L’escenari d’Amer com a capsa de trons de les revoltes i remences.

Destacado

Just quan falten hores per complir tres anys l’1-O ens trobem a Amer amb uns amics.

Volem assistir a la presentació de dues peces singulars. Dos llibres que possiblement seran de capçalera per molts des que vivim de prop aquest projecte.
Eixamplant l’esquerda de Josep Costa i Aquí están las cosas. Cómo ganamos en Europa de Gonzalo Boye.
Moments abans Salvador Ribot em situava en l’escenari d’Amer com a capsa de trons de les revoltes i remences.
La placa era plena de gom a gom, respectant les distàncies de seguretat i regnava un silenci respectuós per què volíem escoltar. Presidia l’acte un immens mural amb la imatge del Molt Honorable President Puigdemont i el profund respecte de la gent del seu poble.

Mingo Berrio
Pere Martí Colom.

Organitzat pel Consell de la República d’Amer, Mingo Berrio va donar pas als tertulians que va moderar Pere Martí Colom de forma fluida deixant que Josep Costa i Gonzalo Boye, anessin passant la pilota en un ping-pong àgil que permetria posar les peces al seu lloc en temps real.
“Quan ho tornem a fer, sabrem que ho podrem tornar a fer perquè els tribunals europeus hauran reconegut que no és delicte” va engegar Josep Costa.

Josep Costa


Isabel Elbal


“Cada vegada que passem els Pirineus hi ha una derrota més, un relat més” comenta un Gonzalo Boye, brillant i irònic.
Captar l’essència del moment en imatges i prendre nota amb la mascareta pel mig, ja comença a ser el nostre pa de cada dia i per el adicte a llegir somriures talment un malson.
Quan els protagonistes precisen d’un micròfon un xic ortopèdic, és possible que el so sigui millor, però ens desfiguren la lectura gràfica.
Tot i que estàvem davant d’oradors amb gestualitat i verb accentuat i el públic s’hi entregava de ple.
Un torn de preguntes breu però incisiu va cloure la vesprada i en un silenci imponent, la placa va retornar a la seva normalitat. Si és que Amer mai ha tornat a ser un poble normal.

Anna Puigdemont

Amer té incondicionals propis i seguidors. La tasca silenciosa es comparteix entre locals i forans que en actitud de pelegrinatge recarreguen forces que molts voldrien afeblides.

Josep Puigbert i Punset.

Destacado

Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà

Pels que vàrem néixer a la postguerra Perpinyà ha estat un referent pel que fa al sentiment personal del catalanisme. Travessar la frontera i la porta del Castellet era com obrir una finestra on entraven l’aire i tot el que aquí teníem en la lleixa més alta on no podíem arribar. El pelegrinatge a Perpinyà i a Prades de Conflent va ser una constant i el Canigó encimbellava els meus somnis com un ocell que esguarda la porta per volar.La meva infància a La Tor-de-Carol em permetia veure els familiars a l’exili i possiblement va crear una predisposició a treure el cap a l’exterior de forma natural. Els estius a Prades amb els oncles teixien un caràcter un xic rebel, no pas entremaliat. Estudiàvem el català, llegíem i preníem la fresca a Sant Miquel de Cuixa i esvalotàvem els passadissos de les muralles a Vilafranca del Conflent. Tot això va quedar enrere i d’aquells genolls pelats vàrem passar “als cops de porra dels Grisos a les tètriques instal·lacions de Via laietana a Barcelona.

Ens fem grans i tot ha canviat, però Perpinyà segueix sent la finestra oberta per respirar. Des que vàrem iniciar el camí a Arenys de Munt, fins al moment present, he intentat seguir amb la càmera tot el que bonament he pogut. Són milers de clics, milions d’instants fonedissos i anotacions maldestres en el meu rebost particular. Convidat per l’amic Ramon Faura a exposar col·lectivament en la mostra Visca per la llibertat, iniciem una relació apassionant amb més de 27 espais oberts a mostrar el que Visa pour l’imatge no volia. Tornar a Perpinyà va ser com rejovenir i més amb un grup tan ferm. El dia 12 de Setembre projectàvem el nostre vídeo Mataró Un poble Dempeus a la Casa de la Generalitat. Un espai ple a vessar tant de persones com de sentiments. El moment posseïa una màgia especial, era com veure cristal·litzar un somni.

