Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.

Posar ordre al país mentre caminem amb ritme passejador pel carrer més dibuixat pel teu pare i les teves traces magistrals entre les vies del tramvia i la gent del carrer. 
La darrera conversa la portàvem entre senyors, senyores i currutacus i garlandes. Llaminadures molt nostres. Molt teves.
Has estat un mestre del diàleg, un conversador que il·lustrava i donava sentit a cada expressió. Recordo només una pregunta en què et mostraves encuriosit per un voluminós para-sol que jo portava en la càmera. Joan, ¿cal aquesta andròmina.?
Manuel, suposo que per mi aquest estri m’ajuda a concentrar el camp visual, com tu ho fas protegit amb el barret.
Un somriure sorneguer, que accentuava cada acudit o referència de la notícia del dia.
Escoltar-te en una tertúlia, era per mi restar a l’espera de què deixessis anar la teva. Et llegia les mans, les mirades i endevinava quan llançaries la bomba. Àgil i amb l’astúcia de l’historiador, portaves la conversa on volies i la feies amena i assequible a tothom.
Ramblejar, tocar ratlla, paladejar un bon pernil amb el perfum d’una xerrada amb el Nét del Pirata i la seva esposa ha format part de la il·lustració d’una ciutat que avui ha quedat orfe d’un essencial, un referent. 
Manuel, ara amb més motiu, aniré a tocar ratlla, tu amb el barret, i jo amb la mà ens saludarem.