Josep Puigbert i Punset.

Destacado

Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà

Pels que vàrem néixer a la postguerra Perpinyà ha estat un referent pel que fa al sentiment personal del catalanisme. Travessar la frontera i la porta del Castellet era com obrir una finestra on entraven l’aire i tot el que aquí teníem en la lleixa més alta on no podíem arribar. El pelegrinatge a Perpinyà i a Prades de Conflent va ser una constant i el Canigó encimbellava els meus somnis com un ocell que esguarda la porta per volar.La meva infància a La Tor-de-Carol em permetia veure els familiars a l’exili i possiblement va crear una predisposició a treure el cap a l’exterior de forma natural. Els estius a Prades amb els oncles teixien un caràcter un xic rebel, no pas entremaliat. Estudiàvem el català, llegíem i preníem la fresca a Sant Miquel de Cuixa i esvalotàvem els passadissos de les muralles a Vilafranca del Conflent. Tot això va quedar enrere i d’aquells genolls pelats vàrem passar “als cops de porra dels Grisos a les tètriques instal·lacions de Via laietana a Barcelona.

Ens fem grans i tot ha canviat, però Perpinyà segueix sent la finestra oberta per respirar. Des que vàrem iniciar el camí a Arenys de Munt, fins al moment present, he intentat seguir amb la càmera tot el que bonament he pogut. Són milers de clics, milions d’instants fonedissos i anotacions maldestres en el meu rebost particular. Convidat per l’amic Ramon Faura a exposar col·lectivament en la mostra Visca per la llibertat, iniciem una relació apassionant amb més de 27 espais oberts a mostrar el que Visa pour l’imatge no volia. Tornar a Perpinyà va ser com rejovenir i més amb un grup tan ferm. El dia 12 de Setembre projectàvem el nostre vídeo Mataró Un poble Dempeus a la Casa de la Generalitat. Un espai ple a vessar tant de persones com de sentiments. El moment posseïa una màgia especial, era com veure cristal·litzar un somni.

El silenci el va trencar en Ramon Faura presentant-nos el personatge que avui m’atreveixo a entrevistar. Josep Puigbert i Punset. Director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.
Aquell dia vaig entreveure que teníem davant un comunicador incombustible. Periodista llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva facilitat espontània no és casual i no pot amagar l’accent empordanès. 
Iniciat en periodisme esportiu i radiofònic va ser la veu de La Unió Esportiva Figueres, ha treballat el diari El Punt, A SER Empordà i a Televisió de Figueres. Cap de gabinet de l’alcalde de Figueres, Assessor de comunicació de La Diputació de Girona.
Més tard he descobert la seva faceta viatgera i fotogràfica. És evident que coneix les eines i sap fer-les funcionar.

Perpinyà el 29 de febrer vàrem viure moments inèdits i de ressò mediàtic mundial. Era per uns dies l’epicentre del món. El President Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comin trepitjaven terra catalana i eren aclamats pel poble de forma ordenada i rotunda. El nostre convidat era un amfitrió d’excepció i va ser peça cabdal per fer-ho possible. Ara confinats m’he atrevit a demanar-li una senzilla entrevista com a reboster d’honor d’aquest blog.

-Vist el seu recorregut pel món de la informació i política, ¿Com veu el moment actual de Catalunya en clau europea? “Estem en primera línia de coneixement i interès mediàtic i públic a causa de la repressió que hem patit i que encara patim. Ens hem convertit en un actor internacional pel què està passant i pel paper del President i dels membres del govern a l’exili que ajuden a internacionalitzar el procés de manera decisiva. L’acte del 29F, que es va fer a Perpinyà amb el President Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, hi havien més de 200 periodistes europeus acreditats. Ara Catalunya està en el tauler de la geopolítica internacional. Una altra cosa és que les institucions europees o els estats es mullin a l’hora d’ajudar a trobar una solució. Segueix havent-hi una protecció entre estats, però crec que la opinió pública l’estem guanyant i, tard o d’hora, això obligarà a actuar. A l’estat francès, per exemple, pot costar entendre l’anhel que tenim per ser independents però hi ha una unanimitat molt gran que a l’estat espanyol no actua d’una manera democràtica, ni respecta els drets ni les llibertats. I aquesta és una percepció extensiva a molts països i en moltes institucions”

-Personalment no crec en dues Catalunya, Nord i Sud. Som catalans tots malgrat els condicionants afegits de cada zona. En Joan Lluis LLuis, ens ho recorda sovint.

– ¿Que podem fer per millorar-ne el concepte?Esclar que parlem d’una Catalunya, però hem de diferenciar, ni que sigui territorialment, la que està sota administració de l’estat francès i la que ho està a l’estat espanyol. Per això el concepte nord i sud, perquè les condicions per exercir de catalans són diferents en cada estat i, malauradament, en tots dos: complicades. Hem de continuar treballant i persistint perquè cada cop hi hagi més gent a la Catalunya del Nord i al Principat que no només se senti català, sinó que exerceixi de català”

-¿Com ens veu el francès des de l’altre costat de la frontera?A la Catalunya Nord hi ha un sentiment de respecte i solidaritat cap el què estem patint. Això ha anat en augment i si fins el setembre de 2017 hi havia una certa indiferència i poca comprensió en la majoria de la població sobre la nostra reivindicació, ara és molt diferent. Els fets de setembre, octubre i novembre de 2017 amb la repressió, la violència policial, l’exili i l’empresonament de polítics per les seves idees van suposar una inflexió en la comprensió i és aquí que es poden constatar els valors de la República, que estan molt per sobre de les ideologies o les idees de partit. Des de la dreta a les esquerres s’han condemnat la repressió a Catalunya i això a casa nostra no passa. Com s’entén que el Consell Departamental dels Pirineus Orientals amb govern del Partit Socialista Francès pengi dos grans llaços grocs a la façana i una pancarta pel respecte a les llibertats catalanes o que l’alcalde de Perpinyà, de dretes, s’hagi manifestat, d’una manera rotunda, a denunciar la persecució política a Catalunya quan era contrari a la independència, tot i que sempre havia defensat que calia un referèndum acordat. O que més de cent ajuntaments, de tots els colors polítics, hagin aprovat mocions contra la repressió a Catalunya. A quin altre territori ha passat això?. En cap més. O, fins i tot, l’autorització per part de l’estat francès de l’acte del 29F. Es va fer amb la boca petita, però el va autoritzar. Va rebre pressions fortes perquè no deixes fer l’acte, però es va fer. Li va agradar?: no. Però es va autoritzar perquè per sobre de la visió partidista i ideològica preval el respecte als drets i a les llibertats. I això al nostre estat, no passa”.

– Cada país té un Nord i un Sud que solen ser ben diferenciats tant en la parla, com en la música i fins i tot la gastronomia, He viscut a Hondarribia i les similituds amb el país basc francès són evidents i ben diferenciats amb París, Bretanya o Normandia.

_¿Com s’aprecia des del seu punt de vista personal aquest fenomen?“I tant. A la Catalunya Nord costa trobar l’essència genuïna de la França del nord o de París. Cada territori té les seves peculiaritats. Això també passa al Principat, que els de l’Empordà i els de les Terres de l’Ebre compartim moltes coses, però d’altres són diferenciades. A la Catalunya Nord hi ha una identitat molt marcada de sentir-se d’un territori genuí. I això que hi viuen moltes famílies que els avis o pares venien del nord d’Àfrica. A Catalunya Nord hi ha mol respecte pel territori que viuen i a les coses que els hi són pròpies.”

