Dos anys de relació amb la daina blanca dels Aiguamolls.

Destacado

Fa dos anys que mantenim una relació amb aquest exemplar únic de daina albina. Amb concordança de climatologia i llums. Era un octubre del 2018. Vàrem ser els primers a poder captar-ne imatges, va ser un boom pels entusiastes de la natura i per als qui sovintegem els Aiguamolls de l’Empordà. Es va esbombar per la ràdio i televisió,! Sortíem a les notícies!
. Cap mèrit nostre, només la casualitat i la perseverança. La mateixa que va fer que l’any passat la tornéssim a veure i a fotografiar. Ara ja és popular i molts l’han pogut veure i prendre’n imatges.

Ahir en caure la tarda i en el silenci més absolut ens va aparèixer. Sempre més lluny del que voldríem i just quan la llum no és la millor. Però ja tenim el record, l’he vist més fort i valent, gran i eixerit. Va ser cosa de minuts. Unes fotos, uns segons de vídeo i la satisfacció de tornar a casa amb el cistell ple.
Ens plau compartir les fotos amb vosaltres. 

Espanya mai falla, sempre, com un porter maldestre, és llenca per la dreta.

Destacado

Possiblement la impotència és el que descriu millor el meu estat. De petits alliçonats amb la Formación del espíritu nacional, hereva del falangisme més ranci, no podíem imaginar que amb el pas dels anys caminaríem com els crancs. Escoles laiques amb tuf de catòliques i un estat repressor que ha canviat de color i sigles de forma camaleònica embolcallades per unes eines mediàtiques que antigament lluïen àligues i fletxes i ara les amaguen amb pseusocialísmes i un aiguabarreig de comuns i llepadors d’ofici.
Som un poble que no vol perdre la identitat, ni la llengua. Som pacífics, som mesells.
Un dia a Arenys de Munt vaig veure un miratge i em vaig comprometre a documentar-lo. He amuntegat textos, imatges i hores eternes d’il·lusió. Molts referents han canviat de camisa, de partit, això sí sense perdre la paga. 


El menyspreu a la veritable arrel de país ha estat la constant en moltes sigles, i els seguidors, uns més decebuts que altres han seguit cegament il·lusionats convençuts de què feien pinya.
Ara vivim en temps de pandèmia i de sobte de tenir més temps per pensar i pitjor economia per planificar a llarg termini. Economia de guerra! Política de guerra!
Els qui entraven per la gatera, de nit i silenci, ara surten a cara descoberta empesos pel pànic. És un mal moment per descobrir que hi ha darrere la mascareta. Tot-hom en porta! Bé uns amb la bandera que ho cura tot, menys la malla llet i la manca total d’escrúpols.
Avui, és un dia assenyalat a casa nostra i l’anomenada justícia, just pels qui en fan befa i escarni, ha decidit manllevar-li els drets a un home honest, senzill i intel·ligent com pocs.
El Molt Honorable President Quim Torra.


Volia demanar-li una entrevista i publicar-la al Rebost de la memòria com a Reboster d’honor, volia i vull fer-ho. Tenim temps i potser ara encara tindrà més valor. 
Al seu currículum no li manquen mèrits ni paciència en tot moment. Poc podíem pensar que aquell home tranquil ens sortiria tan ferm i decididament alçat.
Amatent als esdeveniments dissabte vàrem escoltar a Amer la veu de Josep Costa i Gonzalo Boye les previsions d’una tronada i la tempesta que ens veiem venir.
Espanya mai falla, sempre, com un porter maldestre, és llenca per la dreta. A Europa ho saben i espero que el penal li tirin per l’esquerra.
Espero, viure forces anys per veure el final del partit i fer-ne la fotografia. 


Avui sortirem al carrer i malgrat les mascaretes, alçarem la veu. Perquè malgrat que sabem que no ens escolten, ens fem calor els uns als altres.

¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?

Destacado

¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?
I
mpossible. Descriure aquest personatge requereix fer un estudi del seu entorn i situar-lo tant en l’espai com en el temps.
L’especulació urbanística dels anys setanta silenciada a les comarques gironines d’ençà de la mort del Dictador, va crear un moviment de defensa del territori. La creació del Port Llevant ocuparia bona part dels Aiguamolls de l’Empordà. Era impensable una manifestació que fes d’altaveu del problema sense topar amb les autoritats. Calia trencar el silenci.


