No deixem que ens manllevin la il·lusió

Escriure, descriure, dibuixar, comunicar, expressar, explicar, cridar, transmetre, plorar, riure. Si ets lliure, ho fas, ho fem, ho fan. Privats de llibertat, tot és diferent.
Les imatges esdevenen crits, parlen, transgredeixen límits. Sovint són un clam escrit en llum o en colors.
Si som conscients del seu valor i aprenem a llegir les imatges i sospesar-ne la força, escriurem, descriurem, comunicarem, riurem i tal volta plorarem, Tot en silenci.
Si volem canviar la imatge d’un poble, aprenem a comunicar-nos, abracem-nos i passem-nos el testimoni.
Ens volen muts, ofegats en el pou de l’oblit. A cada atac una resposta escrita en la llum que il·lumini la foscor. És la veu que traça el camí, l’únic camí.
No deixem que ens manllevin la il·lusió i enfortim el record, la traça sense perdre el nord.
Cada matinada neixen llums i ombres que es desdibuixen amb la nit tot acaronant els somnis lluitadors. Fem-los possibles.

No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.

Destacado

Assegut al cafè de la plaça, intento mantenir distàncies tan físiques com en l’ideari. Sota els porxos ressonen tota mena d’expressions en boca d’un autèntic ventall de personatges tant reals com diferents.Als vidres un rètol ens recorda l’ús de mascaretes.
En un racó i com si fossin apestats, Xisco i Pere juguen al dòmino enmig d’una barrera de fum del tabac -Caram quina boira!, els engego. -ens diuen “els calafatejats”, per la quantitat de quitrà que portem als pulmons. Al fons un televisor que ningú mira i un cartell de Festes de l’any passat.
Entra Pepet com un braç de mar -Bones! -Molt bones! Això acabarà com una picada de fesols.
-¿i açò? -els manyos ja són aquí tocant els collons.
-No veus que arriben tots infectats i ho escampen! -Veigues quina xalera porten i quin canguelo quan tornin a Saragossa. Es fa silenci, arrepenjat a la barra un home repentinat amb un jersei al coll, polsereta i mascareta a joc lluint la bandera espanyola doblega el diari amb una foto del rei. No diu res, tampoc cal.
És un diàleg de mirades. No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.
Entra Mari. -Xica posem uns pastissets de taronja i un caferet!. -El vols fred?. -Ah pos sí molt millor!.
Tere darrera el taulell porta un combat entre el tapaboques, els guants i el punyeter o ruixador.
Una veritable maquina, un no parar!.
-Li porto unes olives?-Una altra cerveseta?
Ha vist que jo prenia notes i quan ha pogut em pregunta. -¿que vostè és escriptor?
-No, però estic aprenent paraules noves per a mi. 
-No es pot dir res que tot se sap!.
I així una estona més.

¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?

¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?
Aquesta és la pregunta que em faig sovint en fer inventari de l’arxiu que resumeix la meva vida. Estic convençut de què puc descriure la mirada personal com premonitòria en molts moments i que només amb el pas dels anys podem valorar.
Els qui coneixem la capacitat de canviar el punt de vista i d’enfocar i desenfocar no tan sols la realitat si no inclòs de donar intencionalitat als enquadraments possiblement no som conscients de la valuosa eina que fem servir per comunicar-nos.
Amb la vista podem i de fet ho fem discriminar el que volem veure perquè el cervell canalitza dels ordres dels sentiments. De la mateixa manera i no m’atreviria a dir que més precisa ho fem amb uns objectius que segons el seu disseny, s’han construït per suavitzar la traça del temps en un retrat o per accentuar el detall en un màgic món microfotogràfic.
La mirada del fotògraf pot ser tan relativa com el tipus de relat i la seva intencionalitat.
Hi ha fotògrafs amb una agudesa tant cerebral com tècnica que fan convergir el desig amb la realitat. És el pòsit dels anys, potser saben mesurar el temps entre veure i prémer el disparador que els permet equilibrar el missatge.
Quan triem les eines per afrontar un viatge fotogràfic, voldríem anar lleugers i prescindim del que és superflu, més perquè som conscients que l’objectiu més important és la nostra capacitat per interpretar el que veiem. Deixar-nos sorprendre és altra cosa i gaudir del moment el millor que ens regala la professió.

