¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?

Destacado

¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?
I
mpossible. Descriure aquest personatge requereix fer un estudi del seu entorn i situar-lo tant en l’espai com en el temps.
L’especulació urbanística dels anys setanta silenciada a les comarques gironines d’ençà de la mort del Dictador, va crear un moviment de defensa del territori. La creació del Port Llevant ocuparia bona part dels Aiguamolls de l’Empordà. Era impensable una manifestació que fes d’altaveu del problema sense topar amb les autoritats. Calia trencar el silenci.


L’any 1977, un grup de persones organitza una acampada als aiguamolls de l’Empordà per aturar aquesta desfeta del medi ambient. El 1978, un ferm grup de defensa dels aiguamolls es planta davant de les màquines i aturen l’obra i generen una campa­nya reivindicativa, inscrita al Congrés de Cultura Catalana, amb el lema “Els últims Aiguamolls de l’Empordà en perill”.
L’any 1984 es va produir un dels fets més decisius d’aquest procés, i és que quatre campistes inculcats –Jordi Sargatal, Igor Grabulosa, David Suñer i Ignasi Roca– es van declarar culpables quan els porten a judici davant la Guàrdia Civil de Sant Pere Pescador.

Lluitar per la preservació d’un espai no era delicte.
Van absoldre els quatre acusats, i es va aconseguir la catalogació de Parc Natural a la zona dels Aiguamolls de l’Empordà.

Josep Espigulé. el narrador del Parc ha fet de la passió per la natura l’objectiu de la seva vida encomanant-nos l’estima pel que varen iniciar. Ho sap explicar i ho fa de forma solemne accentuant fil per randa l’evolució.

Fa poc dies En Josep Espigulé, amic, mig poeta i entusiasta de l’observació i conservació de la natura m’ho explicava davant una magnífica fotografia mural exposada al Cortalet, on podem veure el que és i el que àuria sigut. 

Un currículum lligat a la Natura.
Ornitòleg, naturalista he implicat en la seva protecció i conservació.El 1982, va participar en la creació i va dirigir fins a l’octubre del 1985, el Servei de Control de Mosquits del Golf de Roses i del Baix Ter, Va ser director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà entre els anys 1984 i 1998. Va dirigir la Fundació Territori i Paisatge, de l’Obra Social de la Caixa Catalunya entre els anys 1998 i 2009. També va treballar en projectes de recuperació d’aiguamolls, com els Aiguamolls del Clot de Galvany (1990), per l’Ajuntament d’Elx o el de la Platera al Baix Ter (1990), amb col·laboració amb el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill.
Pel que fa a la conservació d’aus, Jordi Sargatal condueix el Projecte Ibis eremita, per a l’intent de conservar aquesta espècie amenaçada del Marroc i aclimatar-la en alguna zona apropiada de la península Ibèrica.

Va participar com a expert a la 6a Conferència Ramsar (Brisbane, març del 1996) i en una missió internacional per la gestió dels aiguamolls de Palo Verde (Costa Rica) el març de 1998. 
Sargatal va ser president de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) entre els anys 2000 i 2004. El gener del 2013 presideix l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae), una entitat que va ajudar a fundar el 1983.És director general del Grup Mascort.
Jordi Sargatal ha escrit articles sobre la conservació dels Aiguamolls de l’Empordà, i sobre els ocells de l’Empordà i de Catalunya en general. És autor o coautor dels següents llibres: “Els ocells de l’Empordà” (1978), “Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra” (1983), “Els Aiguamolls de l’Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials” (1989), “On observar ocells a Catalunya” (1989),”Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà” (1989), “Where to watch birds in Catalonia” (1990), “Espacios naturales protegidos de España” (1992), “Terra de Gantes” (1996). També va coordinar la traducció al català les obres “Ocells d’Europa, amb el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà” de Jonsson, L. (1993), i “Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa” de Peterson, R.T., Mountfort, G. i Hollom, P.A.D. (1995).Amb Ramon Mascort Amigó i Josep del Hoyo el 1989 funden l’editorial Lynx Edicions, que coordina les edicions juntament amb Josep del Hoyo i Andrew Elliott el Handbook of the Birds of the World, un manual que recopila els més de 10.000 ocells que existeixen al món.