L’any 1977, un grup de persones organitza una acampada als aiguamolls de l’Empordà per aturar aquesta desfeta del medi ambient. El 1978, un ferm grup de defensa dels aiguamolls es planta davant de les màquines i aturen l’obra i generen una campa­nya reivindicativa, inscrita al Congrés de Cultura Catalana, amb el lema “Els últims Aiguamolls de l’Empordà en perill”.
L’any 1984 es va produir un dels fets més decisius d’aquest procés, i és que quatre campistes inculcats –Jordi Sargatal, Igor Grabulosa, David Suñer i Ignasi Roca– es van declarar culpables quan els porten a judici davant la Guàrdia Civil de Sant Pere Pescador.

Lluitar per la preservació d’un espai no era delicte.
Van absoldre els quatre acusats, i es va aconseguir la catalogació de Parc Natural a la zona dels Aiguamolls de l’Empordà.

Josep Espigulé. el narrador del Parc ha fet de la passió per la natura l’objectiu de la seva vida encomanant-nos l’estima pel que varen iniciar. Ho sap explicar i ho fa de forma solemne accentuant fil per randa l’evolució.

Fa poc dies En Josep Espigulé, amic, mig poeta i entusiasta de l’observació i conservació de la natura m’ho explicava davant una magnífica fotografia mural exposada al Cortalet, on podem veure el que és i el que àuria sigut. 

Un currículum lligat a la Natura.
Ornitòleg, naturalista he implicat en la seva protecció i conservació.El 1982, va participar en la creació i va dirigir fins a l’octubre del 1985, el Servei de Control de Mosquits del Golf de Roses i del Baix Ter, Va ser director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà entre els anys 1984 i 1998. Va dirigir la Fundació Territori i Paisatge, de l’Obra Social de la Caixa Catalunya entre els anys 1998 i 2009. També va treballar en projectes de recuperació d’aiguamolls, com els Aiguamolls del Clot de Galvany (1990), per l’Ajuntament d’Elx o el de la Platera al Baix Ter (1990), amb col·laboració amb el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill.
Pel que fa a la conservació d’aus, Jordi Sargatal condueix el Projecte Ibis eremita, per a l’intent de conservar aquesta espècie amenaçada del Marroc i aclimatar-la en alguna zona apropiada de la península Ibèrica.

Va participar com a expert a la 6a Conferència Ramsar (Brisbane, març del 1996) i en una missió internacional per la gestió dels aiguamolls de Palo Verde (Costa Rica) el març de 1998. 
Sargatal va ser president de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) entre els anys 2000 i 2004. El gener del 2013 presideix l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae), una entitat que va ajudar a fundar el 1983.És director general del Grup Mascort.
Jordi Sargatal ha escrit articles sobre la conservació dels Aiguamolls de l’Empordà, i sobre els ocells de l’Empordà i de Catalunya en general. És autor o coautor dels següents llibres: “Els ocells de l’Empordà” (1978), “Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra” (1983), “Els Aiguamolls de l’Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials” (1989), “On observar ocells a Catalunya” (1989),”Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà” (1989), “Where to watch birds in Catalonia” (1990), “Espacios naturales protegidos de España” (1992), “Terra de Gantes” (1996). També va coordinar la traducció al català les obres “Ocells d’Europa, amb el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà” de Jonsson, L. (1993), i “Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa” de Peterson, R.T., Mountfort, G. i Hollom, P.A.D. (1995).Amb Ramon Mascort Amigó i Josep del Hoyo el 1989 funden l’editorial Lynx Edicions, que coordina les edicions juntament amb Josep del Hoyo i Andrew Elliott el Handbook of the Birds of the World, un manual que recopila els més de 10.000 ocells que existeixen al món.

Per un aficionat com jo a descobrir les peculiaritats de cada un dels individus que viuen sota aquesta immensa carpa que és la natura i el rol que hi participen ens enriqueix de forma quasi imperceptible. He tingut la sort de viatjar per forces països on la cultura de l’observació està molt més arrelada que a casa nostra. Veure a Escòcia famílies senceres compartint amb silenci l’espai amb frarets, gavots, corbs marins, fumarells i xatracs tant d’aprop, era impensable. Sentir bategar d’una foca grisa a mig metre al Mar del Nord ajaçat a terra per no molestar-la o restar immòbil al desert en plena nit per gaudir de la visita de les guilles, passar nits senceres al Mig Atles en solitari amb els simis de Barberia per fer-ne un reportatge, va deixar-me una petjada prou important, per treure’m el barret davant els qui fan de la seva vida aquesta manera de viure i fan possible transmetre-ho als altres de forma didàctica.
El fotògraf documentalista sovint capta la imatge i més tard l’indexa amb l’ajuda d’un naturalista.

