Escric com a necessitat de plasmar el que penso. Malgrat que l’ofici no hi ha un objectiu per desenfocar la realitat ni teleobjectiu per apropar-me als meus ni a tots els que estimo.

Arrenglo-no lletres, mots, mentre navego despert en un somni inacabable, incert. Des del confinament descobreixo amics i en retrobo d’altres perduts en el calaix de les presses i la inèrcia del viure.
Escric perquè el corrector em fa la feina d’eliminar paraules que podrien lletraferit, portat pel meu subconscient i l’esperit de revolta que porto dins.
Escric amb passió més que expertesa. Possiblement els accents els passa el cor i les comes, els anys.
Llibres començats, poemes inacabats, apunts… Són la paleta del pintor desendreçat que em dibuixa el perfil. ¿Mandrós? No crec! Fins al moment he pogut, malgrat les patacades, omplir cada minut de la meva vida intentant fer feliços als que m’envolten, possiblement a l’espera d’envellir per anar acabant els projectes. Ara i de forma inesperada, tinc temps, no tinc son i gaudeixo dels records del calaix de la memòria. El meu rebost.