Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.

Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.
Sovint ens cal escoltar per poder escollir el camí a prendre.
(Jaume Alonso-Cuevillas) És un excel·lent narrador, amb coneixements de fons i de formes, parla clar i accentua cada mot que dispara com a projectil calculat al mil·límetre.
M’agrada escoltar-lo, . Llegir-lo. És un referent potser poc cridaner, però contundent.

Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.

Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.

Posar ordre al país mentre caminem amb ritme passejador pel carrer més dibuixat pel teu pare i les teves traces magistrals entre les vies del tramvia i la gent del carrer. 
La darrera conversa la portàvem entre senyors, senyores i currutacus i garlandes. Llaminadures molt nostres. Molt teves.
Has estat un mestre del diàleg, un conversador que il·lustrava i donava sentit a cada expressió. Recordo només una pregunta en què et mostraves encuriosit per un voluminós para-sol que jo portava en la càmera. Joan, ¿cal aquesta andròmina.?
Manuel, suposo que per mi aquest estri m’ajuda a concentrar el camp visual, com tu ho fas protegit amb el barret.
Un somriure sorneguer, que accentuava cada acudit o referència de la notícia del dia.
Escoltar-te en una tertúlia, era per mi restar a l’espera de què deixessis anar la teva. Et llegia les mans, les mirades i endevinava quan llançaries la bomba. Àgil i amb l’astúcia de l’historiador, portaves la conversa on volies i la feies amena i assequible a tothom.
Ramblejar, tocar ratlla, paladejar un bon pernil amb el perfum d’una xerrada amb el Nét del Pirata i la seva esposa ha format part de la il·lustració d’una ciutat que avui ha quedat orfe d’un essencial, un referent. 
Manuel, ara amb més motiu, aniré a tocar ratlla, tu amb el barret, i jo amb la mà ens saludarem.

MATADOR!.

Escoltant al Sr. Sánchez he sentit la calor del sol de les 5 de la tarda, l’olor de suor i perfums tronats, de brillantina i caspa. De sang i sorra, de fems dels cavalls. De clavells.
He vist la bèstia ferida, sagnant i el picador altiu, agressiu i salvatge.
He vist un homenet marcant paquet davant un condemnat a mort.
He vist les banderilles. A pares. En colors molt nacionals.
He sentit aplaudiments com en el circ dels romans.
També he sentit vergonya.
He anotat unes frases, uns mots.
Cabestro. El manso…. Que porta els braus.
Casta. Bravura. Orígens i sangs.
Cargar la suerte.
Coger el toro por los cuernos.
Cortarse la coleta.
Crecerse al castigo.
Cuadrar ante la muerteEsto ya esta cuadrao.
Dar el quiebro.
Dar estocada por cornada.
Dar la puntilla.
Dar largas.
Desarme

Estar para el arrastre.
Templar.
Tener duende.
Empaquetarse.
En corto y por derecho.
Entrar al trapo.
EspantáEscurrir el bulto.
Encelarse.
Espontáneo
Estar al quite.
Estar de capa caida.
Faena.
Estar en capilla.
Hacer un desplante.
Farolear.
La hora de la verdad.
LOS TOREROS EN LAS PLAZASLOS CÓMICOS EN LAS TABLAS.
Música maestro.
No hay buen diestro sin banderillero.
Parar los pies.
Paseillo,
Pinchar en hueso.
Ponerse el mundo por montera.
Primeros espadas.
Que nos coge el toro.
Recibir un revolcón.
Recibir una cornada.
Rematar la faena.
Ser un figura.
Salir por la puerta grande.
Siel tiempo no lo impide y la autoridad competente.
Suerte suprema.
Tener más valor que el Guerra.
Vergüenza torera.
Sobreponte y lucha¡No tienes vergüenza torera!

Els que vàrem néixer a la postguerra, estàvem ben enganyats si pensàvem no tornar a escoltar aquest lèxic, i menys en el to imperialista en què ho fan dia darrer dia. Tornem a estar al sol a les cinc de la tarda. Amb el mateix tuf de caspa sang i perfums tronats. Ves que no vulguin que aixequem el braç. També cara el sol.