Per això retre homenatge als qui respiren aquesta màgia i la transmeten m’impulsa a aquesta entrevista.
-Jordi: ¿com veus el moment actual de Catalunya en vers el respecte i l’educació pel que fa a la fauna autòctona?

-Primer de tot deixa’m felicitar-te per totes les coses que dius i les consideracions que em tens, i també deixa que et feliciti per la teva gran labor com a fotògraf de Natura i com a divulgador dels seus valors. Dit això, crec que a Catalunya hem millorat molt en consciència ambiental els darrers anys. Ara estem en condicions de reconciliar-nos fins i tot amb espècies de la gran fauna, com els llops, els ossos, o les foques mediterrànies.
-¿El sistema educatiu, inclou àrees de divulgació específiques per millorar la simbiosi, natura/ massificació?

-N’inclou, moltes en comparació a la nostra època escolar, però encara són poques. I a més crec que després d’aquesta pandèmia que estem patint, tots hauríem de meditar i aprendre les lliçons que ens toquin. I aquí les escoles també hi tenen un gran paper.
-De cara als que veuen una sortida professional en l’estudi i conservació del medi Ambient. ¿els pots aconsellar el camí a traçar?

-A casa volien que fos veterinari per guanyar-me la vida, i dedicar-me als ocells com a afició. Però els vaig convèncer que jo volia estudiar Biologia i que me’n sortiria. I així ha estat. Ara hi ha més gent que surt de les Universitats, però la determinació és bàsica. Quan creus una cosa de veritat i la comences, tot encaixa!!


– Pregunta compromesa. ¿com veus la gestió dels Parcs Naturals? Tu la coneixes prou bé per a respondre.

-Sempre he defensat que els Parcs Naturals són el veritable aparador de la política ambiental dels Governs, i és evident que a Catalunya tenim aquest aparador molt mal girbat. S’han fet coses, però se’n podrien fer moltes més. El potencial dels Parcs Naturals catalans és enorme. I en el cas dels Aiguamolls em dol veure com s’està perdent pistonada amb moltes coses.


Els que visitem quasi cada setmana aquests espais, topem sovint amb la gernació que esvalota els éssers que hi conviuen amb un esperit de pícnic folklòric. Els qui ja tenim una edat solem fer una mica d’àrbitres i en rebem tota mena de qualificatius. Tant és així que moltes vegades són els mateixos mestres que porten els grups els qui els caldria posar sordina.- Tornem a l’educació. ¿Es crea consciència des de la infància?

-Crec que sí. Hi ha grans professionals entre les persones que es dediquen a la pedagogia, i crec que fan una gran labor i es nota. Sempre se’n podria fer més clar. I també crec que s’ha d’aprofitar molt la seducció ambiental, una disciplina que vàrem descobrir una mica per casualitat als Aiguamolls aprofitant la reintroducció de la cigonya i la llúdriga. Es tracta d’aprofitar aquesta seducció que ens provoquen els animals per després emetre missatges d’educació. Un gran seductor ambiental i que va fer una gran feina de conscienciació a tota la població va ser Félix Rodríguez de la Fuente.

Tots hem volgut ser Rodriguez de La Fuente alguna vegada.


– Les espècies invasores van avançant i prenent territori. -¿Quines mesures es prenen?

-Es fan controls de certes espècies, però amb això jo sóc molt pragmàtic. Tota espècie ja estat invasora en algun moment de la seva llarga història evolutiva. I per invasors els humans, clar !! El problema és que ara l’espècie humana precisament amb els seus moviments accelera els processos d’escampar espècies pel món. La carpa, el cranc americà… són introduïts i impossibles d’erradicar. Hem de mirar la part positiva, com la dels coipús. Han desaparegut els conills i ara tenim una mena de conill aquàtic, cosa que molts depredadors agrairan.

Invassores al Parc dels Aiguamolls.

_¿Veus possibilitats d’ampliar espais naturals protegits al Principat?

-En aquesta feina de reconciliació amb la Natura que hem de fer, també hem de preservar més espais, i diria més, crec que hi hauria d’haver espais on pràcticament no entréssim els humans, per tal que la fauna hi pogués prosperar amb tota tranquil·litat.