Intento capbussar-me en la forma de viure de la gent de Perpinyà i descobrir les seves peculiaritats per captar-ne l’essència tant fotogràfica com escrita. Segueixo el Grup Angelets de la Terra i crec fermament que la seva tasca és encomiable. També col·laboro puntualment amb la revista Cap Catalogne i Hugues Argence amb imatges de casa nostra.

-¿Que m’aconsella per seguir treballant en aquest camí de divulgació establint sinergies?

“Doncs això, seguir participant en aquesta feina de divulgació, de col·laboració amb entitats i persones nordcatalanes. Crec que l’establir sinergies entre catalans del Principat i de la Catalunya Nord és la manera de superar la frontera mental que encara existeix. En general no ens coneixem prou, més enllà dels tòpics. Per tant: tot allò que ajudi a la coneixença mútua, com fas tu o els Angelets, és molt positiu i agraït. Jo sempre dic que fer afrontar reptes conjunts i per ajudar-nos,primer ens cal conèixer, generar confiança. Aprofito, doncs, per agrair-te la teva feina de divulgació i estima que mostres cap a la Catalunya Nord. Això també és fer país.”

-¿Pot recomanar-me lectures i autors que dibuixin el moment actual? “Hi ha molts llibres sobre el moment actual i jo recomano tots aquells basats en fets reals, especialment els escrits en primera persona com poden ser els del President Puigdemont –ara aviat en treurà un altre molt interessant- o els presos polítics. També n’hi ha de periodístics que reflecteixen bé el què ha passat. N’hi ha un: “Operació urnes” que posa en relació el paper determinant i decisiu que va tenir gent de la Catalunya Nord amb la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.”

No és casual que jo el tingui com llibre de capçalera amb dos punts ben especials… Un és sagrat!

-Tenim el Molt Honorable Quim Torra en un moment delicat i amb una força vital encomiable que el mostra més empàtic i proper que mai. Li agrairia que li fes arribar el nostre escalf i plena disposició.

-“Ho faré. El President Torra ha estat un dels millors Presidents que ha tingut el nostre país. La seva talla humana és molt gran i bona part dels entrebancs que ha patit han estat perquè és molt humà, en el sentit ampli de la paraula. I això l’honora i fa que la gent l’estimi. Des de 2012, governar Catalunya és una feina de titans i hem tingut tres grans líders: Mas, Puigdemont i Torra, dels que ens n’hem de sentit molt orgullosos com a país. Estem en deute permanent amb ells i els seus governs pels sacrificis que han hagut de fer”. 

Josep Puigbert i Punset Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà Departament de la Presidència   

Finalment, vull agrair-li aquest temps que m’ha dedicat i oferir-li la meva complicitat en tirar endavant aquest projecte comú. 

Tractament de Molt Honorable.

Destacado

He tingut la sort de poder retratar els meus presidents.

Tractament de Molt Honorable.
Si algú ha rebut mai tantes vexacions, befes i insults per part de la bancada opositora més semblant au un galliner al Parlament, aquest ha sigut Quim Torra.
Un fet que dibuixa el baix perfil ètic, i cultural d’aquests grups que només volen treure rèdit de cada situació, en favor propi en lloc d’afavorir el poble qui els ha escollit. 
La paciència infinita d’aquest home s’apuntala en uns pilars de cultura, respecte i sentit de país i el fa impermeable als atacs sorneguers i superflus per la naturalesa dels continguts sovint sense fonament i fàcilment rebatibles.El poble ras, venia d’un època que el mar polític era bastant planer, però a partir del  9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. El poble ras, venia d’una època que el mar polític era bastant planer, però a partir del 9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. 
Socialistes i Comuns fent costat a la Dreta més rancia i a la Ultradreta embogien en un hemicicle transformat en circ mediàtic que va fer les delícies dels fotògrafs captan-ne els detalls que caricaturitzaran aquesta època.
Quim Torra aguantava estoicament contestant amb la saviesa dels cultes. El seu posat missaire i educat contrastava amb els gests i xiulets de l’acarnissada gresca capitalitzada pels Carrizosa / /Arrimadas. Grollers i maleducats però que comptaven amb l’anuència mal dissimulada de Icetes & Cia.
Stop! Ara emmudim, per una causa comuna. Com si no ho fos aleshores. Tothom resta confinat a casa!
¿Qui ho va demanar primer? El Molt Honorable Quim Torra. 
Tampoc aleshores l’escoltaven, però si el seguien befant i fent-ne burla. 
Ara “POR REAL DECRETO” el que era un disbarat, toca acatar-lo tots. 
El President dóna positiu i no pot fer més que aïllar sé a La Casa dels Canonges. No pot cuidar de la seva família i ho fa pel seu país. El veiem cansat, però no abatut, en un espai senzill, un ordinador damunt unes caixes tapades amb una tovallola. Ell és així. 
És el capità d’un vaixell on la cuina fa olor d’ous ferrats i el bany de colònia familiar. No viu en un decorat, no li cal. 
Estic orgullós del President Torra i de com gestiona el que és a les seves mans. 
EL President Carles Puigdemont, no va errar en escollir-lo. I tampoc en Crear una resistència exterior.
Mentrestant Espanya es desgasta en viure en constant “alzamiento patrio castrense” i els llimacs de casa s’arrosseguen llepant-los el camí.

Jordi Juncosa @By Junkye. Avui el portem a aquest blog, amb el tractament de “Reboster d’honor”.

Destacado

Hem caminat per camins paral·lels i tenim molt en comú. Si veure els seus dibuixos és un plaer, escoltar-lo no té desperdici.

Si entenem per reboster, el que vetlla per omplir i mantenir la custòdia del nostre rebost, En Jordi @By JunKye, n’és un pal de paller. Catalunya apuntala els seus pilars amb dones i homes que fan pinya per un ideal comú. Gràcies per acceptar aquesta entrevista.

Ver entrada

Mantenir-se informat és gestionar la participació personal envers la globalitat del sistema i en l’àmbit nacional i local.
Fer-ho de forma coherent requereix contrastar opinions de fonts diferents. Els titulars canalitzen el flux de participació i a l’hora de capitalitzar la resposta dels lectors.
Sovint al costat d’aquests trobem inputs que ens fan més amable el missatge o l’enforteixen, que provoquen somriures o reaccions quasi de forma subliminal.
Es tracta de les vinyetes en forma de dibuix o altrament dit còmic.

Catalunya és rica en ninotaires. Aquest espècimen tan nostrat i valorat a casa nostre.
Dins el ritual de cada casa hi trobem costums que formen part de l’ordre del dia familiar.
El qui només llegeix els titulars i les esqueles i la previsió del temps, el que s’ho empassa tot, fil per randa.
Però cap d’aquests pot deixar de somriure amb un dibuix que resumeix la notícia, sigui de forma agressiva i punyent o de manera càustica i còmica.
Els qui vàrem néixer a la postguerra estem avesats a Llegir entre línies i a entendre les vinyetes que se saltaven la censura de forma més fàcil i literal que els redactors dels diaris.
Qui no hi ha col·leccionat dibuixos de Cesc, Peric, Opiso, Màximo, Chumi, Mena, Orcajo, Forges,Atxesinh, Diosdado, El Roto, El Teto, Eneko, Fontdevila,Laura Pacheco, Maitena, Malagón, Vergara, etc.
A casa nostra sempre s’ha cultivat aquest tipus de dibuix, però amb la convulsió del “procés”, S’ha tornat a potenciar i protagonitzar les protestes amb vinyetes.
Des de sempre la història de l’art ha estat indexada per les revolucions. En temps de pau i calma xica, els artistes evolucionaven molt poc perquè no estaven motivats, ni els qui n’eren espectadors.
Un dels fenòmens locals més agosarat és sens dubte Jordi Juncosa. @By Junkye
Avui el portem a aquest blog, amb el tractament de “Reboster d’honor”.

