Eduard Huertos ens dibuixa un detallat recorregut a ma alçada per l’història del gravat

Eduard Huertos ens dibuixa un detallat recorregut a ma alçada per l’història del gravat. Una xerrada ordenada com un veritable arbre genealògic de l’evolució d’aquest noble ofici. La passió per la tècnica i la fusió de sentiments són i han marcat la vida d’aquest home entregat a la lluita personal i de la comunitat. Sovint ens transporta a un món quasi màgic on els que coneixem tant l’ofici com el seu tarannà fruïm embadalits. Gràcies per la teva tasca i generositat.I a l’ Associació d’amics de Cal Arenas de Mataró per fer-ho possible.

Ramon Cotarelo va tornar a aixecar els ànims!

Destacado

Ahir vespre a l’Espai Gatassa de Mataró, ple a rebentar, Ramon Cotarelo va tornar a aixecar els ànims i ressorgir els somriures que molts tenien empolsinats.


En un català cada dia més ric en matisos i amb la fluïdesa que el caracteritza ens parla d’un Madrid que coneix de naixement i d’una Espanya que ha volgut deixar enrere amb el convenciment de què aquí a casa nostra, s’hi troba millor i estimat.
Vàrem veure un Cotarelo brillant, exultant i decidit, amb pas i verb ferm atia a afrontar sense pors nous escenaris.
De bell nou l’Assemblea ens apropa al politòleg en un acte que reforça el preuat, Rebost de la memòria.

Vivim moments en què hom precisa desconnectar de tanta infàmia i transversió de la realitat. L’avorriment és el pitjor pels ànims i una eina que es converteix en arma llancívola en contra nostra. Per combatre aquest símptoma, que millor que equilibrar la balança escoltant i llegint a persones com en Ramon que saben esgrimir la comparança històrica en temperança.
Crec que els assistents varen gaudir de tot això i l’acte es va perllongar una hora més del previst per la proximitat del conferenciant i l’empatia que recull a tot arreu on va.
Gràcies.

Lectures inconnexes.

Lectures inconnexes.


Llegir la mirada d’un poble precisa situar-se a la distància precisa per a enfocar i desenfocar, per comparar. En perspectiva és possible veure dos objectes de la mateixa mida on la situació els fa més petits o desmesuradament grans. En fotografia tenim lents que corregeixen o accentuen aquests efectes. Tot rau a escollir l’adequat per a veure o interpretar el nostre desig o representar la realitat.
Ahir caminant una estona per Lledoners vaig intentar captar sense la càmera el que desfilava davant meu. 
En diferents moments la meva mirada es deturava en creuar-se amb d’altres que semblaven fer el mateix i més tard ho comprovaria quan en saludar-nos endegàvem un intercanvi de sensacions que volíem contrastar o com a mínim a analitzar.
Arribàvem acceptar que som un país de símbols i que canalitzem la nostra conducta a través d’ells.
Però fins quan aquest respecte ens pot trair?.
Viem cada dia com la befa i l’escarni s’hi ha instal·lat en el llenguatge dels polítics que rendibilitzen l’atiament de l’odi i la rancúnia amb l’única pretensió de guanyar adeptes.
Ahir les ombres eren llargues en els camps de Lledoners, el cel ras retallava les figures i un suau vent mandrejava encerclant els qui com jo ens movíem sense rumb fix.
En altres jornades, el mateix espai em transmetia serenor, ahir no hi trobava temprança i sentia buidor. A les branques dels arbres nusos grocs, un tió i un arbre de Nadal omplert de desitjos. Símbols.
Una bona dona asseguda en una cadira plegable prenia el sol i parlava sola. En atansar-me va comentar-me que era allà amb el seu fill, com molts dies.
Miri, aquell és el meu fill, el seu avi quan va morir, li vàrem posar la senyera dins el taüt. Al meu marit, el seu pare, va voler posar-li al damunt, i ara ell se situa aquí al punt més alt perquè creu que els presos el veuen. Ben fet! Li dic mentre penso amb el que dèiem … Símbols!
Vàrem creure, vàrem votar, vàrem creure i vàrem rebre! Símbols!
Demà possiblement tornaré a creure amb els símbols, però fins quan?