– En què creues que podem ajudar els qui com nosaltres documentem el dia a dia d’aquest espai?

 

-Feu una gran feina fent de notaris sensibles a tota la bellesa que hi ha als Aiguamolls, i divulgant els seus valors. Per exemple, les vostres fotos de la daina blanca, fetes i em consta amb moltes hores d’espera i paciència, van ser molt positives per ensenyar, i quan la gent coneix, estima i conserva !!


– Ara que estem confinats i que venim d’uns dies en què gaudíem dels capvespres junts observant centenars de milers d’estornells que ens feien sentir molt petits davant la força de la natura.

-La fauna deu estar absolutament desconcertada i preguntant-se on carai són els humans. Segur que aquests dies espècies com els cabirols, o les cabres salvatges que hi ha al Montgrí per exemple, o les llúdrigues, aniran a explorar nous espais.
Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

_¿Creus que estem en un moment global de canvis climàtics que poden capgirar la nostra manera de viure i les dels animals. Just ara quan nosaltres estem closos ells tornen a campar lliures. -¿Ha canviat la fotografia?

-Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

-Han canviat moltes coses a millor, és evident, però queda moltíssima feina per fer. No fem res de protegir els ocells o la fauna en general, si després escampem tones i tones de pesticides pels camps, o es posen de moda vidres reflectants que cada any maten milers i milers d’ocells. O que els ocells protegits per nosaltres siguin massacrats quan viatgen a d’altres països del sud de la mediterrània.

-Jordi- ¿Com et definiries?

-Com una persona que va tenir la gran sort de descobrir el fascinant món dels animals ja de petit, dels ocells als 14 anys, i que tot això el va portar a descobrir els Aiguamolls i al privilegi de participar en la seva protecció i a començar a construir un Parc Natural meravellós, en el qual queda molta feina per fer, i que espero que entre tots, la nostra generació i les següents sapiguem conservar i millorar.

NATURA s’escriu en majúscules de la má d’en Jordi Sargatal.

Gràcies per dedicar-me un temps en aquesta entrevista i per la teva impagable labor en pro de la natura i del nostre territori. M’honora presentar-te com a reboster d’honor de casa nostre.

Quan el marc d’un dibuix és una papereta electoral.

Destacado

Quan el marc d’un dibuix és una papereta electoral.
Aquest est és el cas de Jordi Magrià, conegut com a Bic Man. Dibuixant, il·lustrador i narrador visual del procés i traçador d’un camí il·lusionat cap a la República.

Detall de la papereta electoral i piulada del President Puigdemont.


-Personalment li reconec el mèrit personal i l’esforç i aquest és el motiu de demanar-li una entrevista com a reboster d’honor del Rebost de la Memòria.
-Si amb Jordi Borràs i en Jordi Juncosa, descobríem camins i estudis paral·lels en un passat com a dissenyadors gràfics, amb aquest altre Jordi, també i sense saber-ho.
A catorze anys vaig començar a treballar en el món de l’embalatge i la publicitat en el punt de venda, com a dibuixant en tallers gràfics i publicitaris, fins als 36 quan la fotografia em va fer canviar d’eines.
La meva exposició era el carrer i les estanteries de les botigues. Milers d’envasos de la majoria de productes, begudes galetes i joguines, venien en capses amb dibuixos i aerografies meves. 
A L’Escola Massana donava classes de packaging durant uns quants anys.
Poc podia pensar que aquest home brillant i actiu també tingués aquest passat i que quasi exposéssim junts en aquells passadissos de les jogueteries i supermercats.
És un artista juganer i li ve de família. Recordem Airgam.boys…. Ell era el Boy de la família Magrià. El cognom a l’inrevés.
Ara estem confinats cada un a casa seva i tenim temps per estudiar-nos mútuament i col·laborar en aquesta sinergia de país, amb la nostra aportació personal.
Jordi. -Benvingut al rebost. Com pots veure les lleixes s’emplenen de records i moments viscuts personalment i d’altres dels convidats.

Primer dibuix a boli que vaig fer per provar que tal era això de dibuixar amb boli.

_ ¿Que et va fer agafar el boli? Va ser en un moment de molt poca feina, acostumat a treballar 12 hores diàries 7 dies a la setmana, de sobte em trobava mà sobre mà, amb molt poca previsió de feina, va ser en el 2016, i per matar les estones vaig començar a dibuixar a llapis, després de molts anys fent-ho amb l’ordinador. I del llapis vaig passar al boli, i el seu traç em va atrapar. Des de les hores que ja no utilitzo cap eina més que no sigui el boli, però No un boli qualsevol, sinó els Bic.

