L’erotisme és tan necessari com respirar i les línies que li donen forma són les mateixes que trobem en la vida, els éssers i els instruments. El bosc eròtic es pot veure a bocins o en el seu complex total.
En Xicu Cabanyes  possiblement ha begut de totes influències i en fa balanç en cada peça, en cada detall.

Recórrer els camins que ha traçat pel bosc coordinen la seva obra i fer-ho conjuntament amb Ramon Cotarelo i escoltar-los produeix una sobredosi d’informació.
Em sento superat, necessito aturar-me i pair una a una les peces, capir el missatge i si és possible extraure’n una imatge.

La molsa embolcalla els ferros doblegats amb la força del mall tot recobrint les pedres i els arbres que intenten sorgir com bonsais entre malucs, pits, clítoris i penis gegantins.
Cau la nit i amb la llum del taller encetem una aula magistral on els mestres s’entaulen en una xerrada titànica. Cada un a la seva, no afluixen. La raó no és de ningú, hom la té. Els anys i el seu llarg recorregut els prepara com corredors de fons. Envoltem un llarg taulell que ha estat testimoni de més de cinquanta anys de feina. Al damunt s’hi apilonen eines, peces a mig fer i cabassos de records.
A sota un gat ens frega les cames suplicant una carícia. Cloem la jornada recopilant flaixos de tot el que hem vist.