¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?
Aquesta és la pregunta que em faig sovint en fer inventari de l’arxiu que resumeix la meva vida. Estic convençut de què puc descriure la mirada personal com premonitòria en molts moments i que només amb el pas dels anys podem valorar.
Els qui coneixem la capacitat de canviar el punt de vista i d’enfocar i desenfocar no tan sols la realitat si no inclòs de donar intencionalitat als enquadraments possiblement no som conscients de la valuosa eina que fem servir per comunicar-nos.
Amb la vista podem i de fet ho fem discriminar el que volem veure perquè el cervell canalitza dels ordres dels sentiments. De la mateixa manera i no m’atreviria a dir que més precisa ho fem amb uns objectius que segons el seu disseny, s’han construït per suavitzar la traça del temps en un retrat o per accentuar el detall en un màgic món microfotogràfic.
La mirada del fotògraf pot ser tan relativa com el tipus de relat i la seva intencionalitat.
Hi ha fotògrafs amb una agudesa tant cerebral com tècnica que fan convergir el desig amb la realitat. És el pòsit dels anys, potser saben mesurar el temps entre veure i prémer el disparador que els permet equilibrar el missatge.
Quan triem les eines per afrontar un viatge fotogràfic, voldríem anar lleugers i prescindim del que és superflu, més perquè som conscients que l’objectiu més important és la nostra capacitat per interpretar el que veiem. Deixar-nos sorprendre és altra cosa i gaudir del moment el millor que ens regala la professió.