Una vegada més hi ha símbols que em són més hostils i més forasters. És possible que l’adoctrinament del qual vaig ser hereu, deixes un posi’t de sensacions encongides i que ara tornen a reviscolar quan pensàvem eren en el calaix de les relíquies. Vaig créixer en el món excursionista i les masses corals i les vivíem intensament aquí i a l’estiu a Prades del Conflent on al redós del Canigó manteníem encesa la flama d’unes arrels que jo no veia en perill.
Amb el pas dels anys vaig entendre que era una manera de fer i entendre molt solida i ferma per no deixar perdre aquells orígens. Aquell llibre de tapes pesades semblava que no caldria tornar-lo a obrir, quan de sobte la fera ferotge en veure’s acorralada hi ha envestit de bell nou el tresor més ben preuat.
Semblava un malson i realment és una realitat i aquells brètols que ens llençaven pedres als qui innocentment dúiem barretina ara desfermen els seus acòlits que s’autoanomenen catalans amb l’accent de Ciutadanos.
La barretina era per ells el que ara pot ser un llaç groc o tot el que faci referencia a un sentiment de lluita en contra dels seus objectius totalitaris basats en la força i l’opressió.
Sovint utilitzen la paraula nazi que se’ls podria aplicar no tan sols pels símbols que empren més i cal, pel to i les maneres tant dels qui surten a carrer com dels qui veiem en els medis públics i estaments oficials.
Res més indigne que sentir-se traït ni ofegat per un sentiment i una estima. L’oblit i la confiança en un canvi de formes en l’opressor ens ha fet endarrerir un procés que creiem tenir a l’abast. El pare deia allò tan nostre de què no cal anar amb un lliri a cada mà.