El rebost com a símbol molt propi és un recull de vivències i sensacions on guardem moments viscuts que més tard podem retrobar i vincular en etapes més actuals. L’autor aplega mots, els ordena tot intentant no esbiaixar el missatge que porten dins.

El rebost de la memòria col·lectiva. Arrenglem fa anys amenaces, escarnis, vexacions, prohibicions
El pot de les mentides ja és omplert. Com un llegat d’avis a pares, de pares a fills, com l’herència. Som hereus d’un tarannà massa tranquil guarnit amb l’eslògan Trincaire «No passa res». Educats en el silenci i amb la foto de Franco al davant tot acaronats amb rondalles. Massa bonic i sobre tot massa llarg. Els nascuts a la postguerra mantenim ben ple el rebost de la memòria i voldríem desempolsar-lo d’una vegada i oferir als nostres néts un cel menys ennuvolat, menys enrarit. On se’ls escolti.

Massa bonic i sobre tot massa llarg.