Per un aficionat com jo a descobrir les peculiaritats de cada un dels individus que viuen sota aquesta immensa carpa que és la natura i el rol que hi participen ens enriqueix de forma quasi imperceptible. He tingut la sort de viatjar per forces països on la cultura de l’observació està molt més arrelada que a casa nostra. Veure a Escòcia famílies senceres compartint amb silenci l’espai amb frarets, gavots, corbs marins, fumarells i xatracs tant d’aprop, era impensable. Sentir bategar d’una foca grisa a mig metre al Mar del Nord ajaçat a terra per no molestar-la o restar immòbil al desert en plena nit per gaudir de la visita de les guilles, passar nits senceres al Mig Atles en solitari amb els simis de Barberia per fer-ne un reportatge, va deixar-me una petjada prou important, per treure’m el barret davant els qui fan de la seva vida aquesta manera de viure i fan possible transmetre-ho als altres de forma didàctica.
El fotògraf documentalista sovint capta la imatge i més tard l’indexa amb l’ajuda d’un naturalista.

Per això retre homenatge als qui respiren aquesta màgia i la transmeten m’impulsa a aquesta entrevista.
-Jordi: ¿com veus el moment actual de Catalunya en vers el respecte i l’educació pel que fa a la fauna autòctona?

-Primer de tot deixa’m felicitar-te per totes les coses que dius i les consideracions que em tens, i també deixa que et feliciti per la teva gran labor com a fotògraf de Natura i com a divulgador dels seus valors. Dit això, crec que a Catalunya hem millorat molt en consciència ambiental els darrers anys. Ara estem en condicions de reconciliar-nos fins i tot amb espècies de la gran fauna, com els llops, els ossos, o les foques mediterrànies.
-¿El sistema educatiu, inclou àrees de divulgació específiques per millorar la simbiosi, natura/ massificació?

-N’inclou, moltes en comparació a la nostra època escolar, però encara són poques. I a més crec que després d’aquesta pandèmia que estem patint, tots hauríem de meditar i aprendre les lliçons que ens toquin. I aquí les escoles també hi tenen un gran paper.
-De cara als que veuen una sortida professional en l’estudi i conservació del medi Ambient. ¿els pots aconsellar el camí a traçar?

-A casa volien que fos veterinari per guanyar-me la vida, i dedicar-me als ocells com a afició. Però els vaig convèncer que jo volia estudiar Biologia i que me’n sortiria. I així ha estat. Ara hi ha més gent que surt de les Universitats, però la determinació és bàsica. Quan creus una cosa de veritat i la comences, tot encaixa!!


– Pregunta compromesa. ¿com veus la gestió dels Parcs Naturals? Tu la coneixes prou bé per a respondre.

-Sempre he defensat que els Parcs Naturals són el veritable aparador de la política ambiental dels Governs, i és evident que a Catalunya tenim aquest aparador molt mal girbat. S’han fet coses, però se’n podrien fer moltes més. El potencial dels Parcs Naturals catalans és enorme. I en el cas dels Aiguamolls em dol veure com s’està perdent pistonada amb moltes coses.


Els que visitem quasi cada setmana aquests espais, topem sovint amb la gernació que esvalota els éssers que hi conviuen amb un esperit de pícnic folklòric. Els qui ja tenim una edat solem fer una mica d’àrbitres i en rebem tota mena de qualificatius. Tant és així que moltes vegades són els mateixos mestres que porten els grups els qui els caldria posar sordina.- Tornem a l’educació. ¿Es crea consciència des de la infància?

