Si regirem al rebost de la memòria, trobem traces que dibuixen uns sentiments, tal volta somnis envers un país germà i distant a l’hora.
De petits en travessar la frontera, molt més visible que ara, obríem els ulls a. Descobríem peces ben senzilles com colors, senyals, etiquetatges, escuts. Tot ens semblava més bo fins i tot les olors. Més tard vaig fer-me les mateixes reflexions quan en retornar de Nepal, l’Índia o Síria redescobria olors a Londres o París que feien rebobinar la memòria i emmirallant instants semblants.
Molt sovint passejo per Perpinyà, per Cotlliure, per Portvendres i de tornada visito l’estació de Portbou, acluco els ulls i intento el miratge. Els oncles cap a l’exili, dels camps d’Argelers.
El pelegrinatge pels carrers de Perpinyà emplenen de bell nou el rebost d’imatges, de rètols de grafitis, de cartells mig arrencats que descriuen el pols de la vida tan propera i tan llunyana.
M’agrada entrar als bars i comerços, com més antics millor. Malgrat no fumar, entrar a l’estanc a comprar un paquet de tabac o les clàssiques capsetes de caramels mentolats, dignes de col·leccionista.
En preguntar trobem com arreu, el qui vol entendre el teu català i el qui sembla que li parlis xinès. El qui li agrada demostrar que som pobles germans i el qui sembla ancorat en un altre continent.
Ben pensat tampoc som tan diferents. Recordo la darrera conversa amb Nestor Lujan , l’escriptor i romàntic gastrònom. Asseguts en un bar de La Tour de Carol, mentre ens refrescàvem la gola amb un Pastís. Joan, deia tu d’un tronxo de col, en fas una òpera, perquè tot t’agrada i o assaboreixes.
¿Perquè anàvem al Rosselló, a Prada i concretament a Perpinyà? La resposta?. L’interès per seguir traces de l’històric familiar en aquelles contrades i un aferrissament per no perdre les arrels de la terra que em va veure néixer, sigui la parla o les tradicions.
Darrerament dediquem dues jornades senceres a visitar Visa Pour l’Image per donar compte del moviment social mundial i la seva projecció a través de la fotografia documental. Com fem a Arles a la Provença en Els Reencontres d’Arles en el Festival de fotografia d’autor, molt més lliure i lluny de pressions polítiques.
Aquest any serà diferent. Massa diferent però. Creiem que Visa ens acolliria per mostrar al món sencer l’assetjament mediàtic i polític envers Catalunya i la resposta va ser contundent i tampoc inesperada. No creien prou rellevant el conflicte.
Com a fotògraf sé que si no trec el tap de l’objectiu, no aconseguiré fotografiar res i Visa ens vol amb l’objectiu tapat i la targeta de la memòria personal formatjada a la seva mida.
Per sort i com des dels inicis de la història, a l’altre costat tenim amics que mantenen encesa la flama i que fan possible accions i activitats que seguiran escrivint la traça.


Per a tenir un relat en primera mà, entrevisto als fotògrafs més reconeguts entre els assistents i d’aquesta forma puc donar contingut a unes experiències i diferents punts de vista. Pascal Maitre,Joao Silva i Majid Saidi.
Fotògrafs que escriuen la història.
Sovint cerquem referents i els trobem en la seva tasca. No són ignífugs, són sensibles i malgrat que, poden semblar refractaris al seu entorn i patiment utilitzen la llum com a tinta.

L’autor com testimoni de la realitat ha volgut copsar en primera persona l’empatia dels personatges i extreure’n la mirada.
Majid Saidi és un guardonat, fotògraf iranià internacionalment reconegut. Ha fotografiat a tot l’Orient Mitjà durant les últimes dues dècades, se centra en qüestions humanitàries, amb un especial interès en explicar històries anteriorment no explicades de la injustícia social. També en especial li agrada fer la fotografia de carrer – que retraten els ciutadans i la vida ordinària.
Saeedi va néixer i va créixer a Teheran. Es va iniciar en la fotografia a l’edat de 16 anys i, quan va complir 18 anys, se’n va anar a la frontera entre l’Iran i l’Iraq per fotografiar els refugiats allà.Saeedi ha aconseguit els departaments de la fotografia de diverses agències de notícies de l’Iran i ha dirigit projectes clau durant més de 15 anys. El seu treball ha aparegut en l’àmbit internacional, en publicacions com The Times , Spiegel , Vida , The New York Times , The Washington Post , The Washington Times , Time revista, i diverses publicacions de l’Orient Mitjà i per a les agències en línia. El seu treball recent inclou imatges de persones libis que lluiten per la democràcia, i les víctimes de mines terrestres a l’Afganistan.
Aquest any tornaré a Visa, sens dubte amb altres ulls i valors .
Aquest setembre anirem a Perpinyà en una exposició paral·lel-la que vol manifestar el seu desacord i la necessitat d’una llibertat d’expressió pels fotoperiodistes.
Gràcies a Ramon Faura-Llavarí i al seu equip ho fem possible. Gràcies a tots.


Pour avoir un récit en première main, j’entretiens aux photographes les plus reconnus entre les assistents et de cette forme peux donner contenu à des acquis et différents points de vue. Pascal Maitre,Joao Silva et Majid Saidi.
Photographes #que écrivent l’histoire.
Souvent cherchons referents et les trouvons en sa tâche. ce Ne sont pas ignífugs, ce sont sensibles et malgré que, ils peuvent sembler refractaris à son environnement et patiment utilisent la lumière comme encre.
L’auteur comme témoin de la réalité a voulu prendre en première personne la empatia des personnages et en extraire le regard.

Majid Saidi est un guardonat, photographe iranien internacionalment reconnu. il a photographié à tout l’Orient Moyen pendant les dernières deux décades, se centre en des questions humanitaires, avec un spécial intérêt en expliquant histoires anteriorment n’expliquées de la injustícia sociale. Aussi en spécial lui plaît faire la photographie de rue – #que portraient les citoyens et la vie ordinaire.
Saeedi est né et il va grandir à Téhéran. S’a initié en la photographie à l’âge de 16 années et, lorsqu’a accompli 18 années, s’en est allé à la frontière entre l’Iran et l’Irak pour photographier les réfugiés là.Saeedi a réussi les départements de la photographie de plusieurs agences de nouvelles de l’Iran et il a dirigé projets clef pendant plus de 15 années. Son travail a apparu en le àmbit international, en des publications comme The Times , Spiegel , Vie , The New York Times , The Washington Mis , The Washington Times , Time revue, et plusieurs publications de l’Orient Moyen et pour les agences en ligne. Son travail récent comprend des images de personnes libis qu’ils luttent pour la démocratie, et les victimes de mines terrestres à l’Afghanistan.
Cette année reviendrai à Visa, sans doute avec autres yeux et valeurs .
Ce septembre irons à Perpignan en un exposé parallèle-la #que veut manifester son déssacord et le besoin d’une liberté d’expression pour les fotoperiodistes.

Merci à Ramon Faura-Llavarí et à son équipement le faisons possible. Grâce à tous.