Jo també vaig tenir la mare en una residència.
La vida sovint ens sacseja, ens fa mal, però potser no tant com el que podem entendre des de la proximitat. La mare no va envellir a poc a poc, ho va fer sobtadament en morir de sobte el pare.
Va perdre la il·lusió i també les ganes de viure i de retruc la salut.
La seva dependència era total i necessitava tres persones per moure-la. Sense cap ajuda, la vàrem instal·lar en una residència propera a casa després de cercar-ne la que creiem tenia més llum i qualitat de vida. L’anava a veure tant com podia i sempre em semblava poc. Ara veient la situació dels qui hi viuen i dels qui hi treballen, no puc deixar de recordar-ho.
Ens fem grans i els qui sempre hem tingut un esperit lliure, no solem pensar en què pot arribar el dia en què també nosaltres fem aquest camí, portats pel destí i la manera de viure actual.
Abans a cada casa solia haver-hi una iaia, i tal volta una tieta que des del silenci portaven aquesta situació amb tanta cura com podien i la seva renuncia a viure plenament la seva pròpia vida per entregar-sé a cuidar els més desvalguts.
Alguns familiars m’ho varen refregar per la cara. Jo tenia la meva dona en una cadira de rodes a casa amb una malaltia terminal i la mare en un altre a la residència. Crec que vaig fer el que calia. Ara possiblement no podria resistir no poder atansar-me ni acomiadar-me.
Són moments diferents, però els sentiments resten per sempre en el rebost de la memòria.
No podem jutjar els qui es veuen obligats a prendre aquestes decisions. Hom vol el millor pels seus i cada un ho canalitza com pot i sap. 
Aquest confinament també ens fa pensar i remoure sentiments. El que en té, és clar.