Carta a un català que ha decidit ser-ho!

Destacado

Carta a un català que ha decidit ser-ho!
Difícil empresa quan vivim en un país on no pots decidir ni qui ets ni sobre el més elemental de la nostra existència i que contravenir aquestes normes és punible.
Els qui no tenim el do de viure amb la força dels coneixements històrics que reforcen i redibuixen la traça del nostre poble, sovint cerquem referents que certifiquen les creences que ens hem anat transmetent de pares a fills al llarg del temps.
Rebatre de forma col·loquial qualsevol debat sobre la traça d’aquest ofici anomenat polític, és realment agosarat i difícil, si no es ve carregat d’informació que apuntali cada afirmació, és un acte de ingenuitat infantil només convincent en la nova volada d´il·luminats que viuen maldestres en aquest país de mediocres grandiloqüents.
Escoltar polítics amb carrera és com tornar a veure peli-cules de xarlatans venedors de fórmules magistrals per guarir les hemorroides i gonorrees en fires, al costat de venedors de bestiar. És realment ferm d’escoltar quan esmolen frases feridores creades a través dels coneixements de l’adversari i la seva història.
Els lletraferits i politòlegs escombren i endrecen pàgines viscudes en el passat i les interpreten en primera persona i alguns, només alguns aconsegueixen asserenar ordre en el desori que col·loquialment anomenem popurri.


Fa molts anys que segueixo Ramon Cotarelo. Massa pocs, penso sovint. Una conversa epistolar entre un David encuriosit i un Goliat expert i arrelat a la història en tot el seu recorregut des dels orígens a la contemporània. És curiós que en cada xerrada d’aquest home a qui vaig tenir la gosadia de batejar? L’Home que entén els catalans”. Tot -hom opina, tots s’atreveixen a dir-hi la seva.
I crec que és perquè En Ramon Cotarelo obre les portes a opinar des de la informació que aporta en cada frase articulada i estructurada en l’esquelet de l’ofici de politòleg.
Escoltar en Ramon en les seves intervencions o llegir el seu blog cada dia, és addictiu i recomanable.
Accentuar les intencions i subratllar els propòsits, és ordenar el temps que s’esmuny de forma imparable en un any com aquest en què sembla doblar els altres en contingut i on el concert compta de pocs espais en blanc per destacar les èmfasis.
Clarivident, positiu i engrescador, treballador incansable i maleït abstemi. Cotarelo és un contertulià descaradament massa bo per xerrar, però immensament necessari per aprendre.
Aquest any que és i serà recordat pel punt d’inflexió en el necessari canvi del nostre país i més per desafecte que per afecte pel país veí, també ho és per la incorporació física d’aquesta família a les nostres. 
Sigueu benvinguts. 

Viure per creure i aprendre dels errors possiblement és l’embolcall que ens fa forts o potser creure que ho som? Fins quan sabrem i podrem para la galta? No fa massa temps que aguantem?. Des del convenciment de què estem perdent el temps preciso la dutxa diària d’aigua freda per creure que no estem acollonits i que serem capaços de rebutjar d’una punyetera vegada aquesta forma reiterada de ferir nós en el que més ens dol.

La lluita al carrer a casa nostre no ha destacat precisament per la seva contundència i el debat s’ha portat sempre al voltant de taules confonent termes de diàleg amb intercanvis de gests i escenificacions que de remarcables decisions. Ara en paguem l’estil i la creença en què el llibre d’estil era el correcte.
Massa diàleg entre sords de conveniència i cadires assegurades en un hemicicle de cordialitat mal entesa. He cregut molt de temps en què era possible un govern mal anomenat d’esquerres, que i bé en l’àmbit municipal es portava fins al llindar de la correcció, a títol de país més aviat n’era un escarni.
A cada ciutat, a cada poble segons els interessos recaudatoris i la força de la immigració que es va instal·lar donant confiança fent possible el creixement, varen donar color i consistència a partits d’unes determinades afinitats. Així el socialisme que va esdevenir d’un comunisme descafeïnat es reconvertia en una dreta amb càntics i referents més de voyeurs ancorats en cants de llibertat més poètics que reals i que ara no els fa gens de fàstic canviar pel “Apor ellos”.

