-¿Perquè portar al blog a Joan Pera? Ell és sens dubte La Veu de casa. De Mataró, del país i del Món. Això el fa entrar per la porta gran dels rebosters de Catalunya amb la seva aportació personal i m’atreviria a dir familiar.
Parlar del Joan és parlar d’un amic de joventut, companys de viatges en trens de fusta carregats de clavells i patates del Maresme, els retards, convidaven a la conversa.
De camí a Barcelona acumulàvem anècdotes que bé podrien formar part d’un guió entre nosaltres, un guàrdia civil o una monja.
Camí a Les Rambles al carrer Ferran saludàvem Joan Capri i amb pressa fèiem cap, ell al Romea i jo a La Massana. 
De nit s’afegien a l’escenari del vagó de les 9.40,mig Mataró, pijo, anarquista, hippy, i intel·lectual. 
-Vàrem créixer i el camí semblava voler anar paral·lel. Ell ja era una veu coneguda i jo posava veu a anuncis als estudis Carbonell a Gràcia. No vàrem coincidir amb ell però si amb Dionisio Macias. La veu de Charles Bronson, Sean Connery i James Coburn. 
-Carrera de fills! -també aquí va guanyar. 6 a 2. I un d’ells en Boi, va aterrar a casa empaitant la Mireia, la petita de casa. També vàrem riure!
Fa dos anys per Les Santes, la Festa Major, el trobo assegut a terra fent cua per comprar l’orxata. –! Perdoni, ¿Vostè és de Mataró? – Oi tant
-¿Sempre foteu tant xivarri a aquest poble? -Ho portem a la sang! Ja veus d’orxata!.
En aquestes arriba La Meri (la seva dona i màrtir). ¿Hola Joan que feu aquí asseguts?
Cony! El teu home no m’ha reconegut i m’està alliçonant sobre el bestiari mataroní.
-Ell no ha canviat. Ni cal.

Parlar d’aquest home, autèntic reboster de la memòria d’aquest poble, és impossible sense posar-li cares d’altres. 
Ell ha sigut la veu de molts famosos. Woody Allen, Jack Lemmon, L’escurçó Negre (Black Adder),Rowan Atkinson a «Mr. Bean». Bé ell i la seva nombrosa família han passat pels estudis de doblatge. Un munt de fills, un munt de veus....
La veu, sempre la veu -Ràdio. Va començar com a membre del quadre de Ràdio Teatre de Ràdio 4, amb col·laboracions també a Ràdio Barcelona, COM Ràdio i Catalunya Ràdio,
Recordem com a Televisió de Catalunya va presentar el programa inaugural de la cadena, el 10 de setembre de 1983. 
Qui no el va veure a Televisió Espanyola a Catalunya, amb el paper de nebot de Joan Capri a Doctor Caparrós, medicina general, de finals dels setanta, la primera telecomèdia gravada en directe i amb públic al plató. A continuació va venir Amor meu amb Carme Sansa, El xou de la família Pera i una nova telecomèdia al costat de Mary Santpere anomenada Amor, salut i feina.
Tota una vida al teatre li han permès un veritable rosari de produccions.
Sí, Primer Ministre, Joan Pera Capri, Violines y Trompetas, Visca els nuvis, el monòleg Woody i jo, La doble vida d’en John, El Joc dels idiotes i No et vesteixis per sopar, entre d’altres. El 1994, Joan Pera va protagonitzar, juntament amb Paco Morán, L’estranya parella, de Neil Simon que, dirigida i adaptada per Àngel Alonso, un autèntic boom teatral, que es va situar en cartell més de cinc anys i que es va cloure, amb una funció extraordinària al Palau Sant Jordi, de Barcelona.

• 

• 

• 

• 

Van aconseguir un Record Guinnes amb 17.797 entrades venudes d’una funció teatral.
Al costat de Paco Morán i Àngel Alonso, amb el muntatge La jaula de las locas. El seu darrer treball teatral, després de l’adaptació còmica de Don Juan Tenorio amb Lloll Bertran i L’avar de Molière, és El fantasma de Canterville. ¡Mamaaá!, de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez, i Matar al presidente, de Francis Veber.

CINEMA -En els darrers temps, i després de Forasters, Joan Pera interpreta personatges dramàtics a la pantalla en títols com Xtrems (2009), d’Abel Folk i Joan Riedweg; 23 F: La pel·lícula (2011), de Chema de la Peña, com Santiago Carrillo; Transeúntes (2015), de Luis Aller, o la TV-Movie Pau, la força d’un silenci (2017), de Manuel Huerga, on mimetitza el músic Pau Casals. Un personatge que el va internacionalitzar: va ser nominat al Festival de Televisió de Montecarlo. En aquests premis la TV movie,va rebre el premi de la Creu Roja de Mònaco.