SANT JORDI JUNCOSA

 

 

Santjordijuncosa

M’he atrevit a fer una interpretació personal amb dibuixos del Byjunkye. Espero que no li sàpiga greu.

Sovint ens adonem que a la vida trobem persones amb les quals empatitzes per l’ideari, per la manera d’escriure, de mirar, parlar o tal volta de viure.

En Jordi Juncosa àlies Byjunkye, ni tan sols l’he vist, però hi he parlat. Fa temps que segueixo el seu traç i molts dies provoca el primer somriure del dia. Amb això, un cafè i un petó de la parenta, ja puc anar a la guerra. Avui no podia dormir pensant amb les animalades que vaig escoltar a les notícies. Tampoc eren res de nou amb els companys de ball que ens ha tocat en aquest bailongo anomenat país. Clar que músics, vigilants i tècnics estan militaritzats i només entonen himnes que no m’agraden. En sortir del circ, de l’envelat mal muntat, he vist passar, un enterro, una ambulància i la cabra de la legió.
Potser és millor, que els nens, encara no surtin al carrer. Pel que hi poden veure i sobretot pel que hi poden aprendre.
Espero ara després del cafè, obrir la premsa i veure que ens ha dibuixat en Jordi Juncosa, En Jordi Magrià o el Paco Santero amb el qui comparteixo veïnat. Amics. Seguim i no oblideu somriure.

riu

Jo també vaig tenir la mare en una residència.

Destacado

Jo també vaig tenir la mare en una residència.
La vida sovint ens sacseja, ens fa mal, però potser no tant com el que podem entendre des de la proximitat. La mare no va envellir a poc a poc, ho va fer sobtadament en morir de sobte el pare.
Va perdre la il·lusió i també les ganes de viure i de retruc la salut.
La seva dependència era total i necessitava tres persones per moure-la. Sense cap ajuda, la vàrem instal·lar en una residència propera a casa després de cercar-ne la que creiem tenia més llum i qualitat de vida. L’anava a veure tant com podia i sempre em semblava poc. Ara veient la situació dels qui hi viuen i dels qui hi treballen, no puc deixar de recordar-ho.
Ens fem grans i els qui sempre hem tingut un esperit lliure, no solem pensar en què pot arribar el dia en què també nosaltres fem aquest camí, portats pel destí i la manera de viure actual.
Abans a cada casa solia haver-hi una iaia, i tal volta una tieta que des del silenci portaven aquesta situació amb tanta cura com podien i la seva renuncia a viure plenament la seva pròpia vida per entregar-sé a cuidar els més desvalguts.
Alguns familiars m’ho varen refregar per la cara. Jo tenia la meva dona en una cadira de rodes a casa amb una malaltia terminal i la mare en un altre a la residència. Crec que vaig fer el que calia. Ara possiblement no podria resistir no poder atansar-me ni acomiadar-me.
Són moments diferents, però els sentiments resten per sempre en el rebost de la memòria.
No podem jutjar els qui es veuen obligats a prendre aquestes decisions. Hom vol el millor pels seus i cada un ho canalitza com pot i sap. 
Aquest confinament també ens fa pensar i remoure sentiments. El que en té, és clar. 

Escric com a necessitat de plasmar el que penso.

Destacado

Escric com a necessitat de plasmar el que penso. Malgrat que l’ofici no hi ha un objectiu per desenfocar la realitat ni teleobjectiu per apropar-me als meus ni a tots els que estimo.

Arrenglo-no lletres, mots, mentre navego despert en un somni inacabable, incert. Des del confinament descobreixo amics i en retrobo d’altres perduts en el calaix de les presses i la inèrcia del viure.
Escric perquè el corrector em fa la feina d’eliminar paraules que podrien lletraferit, portat pel meu subconscient i l’esperit de revolta que porto dins.
Escric amb passió més que expertesa. Possiblement els accents els passa el cor i les comes, els anys.
Llibres començats, poemes inacabats, apunts… Són la paleta del pintor desendreçat que em dibuixa el perfil. ¿Mandrós? No crec! Fins al moment he pogut, malgrat les patacades, omplir cada minut de la meva vida intentant fer feliços als que m’envolten, possiblement a l’espera d’envellir per anar acabant els projectes. Ara i de forma inesperada, tinc temps, no tinc son i gaudeixo dels records del calaix de la memòria. El meu rebost.

