M’he atrevit a fer una interpretació personal amb dibuixos del Byjunkye. Espero que no li sàpiga greu.

Sovint ens adonem que a la vida trobem persones amb les quals empatitzes per l’ideari, per la manera d’escriure, de mirar, parlar o tal volta de viure.

En Jordi Juncosa àlies Byjunkye, ni tan sols l’he vist, però hi he parlat. Fa temps que segueixo el seu traç i molts dies provoca el primer somriure del dia. Amb això, un cafè i un petó de la parenta, ja puc anar a la guerra. Avui no podia dormir pensant amb les animalades que vaig escoltar a les notícies. Tampoc eren res de nou amb els companys de ball que ens ha tocat en aquest bailongo anomenat país. Clar que músics, vigilants i tècnics estan militaritzats i només entonen himnes que no m’agraden. En sortir del circ, de l’envelat mal muntat, he vist passar, un enterro, una ambulància i la cabra de la legió.
Potser és millor, que els nens, encara no surtin al carrer. Pel que hi poden veure i sobretot pel que hi poden aprendre.
Espero ara després del cafè, obrir la premsa i veure que ens ha dibuixat en Jordi Juncosa, En Jordi Magrià o el Paco Santero amb el qui comparteixo veïnat. Amics. Seguim i no oblideu somriure.