Decebut pel temps que ens toca viure.
Fer-nos grans és el nostre destí encaixar les batzegades que la vida ens reparteix, sovint gens fàcil
Ser català ha sigut sempre un orgull pels qui vàrem néixer a la postguerra amb conviccions que creiem d’esquerres tot i que conscients que no ho érem tant potser per l’esperit pactista dels qui ens representaven i que sempre he pensat que eren instal·lats en un posicionament aburgesat i acomodat al servilisme envers l’estat veí.
Massa sovint de reüll observava com els bascos eren més forts i que com solem dir no estaven per hòsties cedint un llençol cada bugada. D’això en dono fe pel temps que he estat vivint a Guipúscoa.
Ara hem de conviure amb quatre nens malcriats feixistes, fills dels mateixos falangistes que ja aleshores intentaven silenciar les nostres reivindicacions des dels centres excursionistes i entitats cíviques culturals. Poc podíem pensar en aquesta radicalització ultradretana casposa i inconsistent envers un pensament quasi místic i d’ordre més de rectoria que de lluita.

Aquesta setmana Escoltar Josep Borrel en la seva davallada verbal tan fora de mida i consistència, no era d’estranyar pels qui el coneixem d’aprop, tampoc que Miquel Iceta li ballés l’ou. Res de nou amb aquest personatge que fa temps ha esdevingut la negació del que per molts podien ser argumentaris d’un socialisme descafeïnat i que clarament s’hi ha posicionat en un clar avançament pel voral de la dreta més recalcitrant en un protagonisme desmesurat per tenir protagonisme, encara que a força de dir bestieses.

Viure per creure i aprendre dels errors possiblement és l’embolcall que ens fa forts o potser creure que ho som? Fins quan sabrem i podrem para la galta? No fa massa temps que aguantem?. Des del convenciment de què estem perdent el temps preciso la dutxa diària d’aigua freda per creure que no estem acollonits i que serem capaços de rebutjar d’una punyetera vegada aquesta forma reiterada de ferir nós en el que més ens dol.

Res nou.

46508345_10218834796400802_7732029129620455424_n.jpgSovint el relat de la traça d’una persona que ha estat fidel al seu poble i que s’ha fet estimar es pot esquinçar per la força.

La força dels maldestres i totalitaris que neix de la rancúnia i l’odi, de la que sabem tant en aquest país de conquesta. Avui s’ha reculat no tan sols el rellotge sinó també fulls de calendari que creiem impossibles.

Pobles amb olor de llibertat retroben les olors de la dictadura i els més vells remenen calaixos omplerts d’escapularis i medalles d’un temps en què s’escoltaven les mateixes consignes que ara veiem pel carrer.
Gent de pau es bescanvien per fanàtics assenyalats a dit per qui veu ara embogit una possibilitat d’humiliar als qui eren escollits lliurement.
Aquesta pinya tan nostra que aixeca castells, mercè a la capacitat de sumar, mai dividir i cercant l’equilibri sense protagonismes ara pot veure trontollar el conjunt pels qui desconeixen el que és estimar i fer nostre cada peça en la construcció de la realitat anomenada pàtria.


Aquests dies veurem canvis, potser demà. No defallim, molts ja hi eren…..es clar que els adoctrinats des de l’odi a tot el que es nostre i que només han apres catalá per atacarlo, es diguin Arrimadas, Carrizosa, Rivera o Borrell no cediran. Res nou

A la Sala de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona ahir al vespre vàrem gaudir de valent escoltant un rejovenit Cotarelo tunejat de Cibercrític on va dibuixar el paisatge d’un país en eterna anomalia.

_SAF7523.jpgA la Sala de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona ahir al vespre vàrem gaudir de valent escoltant un rejovenit Cotarelo tunejat de Cibercrític on va dibuixar el paisatge d’un país en eterna anomalia.

