Assegut al cafè de la plaça, intento mantenir distàncies tan físiques com en l’ideari. Sota els porxos ressonen tota mena d’expressions en boca d’un autèntic ventall de personatges tant reals com diferents.Als vidres un rètol ens recorda l’ús de mascaretes.
En un racó i com si fossin apestats, Xisco i Pere juguen al dòmino enmig d’una barrera de fum del tabac -Caram quina boira!, els engego. -ens diuen «els calafatejats», per la quantitat de quitrà que portem als pulmons. Al fons un televisor que ningú mira i un cartell de Festes de l’any passat.
Entra Pepet com un braç de mar -Bones! -Molt bones! Això acabarà com una picada de fesols.
-¿i açò? -els manyos ja són aquí tocant els collons.
-No veus que arriben tots infectats i ho escampen! -Veigues quina xalera porten i quin canguelo quan tornin a Saragossa. Es fa silenci, arrepenjat a la barra un home repentinat amb un jersei al coll, polsereta i mascareta a joc lluint la bandera espanyola doblega el diari amb una foto del rei. No diu res, tampoc cal.
És un diàleg de mirades. No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.
Entra Mari. -Xica posem uns pastissets de taronja i un caferet!. -El vols fred?. -Ah pos sí molt millor!.
Tere darrera el taulell porta un combat entre el tapaboques, els guants i el punyeter o ruixador.
Una veritable maquina, un no parar!.
-Li porto unes olives?-Una altra cerveseta?
Ha vist que jo prenia notes i quan ha pogut em pregunta. -¿que vostè és escriptor?
-No, però estic aprenent paraules noves per a mi. 
-No es pot dir res que tot se sap!.
I així una estona més.