Els Seoul International Drama Awards (SDA) és una cerimònia anual de premis amb seu a Seül i que premia l’excel·lència de produccions de drama televisiu que es produeixen a tot món. Fins ara cap altre actor espanyol havia rebut aquest premi. Joan Pera ja va ser nominat per aquest mateix paper als “Golden Nymph Awards”,

‘Pau, la força d’un silenci’ va ser la pel.lícula del Cicle Gaudí del passat mes de maig.

El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi «per ser considerat un dels més populars en el món de l’espectacle a Catalunya des d’un sentit de l’humor genuí».
El 28 de gener de 2019 va rebre el Premi Gaudí d’Honor per la seva trajectòria professional com a actor de cinema i com a director i actor de doblatge.

–Joan ¿a quina edat vas tenir clar el que volies ser?, si és que ja ho saps. .- Moltes vegades m’ho han preguntat…i no sé respondre. Ara que ho miro amb perspectiva penso que sempre he volgut ser actor. Mai he lluitat ni m’ha preocupat altra cosa que el teatre A cinc anys ja sortia a l’escenari de la Sala o al col·legi. Tota la meva il·lusió de sempre era sortir a l’escenari. Tot la resta no m’importava, ni cinema, ni futbol, ni la feina, ni guanyar-me la vida…, ni… ni… No sé pas que hauria sigut de mi sense els escenaris...

-Veient el teu currículum, sembla el d’un home molt gran i jo en canvi, et veig com un nen. ¿El secret?.- Jo també ho penso; si miro enrere (que ho faig poques vegades) penso; «dec ser molt gran si ja he fet tantes coses»… Però encara em llevo cada dia com si fos aquell noiet pensant quina obra he de fer avui, quina pel·lícula he de doblar…a quin teatre he d’anar…i durant el dia projecto amb il·lusió quina obra faré després…. De vegades penso que no he tingut temps de créixer… Però que ja creixeré quan sigui gran. Tanta il·lusió de vegades em fa semblar una criatura.

-Mataró és un poble casteller. La família Pera ha fet sempre pinya al teu voltant?.– Sí. Amb això he estat de sort. La Carme (la Meri) ha estat sempre el meu suport. Vam decidir fer junts aquest camí, difícil i amb entrebancs i es pot dir que és tant Pera com jo i jo sóc tan Meri com ella. Van venir els fills, sis, sense cap mena de planificació, com a cosa natural i puc dir que tots sis, un a un, són tant pal de paller com jo mateix: Tots estem a la mateixa història. I tot i que no és fàcil ser el fill d’algú, ho porten amb molta dignitat i sense perdre la seva pròpia història. Val a dir que són el nostre orgull.

-En Joan Capri, et va marcar? El Capri va ser el meu mestre. Sempre ho he dit. I ell deia; el Pera, és l’únic que en segueix»… Vaig ser durant molts anys «el nebot del Capri» i això en un moment que el Joan Capri era menystingut o bandejat no va ser fàcil la meva fidelitat. Ara tothom vol ser Capri. Tant se val. Mai el vaig imitar, però sí que vaig voler ser aquell actor, que com ell, era tan proper al públic català. No volia fer només d’actor, sinó que el seu personatge fos de debò, un més del públic que l’anava a veure.

-T’atorguen la fama d’afegir quelcom personal als doblatges. ¿és cert?.- Si, però això m’ha passat amb tots els personatges que he fet, tant en teatre com en cinema. Sempre penso; «com faria jo, aquest paper perquè agradi a la gent del meu carrer» i gairebé sempre l’encerto tot i que de vegades em renyen per ser poc fidel al text, però sóc més fidel a mi mateix, sense fer massa comèdia. -És impossible pels que et coneixem d’aprop veure personatges que has doblat, sense veure’t a tu. No imagino Me. Bean sense la teva veu tant com no m’imagino Bud Spencer ni Sean Connery amb la teva veu sense somriure. ¿qui va descobrir aquest Joan Pera?.- No sóc un crac del doblatge, ni de bon tros. La indústria del doblatge em considera més un actor que un doblador. Tinc ofici, però no sé posar el to de veu dels grans doblatges (cosa que sap fer molt bé el meu fill ,Roger), Però si aconsegueixo posar la meva manera de dir als personatges, llavors es crea una rara simbiosi que fa que els meus personatges destaquin del terme mitjà. Això és bo i és dolent. Woody Allen em va felicitar pels meus «afegitons» en canvi Mr. Bean em va deixar com un drap brut.

