Seguint la traça de temps i les ferides en les arrels més profundes, caminem per Girona. Una ciutat amb història i un poble que sap aixecar-se a cada embat. Emmirallar- sé, amb la seva gent comporta parlar-hi i capbussar-se en cada mot, en cada paraula.
M’agrada tafanejar, preguntar, escoltar. Orientar-se a Girona es faci’l, tot s’enllaça i és ple de referències. 

Un pensa que possiblement a Girona s’hi han rodat pel·lícules no és només per les seves pedres… En el món del cinema hi ha bons gormands i coneixen Le Bistrot.

Jo hi anava sense saber que el cuiner era un personatge quasi llegendari a les xarxes socials i intel·lectuals. En Conrad Sala Pericot amb qui mantenia això que en diuen una amistat encoberta, reconeguda i degudament acceptada.

Una ciutat plena de simbologia, de tradició i de respecte. Les pedres són un viu reflex dels esdeveniments i en la parla i el gest dels més joves hi trobem el llegat.Fugint dels tòpics recollim bocins de gestualitzacions que eternitzen els sentiments i fan pales el rebuig per les maldestres accions envers el sentiment popular.Botiguers, emprenedors, destil·len empaties i són capaços de transmetre il·lusions i l’esperit que fa estimar i comprendre, el perquè de les tradicions. A Strat Cartró ens fan sentir com a casa i ens ensenyen a somniar en paper maixé o potser en fusta.
Gràcies.

La Montse.

Esgarrapant les entranyes, cerquem influències, i colors dissonants.

Avui podem comprovar com aquest poble, manté viu el record i es nega a oblidar els qui portats per l’odi colpegen amb força els sentiments més preuats.

Sovintegem Girona i aquest any vàrem encetar-lo aquí. En una nit tenyida de groc.