Filtrem la nostra mirada?
Enamorat de la llibertat d’expressió i del respecte, m’agrada escoltar i parlar en veu baixa, sovint potser massa. Al carrer, en les reunions i tanmateix a les xarxes sembla que el més cridaner tingui la raó. A vegades de tant cridar, només s’escolten ells i no respecten l’opinió dels altres i fan impossible el diàleg tan necessari.
En política, en futbol, en temes lingüístics sempre hi ha qui es veu capacitat per corregir als qui possiblement defensen un contingut dens i consistent, però amb errors gramaticals propis d’una formació d’altres temps, amb uns tocs d’atenció que lluny de contribuir al diàleg, condueixen a diluir el veritable fil conductor de la conversa.
Assegut al bar m’atanso a un grup d’avis que discuteixen la darrera jugada dels partits polítics. Hi ha qui pot parlar perquè col·lecciona anys, més de vuitanta que li permet opinar amb soltesa sobre els canvis que ha vist. D’altres, discutidors més que escoltadors, atien la conversa sense veure què han trencat la temàtica que es debatia.
En un petit bloc apilono mots, paraules i frases fetes. Unes noves per mi i altres que eren al calaix de la memòria. És bonic escoltar i més si els qui parlen són grans. A la taula del costat un cridaner trenca l’encís del moment. És el que tot ho sap, el que corregeix els altres. Poc podré prendre nota d’aquest. M’acabo el cafetó i tanco la paradeta. 
Demà una estona més, estic de vacances i escoltar surt bé de preu.
La conversa d’avui era multicolor, sense estridències fins que ha arribat el cridaner. No calia posar filtres, més aviat un tap a les orelles.