Jordi- ¿Que et va portar a aquest ofici?
Ostres… De menut ja mostrava unes aptituds i a casa els meus pares em varen animar a aprendre’n més. De fet mon pare fou un dibuixant excel·lent. Em ve de regàlia, ha, ha, ha. Un cop acabat el batxiller vaig entrar a l’escola Massana, però el servei militar m’ho va estroncar i de tornada vaig casar-me, deixant de banda els estudis artístics. Vaig col·laborar al Diari de Girona, a la secció del dominical, on tenia una pàgina sencera. Van ser uns temps divertits perquè tenien la màniga molt ample amb les meves creacions… Després abandonaria el diari i faria una vinyeta a una revista especialitzada del món del recanvi d’automòbils. Poca cosa com pots veure… Fins que arriba l’u d’Octubre del 2017. Aquí es capgira tot. La repressió de l’Estat em porta a enviar un dibuix al Punt diari (on encara en demanen) per la llibertat dels presos polítics. I després d’això, començo a penjar dibuixos reivindicatius al Facebook. Més tard a Twitter…i acabo publicant un dibuix diari (poca broma que aviat és dit) a Diari16. Crec que en porto vora cinc-cents dibuixos publicats en aquest diari.
¿El que era qualifiques de “collonades “, vas creure que podia ser la teva feina? –
Home, la veritat és que no. Quan la collonada és fer quatre postals per nadal, un dibuixet que et demanen i poca cosa mes, no. Però quan veus que la teva reivindicació, protesta o denúncia té ressò, et fa treure pit. És llavors quan te n’adones del significat del dibuix, del seu valor com a eina de comunicació. Mai m’he arronsat a l’hora de publicar res, i això és molt important, perquè la gent se n’adona que dibuixo el que sento.
¿L’humor gràfic té una llengua pròpia?
I tant que sí. Té la llengua del poble. És una eina de comunicació brutal…i fins i tot sense text pots fer que la gent entengui el teu missatge. Pots adreçar-te a tothom, amb els missatges més bèsties, potents o fins i tot de submissió al poder. Un dibuix ho diu tot, et fa veure una situació des de qualsevol angle. Vols fer una denúncia d’un fet esgarrifós, que tothom ho entengui? Dibuixa-ho.
¿treballes a casa o el confinament és ara de forma puntual?
Quan arribo de la feina, començo el meu ritual… M’assec davant la taula de dibuix i prenc el llapis. La resta de la feina surt sola. No tinc guió…i rarament arribo a casa amb una idea per dibuixar. Aquesta manera de treballar tan anàrquica pot durar mitja hora o dues hores llargues… Depén del dibuix.
¿Quan estàs emprenyat, ets més productiu? Això en referència a l’enunciat de què les revolucions indexen la història de l’art.
Sempre! Quan xarbotes una gasosa que passa? Que acumula una pressió i si la destapes tot surt a raig, no?, ets més productiu, tens més pressió acumulada. Amb el dibuix passa el mateix. Les idees s’acumulen i surten per la punxa del llapis.
Pots enumerar obres publicades i exposicions.
Ostres, poca cosa, eh…a veure… Publico al Punt diari per primera vegada amb quinze anys, faig col·laboracions amb revistes locals, entro a dibuixar al Diari de Girona al 91 i després estaria uns anys dibuixant per la revista El Periodico del taller. Com pots veure, tot tranquil i pausat com una bassa d’oli fins a l’u d’octubre, que comença la meva època de dibuix reivindicatiu majoritàriament. Llavors els de Diario 16 el conviden a fer una vinyeta cada dia al seu diari…i accepto. És un repte molt important per a mi perquè em permet internacionalitzar la nostra lluita per la llibertat del nostre poble i la seva gent. Faig també una primera exposició a Girona de la mà d’una activista cultural com és la Dolors Vilamitjana. Després ve la segona exposició, la mare de totes les exposicions sobre dibuix crític, on hi exposem quatre dibuixants, tres dels quals són molt grans: en Joan Antoni Poch, conegut com a JAP pels seus dibuixos durant més de trenta anys al Punt diari. En Jordi Magrià (bicman) conegut pels seus dibuixos amb boli Bic. Gran professional, il·lustrador i dibuixant del món de la publicitat. I en Paco Santero, un dibuixant amb un traç tan selecte i senzill que fa feredat. Tots ells uns autèntics monstres del dibuix, als quals animo a fer l’exposició al centre de La Mercè de Girona. I resulta que es converteix en un èxit. Quatre estils, quatre maneres de fer denúncia. Quatre llapissos molt esmolats. I amb moltes ganes de tornar-hi. També col·laboro setmanalment a VilaWeb de la Catalunya del Nord, on faig les il·lustracions dels articles de @d_rusc. Dins de Twitter també faig alguna col·laboració, concretament amb @either_mark, que fa unes reflexions que cal tenir molt en compte. I ara, començaré a dibuixar en un setmanari que es diu La Directa, a veure com va tot plegat.
¿quin és el teu referent gràfic?
Ostres, m’ho poses molt difícil. N’Hi ha un munt…però jugaré amb els de casa, va: Junceda, Opisso, Oscar Martin, Ferreres…
¿ets totalment autodidàctic?
Si. Vaig néixer amb el llapis a la mà… Una sort. Hi ha qui neix amb una flor al cul, que no és el meu cas.
¿quin creus que és el moment del dibuix al nostre país?
Hem tingut grans moments, tot i que ara crec que és molt difícil poder popularitzar-ho com quan no hi havia internet. Les grans edicions com Hermano lobo, La Codorniz, El Papus,El jueves, per citar alguns exemples foren els grans moments del dibuix. Un dibuix obscè, politic i no gaire elegant, on es ridiculitzava una dictadura que creien morta i es criticava una democràcia que havia nascut també morta. Els grans tiratges d’aquestes publicacions aconseguien arribar a gairebé totes les llars… Per dir-ho d’alguna manera, fou el “seu”moment. Catalunya ha sigut la gran fàbrica d’edicions d’humor satíric i polític…i me’n deixaré un munt, peró podem anomenar a Cu-cut, La campana de gràcia, l’Esquella de la torratxa, Patufet, Papitu, El Bé negre, Matarratos, Barrabas, El triangle…i les ja esmentades abans com la Codorniz, El Jueves, el Papus… Fixa’t bé, que totes tenen la producció a Catalunya!

Descriu-te breument.
Ostres, si t’he de ser franc, et diré que crec que sóc lliure. La resta ho han de dir els altres.

Si sortir al carrer a comprar amb guants i mascareta ens angoixa…

Destacado

Si sortir al carrer a comprar amb guants i mascareta ens angoixa, que dir dels que hi treballen tot el dia en contacte amb els afectats?
Trucar a la farmàcia i que et responguin afectivament amb solucions immediates, que la caixera del super es mostri col·laboradora i àgil, que els repartidors de missatgeria bescanviïn somriures, és d’agrair.
En aquests moments més que mai, els valors estan per damunt les xifres, de les medalles, dels partits, de les regions, de la parla.
Potser aquesta situació ens humanitzarà?

