Tot en ordre!.

Tot en ordre.
Dir que aquesta diada estat diferent no és res de nou. Avesats des dels inicis a Arenys De Munt i a les multitudinàries riuades acolorides, plenes de somriures, petons i abraçades. Enguany amb la Mireia vàrem anar a Vic, autèntic cor del pensament catalanista i republicà.
Ho teníem planer, molt faci’l. En Josep Castanyer, en Pep pels amics ens va fer de cicerone i en un moment situàvem les nostres mirades envers un poble ferm i organitzat. L’ordre ben entès. Que és l’únic que pot tombar l’ordre imposat sense caure en desordre.
Parlem amb els organitzadors, amb els qui ho porten i ens designen un lloc estratègic immillorable.
En Raimon Casals ens convida a una talaia imponent, amb caliu familiar.
Un cel amenaçador lluïa per damunt dels nostres caps i Vic va engegar un acte senzill amb un repic de campanes. Silencis, molts silencis, algun plor. Els somriures s’esmicolaven darrere les mascaretes.
Com un taulell d’escacs organitzat el poble va respondre com sempre. Una vegada més l’ordre. Aquest ordre que sovint ens mostra mesells davant la injustícia, ens va caracteritzar.
En cloure l’acte fèiem camí cap al pont groc a la C-17 justs a Malla. Érem els de sempre. Una pluja fina va acompanyar el capvespre endolcit per la música de gaita que ens oferia Ramon Redorta.
Camí a Mataró comentàvem, l’esperit de germanor de la gent d’Osona. Ens sentíem Vigatans!

No deixem que ens manllevin la il·lusió

Escriure, descriure, dibuixar, comunicar, expressar, explicar, cridar, transmetre, plorar, riure. Si ets lliure, ho fas, ho fem, ho fan. Privats de llibertat, tot és diferent.
Les imatges esdevenen crits, parlen, transgredeixen límits. Sovint són un clam escrit en llum o en colors.
Si som conscients del seu valor i aprenem a llegir les imatges i sospesar-ne la força, escriurem, descriurem, comunicarem, riurem i tal volta plorarem, Tot en silenci.
Si volem canviar la imatge d’un poble, aprenem a comunicar-nos, abracem-nos i passem-nos el testimoni.
Ens volen muts, ofegats en el pou de l’oblit. A cada atac una resposta escrita en la llum que il·lumini la foscor. És la veu que traça el camí, l’únic camí.
No deixem que ens manllevin la il·lusió i enfortim el record, la traça sense perdre el nord.
Cada matinada neixen llums i ombres que es desdibuixen amb la nit tot acaronant els somnis lluitadors. Fem-los possibles.

No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.

Destacado

Assegut al cafè de la plaça, intento mantenir distàncies tan físiques com en l’ideari. Sota els porxos ressonen tota mena d’expressions en boca d’un autèntic ventall de personatges tant reals com diferents.Als vidres un rètol ens recorda l’ús de mascaretes.
En un racó i com si fossin apestats, Xisco i Pere juguen al dòmino enmig d’una barrera de fum del tabac -Caram quina boira!, els engego. -ens diuen “els calafatejats”, per la quantitat de quitrà que portem als pulmons. Al fons un televisor que ningú mira i un cartell de Festes de l’any passat.
Entra Pepet com un braç de mar -Bones! -Molt bones! Això acabarà com una picada de fesols.
-¿i açò? -els manyos ja són aquí tocant els collons.
-No veus que arriben tots infectats i ho escampen! -Veigues quina xalera porten i quin canguelo quan tornin a Saragossa. Es fa silenci, arrepenjat a la barra un home repentinat amb un jersei al coll, polsereta i mascareta a joc lluint la bandera espanyola doblega el diari amb una foto del rei. No diu res, tampoc cal.
És un diàleg de mirades. No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.
Entra Mari. -Xica posem uns pastissets de taronja i un caferet!. -El vols fred?. -Ah pos sí molt millor!.
Tere darrera el taulell porta un combat entre el tapaboques, els guants i el punyeter o ruixador.
Una veritable maquina, un no parar!.
-Li porto unes olives?-Una altra cerveseta?
Ha vist que jo prenia notes i quan ha pogut em pregunta. -¿que vostè és escriptor?
-No, però estic aprenent paraules noves per a mi. 
-No es pot dir res que tot se sap!.
I així una estona més.

¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?

¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?
Aquesta és la pregunta que em faig sovint en fer inventari de l’arxiu que resumeix la meva vida. Estic convençut de què puc descriure la mirada personal com premonitòria en molts moments i que només amb el pas dels anys podem valorar.
Els qui coneixem la capacitat de canviar el punt de vista i d’enfocar i desenfocar no tan sols la realitat si no inclòs de donar intencionalitat als enquadraments possiblement no som conscients de la valuosa eina que fem servir per comunicar-nos.
Amb la vista podem i de fet ho fem discriminar el que volem veure perquè el cervell canalitza dels ordres dels sentiments. De la mateixa manera i no m’atreviria a dir que més precisa ho fem amb uns objectius que segons el seu disseny, s’han construït per suavitzar la traça del temps en un retrat o per accentuar el detall en un màgic món microfotogràfic.
La mirada del fotògraf pot ser tan relativa com el tipus de relat i la seva intencionalitat.
Hi ha fotògrafs amb una agudesa tant cerebral com tècnica que fan convergir el desig amb la realitat. És el pòsit dels anys, potser saben mesurar el temps entre veure i prémer el disparador que els permet equilibrar el missatge.
Quan triem les eines per afrontar un viatge fotogràfic, voldríem anar lleugers i prescindim del que és superflu, més perquè som conscients que l’objectiu més important és la nostra capacitat per interpretar el que veiem. Deixar-nos sorprendre és altra cosa i gaudir del moment el millor que ens regala la professió.

Tòpics i típics.

Destacado

Tòpics i típics.
Desconnectar possiblement és un tòpic típic de vacances.
Vivim en un món de tòpics i en un país de tipismes arrelats fins a la medul·la del sistema i de l’ideari ranci que converteix els símbols més casposos en connotacions quantitatives de l’espanyolisme cavernari. La imatge d’un bou retallat a l’horitzó, uns tatuatges amb simbologia nazi i uns braçalets acolorits amb la bandera preconstitucional mesuren el grau sublim de patriotisme.
És l’olor de colònia d’un temps, la naftalina, la caspa.
Avui de camí al Port, he passat per Tortosa, una ciutat ancorada entre símbols franquistes i eclesiàstics. Vora un riu que n’ha vist de tots colors i poc cuidat pels qui s’embolcallen amb banderes nacionalistes. M’agrada escoltar el parlar de la seva gent, prendre nota. Ara el nucli antic com moltes ciutats aplega més mots, músiques i olors àrabs, que catalans.
A Roquetes, la llibreria de Maria Cinta Valldeperez, és un autèntic rebost pels addictes a la lectura.
Carregat de material per llegir he decidit deixar les càmeres uns dies i esmolar l’interès per recopilar informació, tot emplenant les lleixes del rebost de la memòria.
Si bé la lectura dels articles de Jordi Galmes i en Ramon Cotarelo als que em confesso addicte, són com el cafè que empeny el cicle diari, necessitava fer un repàs per una etapa viscuda intensament i fer-ho de la mà del que considero el meu “Primer de la corda”.
Carles Puigdemont.
M´EXPLICO Dela investidura a l’exili.
Xevi Xirgo ha fet molt bona feina.
Sovint Cotarelo sembla Nostradamus quan denuncia actes i actituds de personatges en què l’ideari col·lectiu creu o va creure, tant com per llençar-se al carrer per defensar les urnes. Possiblement molts dels quals s’han vist traïts. Cauen les caretes i els atacs en els mitjans són ferotges i sense escrúpols.Tv3 li ha vetat la seva activitat com a tertulià de forma descarada i un autèntic escamot de mercenaris se li han llençat al coll al Twitter. Es faci’l identificar-los, molts són contes anònims amb més pena que glòria. D’altres foragitats de diferents partits canvien de color en girs camaleònics per no perdre la cadira.
Són símptomes que configuren una síndrome característica, una malaltia de partit, d’una artèria ofegada per la línia a seguir. El camí a una trombosi. A la fi.
Llegir M’Explico destapa les cartes ocultes. Totes! Unes i altres. L’autor ho manifesta quan diu obertament que en alguns passatges no quedem bé.
En les 677 pàgines d’autocrítica i inconformisme girem les cartes, descobrim els fuls i els taurs.
Necessari, imprescindible, recomanable. Un llibre per transferir de pares a fills.
És semblant a l’efecte de llegir Desmuntant Societat Civil Catalana de Jordi Borràs. On veus que tot és repetitiu.
El rebost de la memòria és ple de mitges veritats o grans mentides. I els mateixos mentiders.
Són tòpics d’un país de típics manipuladors amb llenguatges més propers a l’argot taurí que al respecte pels drets de les persones. — con Toni cominClara ponsatí y Carles Puigdemont.

Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.

Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.
Sovint ens cal escoltar per poder escollir el camí a prendre.
(Jaume Alonso-Cuevillas) És un excel·lent narrador, amb coneixements de fons i de formes, parla clar i accentua cada mot que dispara com a projectil calculat al mil·límetre.
M’agrada escoltar-lo, . Llegir-lo. És un referent potser poc cridaner, però contundent.

Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.

Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.

Posar ordre al país mentre caminem amb ritme passejador pel carrer més dibuixat pel teu pare i les teves traces magistrals entre les vies del tramvia i la gent del carrer. 
La darrera conversa la portàvem entre senyors, senyores i currutacus i garlandes. Llaminadures molt nostres. Molt teves.
Has estat un mestre del diàleg, un conversador que il·lustrava i donava sentit a cada expressió. Recordo només una pregunta en què et mostraves encuriosit per un voluminós para-sol que jo portava en la càmera. Joan, ¿cal aquesta andròmina.?
Manuel, suposo que per mi aquest estri m’ajuda a concentrar el camp visual, com tu ho fas protegit amb el barret.
Un somriure sorneguer, que accentuava cada acudit o referència de la notícia del dia.
Escoltar-te en una tertúlia, era per mi restar a l’espera de què deixessis anar la teva. Et llegia les mans, les mirades i endevinava quan llançaries la bomba. Àgil i amb l’astúcia de l’historiador, portaves la conversa on volies i la feies amena i assequible a tothom.
Ramblejar, tocar ratlla, paladejar un bon pernil amb el perfum d’una xerrada amb el Nét del Pirata i la seva esposa ha format part de la il·lustració d’una ciutat que avui ha quedat orfe d’un essencial, un referent. 
Manuel, ara amb més motiu, aniré a tocar ratlla, tu amb el barret, i jo amb la mà ens saludarem.

MATADOR!.

Escoltant al Sr. Sánchez he sentit la calor del sol de les 5 de la tarda, l’olor de suor i perfums tronats, de brillantina i caspa. De sang i sorra, de fems dels cavalls. De clavells.
He vist la bèstia ferida, sagnant i el picador altiu, agressiu i salvatge.
He vist un homenet marcant paquet davant un condemnat a mort.
He vist les banderilles. A pares. En colors molt nacionals.
He sentit aplaudiments com en el circ dels romans.
També he sentit vergonya.
He anotat unes frases, uns mots.
Cabestro. El manso…. Que porta els braus.
Casta. Bravura. Orígens i sangs.
Cargar la suerte.
Coger el toro por los cuernos.
Cortarse la coleta.
Crecerse al castigo.
Cuadrar ante la muerteEsto ya esta cuadrao.
Dar el quiebro.
Dar estocada por cornada.
Dar la puntilla.
Dar largas.
Desarme

Estar para el arrastre.
Templar.
Tener duende.
Empaquetarse.
En corto y por derecho.
Entrar al trapo.
EspantáEscurrir el bulto.
Encelarse.
Espontáneo
Estar al quite.
Estar de capa caida.
Faena.
Estar en capilla.
Hacer un desplante.
Farolear.
La hora de la verdad.
LOS TOREROS EN LAS PLAZASLOS CÓMICOS EN LAS TABLAS.
Música maestro.
No hay buen diestro sin banderillero.
Parar los pies.
Paseillo,
Pinchar en hueso.
Ponerse el mundo por montera.
Primeros espadas.
Que nos coge el toro.
Recibir un revolcón.
Recibir una cornada.
Rematar la faena.
Ser un figura.
Salir por la puerta grande.
Siel tiempo no lo impide y la autoridad competente.
Suerte suprema.
Tener más valor que el Guerra.
Vergüenza torera.
Sobreponte y lucha¡No tienes vergüenza torera!

Els que vàrem néixer a la postguerra, estàvem ben enganyats si pensàvem no tornar a escoltar aquest lèxic, i menys en el to imperialista en què ho fan dia darrer dia. Tornem a estar al sol a les cinc de la tarda. Amb el mateix tuf de caspa sang i perfums tronats. Ves que no vulguin que aixequem el braç. També cara el sol.

