Quan el que surt de l’armari és l’extrema dreta. L’Espanya ultra.
La resposta catalana i el «ja ni hi ha prou» ha desfermat la banca i el seu poder que esponsoritza la ultradreta més casposa i rancia de la societat atiant l’odi i l’entesta a retallar les llibertats civils.
Els piquets que s’embraveixen en grup, sovint amb la cara tapada i no precisament per la vergonya que desconeixen, desfermen activitats en contra de centres de cultura, centres escolars i mitjans de comunicació. Blanquerna com a exemple i els ateneus que segueixen sent el centre d’atracció dels vàndals.
Quan el color és motiu de discòrdia i un ministre el veu com un insult, potser podem començar a pensar que el daltonisme i la miopia cultural de l’Espanya,
i dels seus ambaixadors a Catalunya, d’estil i conducta camaleònica els ve en el seu ADN.
Possiblement avui Dia de sant Jordi, en què la cultura sembla que és l’adoctrinament i l’arma letal, els plori els ulls als neonazis, ultranacionalistes i feixistes.
És evident que hi han après el català per atacar-lo. És obvi que només volen destruir el que mai han estimat, però res és nou. Només han canviat els noms, les sigles. Per cert algunes han perdut el seu significat essencial.
Avui ajuntaments que habitualment prohibeixen l’exhibició de símbols i proclames que reivindiquen la llibertat dels presos polítics, s’engalanen per mostrar-se en públic com a exemplars. No caiguem en el seu parany.
Com a testimoni diari del poble, em nego a fer-ne la fotografia. Aquesta no! Tornaran els dimecres, i els avis es vestiran de groc, cantaran, llegiran i la façana que tindran, serà la de veritat i potser darrere els vidres, aquells que avui passejaran per sortir a la foto, els miraran de reüll indignats.