-Crec que sí. Hi ha grans professionals entre les persones que es dediquen a la pedagogia, i crec que fan una gran labor i es nota. Sempre se’n podria fer més clar. I també crec que s’ha d’aprofitar molt la seducció ambiental, una disciplina que vàrem descobrir una mica per casualitat als Aiguamolls aprofitant la reintroducció de la cigonya i la llúdriga. Es tracta d’aprofitar aquesta seducció que ens provoquen els animals per després emetre missatges d’educació. Un gran seductor ambiental i que va fer una gran feina de conscienciació a tota la població va ser Félix Rodríguez de la Fuente.

Tots hem volgut ser Rodriguez de La Fuente alguna vegada.


– Les espècies invasores van avançant i prenent territori. -¿Quines mesures es prenen?

-Es fan controls de certes espècies, però amb això jo sóc molt pragmàtic. Tota espècie ja estat invasora en algun moment de la seva llarga història evolutiva. I per invasors els humans, clar !! El problema és que ara l’espècie humana precisament amb els seus moviments accelera els processos d’escampar espècies pel món. La carpa, el cranc americà… són introduïts i impossibles d’erradicar. Hem de mirar la part positiva, com la dels coipús. Han desaparegut els conills i ara tenim una mena de conill aquàtic, cosa que molts depredadors agrairan.

Invassores al Parc dels Aiguamolls.

_¿Veus possibilitats d’ampliar espais naturals protegits al Principat?

-En aquesta feina de reconciliació amb la Natura que hem de fer, també hem de preservar més espais, i diria més, crec que hi hauria d’haver espais on pràcticament no entréssim els humans, per tal que la fauna hi pogués prosperar amb tota tranquil·litat.


– En què creues que podem ajudar els qui com nosaltres documentem el dia a dia d’aquest espai?

 

-Feu una gran feina fent de notaris sensibles a tota la bellesa que hi ha als Aiguamolls, i divulgant els seus valors. Per exemple, les vostres fotos de la daina blanca, fetes i em consta amb moltes hores d’espera i paciència, van ser molt positives per ensenyar, i quan la gent coneix, estima i conserva !!


– Ara que estem confinats i que venim d’uns dies en què gaudíem dels capvespres junts observant centenars de milers d’estornells que ens feien sentir molt petits davant la força de la natura.

-La fauna deu estar absolutament desconcertada i preguntant-se on carai són els humans. Segur que aquests dies espècies com els cabirols, o les cabres salvatges que hi ha al Montgrí per exemple, o les llúdrigues, aniran a explorar nous espais.
Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

_¿Creus que estem en un moment global de canvis climàtics que poden capgirar la nostra manera de viure i les dels animals. Just ara quan nosaltres estem closos ells tornen a campar lliures. -¿Ha canviat la fotografia?

-Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

-Han canviat moltes coses a millor, és evident, però queda moltíssima feina per fer. No fem res de protegir els ocells o la fauna en general, si després escampem tones i tones de pesticides pels camps, o es posen de moda vidres reflectants que cada any maten milers i milers d’ocells. O que els ocells protegits per nosaltres siguin massacrats quan viatgen a d’altres països del sud de la mediterrània.

-Jordi- ¿Com et definiries?

-Com una persona que va tenir la gran sort de descobrir el fascinant món dels animals ja de petit, dels ocells als 14 anys, i que tot això el va portar a descobrir els Aiguamolls i al privilegi de participar en la seva protecció i a començar a construir un Parc Natural meravellós, en el qual queda molta feina per fer, i que espero que entre tots, la nostra generació i les següents sapiguem conservar i millorar.

NATURA s’escriu en majúscules de la má d’en Jordi Sargatal.

Gràcies per dedicar-me un temps en aquesta entrevista i per la teva impagable labor en pro de la natura i del nostre territori. M’honora presentar-te com a reboster d’honor de casa nostre.

Joan Pera. La veu del poble i la de molts altres.