Des de les hores que ja no utilitzo cap eina més que no sigui el boli, però No un boli qualsevol, sinó els Bic.


– En una setmana he repassat centenars de dibuixos teus i la veritat és que la definició de pintura de monja t’escau per la perseverança i la minuciositat – ¿Sempre has estat tant detallista?

El meu estil ha estat sempre l’hiperrealisme, vaig començar amb l’aerògraf de manera autodidàctica i vaig entrar a treballar a Chupa Chups, després d’un any i mig em vaig posar pel meu comte treballant per les agències de disseny més importants, com contrapunto i altres. Quan van sortir els primers macs a color, vaig canviar l’aerògraf per la paleta gràfica fent il·lustració amb photoshop i freehand. Més tard vaig convertir un altre de les meves aficions amb feina, la filmació i edició de vídeos, fent making off de sessions fotogràfiques, vídeos promocionals i fins i tot vídeos per la generalitat, com el que acabo de finalitzar sobre el ball del Ciri de Castellterçol. Sempre he intentat reinventar-me i adaptar-me al mercat. Però cada cop estava més difícil, amb menys feina, més complicada i més mal pagada.


-La implicació en el procés possiblement t’ha passat factura. ¿has perdut clientela? ¿valia la pena?

Si, els dos clients més importants que tenia, i amb els que feia 30 anys que hi treballava m’han deixat de banda, era un 90% de la facturació. Una d’elles fins i tot em va demanar que desvincules el meu nom del seu linkedin. L’altre, una editorial amb la qual treballava ininterrompudament durant 30 anys, no m’ha tornat a passar una sola ratlla, no diré el nom, però sí que la porta’n capellans.

No sé si valia la pena o no, però era el que tocava fer, denunciar i demanar l’alliberament dels presos polítics, i jo ho vaig fer de la millor manera que sé: dibuixant


-El teu projecte pot ser molt ampli, perquè el ventall és infinit i no cal estar tancat en un circuit tancat com el que t’ha donat la fama. ¿Com ho veus Jordi?

El bolígraf és el que m’ha donat a conèixer per un sector de la societat, encara que, com sempre dic a les exposicions que faig sobre el procés: “tots heu tingut algun cop un dibuix meu a les vostres mans” i no és una exageració: des del gelat de Nestlé, al borreguito de Norit, passant per un ventall molt gran de productes, sobretot d’alimentació. Sense anar més lluny, la xocolata de bon preu esclat l’he dibuixat jo, però la gent pensa que són fotografies. Sóc més bo amb la paleta gràfica que amb el boli, hehehehe.


-També l’eina pot encotillar-te.

¿Més enllà del boli, hi ha un altre Jordi Magrià? El que m’agradaria és poder viure de la meva obra artística, però això és una quimera, de totes maneres tinc en marxa una exposició homenatge a Lluís Llach, amb la intenció de poder vendre obra original. Serà a Amer, el poble del president on sempre m’han fet sentir com a casa.


– Defineix -té Jordi. 
Definir-se un mateix és complicat, això ho deixaré al criteri dels que em puguin conèixer, i segur que cap d’ells es posarien d’acord.

-Crear sinergies amb gent que està traçant aquest camí, és realment positiu. Jordi, pots comptar amb mi pel que faci falta.
Gràcies per acceptar aquesta entrevista que sens dubte he gaudit repassant la teva vida artística.

Josep Puigbert i Punset.

Destacado

Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà

Pels que vàrem néixer a la postguerra Perpinyà ha estat un referent pel que fa al sentiment personal del catalanisme. Travessar la frontera i la porta del Castellet era com obrir una finestra on entraven l’aire i tot el que aquí teníem en la lleixa més alta on no podíem arribar. El pelegrinatge a Perpinyà i a Prades de Conflent va ser una constant i el Canigó encimbellava els meus somnis com un ocell que esguarda la porta per volar.La meva infància a La Tor-de-Carol em permetia veure els familiars a l’exili i possiblement va crear una predisposició a treure el cap a l’exterior de forma natural. Els estius a Prades amb els oncles teixien un caràcter un xic rebel, no pas entremaliat. Estudiàvem el català, llegíem i preníem la fresca a Sant Miquel de Cuixa i esvalotàvem els passadissos de les muralles a Vilafranca del Conflent. Tot això va quedar enrere i d’aquells genolls pelats vàrem passar “als cops de porra dels Grisos a les tètriques instal·lacions de Via laietana a Barcelona.

