Possiblement la impotència és el que descriu millor el meu estat. De petits alliçonats amb la Formación del espíritu nacional, hereva del falangisme més ranci, no podíem imaginar que amb el pas dels anys caminaríem com els crancs. Escoles laiques amb tuf de catòliques i un estat repressor que ha canviat de color i sigles de forma camaleònica embolcallades per unes eines mediàtiques que antigament lluïen àligues i fletxes i ara les amaguen amb pseusocialísmes i un aiguabarreig de comuns i llepadors d’ofici.
Som un poble que no vol perdre la identitat, ni la llengua. Som pacífics, som mesells.
Un dia a Arenys de Munt vaig veure un miratge i em vaig comprometre a documentar-lo. He amuntegat textos, imatges i hores eternes d’il·lusió. Molts referents han canviat de camisa, de partit, això sí sense perdre la paga. 

El menyspreu a la veritable arrel de país ha estat la constant en moltes sigles, i els seguidors, uns més decebuts que altres han seguit cegament il·lusionats convençuts de què feien pinya.
Ara vivim en temps de pandèmia i de sobte de tenir més temps per pensar i pitjor economia per planificar a llarg termini. Economia de guerra! Política de guerra!
Els qui entraven per la gatera, de nit i silenci, ara surten a cara descoberta empesos pel pànic. És un mal moment per descobrir que hi ha darrere la mascareta. Tot-hom en porta! Bé uns amb la bandera que ho cura tot, menys la malla llet i la manca total d’escrúpols.
Avui, és un dia assenyalat a casa nostra i l’anomenada justícia, just pels qui en fan befa i escarni, ha decidit manllevar-li els drets a un home honest, senzill i intel·ligent com pocs.
El Molt Honorable President Quim Torra.

Volia demanar-li una entrevista i publicar-la al Rebost de la memòria com a Reboster d’honor, volia i vull fer-ho. Tenim temps i potser ara encara tindrà més valor. 
Al seu currículum no li manquen mèrits ni paciència en tot moment. Poc podíem pensar que aquell home tranquil ens sortiria tan ferm i decididament alçat.
Amatent als esdeveniments dissabte vàrem escoltar a Amer la veu de Josep Costa i Gonzalo Boye les previsions d’una tronada i la tempesta que ens veiem venir.
Espanya mai falla, sempre, com un porter maldestre, és llenca per la dreta. A Europa ho saben i espero que el penal li tirin per l’esquerra.
Espero, viure forces anys per veure el final del partit i fer-ne la fotografia. 

Avui sortirem al carrer i malgrat les mascaretes, alçarem la veu. Perquè malgrat que sabem que no ens escolten, ens fem calor els uns als altres.