Tòpics i típics.

Destacado

Tòpics i típics.
Desconnectar possiblement és un tòpic típic de vacances.
Vivim en un món de tòpics i en un país de tipismes arrelats fins a la medul·la del sistema i de l’ideari ranci que converteix els símbols més casposos en connotacions quantitatives de l’espanyolisme cavernari. La imatge d’un bou retallat a l’horitzó, uns tatuatges amb simbologia nazi i uns braçalets acolorits amb la bandera preconstitucional mesuren el grau sublim de patriotisme.
És l’olor de colònia d’un temps, la naftalina, la caspa.
Avui de camí al Port, he passat per Tortosa, una ciutat ancorada entre símbols franquistes i eclesiàstics. Vora un riu que n’ha vist de tots colors i poc cuidat pels qui s’embolcallen amb banderes nacionalistes. M’agrada escoltar el parlar de la seva gent, prendre nota. Ara el nucli antic com moltes ciutats aplega més mots, músiques i olors àrabs, que catalans.
A Roquetes, la llibreria de Maria Cinta Valldeperez, és un autèntic rebost pels addictes a la lectura.
Carregat de material per llegir he decidit deixar les càmeres uns dies i esmolar l’interès per recopilar informació, tot emplenant les lleixes del rebost de la memòria.
Si bé la lectura dels articles de Jordi Galmes i en Ramon Cotarelo als que em confesso addicte, són com el cafè que empeny el cicle diari, necessitava fer un repàs per una etapa viscuda intensament i fer-ho de la mà del que considero el meu “Primer de la corda”.
Carles Puigdemont.
M´EXPLICO Dela investidura a l’exili.
Xevi Xirgo ha fet molt bona feina.
Sovint Cotarelo sembla Nostradamus quan denuncia actes i actituds de personatges en què l’ideari col·lectiu creu o va creure, tant com per llençar-se al carrer per defensar les urnes. Possiblement molts dels quals s’han vist traïts. Cauen les caretes i els atacs en els mitjans són ferotges i sense escrúpols.Tv3 li ha vetat la seva activitat com a tertulià de forma descarada i un autèntic escamot de mercenaris se li han llençat al coll al Twitter. Es faci’l identificar-los, molts són contes anònims amb més pena que glòria. D’altres foragitats de diferents partits canvien de color en girs camaleònics per no perdre la cadira.
Són símptomes que configuren una síndrome característica, una malaltia de partit, d’una artèria ofegada per la línia a seguir. El camí a una trombosi. A la fi.
Llegir M’Explico destapa les cartes ocultes. Totes! Unes i altres. L’autor ho manifesta quan diu obertament que en alguns passatges no quedem bé.
En les 677 pàgines d’autocrítica i inconformisme girem les cartes, descobrim els fuls i els taurs.
Necessari, imprescindible, recomanable. Un llibre per transferir de pares a fills.
És semblant a l’efecte de llegir Desmuntant Societat Civil Catalana de Jordi Borràs. On veus que tot és repetitiu.
El rebost de la memòria és ple de mitges veritats o grans mentides. I els mateixos mentiders.
Són tòpics d’un país de típics manipuladors amb llenguatges més propers a l’argot taurí que al respecte pels drets de les persones. — con Toni cominClara ponsatí y Carles Puigdemont.

Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.

Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.
Sovint ens cal escoltar per poder escollir el camí a prendre.
(Jaume Alonso-Cuevillas) És un excel·lent narrador, amb coneixements de fons i de formes, parla clar i accentua cada mot que dispara com a projectil calculat al mil·límetre.
M’agrada escoltar-lo, . Llegir-lo. És un referent potser poc cridaner, però contundent.

Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.

Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.