Hi ha dies que voldries esborrar del calendari, si això s'endugués el contingut.

Destacado

Hi ha dies que voldries esborrar del calendari, si això s’endugués el contingut.
Ens recorden que tots som soldats d’un exèrcit que avança amb aires marcials per tot l’estat, Acció aplaudida amb les orelles pels socis de la taula per negociar ¿que?


També hi ha personatges que per la seva baixesa moral esborraries fins i tot del record.
Avui i en el que duren aquests dies de confinació he llegit, escoltat i observat els diferents aspectes informatius. Cada un amb un filtre acolorint el missatge segons el qui paga l’informador. Per això cal deixar refredar el contingut i un cop temperat, contrastar-ho amb altres fonts.
Una altra cosa són els anomenats polítics, perennes vividors que dirigeixen els seus imputs en forma de piulada de forma ignominiosa en vers el seu contrincant.
El cas flagrant de Miquel Iceta, totalment desbocat amb obscenes afirmacions en contra del President Torra. 


Possiblement perquè veu cada vegada més lluny l’oportunitat del seu somni presidencial, aquest homenet sense cap mena d’estudis que dia darrere dia assenyala a Oriol Mitjà per recomanar la confinació total.
Cada dia són milers de piulades que desqualifiquen aquesta forma d’actuar que el ridiculitzen per si sol. Però com un torpede es llença a emmetzinar la poca sintonia que reina entre partits. 
Ahir Vicent Partal el va caricaturitzar en un titular. La immoralitat dels miquelicetes.
(per defecte inclou a Eva Granados, un copy /paste amb olleres més grosses.) i la claca piulaire del PSC.
Jo li contestava: La seva retòrica més virtual que real sembla provenir del nen que puja a la cadira per recitar el verset de Nadal mentre saliveja per les cares de felicitat dels familiars. Ara Socis del PSOE.
Avui la mateixa cançó enfadosa. Fóra divertit pel ridícul, però hi ha cada dia més morts pel mig, provocats per les negligències d’un govern central que no veu més enllà que el trist criteri radial de Madrid quilometro Zero.
Corre per la xarxa un vídeo autèntic com ell mateix on en el seu escó es dedica a fer burilles i a llepar-se les lleganyes. No hi ha Photoshop. És la realitat més fastigosa. 
Tant com quan es mofava conjuntament amb l’Arrimadas d’en Borrull al Parlament.
A cada twitt d’aquest individu se’l podria contestar amb el vídeo.
Potser si mai es torna afer un llibre d’educació, aquest podria ser la contraportada. 

I quan crèiem que ja ho havíem vist tot… capitol 4

Destacado

Quan creiem que el dia del pare l’havia inventat el Corte Inglès,
ara resulta que ho van fer els americans.
I és que sempre anem a la darrera part de la fila.
Bé en tot no, ara sembla que la ineptitud dels nostres governants
ens col·loca en un lloc de pòdium en afectats pel coronavirus.
Aquest any els que tenen pares potser els hauran de felicitar per whatsapp.
Ahir nit el cel de tot el país va ressonar de valent en dues accions
que marcaran una fita històrica.

L’aplaudiment als equips mèdics i de neteja
i la cassolada just en el moment que El rei aquest que no sent,
no escolta i és convidat de pedra de tot el que pugui afectar el poble,
Es va col·locar davant un faristol més semblant a un taüt que un estri funcional.
¿Esperàveu que parles del lladrocini del seu Pare, dels milions, de l’herència?
No!. Va parlar de la “unidad de España” ! Quins collons!

Avui sabem que ni es va molestar en fer ne un de nou.
Copy paste del que va fer en un altre discurs i que figura
en la novela Palmeras de Fimina Sabadú
Fins i tot els micos de Gibraltar haurien fet un discurs millor!
Si quan sortiu no trobeu mascaretes
podeu comprar-vos una pandereta!

És el que més ens representa i si no en trobeu
també us podeu entretenir tocant la simbomba fins que arribi Nadal.

Mataró 19-03.2020

Aniversari confinat. capitol 4

Destacado

Avui és una jornada especial, celebrem el meu aniversari a casa sense els fills i néts. Els meus aniversaris solen caure en moments especials.

Fa dos anys hem tancava voluntàriament a la presó simbòlica que es va instal·lar a la plaça Santa Anna en protesta per l’empresonament dels polítics.

He despertat amb la llar engalanada com si es tractés d’un festival. Globus, pancartes, un pastís amb forma de càmera fotogràfica i el regal més ben escollit per animar el dia. El telèfon el WhatsApp, el Twitter, el signa’l, el Telegram i el mail competien amb el telèfon per felicitar-me, vaja, un desfici. A casa, avesats al silenci, se’ns acumulava la feina. És el que té tenir molts coneguts i amics i com diu l’amiga Imma, haver viscut moltes vides acumulant records que tal volta són els millors tresors. El sol tot just s’aixecava quan les notícies no milloraven en vers el tema del virus. El Departament de Salut ens informa que en les últimes hores s’han mort 23 malalts de la Covid-19 a Catalunya. A més, hi ha 472 casos nous. Del total de casos acumulats confirmat fins ara, han mort un total de 41 persones amb el coronavirus 2019, totes elles amb patologies prèvies. El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya llença la campanya #JoActuo per promoure el confinament a casa i explicar els motius solidaris d’aquest gest per superar el coronavirus. Itàlia confirma la mort de 345 persones més pel coronavirus. El país transalpí ja registra 2.503 defuncions. A més, avui hi ha 3.526 casos nous. Però a Espanya segons sembla, això no els fa ni fred ni calor i mantenen com és habitual la seva negativa a aturar i aïllar les autonomies. Sánchez reitera que no confinarà Catalunya, tal com insisteix el govern de la Generalitat. La imatge del dia sembla extreta d’una pel·lícula d’en Berlanga. Un ministre i dos militars carregats de quincalla representen l’equip nacional amb grandiloqüents gests castrenses fent proclames contar “el enemigo”.  Més cautes però amb cara d’emprenyats aquí dos científics, la consellera de sanitat i un eixut conseller de governació que a més d’aconsellar-nos, fa el recompte d’infractors i detinguts per no obeir els consells. El Científic Oriol Mitjà es mulla i ocupa informatius de tot l’estat i les befes de les cadenes estatals sobre el Molt Honorable Quim Torra estan a l’ordre del dia.  La pandereta segueix sent l’instrument que acompanya i perfila l’altre tema prioritari sobre la fortuna del Rei i el seu llegat.  Felipe VI es reunirà demà amb Pedro Sánchez i farà un missatge institucional a les 21.00 adreçant-se a ‘la nació’. TOT PER DEMA, no ens estresséssim. Sánchez dóna suport a la decisió de Felipe VI respecte de Juan Carlos I i la suposada renúncia a l’herència. POS CLARO Un Sant Jordi confinat es postposa La Cambra del Llibre de Catalunya, que aplega el Gremi d’Editors, Gremi de Llibreters i Gremi de Distribuïdors emprenen accions conjuntes contra la crisi. Dolors Bassa, aïllada a Puig de les Basses perquè té símptomes del coronavirus. Diumenge, el conseller Josep Rull també va ser aïllat, en el seu cas a la infermeria dels Lledoners, per haver estat en contacte amb un positiu de coronavirus. A més, divendres es va fer el mateix amb Jordi Sànchez, per haver estat en contacte amb un possible cas.

