La convulsió política del nostre país encegada pels membres del PP de la mà de Cs i un camaleònic PSC/ PSOE en ofegar la Democràcia tornant a la DICTADURA que tant enyore, m’ha fet reflexionar molt en veure unes imatges que vaig captar a Belchite.

¿ D’on neix la rancúnia i les formes més rancies que impulsen els comentaris incendiaris de L’Albert Ribera i Inés Arrimadas?. ¿que se’n ha fet dels anomenats intel·lectuals de la hipotètica esquerra?
Un Aznar, que mai s’ha jutjat per la seva implicació en  fets totalment reprovables, va enquistar un moviment en contra de Catalunya que és revifa, encenent les brases mai apagades però si encobertes pels qui només hi han après el català per odiar-lo i que prou ho mostren quan per amenaçar canvien d’idioma.

Gratant en la memòria i en exposicions de cartells d’ambdós bàndols he pogut veure com l’historia és repeteix i com la bufetada que el dictador volia donar als republicans … Ara els explota a la cara. Quan el país adormia els records i els més joves encara orfes de rancúnies conviuen en pau sense odis pel lloc de naixement o llengua veiem com aquest colla de brètols emmascaren la realitat intentant  enfrontar-nos.

És un joc que pot servir per disfressar la seva impotència en governar , un joc per guanyar temps electoral per mantenir-se en la poltrona que sols han guanyat a base de promeses incomplertes, mentides, difamacions i que està passant al límit l’avorriment i les ganes de viure en un país de pandereta on regne el  descrèdit i la hipocresia.

La meva família va viure i va sofrir la guerra civil i en diversos casos enfrontats, en el calaix de la memòria només puc emmagatzemar el que em van explicar els qui *li van viure en primera persona, fill de mare aragonesa i pare català l’Ebre va ser l’escenari de tots aquells records. Amb els anys vaig creure que mai estaria interessat a reconstruir passatges d’aquest temps passat. Avui dia corren aires massa nostàlgics per a alguns i dialèctiques sorgides del rancor i la ignorància tenyida d’odi en la qual els mandataris escuden el seu pudent discurs entossudits a trencar el que mai han acceptat ” La Democràcia”

En 1838, La guerra Carlista va convertir *Belchite en escenari *dantescde les lluites *fraticidas .Era només el presagi del que *verien aquestes mateixes pedres.Estiu 1937, els republicans atropellen  el poble al comandament dels nacionals.Mes de sis mil *personas desapareixen o moren en l’atac.

Es mantenen en peus poques cases i el caos és total. El bàndol republicà *disfrutaria poc el control de *Belchite i les tropes nacionals van acabar guanyat la guerra.

Es va reconstruir un nou *Belchite amb mà d’obra dels presoners de guerra . Es supossava que amb això els qui ho van destrossar pagaven la seva obstinació.Aquesta va ser una venjança franquista. que segueix allí com a monument àdhuc passat ple d’errors.

  Són pedres que encara ara clamen en la memòria un passat.