El silenci el va trencar en Ramon Faura presentant-nos el personatge que avui m’atreveixo a entrevistar. Josep Puigbert i Punset. Director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.
Aquell dia vaig entreveure que teníem davant un comunicador incombustible. Periodista llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva facilitat espontània no és casual i no pot amagar l’accent empordanès. 
Iniciat en periodisme esportiu i radiofònic va ser la veu de La Unió Esportiva Figueres, ha treballat el diari El Punt, A SER Empordà i a Televisió de Figueres. Cap de gabinet de l’alcalde de Figueres, Assessor de comunicació de La Diputació de Girona.
Més tard he descobert la seva faceta viatgera i fotogràfica. És evident que coneix les eines i sap fer-les funcionar.

Perpinyà el 29 de febrer vàrem viure moments inèdits i de ressò mediàtic mundial. Era per uns dies l’epicentre del món. El President Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comin trepitjaven terra catalana i eren aclamats pel poble de forma ordenada i rotunda. El nostre convidat era un amfitrió d’excepció i va ser peça cabdal per fer-ho possible. Ara confinats m’he atrevit a demanar-li una senzilla entrevista com a reboster d’honor d’aquest blog.

-Vist el seu recorregut pel món de la informació i política, ¿Com veu el moment actual de Catalunya en clau europea? “Estem en primera línia de coneixement i interès mediàtic i públic a causa de la repressió que hem patit i que encara patim. Ens hem convertit en un actor internacional pel què està passant i pel paper del President i dels membres del govern a l’exili que ajuden a internacionalitzar el procés de manera decisiva. L’acte del 29F, que es va fer a Perpinyà amb el President Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, hi havien més de 200 periodistes europeus acreditats. Ara Catalunya està en el tauler de la geopolítica internacional. Una altra cosa és que les institucions europees o els estats es mullin a l’hora d’ajudar a trobar una solució. Segueix havent-hi una protecció entre estats, però crec que la opinió pública l’estem guanyant i, tard o d’hora, això obligarà a actuar. A l’estat francès, per exemple, pot costar entendre l’anhel que tenim per ser independents però hi ha una unanimitat molt gran que a l’estat espanyol no actua d’una manera democràtica, ni respecta els drets ni les llibertats. I aquesta és una percepció extensiva a molts països i en moltes institucions”

-Personalment no crec en dues Catalunya, Nord i Sud. Som catalans tots malgrat els condicionants afegits de cada zona. En Joan Lluis LLuis, ens ho recorda sovint.

– ¿Que podem fer per millorar-ne el concepte?Esclar que parlem d’una Catalunya, però hem de diferenciar, ni que sigui territorialment, la que està sota administració de l’estat francès i la que ho està a l’estat espanyol. Per això el concepte nord i sud, perquè les condicions per exercir de catalans són diferents en cada estat i, malauradament, en tots dos: complicades. Hem de continuar treballant i persistint perquè cada cop hi hagi més gent a la Catalunya del Nord i al Principat que no només se senti català, sinó que exerceixi de català”

-¿Com ens veu el francès des de l’altre costat de la frontera?A la Catalunya Nord hi ha un sentiment de respecte i solidaritat cap el què estem patint. Això ha anat en augment i si fins el setembre de 2017 hi havia una certa indiferència i poca comprensió en la majoria de la població sobre la nostra reivindicació, ara és molt diferent. Els fets de setembre, octubre i novembre de 2017 amb la repressió, la violència policial, l’exili i l’empresonament de polítics per les seves idees van suposar una inflexió en la comprensió i és aquí que es poden constatar els valors de la República, que estan molt per sobre de les ideologies o les idees de partit. Des de la dreta a les esquerres s’han condemnat la repressió a Catalunya i això a casa nostra no passa. Com s’entén que el Consell Departamental dels Pirineus Orientals amb govern del Partit Socialista Francès pengi dos grans llaços grocs a la façana i una pancarta pel respecte a les llibertats catalanes o que l’alcalde de Perpinyà, de dretes, s’hagi manifestat, d’una manera rotunda, a denunciar la persecució política a Catalunya quan era contrari a la independència, tot i que sempre havia defensat que calia un referèndum acordat. O que més de cent ajuntaments, de tots els colors polítics, hagin aprovat mocions contra la repressió a Catalunya. A quin altre territori ha passat això?. En cap més. O, fins i tot, l’autorització per part de l’estat francès de l’acte del 29F. Es va fer amb la boca petita, però el va autoritzar. Va rebre pressions fortes perquè no deixes fer l’acte, però es va fer. Li va agradar?: no. Però es va autoritzar perquè per sobre de la visió partidista i ideològica preval el respecte als drets i a les llibertats. I això al nostre estat, no passa”.

