Un matí rúfol desperta al Parc, les tempestes encara escombren el sud del país i la tramuntana es manté en treva. No massa gent per ser dissabte ni llums boniques per a gaudir dels viaranys d’aquest entorn. De fet vàrem decidir anar-hi al darrer moment amb l’esperança de trobar-hi boira, que sempre és un additiu de plasticitat a les imatges de fauna en llibertat.

Un mascle camina altiu per Les Gantes.

Una femmella xafardeja.

En arribar mentre fem el primer cafè sentim a dir que en el cens o recompte d’aquesta setmana, s’ha vist una daina amb possibilitat de ser albina. Ens comenta La Ceci, somrient i genial com sempre.
Connectats a la xarxa d’informació del Parc, podem veure com Josep Espigulé, exdirector del parc ha publicat unes imatges.
Hem parlat amb el director del parc, Sergio Romero de Tejada.( comenta l’article).

«Encara no ens hi hem pogut acostar per saber si és albí, però pel color del pèl pensem que no, que més aviat seria un cas de leucisme.»
De seguida va sorgir un segon dubte: d’on ha sortit? L’exemplar blanc és un mascle, d’uns 3 o 4 anys, però de morfologia molt diferent de totes les daines del parc. Com pot ser que tenint 3 o 4 anys no l’hagin vist fins ara? Com pot ser que tingui un aspecte tan diferent de les altres daines dels Aiguamolls?

Romero de Tejada i Ignasi Dalmases, cap dels Agents Rurals de Girona, que ho estan estudiant, encara no han trobat resposta a la pregunta.

L’aparició d’aquest mascle de daina de color blanc és, doncs, un misteri encara no resolt.
Sento enveja per poder estar amb ells compartint l’experiència i quedem en comunicar-nos si és possible fer el seguiment.
És migdia i decidim seguir fins al vespre amb el permís de les formigues que folren literalment les guaites i s’encabeixen dins la bossa de les màquines.
Tenim encesa la inquietud per captar quelcom que mai hem pogut veure i això és prou, per a seguir a l’espera. Les Daines solen seguir traces de conducta territorials i coneixem bé des de fa anys on podem vetllar.
Escoltem la ronca! Ja quasi és de nit i el Parc roman en silenci , milers de merles el trenquen i un vol de cigonyes espolsa les ales damunt la llacuna. Al fons, com en una obra de teatre apareix nu de color un mascle ferm, potser molt gran que camina a pas de gegant. Darrere seu dues femelles molt més acolorides i gràcils en caminar, l’observen.

Comen una obra de teatre. Entran a escena El mascle albí i dos flamencs joves entrellaçats.

Ens tremolen les mans, no volem perdre aquest moment màgic i sabem que pot durar segons, molt pocs. Sense llum s’esvaeix el somni.

Com a notaris del moment assolim el primer pas, ara pertoca preguntar als mestres, els biòlegs, els entesos.

Un perfil perfecte es dibuixa damunt la broma i el sol s’amaga .

Els qui posen nom a tot, ho mesuren, ho valoren. Vaja! En saben.
Penso en una estudiant de biologia L’Anna Costa. De menuda que és apassionada pels mamífers i per les veus de les aus i amb L’Ose Recio que és el meu tutor en natura.
I com és lògic a la santa paciència de la Mireia Canicio en aguantar-me en les meves dèries i als alumnes de La Universitat en l’aula de fotografia documental.

Ara possiblement entrarem en conflicte, els qui mostrem la realitat i els qui idealitzem com cal guarir la natura de depredadors reals, els qui voldríem que no és retallessin els cercles vitals i els qui creuen convenient regular-ho amb caceres o altres medis. Però no és possible tancar els ulls.