Avui retornen uns valents que possiblement són el perfil d’aquest sentiment tan nostre,»tossudament alçats». La gent de casa nostra sabem de les virtuts de la gent que neix vora el riu, Lo riu. Nats entre arrossars i poquetes alçàries, on el cel i l’aigua es fonen en un espill gegant. Toquen de peus en terra perquè la coneixen millor que ningú. Sovint descalços en la seva lluita per salvar un terreny. Qui millor que dues persones maquíssimes d’aquesta terra per sortir sense encomanar-se a ningú, a assolir una fita important, no tan sols simbòlica.

Just el dia 24 llegíem asseguts davant uns polpets al Poble Nou del Delta.
Des del 24 de Març, estem fent el CAMÍ A LA REPÚBLICA , marxa a peu de Cervera de la Marenda fins a Waterloo.

Vaig llegir-ho en veu alta i les mirades del voltant varen caçar-me com un radar! Unes eren de goig, altres d’incredulitat i no en van faltar de menyspreu. Possiblement aquests no recordaven l’apa llisament de l’1 d’Octubre a la Ràpita o n’eren responsables. Tanmateix el que les molestava era el llaç groc que portava a la solapa.

Dia a dia vaig prometre enviar lis una foto del Delta per l’enyorança, i així ha sigut sense treva. Per Twitter, per Facebook o per Telegram seguíem el seu periple, malgrat que ells passaven fred i es mullaven i nosaltres ho fèiem al sofà.
Amb Joan Rovira ús enviàvem molta força en un vídeo que la Mireia Canicio ens va gravar a La Ràpita.
Per Pasqua ho comentavem amb Montse Puigdemont a Amer, just a la botiga dels pares del President. 

París, els va acollir convulsionat pel foc a Notre Dame, però no en tenien prou i varen pujar quasi corrent al Sacre Coeur. Són l’hòstia aquest parell!. Recordaven l’expressió dels romans amb els gals D’Asterix i Obelix.

Ahir no teníem polpets però si unes sepietes i vàrem celebrar que ja éreu a Waterloo. Ens vàrem trucar!. Guardo les vostres fotos, vídeos i missatges. Tant entranyables com sentits, i guardaré per sempre la vostra força que heu tingut en cristal·litzar un projecte tan ferm!.
Jo no sóc Del Delta, però n’estic enamorat i com a mínim una vegada al mes m’hi atanso. Ja ens veurem si Déu vol. 
Mentrestant us envio un petit poema en què intento expressar-me amb els mots que us són més propers.

EL TUF DE LA GARRAMA
Estic ferit
però no esparverat
ens volen espigolar,
esllemenar de conviccions
i esllomar fins a perdre l’esme.

És difícil
esbrafar l’essència
i esbroquellar el desfici
per sobreviure.
Calen molts calbots
per desnucar un poble
que fa temps que s’espolsa
les caparres intolerants i infectes.

Venim d’un poble
que ha après
a birbar les males herbes.
Si ens volen baquejar
que no ens trobin aponentats.

Són l’arna famolenca
que no pot entrar a l’armari.
Si no responem prompte,
l’ardera serà l’herència
pels nostres fills.

Ens cal atesar el missatge
atansar-se, escoltar
assossegar
però mai arrupir-se
ni doblegar-se
davant un opressor
que s’esgramella com un boig.

Fins aquí m’arriba el flat.
És el tuf de la garrama.
L’olor de l’engany
de la trampa.
L’enemic, és llépol
no li podem anar amb dolçaines
cal cosir-lo a veritats
que li couen com a pestetes.

Si ens volen baquejar
que no ens trobin aponentats.

Joan Safont.

Dels meus apunts

Aquesta fotografia li vaig fer Al Molt Honorable President l’11 de setembre de l’any passat a Barcelona, tenim una cita pendent amb ell, però això pot esperar.