Com a simple observador de la vida, aparador de realitats i balança de criteris, tendències i ideologies religioses o polítiques els anys encoratgen a pensar per compte propi i a decidir sobre el que m’agrada i el que no. Desencisat per patums que m’han caigut del cavall on el meu imaginari els situava i d’altres que sota una aparença més gris m’hi han ressorgit amb força i criteri prevalent per damunt dels de més.
La informació s’apilona en el rebost de la memòria personal i les etapes viscudes estableixen els paràmetres comparatius.

Els qui vàrem néixer a la postguerra i teníem un vestir i lectures peculiars , vàrem ser indexats com comunistes sense deixar-nos dir que ni sabíem que volia dir. Delegat d’aula, més tard d’estudis , professor encara molt jove en moments en què ressonaven crits pel procés de Burgos em varen detenir vàries vegades i portat a comissaria de Via Laietana. Res important, només per repartir butlletes que va imprimir Els amics de la Unesco amb unes imatges del dictador eixugant-se el cul amb Els Drets de L’Home. Però d’aixó ja fa molt temps i formen part d’un capítol ja polsos. Més tard vaig viure a Euskadi al País Basc on encara hi ha qui anomena Vascongadas i que eren considerades Províncies traïdores« és el nom amb el qual es va qualificar a les províncies de Guipúscoa i Biscaia per part de la propaganda franquista després de la promulgació per part del general Francisco Franco a Burgos, el 23 de juny de 1937, del decret llei nº 247,quan encara no s’havia complert un any del començament de la Guerra Civil espanyola.
Una època feixuga per viure allí però em vaig inscriure en una ikastola per intentar entendre la seva llengua i entrar a aprofundir en els seus costums. No vaig viure cap atemptat però si dos metrallaments en ple carrer de membres d’ETA , un d’ells Apala en ple carrer Sant Pedro de què aleshores anomenaven Fuenterrabia. Jo portava el meu fill Oriols als braços, només tenia cinc mesos.

Tot això esculpeix la traça de la memòria i ens fa més refractaris a segons quins plantejaments polítics i més permeables a llegir les mirades. Les Mirades , aquesta gestualitat tan ferma que no té idioma ni traductor i que sovint denota l’engany en personatges polítics, siguin del color que siguin. 
Per això noto que em faig gran i assaboreixo cada minut, cada instant de què la vida té dies tèrbols, altres foscos i sempre torna  a sortir el sol. però segueixo mirant els ulls, sempre directe.

Si llegim les mirades, podrem anar més enllà. Mai he pogut deixar de mirar als ulls i malfio del que quan hem parla no ho fa. Perquè en el fons dels ulls veiem el passat? És la màgia de les mirades, de l’ essència que transmeten i si com a fotògraf podem mostrar-ho… !, quin goig! Colecciono mirades que s’ arrenglo nen en la memòria del temps i cada una porta inclosa una història i un segell personal. Robar mirades és quasi una professió!.