Destacado

-¿Perquè portar al blog a Joan Pera? Ell és sens dubte La Veu de casa. De Mataró, del país i del Món. Això el fa entrar per la porta gran dels rebosters de Catalunya amb la seva aportació personal i m’atreviria a dir familiar.
Parlar del Joan és parlar d’un amic de joventut, companys de viatges en trens de fusta carregats de clavells i patates del Maresme, els retards, convidaven a la conversa.
De camí a Barcelona acumulàvem anècdotes que bé podrien formar part d’un guió entre nosaltres, un guàrdia civil o una monja.
Camí a Les Rambles al carrer Ferran saludàvem Joan Capri i amb pressa fèiem cap, ell al Romea i jo a La Massana. 
De nit s’afegien a l’escenari del vagó de les 9.40,mig Mataró, pijo, anarquista, hippy, i intel·lectual. 
-Vàrem créixer i el camí semblava voler anar paral·lel. Ell ja era una veu coneguda i jo posava veu a anuncis als estudis Carbonell a Gràcia. No vàrem coincidir amb ell però si amb Dionisio Macias. La veu de Charles Bronson, Sean Connery i James Coburn. 
-Carrera de fills! -també aquí va guanyar. 6 a 2. I un d’ells en Boi, va aterrar a casa empaitant la Mireia, la petita de casa. També vàrem riure!
Fa dos anys per Les Santes, la Festa Major, el trobo assegut a terra fent cua per comprar l’orxata. –! Perdoni, ¿Vostè és de Mataró? – Oi tant
-¿Sempre foteu tant xivarri a aquest poble? -Ho portem a la sang! Ja veus d’orxata!.
En aquestes arriba La Meri (la seva dona i màrtir). ¿Hola Joan que feu aquí asseguts?
Cony! El teu home no m’ha reconegut i m’està alliçonant sobre el bestiari mataroní.
-Ell no ha canviat. Ni cal.

Parlar d’aquest home, autèntic reboster de la memòria d’aquest poble, és impossible sense posar-li cares d’altres. 
Ell ha sigut la veu de molts famosos. Woody AllenJack LemmonL’escurçó Negre (Black Adder),Rowan Atkinson a “Mr. Bean”. Bé ell i la seva nombrosa família han passat pels estudis de doblatge. Un munt de fills, un munt de veus....
La veu, sempre la veu -Ràdio. Va començar com a membre del quadre de Ràdio Teatre de Ràdio 4, amb col·laboracions també a Ràdio Barcelona, COM Ràdio i Catalunya Ràdio,
Recordem com a Televisió de Catalunya va presentar el programa inaugural de la cadena, el 10
de setembre de 1983. 
Qui no el va veure a Televisió Espanyola a Catalunya, amb el paper de nebot de Joan Capri a Doctor Caparrós, medicina general, de finals dels setanta, la primera telecomèdia gravada en directe i amb públic al plató. A continuació va venir Amor meu amb Carme Sansa, El xou de la família Pera i una nova telecomèdia al costat de Mary Santpere anomenada Amor, salut i feina.
Tota una vida al teatre li han permès un veritable rosari de produccions.
Sí, Primer Ministre, Joan Pera Capri, Violines y Trompetas, Visca els nuvis, el monòleg Woody i jo, La doble vida d’en John, El Joc dels idiotes i No et vesteixis per sopar, entre d’altres. El 1994, Joan Pera va protagonitzar, juntament amb Paco Morán, L’estranya parella, de Neil Simon que, dirigida i adaptada per Àngel Alonso, un autèntic boom teatral, que es va situar en cartell més de cinc anys i que es va cloure, amb una funció extraordinària al Palau Sant Jordi, de Barcelona.


Van aconseguir un Record Guinnes amb 17.797 entrades venudes d’una funció teatral.

Al costat de Paco Morán i Àngel Alonso, amb el muntatge La jaula de las locas. El seu darrer treball teatral, després de l’adaptació còmica de Don Juan Tenorio amb Lloll Bertran i L’avar de Molière, és El fantasma de Canterville. ¡Mamaaá!, de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez, i Matar al presidente, de Francis Veber.