– Cada país té un Nord i un Sud que solen ser ben diferenciats tant en la parla, com en la música i fins i tot la gastronomia, He viscut a Hondarribia i les similituds amb el país basc francès són evidents i ben diferenciats amb París, Bretanya o Normandia.

_¿Com s’aprecia des del seu punt de vista personal aquest fenomen?“I tant. A la Catalunya Nord costa trobar l’essència genuïna de la França del nord o de París. Cada territori té les seves peculiaritats. Això també passa al Principat, que els de l’Empordà i els de les Terres de l’Ebre compartim moltes coses, però d’altres són diferenciades. A la Catalunya Nord hi ha una identitat molt marcada de sentir-se d’un territori genuí. I això que hi viuen moltes famílies que els avis o pares venien del nord d’Àfrica. A Catalunya Nord hi ha mol respecte pel territori que viuen i a les coses que els hi són pròpies.”

Intento capbussar-me en la forma de viure de la gent de Perpinyà i descobrir les seves peculiaritats per captar-ne l’essència tant fotogràfica com escrita. Segueixo el Grup Angelets de la Terra i crec fermament que la seva tasca és encomiable. També col·laboro puntualment amb la revista Cap Catalogne i Hugues Argence amb imatges de casa nostra.

-¿Que m’aconsella per seguir treballant en aquest camí de divulgació establint sinergies?

“Doncs això, seguir participant en aquesta feina de divulgació, de col·laboració amb entitats i persones nordcatalanes. Crec que l’establir sinergies entre catalans del Principat i de la Catalunya Nord és la manera de superar la frontera mental que encara existeix. En general no ens coneixem prou, més enllà dels tòpics. Per tant: tot allò que ajudi a la coneixença mútua, com fas tu o els Angelets, és molt positiu i agraït. Jo sempre dic que fer afrontar reptes conjunts i per ajudar-nos,primer ens cal conèixer, generar confiança. Aprofito, doncs, per agrair-te la teva feina de divulgació i estima que mostres cap a la Catalunya Nord. Això també és fer país.”

-¿Pot recomanar-me lectures i autors que dibuixin el moment actual? “Hi ha molts llibres sobre el moment actual i jo recomano tots aquells basats en fets reals, especialment els escrits en primera persona com poden ser els del President Puigdemont –ara aviat en treurà un altre molt interessant- o els presos polítics. També n’hi ha de periodístics que reflecteixen bé el què ha passat. N’hi ha un: “Operació urnes” que posa en relació el paper determinant i decisiu que va tenir gent de la Catalunya Nord amb la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.”

No és casual que jo el tingui com llibre de capçalera amb dos punts ben especials… Un és sagrat!

-Tenim el Molt Honorable Quim Torra en un moment delicat i amb una força vital encomiable que el mostra més empàtic i proper que mai. Li agrairia que li fes arribar el nostre escalf i plena disposició.

-“Ho faré. El President Torra ha estat un dels millors Presidents que ha tingut el nostre país. La seva talla humana és molt gran i bona part dels entrebancs que ha patit han estat perquè és molt humà, en el sentit ampli de la paraula. I això l’honora i fa que la gent l’estimi. Des de 2012, governar Catalunya és una feina de titans i hem tingut tres grans líders: Mas, Puigdemont i Torra, dels que ens n’hem de sentit molt orgullosos com a país. Estem en deute permanent amb ells i els seus governs pels sacrificis que han hagut de fer”. 

Josep Puigbert i Punset Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà Departament de la Presidència   

Finalment, vull agrair-li aquest temps que m’ha dedicat i oferir-li la meva complicitat en tirar endavant aquest projecte comú.