SANT JORDI JUNCOSA

 

 

Santjordijuncosa

M’he atrevit a fer una interpretació personal amb dibuixos del Byjunkye. Espero que no li sàpiga greu.

Sovint ens adonem que a la vida trobem persones amb les quals empatitzes per l’ideari, per la manera d’escriure, de mirar, parlar o tal volta de viure.

En Jordi Juncosa àlies Byjunkye, ni tan sols l’he vist, però hi he parlat. Fa temps que segueixo el seu traç i molts dies provoca el primer somriure del dia. Amb això, un cafè i un petó de la parenta, ja puc anar a la guerra. Avui no podia dormir pensant amb les animalades que vaig escoltar a les notícies. Tampoc eren res de nou amb els companys de ball que ens ha tocat en aquest bailongo anomenat país. Clar que músics, vigilants i tècnics estan militaritzats i només entonen himnes que no m’agraden. En sortir del circ, de l’envelat mal muntat, he vist passar, un enterro, una ambulància i la cabra de la legió.
Potser és millor, que els nens, encara no surtin al carrer. Pel que hi poden veure i sobretot pel que hi poden aprendre.
Espero ara després del cafè, obrir la premsa i veure que ens ha dibuixat en Jordi Juncosa, En Jordi Magrià o el Paco Santero amb el qui comparteixo veïnat. Amics. Seguim i no oblideu somriure.

riu

¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?

Destacado

¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?
I
mpossible. Descriure aquest personatge requereix fer un estudi del seu entorn i situar-lo tant en l’espai com en el temps.
L’especulació urbanística dels anys setanta silenciada a les comarques gironines d’ençà de la mort del Dictador, va crear un moviment de defensa del territori. La creació del Port Llevant ocuparia bona part dels Aiguamolls de l’Empordà. Era impensable una manifestació que fes d’altaveu del problema sense topar amb les autoritats. Calia trencar el silenci.


L’any 1977, un grup de persones organitza una acampada als aiguamolls de l’Empordà per aturar aquesta desfeta del medi ambient. El 1978, un ferm grup de defensa dels aiguamolls es planta davant de les màquines i aturen l’obra i generen una campa­nya reivindicativa, inscrita al Congrés de Cultura Catalana, amb el lema “Els últims Aiguamolls de l’Empordà en perill”.
L’any 1984 es va produir un dels fets més decisius d’aquest procés, i és que quatre campistes inculcats –Jordi Sargatal, Igor Grabulosa, David Suñer i Ignasi Roca– es van declarar culpables quan els porten a judici davant la Guàrdia Civil de Sant Pere Pescador.

Lluitar per la preservació d’un espai no era delicte.
Van absoldre els quatre acusats, i es va aconseguir la catalogació de Parc Natural a la zona dels Aiguamolls de l’Empordà.

Josep Espigulé. el narrador del Parc ha fet de la passió per la natura l’objectiu de la seva vida encomanant-nos l’estima pel que varen iniciar. Ho sap explicar i ho fa de forma solemne accentuant fil per randa l’evolució.

Fa poc dies En Josep Espigulé, amic, mig poeta i entusiasta de l’observació i conservació de la natura m’ho explicava davant una magnífica fotografia mural exposada al Cortalet, on podem veure el que és i el que àuria sigut. 

Un currículum lligat a la Natura.
Ornitòleg, naturalista he implicat en la seva protecció i conservació.El 1982, va participar en la creació i va dirigir fins a l’octubre del 1985, el Servei de Control de Mosquits del Golf de Roses i del Baix Ter, Va ser director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà entre els anys 1984 i 1998. Va dirigir la Fundació Territori i Paisatge, de l’Obra Social de la Caixa Catalunya entre els anys 1998 i 2009. També va treballar en projectes de recuperació d’aiguamolls, com els Aiguamolls del Clot de Galvany (1990), per l’Ajuntament d’Elx o el de la Platera al Baix Ter (1990), amb col·laboració amb el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill.
Pel que fa a la conservació d’aus, Jordi Sargatal condueix el Projecte Ibis eremita, per a l’intent de conservar aquesta espècie amenaçada del Marroc i aclimatar-la en alguna zona apropiada de la península Ibèrica.