CINEMA -En els darrers temps, i després de Forasters, Joan Pera interpreta personatges dramàtics a la pantalla en títols com Xtrems (2009), d’Abel Folk i Joan Riedweg; 23 F: La pel·lícula (2011), de Chema de la Peña, com Santiago CarrilloTranseúntes (2015), de Luis Aller, o la TV-Movie Pau, la força d’un silenci (2017), de Manuel Huerga, on mimetitza el músic Pau Casals. Un personatge que el va internacionalitzar: va ser nominat al Festival de Televisió de Montecarlo. En aquests premis la TV movie,va rebre el premi de la Creu Roja de Mònaco.

Els Seoul International Drama Awards (SDA) és una cerimònia anual de premis amb seu a Seül i que premia l’excel·lència de produccions de drama televisiu que es produeixen a tot món. Fins ara cap altre actor espanyol havia rebut aquest premi. Joan Pera ja va ser nominat per aquest mateix paper als “Golden Nymph Awards”,

‘Pau, la força d’un silenci’ va ser la pel.lícula del Cicle Gaudí del passat mes de maig.


El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi “per ser considerat un dels més populars en el món de l’espectacle a Catalunya des d’un sentit de l’humor genuí”.
El 28 de gener de 2019 va rebre el Premi Gaudí d’Honor per la seva trajectòria professional com a actor de cinema i com a director i actor de doblatge.

–Joan ¿a quina edat vas tenir clar el que volies ser?, si és que ja ho saps. .- Moltes vegades m’ho han preguntat…i no sé respondre. Ara que ho miro amb perspectiva penso que sempre he volgut ser actor. Mai he lluitat ni m’ha preocupat altra cosa que el teatre A cinc anys ja sortia a l’escenari de la Sala o al col·legi. Tota la meva il·lusió de sempre era sortir a l’escenari. Tot la resta no m’importava, ni cinema, ni futbol, ni la feina, ni guanyar-me la vida…, ni… ni… No sé pas que hauria sigut de mi sense els escenaris...

-Veient el teu currículum, sembla el d’un home molt gran i jo en canvi, et veig com un nen. ¿El secret?.- Jo també ho penso; si miro enrere (que ho faig poques vegades) penso; “dec ser molt gran si ja he fet tantes coses”… Però encara em llevo cada dia com si fos aquell noiet pensant quina obra he de fer avui, quina pel·lícula he de doblar…a quin teatre he d’anar…i durant el dia projecto amb il·lusió quina obra faré després…. De vegades penso que no he tingut temps de créixer… Però que ja creixeré quan sigui gran. Tanta il·lusió de vegades em fa semblar una criatura.

-Mataró és un poble casteller. La família Pera ha fet sempre pinya al teu voltant?.– Sí. Amb això he estat de sort. La Carme (la Meri) ha estat sempre el meu suport. Vam decidir fer junts aquest camí, difícil i amb entrebancs i es pot dir que és tant Pera com jo i jo sóc tan Meri com ella. Van venir els fills, sis, sense cap mena de planificació, com a cosa natural i puc dir que tots sis, un a un, són tant pal de paller com jo mateix: Tots estem a la mateixa història. I tot i que no és fàcil ser el fill d’algú, ho porten amb molta dignitat i sense perdre la seva pròpia història. Val a dir que són el nostre orgull.

-En Joan Capri, et va marcar? El Capri va ser el meu mestre. Sempre ho he dit. I ell deia; el Pera, és l’únic que en segueix”… Vaig ser durant molts anys “el nebot del Capri” i això en un moment que el Joan Capri era menystingut o bandejat no va ser fàcil la meva fidelitat. Ara tothom vol ser Capri. Tant se val. Mai el vaig imitar, però sí que vaig voler ser aquell actor, que com ell, era tan proper al públic català. No volia fer només d’actor, sinó que el seu personatge fos de debò, un més del públic que l’anava a veure.