Mataró

CONFINATS -capitol1

Destacado

Coronavirus

Confinats!
Assegut davant la pantalla, al costat del teclat una tassa de cafè per recarregar forces, No he anat a comprar el diari ni tabac. De diaris ja els tinc tots en format digital, de tabac ja fa anys que no en gasto ni m’he empassat mai el fum. Tinc altres vicis.
A un metre escàs, la finestra oberta perquè entri l’aire i la possibilitat de veure el mar i escoltar una garsa amb el seu “xac, xac, xac” mentre m’observa amb posat xafarder.
És un so natural que combat en l’espai comú amb els electrònics dels “drings” del Twitter i els “pings i pangs “del -e-mail o el whatsapp. 
A l’ordinador del costat, l’inefable 324 repeteix com un lloro les novetats sobre el tema del dia. “El Coronavirus”. 
Opinions de tota mena, notícies contrastades i d’altres amb el segell dels qui els mena. Hom se sent desprotegit, desbordat, mal informat, en fi enganyat.
Avui Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena han quedat aïllats, mentre Madrid permet que els seus escampin llurs virus a les platges de Benidorm. 
El Twitter s’ha convertit en una autopista de vuit carrils per encabir acudits i tota mena d’improperis.
El jovent no pot anar a l’escola i just ells que semblen tenir l’exclusivitat de les tauletes, mòbils i ordinadors, ara descobreixen que necessiten viure en grup i s’apilonen pels carrers i locals.
Mares atrafegades carretegen litres de llet i voluminoses bosses de paper de vàter, Coca-Cola i cent mil paquets de dònuts. L’àvia quan els veu arribar els pregunta per si hi han comprat arròs, cigrons, llenties, oli i bacallà. Tot remugant els diu. ! No heu passat cap guerra!
I és aleshores quan penso en el títol del llibre del meu estimat Jordi Borràs. “DIES QUE DURARAN ANYS” i dubtar sobre L’altre títol seu i que segur tindrà molt èxit, “LA FORÇA DE LA GENT”

Mataró 13-març-2020.

ACTE DEL CONSELL DE LA REPÚBLICA A PERPINYÀ EN FOTOS.

Destacado

Veure per creure.
Arran del 13 sept. 2009 a Arenys de Munt la primera consulta sobre la independència no podia pensar tot el que podríem veure a través de l’objectiu en una dècada.
Anàvem tots a una i vàrem descobrir l’odi a tot el que representava aquell fet i l’entorn de casa en aquells fanàtics feixistes que semblaven sortits del museu de la cera i caspa de l’estat.
Amb la càmera al coll i petit bloc de notes he sentit el batec del cor i enfocat a través de les llàgrimes tant en moments de joia com d’altres que voldria esborrar de la memòria.
El 9-N era al costat del President Mas i tenim pendent una entrevista amb el President Puigdemont signada pocs dies abans de partir a l’exili. Potser la foto del 11S en què s’adreça a uns micròfons era una premonició. 

Avui he tornat a plorar en prémer el botó, llegit mirades, somriures i palpat la impotència d’un poble que viu amb il·lusió de veure fet realitat el somni.

Vull aprofitar aquest moment per agrair al Josep Puigbert, Director de La Casa de la Generalitat a Perpinyà, al Col·lectiu Angelets de la Terra i en especial a Ramon Faura Labat per la seva implicació ferma i decidida, que són hi han estat un altaveu admirable per difondre la cultura i parla a la Catalunya del Nord i tot el que esdevé la realitat de casa nostra.

En un acte a La Casa de la Generalitat compartint taula amb Ramon Faura i Josep Puigbert, en representació dels fotògrafs que exposàvem a Perpinyà. 

Us convido a visitar la fotogaleria.

El bosc eròtic.

Destacado

L’erotisme és tan necessari com respirar i les línies que li donen forma són les mateixes que trobem en la vida, els éssers i els instruments. El bosc eròtic es pot veure a bocins o en el seu complex total.
En Xicu Cabanyes  possiblement ha begut de totes influències i en fa balanç en cada peça, en cada detall.

Recórrer els camins que ha traçat pel bosc coordinen la seva obra i fer-ho conjuntament amb Ramon Cotarelo i escoltar-los produeix una sobredosi d’informació.
Em sento superat, necessito aturar-me i pair una a una les peces, capir el missatge i si és possible extraure’n una imatge.

La molsa embolcalla els ferros doblegats amb la força del mall tot recobrint les pedres i els arbres que intenten sorgir com bonsais entre malucs, pits, clítoris i penis gegantins.
Cau la nit i amb la llum del taller encetem una aula magistral on els mestres s’entaulen en una xerrada titànica. Cada un a la seva, no afluixen. La raó no és de ningú, hom la té. Els anys i el seu llarg recorregut els prepara com corredors de fons. Envoltem un llarg taulell que ha estat testimoni de més de cinquanta anys de feina. Al damunt s’hi apilonen eines, peces a mig fer i cabassos de records.
A sota un gat ens frega les cames suplicant una carícia. Cloem la jornada recopilant flaixos de tot el que hem vist. 

Ens han pegat i segueixen pegant, tot per voler ser lliures.

Destacado

Caminar és el primer que aprenem a fer, més tard parlem…. Catalunya és país de caminadors, sovint cercant el somni. Milers, molts milers vàrem traçar el camí de la república i la llibertat.

Han passat 10 anys de la primera consulta popular a Arenys de Munt i les coses canvien i acceleren molt més del que podíem pensar. Vaig tenir la sort de ser-hi i des de les hores anar seguint amb la càmera a coll tots els esdeveniments. Les constants sempre les mateixes. El pacifisme per part nostre i el NO al diàleg per part de l’estat espanyol. Ens fem grans i malgrat que les forces no són les mateixes les ganes de plantar cara, encara s’accentuen més. Ens han pegat i segueixen pegant, tot per voler ser lliures. Com el que té un ocell en gàbia i quan se l’hi escapa, li recaragola el cap. Per ells som un botí de guerra i els seus seguidors semblen tenir tots el mateix patró emmotllat per l’odi, la rancúnia i l’esperit feixista heretat de pares a fills. Una vegada més amb llàgrimes als ulls he sortit al carrer embadalit per tanta dignitat en grans i petits.

