No fa tant de temps.
El mot rebobinar era freqüent i amb una simple maneta o motor, replegàvem la pel·lícula dins un rodet metàl·lic que protegia la seva virginitat dels efectes de la llum.
Les imatges generalment en número no superior a trenta-sis, s’arrengleraven per ordre de captura i podien ser de dies i anys diferents, en el seu ADN no portaven ni el tipus de càmera, objectiu, hora ni data per ajudar els historiadors. Eren captures engabiades en unes tires negres que calia tractar amb cura i totalment a les fosques.

En un capriciós procés de tres banys i un assecatge, les imatges sorgien com un miratge.
N’eixien al redós d’una llum vermella i en passar per un artefacte diabòlic anomenat ampliadora i ser travessats per la llum convertien el seu contingut negatiu en un somni en paper que precisava altra vegada tres banys per descobrir el miracle.
Ara la paraula instantània, que definia la captura d’un instant, ha passat a ser la constant de la fotografia digital.
Aquest llegat històric potser li donava un cert regust romàntic d’incertesa i aquella sensació d’esperar si sortirien totes i correctament, es converteix en un mirar la pantalla immediatament.
Els arxius fotogràfics han perdut l’olor químic i potser part de la tendresa que només els que ja pentinem cabells blancs coneixem.