Ens fem grans i tot ha canviat, però Perpinyà segueix sent la finestra oberta per respirar. Des que vàrem iniciar el camí a Arenys de Munt, fins al moment present, he intentat seguir amb la càmera tot el que bonament he pogut. Són milers de clics, milions d’instants fonedissos i anotacions maldestres en el meu rebost particular. Convidat per l’amic Ramon Faura a exposar col·lectivament en la mostra Visca per la llibertat, iniciem una relació apassionant amb més de 27 espais oberts a mostrar el que Visa pour l’imatge no volia. Tornar a Perpinyà va ser com rejovenir i més amb un grup tan ferm. El dia 12 de Setembre projectàvem el nostre vídeo Mataró Un poble Dempeus a la Casa de la Generalitat. Un espai ple a vessar tant de persones com de sentiments. El moment posseïa una màgia especial, era com veure cristal·litzar un somni.

El silenci el va trencar en Ramon Faura presentant-nos el personatge que avui m’atreveixo a entrevistar. Josep Puigbert i Punset. Director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.
Aquell dia vaig entreveure que teníem davant un comunicador incombustible. Periodista llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva facilitat espontània no és casual i no pot amagar l’accent empordanès. 
Iniciat en periodisme esportiu i radiofònic va ser la veu de La Unió Esportiva Figueres, ha treballat el diari El Punt, A SER Empordà i a Televisió de Figueres. Cap de gabinet de l’alcalde de Figueres, Assessor de comunicació de La Diputació de Girona.
Més tard he descobert la seva faceta viatgera i fotogràfica. És evident que coneix les eines i sap fer-les funcionar.

Perpinyà el 29 de febrer vàrem viure moments inèdits i de ressò mediàtic mundial. Era per uns dies l’epicentre del món. El President Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comin trepitjaven terra catalana i eren aclamats pel poble de forma ordenada i rotunda. El nostre convidat era un amfitrió d’excepció i va ser peça cabdal per fer-ho possible. Ara confinats m’he atrevit a demanar-li una senzilla entrevista com a reboster d’honor d’aquest blog.

-Vist el seu recorregut pel món de la informació i política, ¿Com veu el moment actual de Catalunya en clau europea? “Estem en primera línia de coneixement i interès mediàtic i públic a causa de la repressió que hem patit i que encara patim. Ens hem convertit en un actor internacional pel què està passant i pel paper del President i dels membres del govern a l’exili que ajuden a internacionalitzar el procés de manera decisiva. L’acte del 29F, que es va fer a Perpinyà amb el President Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, hi havien més de 200 periodistes europeus acreditats. Ara Catalunya està en el tauler de la geopolítica internacional. Una altra cosa és que les institucions europees o els estats es mullin a l’hora d’ajudar a trobar una solució. Segueix havent-hi una protecció entre estats, però crec que la opinió pública l’estem guanyant i, tard o d’hora, això obligarà a actuar. A l’estat francès, per exemple, pot costar entendre l’anhel que tenim per ser independents però hi ha una unanimitat molt gran que a l’estat espanyol no actua d’una manera democràtica, ni respecta els drets ni les llibertats. I aquesta és una percepció extensiva a molts països i en moltes institucions”

-Personalment no crec en dues Catalunya, Nord i Sud. Som catalans tots malgrat els condicionants afegits de cada zona. En Joan Lluis LLuis, ens ho recorda sovint.

– ¿Que podem fer per millorar-ne el concepte?Esclar que parlem d’una Catalunya, però hem de diferenciar, ni que sigui territorialment, la que està sota administració de l’estat francès i la que ho està a l’estat espanyol. Per això el concepte nord i sud, perquè les condicions per exercir de catalans són diferents en cada estat i, malauradament, en tots dos: complicades. Hem de continuar treballant i persistint perquè cada cop hi hagi més gent a la Catalunya del Nord i al Principat que no només se senti català, sinó que exerceixi de català”