Tractament de Molt Honorable.

Destacado

He tingut la sort de poder retratar els meus presidents.

Tractament de Molt Honorable.
Si algú ha rebut mai tantes vexacions, befes i insults per part de la bancada opositora més semblant au un galliner al Parlament, aquest ha sigut Quim Torra.
Un fet que dibuixa el baix perfil ètic, i cultural d’aquests grups que només volen treure rèdit de cada situació, en favor propi en lloc d’afavorir el poble qui els ha escollit. 
La paciència infinita d’aquest home s’apuntala en uns pilars de cultura, respecte i sentit de país i el fa impermeable als atacs sorneguers i superflus per la naturalesa dels continguts sovint sense fonament i fàcilment rebatibles.El poble ras, venia d’un època que el mar polític era bastant planer, però a partir del  9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. El poble ras, venia d’una època que el mar polític era bastant planer, però a partir del 9N en tot es va capgirar i l’escenari era molt diferent. Es varen clarificar posicions i varen caure caretes. 
Socialistes i Comuns fent costat a la Dreta més rancia i a la Ultradreta embogien en un hemicicle transformat en circ mediàtic que va fer les delícies dels fotògrafs captan-ne els detalls que caricaturitzaran aquesta època.
Quim Torra aguantava estoicament contestant amb la saviesa dels cultes. El seu posat missaire i educat contrastava amb els gests i xiulets de l’acarnissada gresca capitalitzada pels Carrizosa / /Arrimadas. Grollers i maleducats però que comptaven amb l’anuència mal dissimulada de Icetes & Cia.
Stop! Ara emmudim, per una causa comuna. Com si no ho fos aleshores. Tothom resta confinat a casa!
¿Qui ho va demanar primer? El Molt Honorable Quim Torra. 
Tampoc aleshores l’escoltaven, però si el seguien befant i fent-ne burla. 
Ara “POR REAL DECRETO” el que era un disbarat, toca acatar-lo tots. 
El President dóna positiu i no pot fer més que aïllar sé a La Casa dels Canonges. No pot cuidar de la seva família i ho fa pel seu país. El veiem cansat, però no abatut, en un espai senzill, un ordinador damunt unes caixes tapades amb una tovallola. Ell és així. 
És el capità d’un vaixell on la cuina fa olor d’ous ferrats i el bany de colònia familiar. No viu en un decorat, no li cal. 
Estic orgullós del President Torra i de com gestiona el que és a les seves mans. 
EL President Carles Puigdemont, no va errar en escollir-lo. I tampoc en Crear una resistència exterior.
Mentrestant Espanya es desgasta en viure en constant “alzamiento patrio castrense” i els llimacs de casa s’arrosseguen llepant-los el camí.

Si sortir al carrer a comprar amb guants i mascareta ens angoixa…

Destacado

Si sortir al carrer a comprar amb guants i mascareta ens angoixa, que dir dels que hi treballen tot el dia en contacte amb els afectats?
Trucar a la farmàcia i que et responguin afectivament amb solucions immediates, que la caixera del super es mostri col·laboradora i àgil, que els repartidors de missatgeria bescanviïn somriures, és d’agrair.
En aquests moments més que mai, els valors estan per damunt les xifres, de les medalles, dels partits, de les regions, de la parla.
Potser aquesta situació ens humanitzarà?

Hi ha dies que voldries esborrar del calendari, si això s'endugués el contingut.

Destacado

Hi ha dies que voldries esborrar del calendari, si això s’endugués el contingut.
Ens recorden que tots som soldats d’un exèrcit que avança amb aires marcials per tot l’estat, Acció aplaudida amb les orelles pels socis de la taula per negociar ¿que?


