Quan el marc d’un dibuix és una papereta electoral.

Destacado

Quan el marc d’un dibuix és una papereta electoral.
Aquest est és el cas de Jordi Magrià, conegut com a Bic Man. Dibuixant, il·lustrador i narrador visual del procés i traçador d’un camí il·lusionat cap a la República.

Detall de la papereta electoral i piulada del President Puigdemont.


-Personalment li reconec el mèrit personal i l’esforç i aquest és el motiu de demanar-li una entrevista com a reboster d’honor del Rebost de la Memòria.
-Si amb Jordi Borràs i en Jordi Juncosa, descobríem camins i estudis paral·lels en un passat com a dissenyadors gràfics, amb aquest altre Jordi, també i sense saber-ho.
A catorze anys vaig començar a treballar en el món de l’embalatge i la publicitat en el punt de venda, com a dibuixant en tallers gràfics i publicitaris, fins als 36 quan la fotografia em va fer canviar d’eines.
La meva exposició era el carrer i les estanteries de les botigues. Milers d’envasos de la majoria de productes, begudes galetes i joguines, venien en capses amb dibuixos i aerografies meves. 
A L’Escola Massana donava classes de packaging durant uns quants anys.
Poc podia pensar que aquest home brillant i actiu també tingués aquest passat i que quasi exposéssim junts en aquells passadissos de les jogueteries i supermercats.
És un artista juganer i li ve de família. Recordem Airgam.boys…. Ell era el Boy de la família Magrià. El cognom a l’inrevés.
Ara estem confinats cada un a casa seva i tenim temps per estudiar-nos mútuament i col·laborar en aquesta sinergia de país, amb la nostra aportació personal.
Jordi. -Benvingut al rebost. Com pots veure les lleixes s’emplenen de records i moments viscuts personalment i d’altres dels convidats.

Primer dibuix a boli que vaig fer per provar que tal era això de dibuixar amb boli.

_ ¿Que et va fer agafar el boli? Va ser en un moment de molt poca feina, acostumat a treballar 12 hores diàries 7 dies a la setmana, de sobte em trobava mà sobre mà, amb molt poca previsió de feina, va ser en el 2016, i per matar les estones vaig començar a dibuixar a llapis, després de molts anys fent-ho amb l’ordinador. I del llapis vaig passar al boli, i el seu traç em va atrapar. Des de les hores que ja no utilitzo cap eina més que no sigui el boli, però No un boli qualsevol, sinó els Bic.

Des de les hores que ja no utilitzo cap eina més que no sigui el boli, però No un boli qualsevol, sinó els Bic.


– En una setmana he repassat centenars de dibuixos teus i la veritat és que la definició de pintura de monja t’escau per la perseverança i la minuciositat – ¿Sempre has estat tant detallista?

El meu estil ha estat sempre l’hiperrealisme, vaig començar amb l’aerògraf de manera autodidàctica i vaig entrar a treballar a Chupa Chups, després d’un any i mig em vaig posar pel meu comte treballant per les agències de disseny més importants, com contrapunto i altres. Quan van sortir els primers macs a color, vaig canviar l’aerògraf per la paleta gràfica fent il·lustració amb photoshop i freehand. Més tard vaig convertir un altre de les meves aficions amb feina, la filmació i edició de vídeos, fent making off de sessions fotogràfiques, vídeos promocionals i fins i tot vídeos per la generalitat, com el que acabo de finalitzar sobre el ball del Ciri de Castellterçol. Sempre he intentat reinventar-me i adaptar-me al mercat. Però cada cop estava més difícil, amb menys feina, més complicada i més mal pagada.


-La implicació en el procés possiblement t’ha passat factura. ¿has perdut clientela? ¿valia la pena?

Si, els dos clients més importants que tenia, i amb els que feia 30 anys que hi treballava m’han deixat de banda, era un 90% de la facturació. Una d’elles fins i tot em va demanar que desvincules el meu nom del seu linkedin. L’altre, una editorial amb la qual treballava ininterrompudament durant 30 anys, no m’ha tornat a passar una sola ratlla, no diré el nom, però sí que la porta’n capellans.

No sé si valia la pena o no, però era el que tocava fer, denunciar i demanar l’alliberament dels presos polítics, i jo ho vaig fer de la millor manera que sé: dibuixant


-El teu projecte pot ser molt ampli, perquè el ventall és infinit i no cal estar tancat en un circuit tancat com el que t’ha donat la fama. ¿Com ho veus Jordi?

El bolígraf és el que m’ha donat a conèixer per un sector de la societat, encara que, com sempre dic a les exposicions que faig sobre el procés: “tots heu tingut algun cop un dibuix meu a les vostres mans” i no és una exageració: des del gelat de Nestlé, al borreguito de Norit, passant per un ventall molt gran de productes, sobretot d’alimentació. Sense anar més lluny, la xocolata de bon preu esclat l’he dibuixat jo, però la gent pensa que són fotografies. Sóc més bo amb la paleta gràfica que amb el boli, hehehehe.


-També l’eina pot encotillar-te.

¿Més enllà del boli, hi ha un altre Jordi Magrià? El que m’agradaria és poder viure de la meva obra artística, però això és una quimera, de totes maneres tinc en marxa una exposició homenatge a Lluís Llach, amb la intenció de poder vendre obra original. Serà a Amer, el poble del president on sempre m’han fet sentir com a casa.


– Defineix -té Jordi. 
Definir-se un mateix és complicat, això ho deixaré al criteri dels que em puguin conèixer, i segur que cap d’ells es posarien d’acord.

-Crear sinergies amb gent que està traçant aquest camí, és realment positiu. Jordi, pots comptar amb mi pel que faci falta.
Gràcies per acceptar aquesta entrevista que sens dubte he gaudit repassant la teva vida artística.