Posar ordre al país mentre caminem amb ritme passejador pel carrer més dibuixat pel teu pare i les teves traces magistrals entre les vies del tramvia i la gent del carrer. 
La darrera conversa la portàvem entre senyors, senyores i currutacus i garlandes. Llaminadures molt nostres. Molt teves.
Has estat un mestre del diàleg, un conversador que il·lustrava i donava sentit a cada expressió. Recordo només una pregunta en què et mostraves encuriosit per un voluminós para-sol que jo portava en la càmera. Joan, ¿cal aquesta andròmina.?
Manuel, suposo que per mi aquest estri m’ajuda a concentrar el camp visual, com tu ho fas protegit amb el barret.
Un somriure sorneguer, que accentuava cada acudit o referència de la notícia del dia.
Escoltar-te en una tertúlia, era per mi restar a l’espera de què deixessis anar la teva. Et llegia les mans, les mirades i endevinava quan llançaries la bomba. Àgil i amb l’astúcia de l’historiador, portaves la conversa on volies i la feies amena i assequible a tothom.
Ramblejar, tocar ratlla, paladejar un bon pernil amb el perfum d’una xerrada amb el Nét del Pirata i la seva esposa ha format part de la il·lustració d’una ciutat que avui ha quedat orfe d’un essencial, un referent. 
Manuel, ara amb més motiu, aniré a tocar ratlla, tu amb el barret, i jo amb la mà ens saludarem.

MATADOR!.

Escoltant al Sr. Sánchez he sentit la calor del sol de les 5 de la tarda, l’olor de suor i perfums tronats, de brillantina i caspa. De sang i sorra, de fems dels cavalls. De clavells.
He vist la bèstia ferida, sagnant i el picador altiu, agressiu i salvatge.
He vist un homenet marcant paquet davant un condemnat a mort.
He vist les banderilles. A pares. En colors molt nacionals.
He sentit aplaudiments com en el circ dels romans.
També he sentit vergonya.
He anotat unes frases, uns mots.
Cabestro. El manso…. Que porta els braus.
Casta. Bravura. Orígens i sangs.
Cargar la suerte.
Coger el toro por los cuernos.
Cortarse la coleta.
Crecerse al castigo.
Cuadrar ante la muerteEsto ya esta cuadrao.
Dar el quiebro.
Dar estocada por cornada.
Dar la puntilla.
Dar largas.
Desarme

Estar para el arrastre.
Templar.
Tener duende.
Empaquetarse.
En corto y por derecho.
Entrar al trapo.
EspantáEscurrir el bulto.
Encelarse.
Espontáneo
Estar al quite.
Estar de capa caida.
Faena.
Estar en capilla.
Hacer un desplante.
Farolear.
La hora de la verdad.
LOS TOREROS EN LAS PLAZASLOS CÓMICOS EN LAS TABLAS.
Música maestro.
No hay buen diestro sin banderillero.
Parar los pies.
Paseillo,
Pinchar en hueso.
Ponerse el mundo por montera.
Primeros espadas.
Que nos coge el toro.
Recibir un revolcón.
Recibir una cornada.
Rematar la faena.
Ser un figura.
Salir por la puerta grande.
Siel tiempo no lo impide y la autoridad competente.
Suerte suprema.
Tener más valor que el Guerra.
Vergüenza torera.
Sobreponte y lucha¡No tienes vergüenza torera!

Els que vàrem néixer a la postguerra, estàvem ben enganyats si pensàvem no tornar a escoltar aquest lèxic, i menys en el to imperialista en què ho fan dia darrer dia. Tornem a estar al sol a les cinc de la tarda. Amb el mateix tuf de caspa sang i perfums tronats. Ves que no vulguin que aixequem el braç. També cara el sol.

SANT JORDI JUNCOSA

 

 

Santjordijuncosa

M’he atrevit a fer una interpretació personal amb dibuixos del Byjunkye. Espero que no li sàpiga greu.

Sovint ens adonem que a la vida trobem persones amb les quals empatitzes per l’ideari, per la manera d’escriure, de mirar, parlar o tal volta de viure.

En Jordi Juncosa àlies Byjunkye, ni tan sols l’he vist, però hi he parlat. Fa temps que segueixo el seu traç i molts dies provoca el primer somriure del dia. Amb això, un cafè i un petó de la parenta, ja puc anar a la guerra. Avui no podia dormir pensant amb les animalades que vaig escoltar a les notícies. Tampoc eren res de nou amb els companys de ball que ens ha tocat en aquest bailongo anomenat país. Clar que músics, vigilants i tècnics estan militaritzats i només entonen himnes que no m’agraden. En sortir del circ, de l’envelat mal muntat, he vist passar, un enterro, una ambulància i la cabra de la legió.
Potser és millor, que els nens, encara no surtin al carrer. Pel que hi poden veure i sobretot pel que hi poden aprendre.
Espero ara després del cafè, obrir la premsa i veure que ens ha dibuixat en Jordi Juncosa, En Jordi Magrià o el Paco Santero amb el qui comparteixo veïnat. Amics. Seguim i no oblideu somriure.

riu

Escric com a necessitat de plasmar el que penso.