També hi ha personatges que per la seva baixesa moral esborraries fins i tot del record.
Avui i en el que duren aquests dies de confinació he llegit, escoltat i observat els diferents aspectes informatius. Cada un amb un filtre acolorint el missatge segons el qui paga l’informador. Per això cal deixar refredar el contingut i un cop temperat, contrastar-ho amb altres fonts.
Una altra cosa són els anomenats polítics, perennes vividors que dirigeixen els seus imputs en forma de piulada de forma ignominiosa en vers el seu contrincant.
El cas flagrant de Miquel Iceta, totalment desbocat amb obscenes afirmacions en contra del President Torra. 


Possiblement perquè veu cada vegada més lluny l’oportunitat del seu somni presidencial, aquest homenet sense cap mena d’estudis que dia darrere dia assenyala a Oriol Mitjà per recomanar la confinació total.
Cada dia són milers de piulades que desqualifiquen aquesta forma d’actuar que el ridiculitzen per si sol. Però com un torpede es llença a emmetzinar la poca sintonia que reina entre partits. 
Ahir Vicent Partal el va caricaturitzar en un titular. La immoralitat dels miquelicetes.
(per defecte inclou a Eva Granados, un copy /paste amb olleres més grosses.) i la claca piulaire del PSC.
Jo li contestava: La seva retòrica més virtual que real sembla provenir del nen que puja a la cadira per recitar el verset de Nadal mentre saliveja per les cares de felicitat dels familiars. Ara Socis del PSOE.
Avui la mateixa cançó enfadosa. Fóra divertit pel ridícul, però hi ha cada dia més morts pel mig, provocats per les negligències d’un govern central que no veu més enllà que el trist criteri radial de Madrid quilometro Zero.
Corre per la xarxa un vídeo autèntic com ell mateix on en el seu escó es dedica a fer burilles i a llepar-se les lleganyes. No hi ha Photoshop. És la realitat més fastigosa. 
Tant com quan es mofava conjuntament amb l’Arrimadas d’en Borrull al Parlament.
A cada twitt d’aquest individu se’l podria contestar amb el vídeo.
Potser si mai es torna afer un llibre d’educació, aquest podria ser la contraportada. 

De la lleialtat al suïcidi.

Confinats -capitol 6

De la lleialtat al suïcidi.
La unitat en estratègia ens fa forts,però la unitat en opinió ens fa inútils.

Comenta Oriol Mitjà.
Retopant directament a Emma Riverola, que ha repiulat el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, on l’assenyalaba de fer política.

Ras i clar  Mitjà ha contestat amb la serenor que només pot tenir el sinergitzador del primer assaig clinic pel coronavirus i la contundencia en afirmar que la lleialtat ens portará més morts. 

Mitjà parla de xifres, de matemàtiques, càlculs i gràfiques. Sembla un llenguatge inhòspit, que pot semblar fred, però que atesera amb dades esfereïdores que cada minut que passa li donen la raó quan va avisar que sense un confinament total l’epidèmia generaria una pandèmia.
Es referma en què el vaixell fa aigües i que el timó és en mans d’irresponsables. És cert que no estem avesats a aquests tipus de calamitats i que ens desbordem, però potser tenim al timó un capità que ha perdut el nord.
Capitans entestats a tenir la raó que donen els galons i les estrelles han omplert la història de naufragis. Fa molts anys que naveguem en aigües manses i qualsevol és capaç de fer-ho sense bitàcoles i cartes marines. Molts diuen tenir el “Titulin”, però ara la mar es recaragola amb força i el corrent se’ns endú.
No vull seguir navegant en un vaixell fantasma que s’enfronta a un huracà amb salvavides dibuixats com els que ens parlava en Joan Capri. 
Abans del “salvense quien Pueda de L’Armada invencible “potser cal reflexionar i escoltar.
És clar que sempre existiran Icetas que culparan els Científics, els metges, els epidemiòlegs de crear un “Motí a bord”.

El fons del mar és ple de cretins! I de inocents malauradament.