-T’atorguen la fama d’afegir quelcom personal als doblatges. ¿és cert?.- Si, però això m’ha passat amb tots els personatges que he fet, tant en teatre com en cinema. Sempre penso; “com faria jo, aquest paper perquè agradi a la gent del meu carrer” i gairebé sempre l’encerto tot i que de vegades em renyen per ser poc fidel al text, però sóc més fidel a mi mateix, sense fer massa comèdia. -És impossible pels que et coneixem d’aprop veure personatges que has doblat, sense veure’t a tu. No imagino Me. Bean sense la teva veu tant com no m’imagino Bud Spencer ni Sean Connery amb la teva veu sense somriure. ¿qui va descobrir aquest Joan Pera?.- No sóc un crac del doblatge, ni de bon tros. La indústria del doblatge em considera més un actor que un doblador. Tinc ofici, però no sé posar el to de veu dels grans doblatges (cosa que sap fer molt bé el meu fill ,Roger), Però si aconsegueixo posar la meva manera de dir als personatges, llavors es crea una rara simbiosi que fa que els meus personatges destaquin del terme mitjà. Això és bo i és dolent. Woody Allen em va felicitar pels meus “afegitons” en canvi Mr. Bean em va deixar com un drap brut.

–L’espontaneïtat forma part del teu caràcter. ¿Cal una disciplina per adaptar-la al guió?.– Cal molt d’amor i molta generositat, cosa que en teatre és bastant inusual. Pensar en el públic i dona’l-s’hi la veritat de la teva manera de fer i/o de ser. Assages un text de cent pàgines cada dia durant dos mesos, frase a frase, però arriba el dia de l’estrena, el dia que et poses davant de la gent i el meu pensament sempre és pensar que els hi vull dir? Quina és l’actitud que han de copsar? I llavors l’espontaneïtat em surt sola, sense falsedats ni parafernàlies. Tal com sóc. (que Déu em perdoni)

-El llenguatge ha canviat amb el pas dels anys. Els valors i la relació entre generacions també. ¿Com afecta el teatre i a un comunicador com tu?.- I tant que ha canviat. Del valor de la paraula i del ben dir, hem passat al valor de l’espectacle per si i del missatge cultural o social. L’actor s’ha convertit en un transmissor d’idees més que de sentiments. El riure és un luxe popular que no ens podem permetre…. D’aquella dotzena d’actors mig professionals del Romea de fa 50 anys hem passat a ser un cens d’actors i actrius de més de 5.000 a tot el país. Els actors estan més al servei d’una idea, d’un espectacle que de la comunicació directa del seu art amb l’espectador. Els que tenim una personalitat més definida ens costa trobar un lloc en el nou panorama teatral. De tota manera, val a dir que les noves generacions estan moltíssim més ben preparades que els que ja som grans. Una cosa va per l’altre.

-T’he anat a veure en estrenes i el públic era com una gran família. Això ha de fer tremolar les cames.- ¿encara t’emociones? Aquesta és sempre la meva més gran preocupació; Podré complir les expectatives de la gent que em ve a veure.?… Surto a escena amb la por al cos, però al primer contacte amb la meva gent, tot a la por desapareix i em sento com si fos a casa. Són de debò la meva família i faré sempre el que sigui per fer-los feliços i contents aquell parell d’hores que públic i jo vivim una màgia Extraordinària. He passat por, però llavors sóc tan feliç.

Diuen, diuen que mai has fet un petó als fills… Costa de creure. ¿És cert? Despistat?, o sord de conveniències?.– Això és “ben dit i mal comprés”. Vinc d’una època i una família on el pare era una figura rigorosa i respectada. Una llar de treballadors on les moixaines i les carícies no eren gaire habituals. El pare deia; “em fas festes i no me n’has de fer, em vols fotre o m’has de menester. Ara és molt diferent. Però jo tinc sis nois, tots nois, i els nois, són poc falaguers i vergonyosos. No cal forçar les coses. Tots, a casa, sabem que l’important és l’amor, ser-hi, en tots moments, i saber-nos junts. –

Sis fills, la dona i el Woody (el teu gos) tot un garbuix com a entorn. ¿saps aïllar-te per estudiar? No acostumo a aïllar-me. Si convé, tant la Meri com els fills em fan d’apuntador i m’ajuden. I tots són molt crítics. Jo amb les seves reaccions sé si vaig per bon camí o no. Però els meus llocs d’estudi són moltes vegades passejant pel carrer amb el paper a la mà o en el cotxe anat cap a Barcelona al matí, aprofitant les parades i als semàfors. Més d’un m’ha dit; “Que, Pera, estudiant el paper?! “Tu deus recordar que també ho feia al tren de jovenet amb algú que pacientment em passava el text mentre arribàvem a Mataró. I algun dia, despistat, arribava a Arenys de mar. Uf!

