Viure per creure i aprendre dels errors possiblement és l’embolcall que ens fa forts o potser creure que ho som? Fins quan sabrem i podrem para la galta? No fa massa temps que aguantem?. Des del convenciment de què estem perdent el temps preciso la dutxa diària d’aigua freda per creure que no estem acollonits i que serem capaços de rebutjar d’una punyetera vegada aquesta forma reiterada de ferir nós en el que més ens dol.

La lluita al carrer a casa nostre no ha destacat precisament per la seva contundència i el debat s’ha portat sempre al voltant de taules confonent termes de diàleg amb intercanvis de gests i escenificacions que de remarcables decisions. Ara en paguem l’estil i la creença en què el llibre d’estil era el correcte.
Massa diàleg entre sords de conveniència i cadires assegurades en un hemicicle de cordialitat mal entesa. He cregut molt de temps en què era possible un govern mal anomenat d’esquerres, que i bé en l’àmbit municipal es portava fins al llindar de la correcció, a títol de país més aviat n’era un escarni.
A cada ciutat, a cada poble segons els interessos recaudatoris i la força de la immigració que es va instal·lar donant confiança fent possible el creixement, varen donar color i consistència a partits d’unes determinades afinitats. Així el socialisme que va esdevenir d’un comunisme descafeïnat es reconvertia en una dreta amb càntics i referents més de voyeurs ancorats en cants de llibertat més poètics que reals i que ara no els fa gens de fàstic canviar pel “Apor ellos”.

Decebut pel temps que ens toca viure.
Fer-nos grans és el nostre destí encaixar les batzegades que la vida ens reparteix, sovint gens fàcil
Ser català ha sigut sempre un orgull pels qui vàrem néixer a la postguerra amb conviccions que creiem d’esquerres tot i que conscients que no ho érem tant potser per l’esperit pactista dels qui ens representaven i que sempre he pensat que eren instal·lats en un posicionament aburgesat i acomodat al servilisme envers l’estat veí.
Massa sovint de reüll observava com els bascos eren més forts i que com solem dir no estaven per hòsties cedint un llençol cada bugada. D’això en dono fe pel temps que he estat vivint a Guipúscoa.
Ara hem de conviure amb quatre nens malcriats feixistes, fills dels mateixos falangistes que ja aleshores intentaven silenciar les nostres reivindicacions des dels centres excursionistes i entitats cíviques culturals. Poc podíem pensar en aquesta radicalització ultradretana casposa i inconsistent envers un pensament quasi místic i d’ordre més de rectoria que de lluita.

Aquesta setmana Escoltar Josep Borrel en la seva davallada verbal tan fora de mida i consistència, no era d’estranyar pels qui el coneixem d’aprop, tampoc que Miquel Iceta li ballés l’ou. Res de nou amb aquest personatge que fa temps ha esdevingut la negació del que per molts podien ser argumentaris d’un socialisme descafeïnat i que clarament s’hi ha posicionat en un clar avançament pel voral de la dreta més recalcitrant en un protagonisme desmesurat per tenir protagonisme, encara que a força de dir bestieses.

Viure per creure i aprendre dels errors possiblement és l’embolcall que ens fa forts o potser creure que ho som? Fins quan sabrem i podrem para la galta? No fa massa temps que aguantem?. Des del convenciment de què estem perdent el temps preciso la dutxa diària d’aigua freda per creure que no estem acollonits i que serem capaços de rebutjar d’una punyetera vegada aquesta forma reiterada de ferir nós en el que més ens dol.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s