Les relacions personals en època Covid.

Les relacions personals en època Covid sovint em presenten dubtes. Potser la meva visió personal precisa somriures i expressions. La mirada directa als ulls és definitiva, però imagino que ha de ser per tot-hom el mateix. Si em costa veure créixer els meus néts darrere el tapaboques sense deixar caure alguna llagrimeta, sigui d’alegria o de pena, com no ho ha de ser els qui es coneixen per primera vegada. És una reflexió que intento mostrar en aquesta fotografia.

Dos anys de relació amb la daina blanca dels Aiguamolls.

Destacado

Fa dos anys que mantenim una relació amb aquest exemplar únic de daina albina. Amb concordança de climatologia i llums. Era un octubre del 2018. Vàrem ser els primers a poder captar-ne imatges, va ser un boom pels entusiastes de la natura i per als qui sovintegem els Aiguamolls de l’Empordà. Es va esbombar per la ràdio i televisió,! Sortíem a les notícies!
. Cap mèrit nostre, només la casualitat i la perseverança. La mateixa que va fer que l’any passat la tornéssim a veure i a fotografiar. Ara ja és popular i molts l’han pogut veure i prendre’n imatges.

Ahir en caure la tarda i en el silenci més absolut ens va aparèixer. Sempre més lluny del que voldríem i just quan la llum no és la millor. Però ja tenim el record, l’he vist més fort i valent, gran i eixerit. Va ser cosa de minuts. Unes fotos, uns segons de vídeo i la satisfacció de tornar a casa amb el cistell ple.
Ens plau compartir les fotos amb vosaltres. 

Espanya mai falla, sempre, com un porter maldestre, és llenca per la dreta.

Destacado

Possiblement la impotència és el que descriu millor el meu estat. De petits alliçonats amb la Formación del espíritu nacional, hereva del falangisme més ranci, no podíem imaginar que amb el pas dels anys caminaríem com els crancs. Escoles laiques amb tuf de catòliques i un estat repressor que ha canviat de color i sigles de forma camaleònica embolcallades per unes eines mediàtiques que antigament lluïen àligues i fletxes i ara les amaguen amb pseusocialísmes i un aiguabarreig de comuns i llepadors d’ofici.
Som un poble que no vol perdre la identitat, ni la llengua. Som pacífics, som mesells.
Un dia a Arenys de Munt vaig veure un miratge i em vaig comprometre a documentar-lo. He amuntegat textos, imatges i hores eternes d’il·lusió. Molts referents han canviat de camisa, de partit, això sí sense perdre la paga. 


El menyspreu a la veritable arrel de país ha estat la constant en moltes sigles, i els seguidors, uns més decebuts que altres han seguit cegament il·lusionats convençuts de què feien pinya.
Ara vivim en temps de pandèmia i de sobte de tenir més temps per pensar i pitjor economia per planificar a llarg termini. Economia de guerra! Política de guerra!
Els qui entraven per la gatera, de nit i silenci, ara surten a cara descoberta empesos pel pànic. És un mal moment per descobrir que hi ha darrere la mascareta. Tot-hom en porta! Bé uns amb la bandera que ho cura tot, menys la malla llet i la manca total d’escrúpols.
Avui, és un dia assenyalat a casa nostra i l’anomenada justícia, just pels qui en fan befa i escarni, ha decidit manllevar-li els drets a un home honest, senzill i intel·ligent com pocs.
El Molt Honorable President Quim Torra.


Volia demanar-li una entrevista i publicar-la al Rebost de la memòria com a Reboster d’honor, volia i vull fer-ho. Tenim temps i potser ara encara tindrà més valor. 
Al seu currículum no li manquen mèrits ni paciència en tot moment. Poc podíem pensar que aquell home tranquil ens sortiria tan ferm i decididament alçat.
Amatent als esdeveniments dissabte vàrem escoltar a Amer la veu de Josep Costa i Gonzalo Boye les previsions d’una tronada i la tempesta que ens veiem venir.
Espanya mai falla, sempre, com un porter maldestre, és llenca per la dreta. A Europa ho saben i espero que el penal li tirin per l’esquerra.
Espero, viure forces anys per veure el final del partit i fer-ne la fotografia. 


Avui sortirem al carrer i malgrat les mascaretes, alçarem la veu. Perquè malgrat que sabem que no ens escolten, ens fem calor els uns als altres.

L’escenari d’Amer com a capsa de trons de les revoltes i remences.

Destacado

Just quan falten hores per complir tres anys l’1-O ens trobem a Amer amb uns amics.

Volem assistir a la presentació de dues peces singulars. Dos llibres que possiblement seran de capçalera per molts des que vivim de prop aquest projecte.
Eixamplant l’esquerda de Josep Costa i Aquí están las cosas. Cómo ganamos en Europa de Gonzalo Boye.
Moments abans Salvador Ribot em situava en l’escenari d’Amer com a capsa de trons de les revoltes i remences.
La placa era plena de gom a gom, respectant les distàncies de seguretat i regnava un silenci respectuós per què volíem escoltar. Presidia l’acte un immens mural amb la imatge del Molt Honorable President Puigdemont i el profund respecte de la gent del seu poble.

Mingo Berrio
Pere Martí Colom.