Va participar com a expert a la 6a Conferència Ramsar (Brisbane, març del 1996) i en una missió internacional per la gestió dels aiguamolls de Palo Verde (Costa Rica) el març de 1998. 
Sargatal va ser president de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) entre els anys 2000 i 2004. El gener del 2013 presideix l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae), una entitat que va ajudar a fundar el 1983.És director general del Grup Mascort.
Jordi Sargatal ha escrit articles sobre la conservació dels Aiguamolls de l’Empordà, i sobre els ocells de l’Empordà i de Catalunya en general. És autor o coautor dels següents llibres: “Els ocells de l’Empordà” (1978), “Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra” (1983), “Els Aiguamolls de l’Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials” (1989), “On observar ocells a Catalunya” (1989),”Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà” (1989), “Where to watch birds in Catalonia” (1990), “Espacios naturales protegidos de España” (1992), “Terra de Gantes” (1996). També va coordinar la traducció al català les obres “Ocells d’Europa, amb el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà” de Jonsson, L. (1993), i “Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa” de Peterson, R.T., Mountfort, G. i Hollom, P.A.D. (1995).Amb Ramon Mascort Amigó i Josep del Hoyo el 1989 funden l’editorial Lynx Edicions, que coordina les edicions juntament amb Josep del Hoyo i Andrew Elliott el Handbook of the Birds of the World, un manual que recopila els més de 10.000 ocells que existeixen al món.

Per un aficionat com jo a descobrir les peculiaritats de cada un dels individus que viuen sota aquesta immensa carpa que és la natura i el rol que hi participen ens enriqueix de forma quasi imperceptible. He tingut la sort de viatjar per forces països on la cultura de l’observació està molt més arrelada que a casa nostra. Veure a Escòcia famílies senceres compartint amb silenci l’espai amb frarets, gavots, corbs marins, fumarells i xatracs tant d’aprop, era impensable. Sentir bategar d’una foca grisa a mig metre al Mar del Nord ajaçat a terra per no molestar-la o restar immòbil al desert en plena nit per gaudir de la visita de les guilles, passar nits senceres al Mig Atles en solitari amb els simis de Barberia per fer-ne un reportatge, va deixar-me una petjada prou important, per treure’m el barret davant els qui fan de la seva vida aquesta manera de viure i fan possible transmetre-ho als altres de forma didàctica.
El fotògraf documentalista sovint capta la imatge i més tard l’indexa amb l’ajuda d’un naturalista.

Per això retre homenatge als qui respiren aquesta màgia i la transmeten m’impulsa a aquesta entrevista.
-Jordi: ¿com veus el moment actual de Catalunya en vers el respecte i l’educació pel que fa a la fauna autòctona?

-Primer de tot deixa’m felicitar-te per totes les coses que dius i les consideracions que em tens, i també deixa que et feliciti per la teva gran labor com a fotògraf de Natura i com a divulgador dels seus valors. Dit això, crec que a Catalunya hem millorat molt en consciència ambiental els darrers anys. Ara estem en condicions de reconciliar-nos fins i tot amb espècies de la gran fauna, com els llops, els ossos, o les foques mediterrànies.
-¿El sistema educatiu, inclou àrees de divulgació específiques per millorar la simbiosi, natura/ massificació?

-N’inclou, moltes en comparació a la nostra època escolar, però encara són poques. I a més crec que després d’aquesta pandèmia que estem patint, tots hauríem de meditar i aprendre les lliçons que ens toquin. I aquí les escoles també hi tenen un gran paper.
-De cara als que veuen una sortida professional en l’estudi i conservació del medi Ambient. ¿els pots aconsellar el camí a traçar?

-A casa volien que fos veterinari per guanyar-me la vida, i dedicar-me als ocells com a afició. Però els vaig convèncer que jo volia estudiar Biologia i que me’n sortiria. I així ha estat. Ara hi ha més gent que surt de les Universitats, però la determinació és bàsica. Quan creus una cosa de veritat i la comences, tot encaixa!!


– Pregunta compromesa. ¿com veus la gestió dels Parcs Naturals? Tu la coneixes prou bé per a respondre.

-Sempre he defensat que els Parcs Naturals són el veritable aparador de la política ambiental dels Governs, i és evident que a Catalunya tenim aquest aparador molt mal girbat. S’han fet coses, però se’n podrien fer moltes més. El potencial dels Parcs Naturals catalans és enorme. I en el cas dels Aiguamolls em dol veure com s’està perdent pistonada amb moltes coses.


