Deu mil persones normals.
Aquest matí a Barcelona i en un acte lúdic reivindicatiu, s’han aplegat deu mil músics d’arreu del país gaudint junts i fent-nos gaudir d’un moment de màgia.
Deu mil persones normals que no tenen al·lèrgia al groc ni d’altres colors i que lluïen un somriure als llavis i una brillantor als ulls que empenyia la dignitat.
No ha calgut fer-los venir amb viatges pagats ni amb viatges pagats pels qui inciten el «A por ellos«, tampoc s’ha vist cap incident ni mobiliari urbà afectat. Mitja hora més tard, els carrers eren néts sense ni un sol paper…..
Cada un amb el seu instrument.
Ahir nit a Montjuïc i avui, he sortit a captar mirades per comparar-les amb les que vaig poder captar dies enrera en manifestacions unionistes en què la befa i l’escarni eren la música de fons i que eren permeses pels qui atien l’odi des de la impunitat d’un article creat com un vestit a mida.
Deu mil persones normals que no dubtaran en anar a Brussel·les pagant-se el viatge de la seva butxaca per fer costat a un govern a l’exili per defensar els seus drets més fonamentals.
Deu mil persones normals que no poden escollir els colors i que els prohibeixen mots específics.
Persones normals com els milers que avui els hem escoltat i que hem col·laborat en la caixa de resistència per afrontar els dèficits econòmics que produeix el dèficit de democràcia.
Com més dies passen, més m’agrada la gent de casa i com més comparem amb els qui ens volen fer desaparèixer …. més ens agradarem.
I és que sigui verd, vermell, blau o groc. ! No hi ha color!
Avui les fotos les presento en color, si l’acte fos a casa i per uns fets ocorreguts ahir matí, possiblement ho faria en blanc i negre en memòria d’uns temps en què manava un dictador.
El rebost de la memòria 