-¿Com ens veu el francès des de l’altre costat de la frontera?A la Catalunya Nord hi ha un sentiment de respecte i solidaritat cap el què estem patint. Això ha anat en augment i si fins el setembre de 2017 hi havia una certa indiferència i poca comprensió en la majoria de la població sobre la nostra reivindicació, ara és molt diferent. Els fets de setembre, octubre i novembre de 2017 amb la repressió, la violència policial, l’exili i l’empresonament de polítics per les seves idees van suposar una inflexió en la comprensió i és aquí que es poden constatar els valors de la República, que estan molt per sobre de les ideologies o les idees de partit. Des de la dreta a les esquerres s’han condemnat la repressió a Catalunya i això a casa nostra no passa. Com s’entén que el Consell Departamental dels Pirineus Orientals amb govern del Partit Socialista Francès pengi dos grans llaços grocs a la façana i una pancarta pel respecte a les llibertats catalanes o que l’alcalde de Perpinyà, de dretes, s’hagi manifestat, d’una manera rotunda, a denunciar la persecució política a Catalunya quan era contrari a la independència, tot i que sempre havia defensat que calia un referèndum acordat. O que més de cent ajuntaments, de tots els colors polítics, hagin aprovat mocions contra la repressió a Catalunya. A quin altre territori ha passat això?. En cap més. O, fins i tot, l’autorització per part de l’estat francès de l’acte del 29F. Es va fer amb la boca petita, però el va autoritzar. Va rebre pressions fortes perquè no deixes fer l’acte, però es va fer. Li va agradar?: no. Però es va autoritzar perquè per sobre de la visió partidista i ideològica preval el respecte als drets i a les llibertats. I això al nostre estat, no passa”.

– Cada país té un Nord i un Sud que solen ser ben diferenciats tant en la parla, com en la música i fins i tot la gastronomia, He viscut a Hondarribia i les similituds amb el país basc francès són evidents i ben diferenciats amb París, Bretanya o Normandia.

_¿Com s’aprecia des del seu punt de vista personal aquest fenomen?“I tant. A la Catalunya Nord costa trobar l’essència genuïna de la França del nord o de París. Cada territori té les seves peculiaritats. Això també passa al Principat, que els de l’Empordà i els de les Terres de l’Ebre compartim moltes coses, però d’altres són diferenciades. A la Catalunya Nord hi ha una identitat molt marcada de sentir-se d’un territori genuí. I això que hi viuen moltes famílies que els avis o pares venien del nord d’Àfrica. A Catalunya Nord hi ha mol respecte pel territori que viuen i a les coses que els hi són pròpies.”

Intento capbussar-me en la forma de viure de la gent de Perpinyà i descobrir les seves peculiaritats per captar-ne l’essència tant fotogràfica com escrita. Segueixo el Grup Angelets de la Terra i crec fermament que la seva tasca és encomiable. També col·laboro puntualment amb la revista Cap Catalogne i Hugues Argence amb imatges de casa nostra.

-¿Que m’aconsella per seguir treballant en aquest camí de divulgació establint sinergies?

“Doncs això, seguir participant en aquesta feina de divulgació, de col·laboració amb entitats i persones nordcatalanes. Crec que l’establir sinergies entre catalans del Principat i de la Catalunya Nord és la manera de superar la frontera mental que encara existeix. En general no ens coneixem prou, més enllà dels tòpics. Per tant: tot allò que ajudi a la coneixença mútua, com fas tu o els Angelets, és molt positiu i agraït. Jo sempre dic que fer afrontar reptes conjunts i per ajudar-nos,primer ens cal conèixer, generar confiança. Aprofito, doncs, per agrair-te la teva feina de divulgació i estima que mostres cap a la Catalunya Nord. Això també és fer país.”

-¿Pot recomanar-me lectures i autors que dibuixin el moment actual? “Hi ha molts llibres sobre el moment actual i jo recomano tots aquells basats en fets reals, especialment els escrits en primera persona com poden ser els del President Puigdemont –ara aviat en treurà un altre molt interessant- o els presos polítics. També n’hi ha de periodístics que reflecteixen bé el què ha passat. N’hi ha un: “Operació urnes” que posa en relació el paper determinant i decisiu que va tenir gent de la Catalunya Nord amb la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.”

No és casual que jo el tingui com llibre de capçalera amb dos punts ben especials… Un és sagrat!

-Tenim el Molt Honorable Quim Torra en un moment delicat i amb una força vital encomiable que el mostra més empàtic i proper que mai. Li agrairia que li fes arribar el nostre escalf i plena disposició.