Silencis

Destacado

Descriure silencis possiblement és, més faci’l per un fotògraf que per un cantautor.
Quan vius en un marc de privacitat de llibertats on l’expressivitat emmudeix les paraules, la creativitat accelera el pensament i prenen vida els mimetismes.
La censura fa ressorgir paral·lelismes que s’extrauen del rebost de la memòria i veuen la llum de bell nou.
En èpoques de resistència, totes les disciplines artístiques s’han vist reforçades. La revolució ha donat inèrcia a la creativitat i en les etapes benestants i tranquil·les els creadors sovint han viscut, dels mecenes que tenien el poder.
El cartellisme com a cop de puny al carrer, la poesia transportada com a cant de revolta va esdevenir cançó de protesta escoltada amb esnobisme o rauxa segons el moment i la pintura transgressora poc compresa s’amuntega en museus contemporanis.
Altrament la fotografia pren consciència i converteix el fotògraf en testimoni de la realitat, fixant-ne els instants decisius que encapçalen tots els canvis històrics i moviments socials.
En aquests moments, els qui tenim emmagatzemades mirades i gestos que recopilen els canvis, tenim un tresor d’incalculable valor. Cal saber gestionar-lo i no deixar que res ni ningú ennuvoli la seva trajectòria. És un llegat pels qui ens segueixen que possiblement el comprendran en un format digital.
És per això que avui més que mai, la càmera en mà i el cap fred es converteixen en una eina de pes i talment un testament vital.
Conscient, tranquil sense pressa, però decididament ferm a seguir escrivint aquesta traça del poble que vàrem heretar dels nostres avis i pares, em plantejo sortir al carrer mentre les cames m’ho permetin i el cor m’ajudi a enfocar i el cap no accepti desenfocar el que ens manin.
Amb els anys aprens a triar, com el qui cull bolets el que creix al sol i el que ho fa a l’ombra. El que és comestible de qui és tòxic i seguint el paral·lelisme com conservar-ho, assecar-ho o confitar-ho.
M’autoimposo donar corda a aquest rellotge, sense tensar la massa, per poder escoltar el seu tic tac mentre pugui i fer-ne un llegat.

Una fotografia única i irrepetible

Destacado


Nit màgica de llums, records, sentiments en un lloc emblemàtic. La Mireia i jo sabíem que podia esdevenir una fotografia única i irrepetible. Un mes abans ja visitàvem diferents llocs per calcular l’angle i hores de llum.
En consideràvem tres de força impacte, però volíem incloure la Via Làctia que en aquesta època es mostra un xic massa vertical. Vàrem fer proves i no quedava massa al nostre gust. 
Es va suspendre l’acte el 11S pel mal temps i finalment aquesta nit del 1O ja érem en el punt afinat a toc de Gps.
Uns núvols pugen a l’escenari mentre el sol tenyeix de roig les roques, s’encenen els 131 fanals en honor als presidents de la Generalitat mentre la lluna com un balancí ens acarona en un espai on pensàvem estar sols tot gaudint el silenci, però “els catalans fem coses i les volem veure en directe” perquè estem acostumats al fet que ens capgirin intencionadament el relat i si poden utilitzar-lo en contra nostre.


En una de les fotografies vaig aplicar una tècnica que permet extraure una estela de cada punt de llum.
Volia representar la traça en la història de cada un dels presidents, una es fonia i s’allargava . Per un instant em transportava a Waterloo. 

Milers d’animes eren amb nosaltres, avis i famílies cantant, plorant d’il·lusió i potser de ràbia continguda. Com sempre érem una multitud organitzada i sorollosa, i no va quedar ni un paper. Volíem immortalitzar el moment i ja ho teníem sols quedava tornar a casa i recordar dissortadament aquesta data que va marcar el calendari.
Com testimonis de la realitat del nostre país érem conscients de la vàlua de la nostra feina. En tornar a casa ens creuàvem amb centenars de cotxes que hi anaven malgrat era un dia laborable. Calia descansar una estona per afrontar la resta de la jornada tant històrica com reivindicativa amb les nostres eines que no són altres que les càmeres.
Mostrar al món que som pacífics però irreductibles és també carregar d’intencionalitat el llenguatge fotogràfic.

No fa tant de temps.

Destacado

No fa tant de temps.
El mot rebobinar era freqüent i amb una simple maneta o motor, replegàvem la pel·lícula dins un rodet metàl·lic que protegia la seva virginitat dels efectes de la llum.
Les imatges generalment en número no superior a trenta-sis, s’arrengleraven per ordre de captura i podien ser de dies i anys diferents, en el seu ADN no portaven ni el tipus de càmera, objectiu, hora ni data per ajudar els historiadors. Eren captures engabiades en unes tires negres que calia tractar amb cura i totalment a les fosques.


En un capriciós procés de tres banys i un assecatge, les imatges sorgien com un miratge.
N’eixien al redós d’una llum vermella i en passar per un artefacte diabòlic anomenat ampliadora i ser travessats per la llum convertien el seu contingut negatiu en un somni en paper que precisava altra vegada tres banys per descobrir el miracle.
Ara la paraula instantània, que definia la captura d’un instant, ha passat a ser la constant de la fotografia digital.
Aquest llegat històric potser li donava un cert regust romàntic d’incertesa i aquella sensació d’esperar si sortirien totes i correctament, es converteix en un mirar la pantalla immediatament.
Els arxius fotogràfics han perdut l’olor químic i potser part de la tendresa que només els que ja pentinem cabells blancs coneixem. 

#CamíALa República

Destacado

Avui retornen uns valents que possiblement són el perfil d’aquest sentiment tan nostre,”tossudament alçats”. La gent de casa nostra sabem de les virtuts de la gent que neix vora el riu, Lo riu. Nats entre arrossars i poquetes alçàries, on el cel i l’aigua es fonen en un espill gegant. Toquen de peus en terra perquè la coneixen millor que ningú. Sovint descalços en la seva lluita per salvar un terreny. Qui millor que dues persones maquíssimes d’aquesta terra per sortir sense encomanar-se a ningú, a assolir una fita important, no tan sols simbòlica.


Just el dia 24 llegíem asseguts davant uns polpets al Poble Nou del Delta.
Des del 24 de Març, estem fent el CAMÍ A LA REPÚBLICA , marxa a peu de Cervera de la Marenda fins a Waterloo.


Vaig llegir-ho en veu alta i les mirades del voltant varen caçar-me com un radar! Unes eren de goig, altres d’incredulitat i no en van faltar de menyspreu. Possiblement aquests no recordaven l’apa llisament de l’1 d’Octubre a la Ràpita o n’eren responsables. Tanmateix el que les molestava era el llaç groc que portava a la solapa.


Dia a dia vaig prometre enviar lis una foto del Delta per l’enyorança, i així ha sigut sense treva. Per Twitter, per Facebook o per Telegram seguíem el seu periple, malgrat que ells passaven fred i es mullaven i nosaltres ho fèiem al sofà.
Amb Joan Rovira ús enviàvem molta força en un vídeo que la Mireia Canicio ens va gravar a La Ràpita.
Per Pasqua ho comentavem amb Montse Puigdemont a Amer, just a la botiga dels pares del President. 


París, els va acollir convulsionat pel foc a Notre Dame, però no en tenien prou i varen pujar quasi corrent al Sacre Coeur. Són l’hòstia aquest parell!. Recordaven l’expressió dels romans amb els gals D’Asterix i Obelix.


Ahir no teníem polpets però si unes sepietes i vàrem celebrar que ja éreu a Waterloo. Ens vàrem trucar!. Guardo les vostres fotos, vídeos i missatges. Tant entranyables com sentits, i guardaré per sempre la vostra força que heu tingut en cristal·litzar un projecte tan ferm!.
Jo no sóc Del Delta, però n’estic enamorat i com a mínim una vegada al mes m’hi atanso. Ja ens veurem si Déu vol. 
Mentrestant us envio un petit poema en què intento expressar-me amb els mots que us són més propers.

EL TUF DE LA GARRAMA
Estic ferit
però no esparverat
ens volen espigolar,
esllemenar de conviccions
i esllomar fins a perdre l’esme.


És difícil
esbrafar l’essència
i esbroquellar el desfici
per sobreviure.
Calen molts calbots
per desnucar un poble
que fa temps que s’espolsa
les caparres intolerants i infectes.


Venim d’un poble
que ha après
a birbar les males herbes.
Si ens volen baquejar
que no ens trobin aponentats.