-Catalunya estima els ídols i se’ls fa seus. Adorem l’home del temps i el fem culpable de les pedregades, tots cantem cançons del Llach i se’ns posa la pell de gallina escoltant els Segadors. Tu formes part d’aquest grup de grans homes que han escrit o donat veu a l’ideari col·lectiu. – ¿N’ets conscient?.-No voldria aquesta responsabilitat. Això m’obliga a molt. I em fa por no ser-ne capaç. Però, d’alguna manera, i no sé com ha passat, sé que la gent m’estima i m’espera. No voldria que fos així, però ara els necessito. Estimo tant la gent, els agraeixo tant la seva generositat. Sempre dic que el dia que jo no pugui o la gent no em vulgui, s’haurà acabat el Pera .

-¿L’escenari de la vida, té res a veure amb el teatre? El teatre és la meva vida i la meva vida és el teatre. Tot el que sóc a l’escenari, respon a la meva vida real. Les meves actuacions sempre són de veritat. Per això em costa tant ser actor. Prefereixo ser el Joan Pera que viu i fa d’actor.

Estem en un moment molt Pensa en el públic, confinats. Ens cal somriure i aprendre a viure amb la por, la serenor i tal volta un polsim d’humor. Donem la recepta Joan. .- Això m’ha agafat en un moment que estava al teatre Condal amb molt èxit i ja fa un mes que sóc a casa. Penso en la meva gent i segur que ens tronarem a trobar. Total només seran uns dies. No he fet mai un mes de vacances, i trobo que és una mica dur, i potser no calen tants dies sense teatre, però mentrestant vaig somiant en el dia que ens trobarem a trobar i que en sortir del teatre ens donarem les mans felicitant-nos pels bons moments que hem viscut.

Gràcies per acceptar aquesta entrevista.Joan Safont

11-Abril 2020. Mataró

Quan el marc d’un dibuix és una papereta electoral.

Destacado

Quan el marc d’un dibuix és una papereta electoral.
Aquest est és el cas de Jordi Magrià, conegut com a Bic Man. Dibuixant, il·lustrador i narrador visual del procés i traçador d’un camí il·lusionat cap a la República.

Detall de la papereta electoral i piulada del President Puigdemont.


-Personalment li reconec el mèrit personal i l’esforç i aquest és el motiu de demanar-li una entrevista com a reboster d’honor del Rebost de la Memòria.
-Si amb Jordi Borràs i en Jordi Juncosa, descobríem camins i estudis paral·lels en un passat com a dissenyadors gràfics, amb aquest altre Jordi, també i sense saber-ho.
A catorze anys vaig començar a treballar en el món de l’embalatge i la publicitat en el punt de venda, com a dibuixant en tallers gràfics i publicitaris, fins als 36 quan la fotografia em va fer canviar d’eines.
La meva exposició era el carrer i les estanteries de les botigues. Milers d’envasos de la majoria de productes, begudes galetes i joguines, venien en capses amb dibuixos i aerografies meves. 
A L’Escola Massana donava classes de packaging durant uns quants anys.
Poc podia pensar que aquest home brillant i actiu també tingués aquest passat i que quasi exposéssim junts en aquells passadissos de les jogueteries i supermercats.
És un artista juganer i li ve de família. Recordem Airgam.boys…. Ell era el Boy de la família Magrià. El cognom a l’inrevés.
Ara estem confinats cada un a casa seva i tenim temps per estudiar-nos mútuament i col·laborar en aquesta sinergia de país, amb la nostra aportació personal.
Jordi. -Benvingut al rebost. Com pots veure les lleixes s’emplenen de records i moments viscuts personalment i d’altres dels convidats.