Destacado

Escric com a necessitat de plasmar el que penso. Malgrat que l’ofici no hi ha un objectiu per desenfocar la realitat ni teleobjectiu per apropar-me als meus ni a tots els que estimo.

Arrenglo-no lletres, mots, mentre navego despert en un somni inacabable, incert. Des del confinament descobreixo amics i en retrobo d’altres perduts en el calaix de les presses i la inèrcia del viure.
Escric perquè el corrector em fa la feina d’eliminar paraules que podrien lletraferit, portat pel meu subconscient i l’esperit de revolta que porto dins.
Escric amb passió més que expertesa. Possiblement els accents els passa el cor i les comes, els anys.
Llibres començats, poemes inacabats, apunts… Són la paleta del pintor desendreçat que em dibuixa el perfil. ¿Mandrós? No crec! Fins al moment he pogut, malgrat les patacades, omplir cada minut de la meva vida intentant fer feliços als que m’envolten, possiblement a l’espera d’envellir per anar acabant els projectes. Ara i de forma inesperada, tinc temps, no tinc son i gaudeixo dels records del calaix de la memòria. El meu rebost.

Tractament de Molt Honorable.

Destacado

He tingut la sort de poder retratar els meus presidents.

Tractament de Molt Honorable.
Si algú ha rebut mai tantes vexacions, befes i insults per part de la bancada opositora més semblant au un galliner al Parlament, aquest ha sigut Quim Torra.
Un fet que dibuixa el baix perfil ètic, i cultural d’aquests grups que només volen treure rèdit de cada situació, en favor propi en lloc d’afavorir el poble qui els ha escollit. 
La paciència infinita d’aquest home s’apuntala en uns pilars de cultura, respecte i sentit de país i el fa impermeable als atacs sorneguers i superflus per la naturalesa dels continguts sovint sense fonament i fàcilment rebatibles.El poble ras, venia d’un època que el mar polític era bastant planer, però a partir del  9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. El poble ras, venia d’una època que el mar polític era bastant planer, però a partir del 9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. 
Socialistes i Comuns fent costat a la Dreta més rancia i a la Ultradreta embogien en un hemicicle transformat en circ mediàtic que va fer les delícies dels fotògrafs captan-ne els detalls que caricaturitzaran aquesta època.
Quim Torra aguantava estoicament contestant amb la saviesa dels cultes. El seu posat missaire i educat contrastava amb els gests i xiulets de l’acarnissada gresca capitalitzada pels Carrizosa / /Arrimadas. Grollers i maleducats però que comptaven amb l’anuència mal dissimulada de Icetes & Cia.
Stop! Ara emmudim, per una causa comuna. Com si no ho fos aleshores. Tothom resta confinat a casa!
¿Qui ho va demanar primer? El Molt Honorable Quim Torra. 
Tampoc aleshores l’escoltaven, però si el seguien befant i fent-ne burla. 
Ara “POR REAL DECRETO” el que era un disbarat, toca acatar-lo tots. 
El President dóna positiu i no pot fer més que aïllar sé a La Casa dels Canonges. No pot cuidar de la seva família i ho fa pel seu país. El veiem cansat, però no abatut, en un espai senzill, un ordinador damunt unes caixes tapades amb una tovallola. Ell és així. 
És el capità d’un vaixell on la cuina fa olor d’ous ferrats i el bany de colònia familiar. No viu en un decorat, no li cal. 
Estic orgullós del President Torra i de com gestiona el que és a les seves mans. 
EL President Carles Puigdemont, no va errar en escollir-lo. I tampoc en Crear una resistència exterior.
Mentrestant Espanya es desgasta en viure en constant “alzamiento patrio castrense” i els llimacs de casa s’arrosseguen llepant-los el camí.