Són l’arna famolenca
que no pot entrar a l’armari.
Si no responem prompte,
l’ardera serà l’herència
pels nostres fills.


Ens cal atesar el missatge
atansar-se, escoltar
assossegar
però mai arrupir-se
ni doblegar-se
davant un opressor
que s’esgramella com un boig.

Fins aquí m’arriba el flat.
És el tuf de la garrama.
L’olor de l’engany
de la trampa.
L’enemic, és llépol
no li podem anar amb dolçaines
cal cosir-lo a veritats
que li couen com a pestetes.


Si ens volen baquejar
que no ens trobin apone
ntats.

Joan Safont.

Dels meus apunts

Aquesta fotografia li vaig fer Al Molt Honorable President l’11 de setembre de l’any passat a Barcelona, tenim una cita pendent amb ell, però això pot esperar. 

Ramon Cotarelo va tornar a aixecar els ànims!

Destacado

Ahir vespre a l’Espai Gatassa de Mataró, ple a rebentar, Ramon Cotarelo va tornar a aixecar els ànims i ressorgir els somriures que molts tenien empolsinats.


En un català cada dia més ric en matisos i amb la fluïdesa que el caracteritza ens parla d’un Madrid que coneix de naixement i d’una Espanya que ha volgut deixar enrere amb el convenciment de què aquí a casa nostra, s’hi troba millor i estimat.
Vàrem veure un Cotarelo brillant, exultant i decidit, amb pas i verb ferm atia a afrontar sense pors nous escenaris.
De bell nou l’Assemblea ens apropa al politòleg en un acte que reforça el preuat, Rebost de la memòria.

Vivim moments en què hom precisa desconnectar de tanta infàmia i transversió de la realitat. L’avorriment és el pitjor pels ànims i una eina que es converteix en arma llancívola en contra nostra. Per combatre aquest símptoma, que millor que equilibrar la balança escoltant i llegint a persones com en Ramon que saben esgrimir la comparança històrica en temperança.
Crec que els assistents varen gaudir de tot això i l’acte es va perllongar una hora més del previst per la proximitat del conferenciant i l’empatia que recull a tot arreu on va.
Gràcies.

Carta a un català que ha decidit ser-ho!

Destacado

Carta a un català que ha decidit ser-ho!
Difícil empresa quan vivim en un país on no pots decidir ni qui ets ni sobre el més elemental de la nostra existència i que contravenir aquestes normes és punible.
Els qui no tenim el do de viure amb la força dels coneixements històrics que reforcen i redibuixen la traça del nostre poble, sovint cerquem referents que certifiquen les creences que ens hem anat transmetent de pares a fills al llarg del temps.
Rebatre de forma col·loquial qualsevol debat sobre la traça d’aquest ofici anomenat polític, és realment agosarat i difícil, si no es ve carregat d’informació que apuntali cada afirmació, és un acte de ingenuitat infantil només convincent en la nova volada d´il·luminats que viuen maldestres en aquest país de mediocres grandiloqüents.
Escoltar polítics amb carrera és com tornar a veure peli-cules de xarlatans venedors de fórmules magistrals per guarir les hemorroides i gonorrees en fires, al costat de venedors de bestiar. És realment ferm d’escoltar quan esmolen frases feridores creades a través dels coneixements de l’adversari i la seva història.
Els lletraferits i politòlegs escombren i endrecen pàgines viscudes en el passat i les interpreten en primera persona i alguns, només alguns aconsegueixen asserenar ordre en el desori que col·loquialment anomenem popurri.


Fa molts anys que segueixo Ramon Cotarelo. Massa pocs, penso sovint. Una conversa epistolar entre un David encuriosit i un Goliat expert i arrelat a la història en tot el seu recorregut des dels orígens a la contemporània. És curiós que en cada xerrada d’aquest home a qui vaig tenir la gosadia de batejar? L’Home que entén els catalans”. Tot -hom opina, tots s’atreveixen a dir-hi la seva.
I crec que és perquè En Ramon Cotarelo obre les portes a opinar des de la informació que aporta en cada frase articulada i estructurada en l’esquelet de l’ofici de politòleg.
Escoltar en Ramon en les seves intervencions o llegir el seu blog cada dia, és addictiu i recomanable.
Accentuar les intencions i subratllar els propòsits, és ordenar el temps que s’esmuny de forma imparable en un any com aquest en què sembla doblar els altres en contingut i on el concert compta de pocs espais en blanc per destacar les èmfasis.
Clarivident, positiu i engrescador, treballador incansable i maleït abstemi. Cotarelo és un contertulià descaradament massa bo per xerrar, però immensament necessari per aprendre.
Aquest any que és i serà recordat pel punt d’inflexió en el necessari canvi del nostre país i més per desafecte que per afecte pel país veí, també ho és per la incorporació física d’aquesta família a les nostres. 
Sigueu benvinguts. 

” El Ingenio”

Destacado

Segueix la caiguda de negocis, una de les emblemàtiques botigues barcelonines, situada al carrer Rauric. L’històric establiment de venda de productes artesanals de circ, capgrossos i gegants conegut com ‘El Ingenio‘. Va obrir-se l’any 1838 .

ingenio1
Recordo quan de petit anava amb el pare a Barcelona, Les Rambles, carrer Petritxol, La Boqueria, carrer Avinyó i en aquest anar i venir, aturar-nos davant un aparador de somnis.ingeni2
L’Ingenio al carrer Rauric, molt a prop de can Culleretes, formava part de l’ideari infantil entre joc, lectures i màgia.
Centenars de capgrossos de cartó, la millor oferta en jocs de màgia i els artefactes que tot aquest món embolcalla._MG_9993
Al carrer un Picasso enorme ens convidava a entrar. L’al·lè dels nens encastats al vidre entelava la imatge.
Virtut dels fotògrafs o no, tenim un rebost de sensacions i en aquestes podem veure un personatge que sembla integrat en el paisatge.
M’agrada retrobar,

eti

Si llegim les mirades, podrem anar més enllà.

Destacado

Com a simple observador de la vida, aparador de realitats i balança de criteris, tendències i ideologies religioses o polítiques els anys encoratgen a pensar per compte propi i a decidir sobre el que m’agrada i el que no. Desencisat per patums que m’han caigut del cavall on el meu imaginari els situava i d’altres que sota una aparença més gris m’hi han ressorgit amb força i criteri prevalent per damunt dels de més.mirades
La informació s’apilona en el rebost de la memòria personal i les etapes viscudes estableixen els paràmetres comparatius.

Els qui vàrem néixer a la postguerra i teníem un vestir i lectures peculiars , vàrem ser indexats com comunistes sense deixar-nos dir que ni sabíem que volia dir. Delegat d’aula, més tard d’estudis , professor encara molt jove en moments en què ressonaven crits pel procés de Burgos em varen detenir vàries vegades i portat a comissaria de Via Laietana. Res important, només per repartir butlletes que va imprimir Els amics de la Unesco amb unes imatges del dictador eixugant-se el cul amb Els Drets de L’Home. Però d’aixó ja fa molt temps i formen part d’un capítol ja polsos. Més tard vaig viure a Euskadi al País Basc on encara hi ha qui anomena Vascongadas i que eren considerades Províncies traïdores és el nom amb el qual es va qualificar a les províncies de Guipúscoa i Biscaia per part de la propaganda franquista després de la promulgació per part del general Francisco Franco a Burgos, el 23 de juny de 1937, del decret llei  247,quan encara no s’havia complert un any del començament de la Guerra Civil espanyola.
Una època feixuga per viure allí però em vaig inscriure en una ikastola per intentar entendre la seva llengua i entrar a aprofundir en els seus costums. No vaig viure cap atemptat però si dos metrallaments en ple carrer de membres d’ETA , un d’ells Apala en ple carrer Sant Pedro de què aleshores anomenaven Fuenterrabia. Jo portava el meu fill Oriols als braços, només tenia cinc mesos.

