Tòpics i típics.
Desconnectar possiblement és un tòpic típic de vacances.
Vivim en un món de tòpics i en un país de tipismes arrelats fins a la medul·la del sistema i de l’ideari ranci que converteix els símbols més casposos en connotacions quantitatives de l’espanyolisme cavernari. La imatge d’un bou retallat a l’horitzó, uns tatuatges amb simbologia nazi i uns braçalets acolorits amb la bandera preconstitucional mesuren el grau sublim de patriotisme.
És l’olor de colònia d’un temps, la naftalina, la caspa.
Avui de camí al Port, he passat per Tortosa, una ciutat ancorada entre símbols franquistes i eclesiàstics. Vora un riu que n’ha vist de tots colors i poc cuidat pels qui s’embolcallen amb banderes nacionalistes. M’agrada escoltar el parlar de la seva gent, prendre nota. Ara el nucli antic com moltes ciutats aplega més mots, músiques i olors àrabs, que catalans.
A Roquetes, la llibreria de Maria Cinta Valldeperez, és un autèntic rebost pels addictes a la lectura.
Carregat de material per llegir he decidit deixar les càmeres uns dies i esmolar l’interès per recopilar informació, tot emplenant les lleixes del rebost de la memòria.
Si bé la lectura dels articles de Jordi Galmes i en Ramon Cotarelo als que em confesso addicte, són com el cafè que empeny el cicle diari, necessitava fer un repàs per una etapa viscuda intensament i fer-ho de la mà del que considero el meu «Primer de la corda».
Carles Puigdemont.
M´EXPLICO Dela investidura a l’exili.
Xevi Xirgo ha fet molt bona feina.
Sovint Cotarelo sembla Nostradamus quan denuncia actes i actituds de personatges en què l’ideari col·lectiu creu o va creure, tant com per llençar-se al carrer per defensar les urnes. Possiblement molts dels quals s’han vist traïts. Cauen les caretes i els atacs en els mitjans són ferotges i sense escrúpols.Tv3 li ha vetat la seva activitat com a tertulià de forma descarada i un autèntic escamot de mercenaris se li han llençat al coll al Twitter. Es faci’l identificar-los, molts són contes anònims amb més pena que glòria. D’altres foragitats de diferents partits canvien de color en girs camaleònics per no perdre la cadira.
Són símptomes que configuren una síndrome característica, una malaltia de partit, d’una artèria ofegada per la línia a seguir. El camí a una trombosi. A la fi.
Llegir M’Explico destapa les cartes ocultes. Totes! Unes i altres. L’autor ho manifesta quan diu obertament que en alguns passatges no quedem bé.
En les 677 pàgines d’autocrítica i inconformisme girem les cartes, descobrim els fuls i els taurs.
Necessari, imprescindible, recomanable. Un llibre per transferir de pares a fills.
És semblant a l’efecte de llegir Desmuntant Societat Civil Catalana de Jordi Borràs. On veus que tot és repetitiu.
El rebost de la memòria és ple de mitges veritats o grans mentides. I els mateixos mentiders.
Són tòpics d’un país de típics manipuladors amb llenguatges més propers a l’argot taurí que al respecte pels drets de les persones. — con Toni comin, Clara ponsatí y Carles Puigdemont.