En un poble on la seva llengua ha estat perseguida i ignorada pels qui sempre ens ha considerat un botí de guerra, no és res estrany el que estem veient darrerament. 
Des dels records que emplenen la meva existència a cavall d’entitats excursionistes, corals o artístiques la lluita amb la censura va ser cabdal.
Res de nou doncs amb el que vivim darrerament. El Jo opino, tu no opines, ell no opina, és la lletra de l’himne dels que fan apologia del constitucionalisme més ranci i obsolet, que voldrien esborrar-nos del mapa.
L’anomenada censura ara es radicalitza en la llei que permet campar com vulguin els qui ens oprimeixen i asfixia els nostres sentiments més íntims i necessaris per poder expressar- nós i garantir la nostra existència. 

Es comptabilitzen en centenars els amnistiats entre els repressors en una continuada befa a les llibertats. 
És curiós que els qui no ens permeten votar, ara precisin com a mínim
quatre votacions per trobar un govern. És clar que el volen a la carta, al seu gust!
L’evolució camaleònica dels partits amb capacitats reversibles és infinita. Si els qui eren considerats comunistes pel sol fet d’anar contra Franco van mutar al socialisme era, perquè semblava que un front esquerrà, altrament més progre era el s’esqueia. Van aparèixer com caragols els qui van veure en la política una manera de guanyar-se les garrofes, per això no és d’estranyar que personatges com Miquel Iceta, sense cap mena d’estudis a no ser que siguin de claqué, segueix donant voltes pels hemicicles i arrossades.
Altres Com Joan Tarda, idolatrat per les iaies revolucionàries s’han girat com un mitjó i es contradiuen cada vegada que obren la boca amb l’ajuda d’oradors de barri com Gabriel Rufián, exultants i convincents, fins que el vent ha aixecat les cartes deixant veure el Ful.

scoltar, llegir, rellegir i sobretot sortir al carrer és per a mi la millor escola i conjugar si és possible el verb desamoïnar.
Seguiré caminant, escoltant i fotografiant el que cregui fins a veure la fotografia que vull del meu país.