_SAF7542Un debat cultural de la mà d’en Jordi Darbra, qui de forma exquisida, punyent i sarcàstica va saber treure del convidat el millor i el que tots esperàvem._SAF7581
Ens parlava d’una Espanya que queda enrere que lluny d’avançar s’enroca enfurismada, bel·licista i creguda. El que queda d’un imperi. Quasi una despulla.
El públic que coneix bé a Ramon Cotarelo paladejava cada una de les frases que ja des de l’inici engegat en un català carregat d’intencions i executat amb la perícia quirúrgica, que n’extirpa misèries i despulles tot relligant costures per accentuar conviccions.
Argentona és un ferm referent polític i un puntal magnífic del Maresme que sap valorar el mestratge d’homes com Cotarelo, nouvinguts a casa nostre. Aquest madrileny instal·lat a Girona que ens honora i reforça.
Personalment mantinc una relació epistolar amb el mestre que sovint anomeno prostàtica per la nocturnitat de l’horari a altes hores de la matinada i preciso una dosis diària per a aconseguir l’equilibri aquiescent.
Recomano llegir Cotarelo i si és possible escoltar-lo en directe o intravenós. Segons tolerància o prescripció mèdica.
Possiblement arribi el dia en què peregrinarem a Girona a rebre el seu llegat. Ara seguim per  la xarxa, al Twitter, o al seu blog Palinuro._SAF7573

_SAF7587

La Ràpita, és fa estimar, fotogènica, és propera.  Almenys per mi. Que hi torno tant com puc.

programa_18 (1)_1Viure etapes, conèixer passejar i conviure amb el poble que et fa costat és recomanable. Als carrers de La Ràpita vora el mar on la sal emplena l’ambient, el foraster encuriosit no és sent estrany, se sent voltat d’animes que volen gaudir de quelcom tan senzill com els orígens._SAF6395

 

En la mà la càmera i a l’altre un got de Rapitenc i als ulls la lluentor d’un barri pescador.
Escoltar, sentir caminar junts amb la gent de casa , la més noble, quasi al mateix lloc on l’any passat el va atiar l’odi dels que ens volen agenollats i que possiblement ara mai més ens troben aponentats i disposats a riure’ls les gràcies.
La Ràpita Dempeus és bonica, és fotogènica, és propera.

Almenys per mi. Que hi torno tant com puc.

Dani Ferrer. Seny i inquietud.

Mentre cobrim un esdeveniment saludo un amic fotògraf amb el qual hem compartit molts moments en aquest darrer any. 
Ahir va ser un dia dels que et penedeixes de no estar present ,per la intensitat i el grafisme que pren el carrer i les escenes que el faran diferent dels altres.
Via Laietana, Barcelona Els mossos i la policia intenten separar dues manifestacions de simbologia oposada. Una festa Holi tenyeix l´ambient i més encara els uniformes dels antiavalots.
En Daniel era al lloc exacte per captar-ne l’essència i hem mostra unes imatges.
Li demano que me’n passi algunes amb la intenció de publicar-les aquí. Venen amb un missatge incorporat i me les dedica. Jordi Borràs, el mestre en aquests afers era just al costat i publica una galeria molt ferma.
En Daniel anava fi i amb el seu tarana tranquil i discret ,és notari una vegada mes del moment i il·lustra il·lusionat i quasi amb passió els fets.
Estic orgullós de compartir amb vosaltres aquest recull i les seves paraules.DFP_IMG_3708

Hola Joan,

T’envio les fotos de la manifestació de dissabte a Barcelona. Fotogràficament va ser increïble: la bestialitat com sempre de les càrregues policials i després la màgia de colors d’un Holi Fest, ajuntar-ho tot en una sola imatge. Va ser com apagar “els grisos” d’èpoques passades i encendre una llum revolucionaria. I això que a mi m’encanta fer fotos en blanc i negre, però en aquests casos m’adono que els fotògrafs som pintors i tenim una paleta infinita de colors.

DFP_IMG_3732

DFP_IMG_3379

DFP_IMG_3502

Gràcies per compartir les meves imatges mestre,

Una abraçada ben forta!