Primer dibuix a boli que vaig fer per provar que tal era això de dibuixar amb boli.

_ ¿Que et va fer agafar el boli? Va ser en un moment de molt poca feina, acostumat a treballar 12 hores diàries 7 dies a la setmana, de sobte em trobava mà sobre mà, amb molt poca previsió de feina, va ser en el 2016, i per matar les estones vaig començar a dibuixar a llapis, després de molts anys fent-ho amb l’ordinador. I del llapis vaig passar al boli, i el seu traç em va atrapar. Des de les hores que ja no utilitzo cap eina més que no sigui el boli, però No un boli qualsevol, sinó els Bic.

Des de les hores que ja no utilitzo cap eina més que no sigui el boli, però No un boli qualsevol, sinó els Bic.


– En una setmana he repassat centenars de dibuixos teus i la veritat és que la definició de pintura de monja t’escau per la perseverança i la minuciositat – ¿Sempre has estat tant detallista?

El meu estil ha estat sempre l’hiperrealisme, vaig començar amb l’aerògraf de manera autodidàctica i vaig entrar a treballar a Chupa Chups, després d’un any i mig em vaig posar pel meu comte treballant per les agències de disseny més importants, com contrapunto i altres. Quan van sortir els primers macs a color, vaig canviar l’aerògraf per la paleta gràfica fent il·lustració amb photoshop i freehand. Més tard vaig convertir un altre de les meves aficions amb feina, la filmació i edició de vídeos, fent making off de sessions fotogràfiques, vídeos promocionals i fins i tot vídeos per la generalitat, com el que acabo de finalitzar sobre el ball del Ciri de Castellterçol. Sempre he intentat reinventar-me i adaptar-me al mercat. Però cada cop estava més difícil, amb menys feina, més complicada i més mal pagada.


-La implicació en el procés possiblement t’ha passat factura. ¿has perdut clientela? ¿valia la pena?

Si, els dos clients més importants que tenia, i amb els que feia 30 anys que hi treballava m’han deixat de banda, era un 90% de la facturació. Una d’elles fins i tot em va demanar que desvincules el meu nom del seu linkedin. L’altre, una editorial amb la qual treballava ininterrompudament durant 30 anys, no m’ha tornat a passar una sola ratlla, no diré el nom, però sí que la porta’n capellans.

No sé si valia la pena o no, però era el que tocava fer, denunciar i demanar l’alliberament dels presos polítics, i jo ho vaig fer de la millor manera que sé: dibuixant


-El teu projecte pot ser molt ampli, perquè el ventall és infinit i no cal estar tancat en un circuit tancat com el que t’ha donat la fama. ¿Com ho veus Jordi?

El bolígraf és el que m’ha donat a conèixer per un sector de la societat, encara que, com sempre dic a les exposicions que faig sobre el procés: “tots heu tingut algun cop un dibuix meu a les vostres mans” i no és una exageració: des del gelat de Nestlé, al borreguito de Norit, passant per un ventall molt gran de productes, sobretot d’alimentació. Sense anar més lluny, la xocolata de bon preu esclat l’he dibuixat jo, però la gent pensa que són fotografies. Sóc més bo amb la paleta gràfica que amb el boli, hehehehe.


-També l’eina pot encotillar-te.

¿Més enllà del boli, hi ha un altre Jordi Magrià? El que m’agradaria és poder viure de la meva obra artística, però això és una quimera, de totes maneres tinc en marxa una exposició homenatge a Lluís Llach, amb la intenció de poder vendre obra original. Serà a Amer, el poble del president on sempre m’han fet sentir com a casa.


– Defineix -té Jordi. 
Definir-se un mateix és complicat, això ho deixaré al criteri dels que em puguin conèixer, i segur que cap d’ells es posarien d’acord.

-Crear sinergies amb gent que està traçant aquest camí, és realment positiu. Jordi, pots comptar amb mi pel que faci falta.
Gràcies per acceptar aquesta entrevista que sens dubte he gaudit repassant la teva vida artística.