Tanquem el cercle d’un any que possiblement passarà a la història com a excepcional per la magnitud de la tragèdia que estem vivint en l’àmbit mundial i la quantitat d’éssers que s’ha endut.
La sacsejada que representa les pèrdues humanes davant l’impossibilitat de fer res per evitar-ho i haver de restar impassibles, per no poder retre el darrer homenatge o l’adéu més íntim als qui veien cloure anhels i desitjos en la solitud d’un hospital o residencia.
És possible creure que en sortiríem més sensibles, més forts, com a resposta a aquest fet tan fort com desconegut. 
També hem descobert el grau de desprotecció del nostre sistema tant sanitari com polític, avesat a temps de bonança i a navegar en aigües tranquil·les on no cal ser mariner.
A casa nostra vàrem veure com la figura del nostre president Quim Torra feia pales la seva càrrega humana i responsable al peu del canó, aïllat en el seu despatx mentre la classe política aprofitava el moment per destituir-lo. 
Una vegada més els partits van mostrar la seva baixesa moral. Comuns, Socialistes, Ciutadans i ERC van veure en el moment on el, poble patia la seva oportunitat per arribar on des del respecte i la netedat política mai haurien pogut accedir. 
Veiem un vicepresident encongit, no feia, cap gest en pro del Molt Honorable Quim Torra, una actitud que varen aprofitar els qui mai s’han posicionat en favor de la independència i que ja varen gaudir de la destitució i empresonament dels presos polítics. 
Un Parlament amb un president gris i dúctil que com gat escaldat fuig de posicionar-se.
La pandèmia va subratllar els sentiments de partit i lluny de ser garants dels interessos del poble, han desfermat una lluita aferrissada per fer bandera. Els qui prometien una república i un està independent, han negat reiteradament els seus orígens i ara no tenen cap mena de pudor en pronunciar el seu discurs en castellà davant la tomba de Francesc Macià. O fent-se la hi foto amb l’àvia que es va vacunar malgrat el no poder tenir els familiars a prop.

Tenim memòria i el poble respondrà a les urnes. Prous Icetas, prou Colau, prou Rufián i prou Tarda, 
prou, Jèssica Albiac h i l’exercit de Erkys mercenaris en espais públics. 
Aquest joc brut és el vostre autoretrat.

Les relacions personals en època Covid sovint em presenten dubtes. Potser la meva visió personal precisa somriures i expressions. La mirada directa als ulls és definitiva, però imagino que ha de ser per tot-hom el mateix. Si em costa veure créixer els meus néts darrere el tapaboques sense deixar caure alguna llagrimeta, sigui d’alegria o de pena, com no ho ha de ser els qui es coneixen per primera vegada. És una reflexió que intento mostrar en aquesta fotografia.

Escriure, descriure, dibuixar, comunicar, expressar, explicar, cridar, transmetre, plorar, riure. Si ets lliure, ho fas, ho fem, ho fan. Privats de llibertat, tot és diferent.
Les imatges esdevenen crits, parlen, transgredeixen límits. Sovint són un clam escrit en llum o en colors.
Si som conscients del seu valor i aprenem a llegir les imatges i sospesar-ne la força, escriurem, descriurem, comunicarem, riurem i tal volta plorarem, Tot en silenci.
Si volem canviar la imatge d’un poble, aprenem a comunicar-nos, abracem-nos i passem-nos el testimoni.
Ens volen muts, ofegats en el pou de l’oblit. A cada atac una resposta escrita en la llum que il·lumini la foscor. És la veu que traça el camí, l’únic camí.
No deixem que ens manllevin la il·lusió i enfortim el record, la traça sense perdre el nord.
Cada matinada neixen llums i ombres que es desdibuixen amb la nit tot acaronant els somnis lluitadors. Fem-los possibles.

Assegut al cafè de la plaça, intento mantenir distàncies tan físiques com en l’ideari. Sota els porxos ressonen tota mena d’expressions en boca d’un autèntic ventall de personatges tant reals com diferents.Als vidres un rètol ens recorda l’ús de mascaretes.
En un racó i com si fossin apestats, Xisco i Pere juguen al dòmino enmig d’una barrera de fum del tabac -Caram quina boira!, els engego. -ens diuen «els calafatejats», per la quantitat de quitrà que portem als pulmons. Al fons un televisor que ningú mira i un cartell de Festes de l’any passat.
Entra Pepet com un braç de mar -Bones! -Molt bones! Això acabarà com una picada de fesols.
-¿i açò? -els manyos ja són aquí tocant els collons.
-No veus que arriben tots infectats i ho escampen! -Veigues quina xalera porten i quin canguelo quan tornin a Saragossa. Es fa silenci, arrepenjat a la barra un home repentinat amb un jersei al coll, polsereta i mascareta a joc lluint la bandera espanyola doblega el diari amb una foto del rei. No diu res, tampoc cal.
És un diàleg de mirades. No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.
Entra Mari. -Xica posem uns pastissets de taronja i un caferet!. -El vols fred?. -Ah pos sí molt millor!.
Tere darrera el taulell porta un combat entre el tapaboques, els guants i el punyeter o ruixador.
Una veritable maquina, un no parar!.
-Li porto unes olives?-Una altra cerveseta?
Ha vist que jo prenia notes i quan ha pogut em pregunta. -¿que vostè és escriptor?
-No, però estic aprenent paraules noves per a mi. 
-No es pot dir res que tot se sap!.
I així una estona més.

¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?
Aquesta és la pregunta que em faig sovint en fer inventari de l’arxiu que resumeix la meva vida. Estic convençut de què puc descriure la mirada personal com premonitòria en molts moments i que només amb el pas dels anys podem valorar.
Els qui coneixem la capacitat de canviar el punt de vista i d’enfocar i desenfocar no tan sols la realitat si no inclòs de donar intencionalitat als enquadraments possiblement no som conscients de la valuosa eina que fem servir per comunicar-nos.
Amb la vista podem i de fet ho fem discriminar el que volem veure perquè el cervell canalitza dels ordres dels sentiments. De la mateixa manera i no m’atreviria a dir que més precisa ho fem amb uns objectius que segons el seu disseny, s’han construït per suavitzar la traça del temps en un retrat o per accentuar el detall en un màgic món microfotogràfic.
La mirada del fotògraf pot ser tan relativa com el tipus de relat i la seva intencionalitat.
Hi ha fotògrafs amb una agudesa tant cerebral com tècnica que fan convergir el desig amb la realitat. És el pòsit dels anys, potser saben mesurar el temps entre veure i prémer el disparador que els permet equilibrar el missatge.
Quan triem les eines per afrontar un viatge fotogràfic, voldríem anar lleugers i prescindim del que és superflu, més perquè som conscients que l’objectiu més important és la nostra capacitat per interpretar el que veiem. Deixar-nos sorprendre és altra cosa i gaudir del moment el millor que ens regala la professió.

Tòpics i típics.
Desconnectar possiblement és un tòpic típic de vacances.
Vivim en un món de tòpics i en un país de tipismes arrelats fins a la medul·la del sistema i de l’ideari ranci que converteix els símbols més casposos en connotacions quantitatives de l’espanyolisme cavernari. La imatge d’un bou retallat a l’horitzó, uns tatuatges amb simbologia nazi i uns braçalets acolorits amb la bandera preconstitucional mesuren el grau sublim de patriotisme.
És l’olor de colònia d’un temps, la naftalina, la caspa.
Avui de camí al Port, he passat per Tortosa, una ciutat ancorada entre símbols franquistes i eclesiàstics. Vora un riu que n’ha vist de tots colors i poc cuidat pels qui s’embolcallen amb banderes nacionalistes. M’agrada escoltar el parlar de la seva gent, prendre nota. Ara el nucli antic com moltes ciutats aplega més mots, músiques i olors àrabs, que catalans.
A Roquetes, la llibreria de Maria Cinta Valldeperez, és un autèntic rebost pels addictes a la lectura.
Carregat de material per llegir he decidit deixar les càmeres uns dies i esmolar l’interès per recopilar informació, tot emplenant les lleixes del rebost de la memòria.
Si bé la lectura dels articles de Jordi Galmes i en Ramon Cotarelo als que em confesso addicte, són com el cafè que empeny el cicle diari, necessitava fer un repàs per una etapa viscuda intensament i fer-ho de la mà del que considero el meu «Primer de la corda».
Carles Puigdemont.
M´EXPLICO Dela investidura a l’exili.
Xevi Xirgo ha fet molt bona feina.
Sovint Cotarelo sembla Nostradamus quan denuncia actes i actituds de personatges en què l’ideari col·lectiu creu o va creure, tant com per llençar-se al carrer per defensar les urnes. Possiblement molts dels quals s’han vist traïts. Cauen les caretes i els atacs en els mitjans són ferotges i sense escrúpols.Tv3 li ha vetat la seva activitat com a tertulià de forma descarada i un autèntic escamot de mercenaris se li han llençat al coll al Twitter. Es faci’l identificar-los, molts són contes anònims amb més pena que glòria. D’altres foragitats de diferents partits canvien de color en girs camaleònics per no perdre la cadira.
Són símptomes que configuren una síndrome característica, una malaltia de partit, d’una artèria ofegada per la línia a seguir. El camí a una trombosi. A la fi.
Llegir M’Explico destapa les cartes ocultes. Totes! Unes i altres. L’autor ho manifesta quan diu obertament que en alguns passatges no quedem bé.
En les 677 pàgines d’autocrítica i inconformisme girem les cartes, descobrim els fuls i els taurs.
Necessari, imprescindible, recomanable. Un llibre per transferir de pares a fills.
És semblant a l’efecte de llegir Desmuntant Societat Civil Catalana de Jordi Borràs. On veus que tot és repetitiu.
El rebost de la memòria és ple de mitges veritats o grans mentides. I els mateixos mentiders.
Són tòpics d’un país de típics manipuladors amb llenguatges més propers a l’argot taurí que al respecte pels drets de les persones. — con Toni comin, Clara ponsatí y Carles Puigdemont.