-“Ho faré. El President Torra ha estat un dels millors Presidents que ha tingut el nostre país. La seva talla humana és molt gran i bona part dels entrebancs que ha patit han estat perquè és molt humà, en el sentit ampli de la paraula. I això l’honora i fa que la gent l’estimi. Des de 2012, governar Catalunya és una feina de titans i hem tingut tres grans líders: Mas, Puigdemont i Torra, dels que ens n’hem de sentit molt orgullosos com a país. Estem en deute permanent amb ells i els seus governs pels sacrificis que han hagut de fer”. 

Josep Puigbert i Punset Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà Departament de la Presidència   

Finalment, vull agrair-li aquest temps que m’ha dedicat i oferir-li la meva complicitat en tirar endavant aquest projecte comú. 

CONFINATS -capitol1

Destacado

Coronavirus

Confinats!
Assegut davant la pantalla, al costat del teclat una tassa de cafè per recarregar forces, No he anat a comprar el diari ni tabac. De diaris ja els tinc tots en format digital, de tabac ja fa anys que no en gasto ni m’he empassat mai el fum. Tinc altres vicis.
A un metre escàs, la finestra oberta perquè entri l’aire i la possibilitat de veure el mar i escoltar una garsa amb el seu “xac, xac, xac” mentre m’observa amb posat xafarder.
És un so natural que combat en l’espai comú amb els electrònics dels “drings” del Twitter i els “pings i pangs “del -e-mail o el whatsapp. 
A l’ordinador del costat, l’inefable 324 repeteix com un lloro les novetats sobre el tema del dia. “El Coronavirus”. 
Opinions de tota mena, notícies contrastades i d’altres amb el segell dels qui els mena. Hom se sent desprotegit, desbordat, mal informat, en fi enganyat.
Avui Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena han quedat aïllats, mentre Madrid permet que els seus escampin llurs virus a les platges de Benidorm. 
El Twitter s’ha convertit en una autopista de vuit carrils per encabir acudits i tota mena d’improperis.
El jovent no pot anar a l’escola i just ells que semblen tenir l’exclusivitat de les tauletes, mòbils i ordinadors, ara descobreixen que necessiten viure en grup i s’apilonen pels carrers i locals.
Mares atrafegades carretegen litres de llet i voluminoses bosses de paper de vàter, Coca-Cola i cent mil paquets de dònuts. L’àvia quan els veu arribar els pregunta per si hi han comprat arròs, cigrons, llenties, oli i bacallà. Tot remugant els diu. ! No heu passat cap guerra!
I és aleshores quan penso en el títol del llibre del meu estimat Jordi Borràs. “DIES QUE DURARAN ANYS” i dubtar sobre L’altre títol seu i que segur tindrà molt èxit, “LA FORÇA DE LA GENT”

Mataró 13-març-2020.

ACTE DEL CONSELL DE LA REPÚBLICA A PERPINYÀ EN FOTOS.

Destacado

Veure per creure.
Arran del 13 sept. 2009 a Arenys de Munt la primera consulta sobre la independència no podia pensar tot el que podríem veure a través de l’objectiu en una dècada.
Anàvem tots a una i vàrem descobrir l’odi a tot el que representava aquell fet i l’entorn de casa en aquells fanàtics feixistes que semblaven sortits del museu de la cera i caspa de l’estat.
Amb la càmera al coll i petit bloc de notes he sentit el batec del cor i enfocat a través de les llàgrimes tant en moments de joia com d’altres que voldria esborrar de la memòria.
El 9-N era al costat del President Mas i tenim pendent una entrevista amb el President Puigdemont signada pocs dies abans de partir a l’exili. Potser la foto del 11S en què s’adreça a uns micròfons era una premonició. 

Avui he tornat a plorar en prémer el botó, llegit mirades, somriures i palpat la impotència d’un poble que viu amb il·lusió de veure fet realitat el somni.

Vull aprofitar aquest moment per agrair al Josep Puigbert, Director de La Casa de la Generalitat a Perpinyà, al Col·lectiu Angelets de la Terra i en especial a Ramon Faura Labat per la seva implicació ferma i decidida, que són hi han estat un altaveu admirable per difondre la cultura i parla a la Catalunya del Nord i tot el que esdevé la realitat de casa nostra.

En un acte a La Casa de la Generalitat compartint taula amb Ramon Faura i Josep Puigbert, en representació dels fotògrafs que exposàvem a Perpinyà. 

Us convido a visitar la fotogaleria.