–L’espontaneïtat forma part del teu caràcter. ¿Cal una disciplina per adaptar-la al guió?.– Cal molt d’amor i molta generositat, cosa que en teatre és bastant inusual. Pensar en el públic i dona’l-s’hi la veritat de la teva manera de fer i/o de ser. Assages un text de cent pàgines cada dia durant dos mesos, frase a frase, però arriba el dia de l’estrena, el dia que et poses davant de la gent i el meu pensament sempre és pensar que els hi vull dir? Quina és l’actitud que han de copsar? I llavors l’espontaneïtat em surt sola, sense falsedats ni parafernàlies. Tal com sóc. (que Déu em perdoni)

-El llenguatge ha canviat amb el pas dels anys. Els valors i la relació entre generacions també. ¿Com afecta el teatre i a un comunicador com tu?.- I tant que ha canviat. Del valor de la paraula i del ben dir, hem passat al valor de l’espectacle per si i del missatge cultural o social. L’actor s’ha convertit en un transmissor d’idees més que de sentiments. El riure és un luxe popular que no ens podem permetre…. D’aquella dotzena d’actors mig professionals del Romea de fa 50 anys hem passat a ser un cens d’actors i actrius de més de 5.000 a tot el país. Els actors estan més al servei d’una idea, d’un espectacle que de la comunicació directa del seu art amb l’espectador. Els que tenim una personalitat més definida ens costa trobar un lloc en el nou panorama teatral. De tota manera, val a dir que les noves generacions estan moltíssim més ben preparades que els que ja som grans. Una cosa va per l’altre.

-T’he anat a veure en estrenes i el públic era com una gran família. Això ha de fer tremolar les cames.- ¿encara t’emociones? Aquesta és sempre la meva més gran preocupació; Podré complir les expectatives de la gent que em ve a veure.?… Surto a escena amb la por al cos, però al primer contacte amb la meva gent, tot a la por desapareix i em sento com si fos a casa. Són de debò la meva família i faré sempre el que sigui per fer-los feliços i contents aquell parell d’hores que públic i jo vivim una màgia Extraordinària. He passat por, però llavors sóc tan feliç.

Diuen, diuen que mai has fet un petó als fills… Costa de creure. ¿És cert? Despistat?, o sord de conveniències?.– Això és «ben dit i mal comprés». Vinc d’una època i una família on el pare era una figura rigorosa i respectada. Una llar de treballadors on les moixaines i les carícies no eren gaire habituals. El pare deia; «em fas festes i no me n’has de fer, em vols fotre o m’has de menester. Ara és molt diferent. Però jo tinc sis nois, tots nois, i els nois, són poc falaguers i vergonyosos. No cal forçar les coses. Tots, a casa, sabem que l’important és l’amor, ser-hi, en tots moments, i saber-nos junts. –

Sis fills, la dona i el Woody (el teu gos) tot un garbuix com a entorn. ¿saps aïllar-te per estudiar? No acostumo a aïllar-me. Si convé, tant la Meri com els fills em fan d’apuntador i m’ajuden. I tots són molt crítics. Jo amb les seves reaccions sé si vaig per bon camí o no. Però els meus llocs d’estudi són moltes vegades passejant pel carrer amb el paper a la mà o en el cotxe anat cap a Barcelona al matí, aprofitant les parades i als semàfors. Més d’un m’ha dit; «Que, Pera, estudiant el paper?! «Tu deus recordar que també ho feia al tren de jovenet amb algú que pacientment em passava el text mentre arribàvem a Mataró. I algun dia, despistat, arribava a Arenys de mar. Uf!

-Catalunya estima els ídols i se’ls fa seus. Adorem l’home del temps i el fem culpable de les pedregades, tots cantem cançons del Llach i se’ns posa la pell de gallina escoltant els Segadors. Tu formes part d’aquest grup de grans homes que han escrit o donat veu a l’ideari col·lectiu. – ¿N’ets conscient?.-No voldria aquesta responsabilitat. Això m’obliga a molt. I em fa por no ser-ne capaç. Però, d’alguna manera, i no sé com ha passat, sé que la gent m’estima i m’espera. No voldria que fos així, però ara els necessito. Estimo tant la gent, els agraeixo tant la seva generositat. Sempre dic que el dia que jo no pugui o la gent no em vulgui, s’haurà acabat el Pera .

-¿L’escenari de la vida, té res a veure amb el teatre? El teatre és la meva vida i la meva vida és el teatre. Tot el que sóc a l’escenari, respon a la meva vida real. Les meves actuacions sempre són de veritat. Per això em costa tant ser actor. Prefereixo ser el Joan Pera que viu i fa d’actor.

Estem en un moment molt Pensa en el públic, confinats. Ens cal somriure i aprendre a viure amb la por, la serenor i tal volta un polsim d’humor. Donem la recepta Joan. .- Això m’ha agafat en un moment que estava al teatre Condal amb molt èxit i ja fa un mes que sóc a casa. Penso en la meva gent i segur que ens tronarem a trobar. Total només seran uns dies. No he fet mai un mes de vacances, i trobo que és una mica dur, i potser no calen tants dies sense teatre, però mentrestant vaig somiant en el dia que ens trobarem a trobar i que en sortir del teatre ens donarem les mans felicitant-nos pels bons moments que hem viscut.

Gràcies per acceptar aquesta entrevista.Joan Safont

11-Abril 2020. Mataró