren la boca amb l’ajuda d’oradors de barri com Gabriel Rufián, exultants i convincents, fins que el vent ha aixecat les cartes deixant veure el Ful.

scoltar, llegir, rellegir i sobretot sortir al carrer és per a mi la millor escola i conjugar si és possible el verb desamoïnar.
Seguiré caminant, escoltant i fotografiant el que cregui fins a veure la fotografia que vull del meu país.

Una Diada diferent?

Una Diada diferent?
He assistit a totes les Diades per deixar testimoni de cada una d’elles i en el seu degoteig he pogut copsar els canvis tant en l’àmbit dels personatges com del grau de crispació.
N’hem vist de tots colors i no ho dic pel color de la samarreta. Han desfilat tota mena de dirigents i partits polítics que en aquest periple anual ens han mostrat la careta amb qui s’amaguen o el gir més o menys sobtat en el dibuix de la seva línia i trajecte.
El Poble però ha mantingut el seu esperit i la seva manera de sortir al carrer, sovint massa educada amb els qui ens han perdut tot el respecte. El de parar la galta quan ens bufetegen és molt nostre.

No sé si ho portem en l’ADN o és que realment ens hem tornat mesells.
Si després de l’1-O encara no som capaços de reaccionar de forma diferent als insults, befes i menysteniments per part del Govern Central, si acceptem l’actitud dels partits del 155 que ens ataquen contínuament i que voldrien veure’ns agenollats i demanant perdó per no acceptar la seva imposició ni els cops de garrot, potser ens ho hauríem de fer mirar.


Caure en el parany de dividir-nos es faci’l quan en els partits que sempre creiem d’esquerres i que ens prometien fer un pas ferm endavant, ens sorprenen amb personatges infiltrats que quasi idolatraven àvies i avis que tornarien a enfrontar sé amb la força dels policies i guardia civils engrescats amb l’himne de “A por ellos “des de les forces fàctiques. Parlo directament de Rufián i Tarda i ni vull dedicar cap lletra als qui han vingut a la nostra terra només per ensorrar-la. O uns comuns caragirats cada vegada més borbònics. 
Si ells són camaleònics, el poble no vol ser-ho i s’emmiralla amb persones com Ramón Cotarelo que ha decidit venir a viure a Catalunya i fer pinya amb tots nosaltres sense por a desemmascarar als qui han fet de l’ofici de polític un intercanvi de favors com les monedes de Judes.

Vull agraïr al grup Angelets de la Terra i en particular a Ramón Faura la seva imponent tasca des de La Catalunya Nord fen nos d’altaveu i embaixador.


El Poble no m’ha defraudat!. És un moment difícil i cal gestionar molt bé els esforço
s. 

Filtrem la nostra mirada?

Filtrem la nostra mirada?
Enamorat de la llibertat d’expressió i del respecte, m’agrada escoltar i parlar en veu baixa, sovint potser massa. Al carrer, en les reunions i tanmateix a les xarxes sembla que el més cridaner tingui la raó. A vegades de tant cridar, només s’escolten ells i no respecten l’opinió dels altres i fan impossible el diàleg tan necessari.
En política, en futbol, en temes lingüístics sempre hi ha qui es veu capacitat per corregir als qui possiblement defensen un contingut dens i consistent, però amb errors gramaticals propis d’una formació d’altres temps, amb uns tocs d’atenció que lluny de contribuir al diàleg, condueixen a diluir el veritable fil conductor de la conversa.
Assegut al bar m’atanso a un grup d’avis que discuteixen la darrera jugada dels partits polítics. Hi ha qui pot parlar perquè col·lecciona anys, més de vuitanta que li permet opinar amb soltesa sobre els canvis que ha vist. D’altres, discutidors més que escoltadors, atien la conversa sense veure què han trencat la temàtica que es debatia.
En un petit bloc apilono mots, paraules i frases fetes. Unes noves per mi i altres que eren al calaix de la memòria. És bonic escoltar i més si els qui parlen són grans. A la taula del costat un cridaner trenca l’encís del moment. És el que tot ho sap, el que corregeix els altres. Poc podré prendre nota d’aquest. M’acabo el cafetó i tanco la paradeta. 
Demà una estona més, estic de vacances i escoltar surt bé de preu.
La conversa d’avui era multicolor, sense estridències fins que ha arribat el cridaner. No calia posar filtres, més aviat un tap a les orelles.

Eduard Huertos ens dibuixa un detallat recorregut a ma alçada per l’història del gravat

Eduard Huertos ens dibuixa un detallat recorregut a ma alçada per l’història del gravat. Una xerrada ordenada com un veritable arbre genealògic de l’evolució d’aquest noble ofici. La passió per la tècnica i la fusió de sentiments són i han marcat la vida d’aquest home entregat a la lluita personal i de la comunitat. Sovint ens transporta a un món quasi màgic on els que coneixem tant l’ofici com el seu tarannà fruïm embadalits. Gràcies per la teva tasca i generositat.I a l’ Associació d’amics de Cal Arenas de Mataró per fer-ho possible.