Tot això esculpeix la traça de la memòria i ens fa més refractaris a segons quins plantejaments polítics i més permeables a llegir les mirades. Les Mirades , aquesta gestualitat tan ferma que no té idioma ni traductor i que sovint denota l’engany en personatges polítics, siguin del color que siguin. 
Per això noto que em faig gran i assaboreixo cada minut, cada instant de què la vida té dies tèrbols, altres foscos i sempre torna  a sortir el sol. però segueixo mirant els ulls, sempre directe.
12
Si llegim les mirades, podrem anar més enllà. Mai he pogut deixar de mirar als ulls i malfio del que quan hem parla no ho fa. Perquè en el fons dels ulls veiem el passat? És la màgia de les mirades, de l’ essència que transmeten i si com a fotògraf podem mostrar-ho… !, quin goig! Colecciono mirades que s’ arrenglo nen en la memòria del temps i cada una porta inclosa una història i un segell personal. Robar mirades és quasi una professió!.

De la lleialtat al suïcidi.

Confinats -capitol 6

De la lleialtat al suïcidi.
La unitat en estratègia ens fa forts,però la unitat en opinió ens fa inútils.

Comenta Oriol Mitjà.
Retopant directament a Emma Riverola, que ha repiulat el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, on l’assenyalaba de fer política.

Ras i clar  Mitjà ha contestat amb la serenor que només pot tenir el sinergitzador del primer assaig clinic pel coronavirus i la contundencia en afirmar que la lleialtat ens portará més morts. 

Mitjà parla de xifres, de matemàtiques, càlculs i gràfiques. Sembla un llenguatge inhòspit, que pot semblar fred, però que atesera amb dades esfereïdores que cada minut que passa li donen la raó quan va avisar que sense un confinament total l’epidèmia generaria una pandèmia.
Es referma en què el vaixell fa aigües i que el timó és en mans d’irresponsables. És cert que no estem avesats a aquests tipus de calamitats i que ens desbordem, però potser tenim al timó un capità que ha perdut el nord.
Capitans entestats a tenir la raó que donen els galons i les estrelles han omplert la història de naufragis. Fa molts anys que naveguem en aigües manses i qualsevol és capaç de fer-ho sense bitàcoles i cartes marines. Molts diuen tenir el “Titulin”, però ara la mar es recaragola amb força i el corrent se’ns endú.
No vull seguir navegant en un vaixell fantasma que s’enfronta a un huracà amb salvavides dibuixats com els que ens parlava en Joan Capri. 
Abans del “salvense quien Pueda de L’Armada invencible “potser cal reflexionar i escoltar.
És clar que sempre existiran Icetas que culparan els Científics, els metges, els epidemiòlegs de crear un “Motí a bord”.

El fons del mar és ple de cretins! I de inocents malauradament.

Reconeixement a Vicent Partal.

Capítol-5

La importància de la informació envers la desinformació malintencionada.


L’imprescindible Vicent Partal, avui a VilaWeb dibuixa la figura d’un personatge peculiar de casa nostra. 
Ho fa amb un titular i subtítol que és la caricatura d’aquest home que sense cap mena d’estudis viu i ha viscut de la política, si és que el que fa se’n pugui dir això. Política.
La immoralitat dels miquelicetes.
(per defecte inclou a Eva Granados, un copy /paste amb olleres més grosses.) i la claca piulaire del PSC
«Això que fan és una immoralitat perquè intenta apartar la prioritat del lloc on avui ha de ser, que és discutir sobre l’adopció de polítiques clares i rotundes, expeditives, que puguin frenar la Covid-19»
La seva retòrica més virtual que real sembla provenir del nen que puja a la cadira per recitar el verset de Nadal mentre saliveja per les cares de felicitat dels familiars. Ara Socis del PSOE. 
Partal, sempre aixeca els seus escrits amb pilars potents i ens parla del verb “Silenciar”.
En el seu polèmic llibre contra la censura (Giving Offense), el premi Nobel de Literatura John Maxwell Coetzee parla de ‘la passió de silenciar.
OBJECTIU- doctor Oriol Mitjà, aprofitant les sempre ben disposades pàgines d’El Periódico, sempre a punt a torpedinar el govern català. Aquests vividors de la política no tenen escrúpols en difamar o fer-se la selfie amb qui sigui amb la mateixa finalitat, la del control de l’opinió pública.
Espero que l’efecte bumerang, els passi factura. La gent potser necessitava sentir la por per obrir els ulls a aquesta pandèmia mediàtica que utilitza la mentida de forma més barroera per amagar el volum de la tragèdia i anorrear els qui es posicionen fermament.
Des d’aquest humil blog vull homenatjar a Oriol Mitja i al seu equip, al M.Honorable Quim Torra i a Vicent Partal per fer d’altaveu de totes les causes que ens pertanyen. 

De la pandereta nacional al Coronavirus! capitol 3

De la pandereta nacional al Coronavirus!
Que vivim en un país on el folklore s’embolica en la bandera que incorpora la cartel·la amb el lema «Una Grande Libre» i reivindica enfrontar una infecció d’un virus que està capgirant el destí de la humanitat amb efectius militars o de les forces de la benemèrita tan prehistòriques com el tricorni que llueixen.
A Casa nostra pel contrari descobrim actius que podíem desconèixer com un equip de científics d’avantguarda que treballen de fa temps en la recerca d’antivirus. 
Són aquests precisament els que reclamen el confinament del país i es manifesten en contra de com el govern espanyol ha actuat a Madrid i d’altres zones infectades.
Avui la notícia de casa ha estat la compareixença del Molt Honorable Quim Torra que ens comunicava haver donat positiu, minuts abans jo feia un twitt al President Puigdemont on li deia. Li vàreu passar un mort molt difícil de portar a coll i a fe de Déu que Quim Torra hi deixa la pell per fer-ho el millor que sap i pot. Des d’ací el vull encoratjar i desitjar una rapida millora. Potser no és el president més fotogènic però potser la seva càrrega intel·lectual i humana sobrepassa l’ empatia visual i del gest.
Ara que la mascareta n’és el símbol, és just quan cauen les mascares dels qui amaguen sentiments d’odi i rancúnia envers el país i que prioritzen els interessos de partit.
Llegir Miquel Iceta, en twitts vomitius ironitzant sobre la gestió que es fa des d’ací i donant suport a les decisions del seu partit a Madrid basades en la imposició per la força, la mateixa força que va apallissar a la gent que anava a votar, és realment inadmissible que aquest personatge sinistre vulgui esdevenir president. D’escala potser?
Sis morts i 491 positius més a Catalunya en les últimes 24 hores.
Espanya porta la mateixa progressió de casos de coronavirus d’Itàlia amb set dies de retard.
Portugal s’avança i tanca les fronteres.
Tot aquest caos actua de fum que distreu de l’altra que en un país normal (que no som) hauria fet caure el cap del rei.