Els que visitem quasi cada setmana aquests espais, topem sovint amb la gernació que esvalota els éssers que hi conviuen amb un esperit de pícnic folklòric. Els qui ja tenim una edat solem fer una mica d’àrbitres i en rebem tota mena de qualificatius. Tant és així que moltes vegades són els mateixos mestres que porten els grups els qui els caldria posar sordina.- Tornem a l’educació. ¿Es crea consciència des de la infància?

-Crec que sí. Hi ha grans professionals entre les persones que es dediquen a la pedagogia, i crec que fan una gran labor i es nota. Sempre se’n podria fer més clar. I també crec que s’ha d’aprofitar molt la seducció ambiental, una disciplina que vàrem descobrir una mica per casualitat als Aiguamolls aprofitant la reintroducció de la cigonya i la llúdriga. Es tracta d’aprofitar aquesta seducció que ens provoquen els animals per després emetre missatges d’educació. Un gran seductor ambiental i que va fer una gran feina de conscienciació a tota la població va ser Félix Rodríguez de la Fuente.

Tots hem volgut ser Rodriguez de La Fuente alguna vegada.


– Les espècies invasores van avançant i prenent territori. -¿Quines mesures es prenen?

-Es fan controls de certes espècies, però amb això jo sóc molt pragmàtic. Tota espècie ja estat invasora en algun moment de la seva llarga història evolutiva. I per invasors els humans, clar !! El problema és que ara l’espècie humana precisament amb els seus moviments accelera els processos d’escampar espècies pel món. La carpa, el cranc americà… són introduïts i impossibles d’erradicar. Hem de mirar la part positiva, com la dels coipús. Han desaparegut els conills i ara tenim una mena de conill aquàtic, cosa que molts depredadors agrairan.

Invassores al Parc dels Aiguamolls.

_¿Veus possibilitats d’ampliar espais naturals protegits al Principat?

-En aquesta feina de reconciliació amb la Natura que hem de fer, també hem de preservar més espais, i diria més, crec que hi hauria d’haver espais on pràcticament no entréssim els humans, per tal que la fauna hi pogués prosperar amb tota tranquil·litat.


– En què creues que podem ajudar els qui com nosaltres documentem el dia a dia d’aquest espai?

 

-Feu una gran feina fent de notaris sensibles a tota la bellesa que hi ha als Aiguamolls, i divulgant els seus valors. Per exemple, les vostres fotos de la daina blanca, fetes i em consta amb moltes hores d’espera i paciència, van ser molt positives per ensenyar, i quan la gent coneix, estima i conserva !!


– Ara que estem confinats i que venim d’uns dies en què gaudíem dels capvespres junts observant centenars de milers d’estornells que ens feien sentir molt petits davant la força de la natura.

-La fauna deu estar absolutament desconcertada i preguntant-se on carai són els humans. Segur que aquests dies espècies com els cabirols, o les cabres salvatges que hi ha al Montgrí per exemple, o les llúdrigues, aniran a explorar nous espais.
Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

_¿Creus que estem en un moment global de canvis climàtics que poden capgirar la nostra manera de viure i les dels animals. Just ara quan nosaltres estem closos ells tornen a campar lliures. -¿Ha canviat la fotografia?

-Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

-Han canviat moltes coses a millor, és evident, però queda moltíssima feina per fer. No fem res de protegir els ocells o la fauna en general, si després escampem tones i tones de pesticides pels camps, o es posen de moda vidres reflectants que cada any maten milers i milers d’ocells. O que els ocells protegits per nosaltres siguin massacrats quan viatgen a d’altres països del sud de la mediterrània.

-Jordi- ¿Com et definiries?

-Com una persona que va tenir la gran sort de descobrir el fascinant món dels animals ja de petit, dels ocells als 14 anys, i que tot això el va portar a descobrir els Aiguamolls i al privilegi de participar en la seva protecció i a començar a construir un Parc Natural meravellós, en el qual queda molta feina per fer, i que espero que entre tots, la nostra generació i les següents sapiguem conservar i millorar.

NATURA s’escriu en majúscules de la má d’en Jordi Sargatal.

Gràcies per dedicar-me un temps en aquesta entrevista i per la teva impagable labor en pro de la natura i del nostre territori. M’honora presentar-te com a reboster d’honor de casa nostre.