Organitzat pel Consell de la República d’Amer, Mingo Berrio va donar pas als tertulians que va moderar Pere Martí Colom de forma fluida deixant que Josep Costa i Gonzalo Boye, anessin passant la pilota en un ping-pong àgil que permetria posar les peces al seu lloc en temps real.
“Quan ho tornem a fer, sabrem que ho podrem tornar a fer perquè els tribunals europeus hauran reconegut que no és delicte” va engegar Josep Costa.

Josep Costa


Isabel Elbal


“Cada vegada que passem els Pirineus hi ha una derrota més, un relat més” comenta un Gonzalo Boye, brillant i irònic.
Captar l’essència del moment en imatges i prendre nota amb la mascareta pel mig, ja comença a ser el nostre pa de cada dia i per el adicte a llegir somriures talment un malson.
Quan els protagonistes precisen d’un micròfon un xic ortopèdic, és possible que el so sigui millor, però ens desfiguren la lectura gràfica.
Tot i que estàvem davant d’oradors amb gestualitat i verb accentuat i el públic s’hi entregava de ple.
Un torn de preguntes breu però incisiu va cloure la vesprada i en un silenci imponent, la placa va retornar a la seva normalitat. Si és que Amer mai ha tornat a ser un poble normal.

Anna Puigdemont

Amer té incondicionals propis i seguidors. La tasca silenciosa es comparteix entre locals i forans que en actitud de pelegrinatge recarreguen forces que molts voldrien afeblides.

Tot en ordre!.

Tot en ordre.
Dir que aquesta diada estat diferent no és res de nou. Avesats des dels inicis a Arenys De Munt i a les multitudinàries riuades acolorides, plenes de somriures, petons i abraçades. Enguany amb la Mireia vàrem anar a Vic, autèntic cor del pensament catalanista i republicà.
Ho teníem planer, molt faci’l. En Josep Castanyer, en Pep pels amics ens va fer de cicerone i en un moment situàvem les nostres mirades envers un poble ferm i organitzat. L’ordre ben entès. Que és l’únic que pot tombar l’ordre imposat sense caure en desordre.
Parlem amb els organitzadors, amb els qui ho porten i ens designen un lloc estratègic immillorable.
En Raimon Casals ens convida a una talaia imponent, amb caliu familiar.
Un cel amenaçador lluïa per damunt dels nostres caps i Vic va engegar un acte senzill amb un repic de campanes. Silencis, molts silencis, algun plor. Els somriures s’esmicolaven darrere les mascaretes.
Com un taulell d’escacs organitzat el poble va respondre com sempre. Una vegada més l’ordre. Aquest ordre que sovint ens mostra mesells davant la injustícia, ens va caracteritzar.
En cloure l’acte fèiem camí cap al pont groc a la C-17 justs a Malla. Érem els de sempre. Una pluja fina va acompanyar el capvespre endolcit per la música de gaita que ens oferia Ramon Redorta.
Camí a Mataró comentàvem, l’esperit de germanor de la gent d’Osona. Ens sentíem Vigatans!

No deixem que ens manllevin la il·lusió

Escriure, descriure, dibuixar, comunicar, expressar, explicar, cridar, transmetre, plorar, riure. Si ets lliure, ho fas, ho fem, ho fan. Privats de llibertat, tot és diferent.
Les imatges esdevenen crits, parlen, transgredeixen límits. Sovint són un clam escrit en llum o en colors.
Si som conscients del seu valor i aprenem a llegir les imatges i sospesar-ne la força, escriurem, descriurem, comunicarem, riurem i tal volta plorarem, Tot en silenci.
Si volem canviar la imatge d’un poble, aprenem a comunicar-nos, abracem-nos i passem-nos el testimoni.
Ens volen muts, ofegats en el pou de l’oblit. A cada atac una resposta escrita en la llum que il·lumini la foscor. És la veu que traça el camí, l’únic camí.
No deixem que ens manllevin la il·lusió i enfortim el record, la traça sense perdre el nord.
Cada matinada neixen llums i ombres que es desdibuixen amb la nit tot acaronant els somnis lluitadors. Fem-los possibles.

No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.

Destacado

Assegut al cafè de la plaça, intento mantenir distàncies tan físiques com en l’ideari. Sota els porxos ressonen tota mena d’expressions en boca d’un autèntic ventall de personatges tant reals com diferents.Als vidres un rètol ens recorda l’ús de mascaretes.
En un racó i com si fossin apestats, Xisco i Pere juguen al dòmino enmig d’una barrera de fum del tabac -Caram quina boira!, els engego. -ens diuen “els calafatejats”, per la quantitat de quitrà que portem als pulmons. Al fons un televisor que ningú mira i un cartell de Festes de l’any passat.
Entra Pepet com un braç de mar -Bones! -Molt bones! Això acabarà com una picada de fesols.
-¿i açò? -els manyos ja són aquí tocant els collons.
-No veus que arriben tots infectats i ho escampen! -Veigues quina xalera porten i quin canguelo quan tornin a Saragossa. Es fa silenci, arrepenjat a la barra un home repentinat amb un jersei al coll, polsereta i mascareta a joc lluint la bandera espanyola doblega el diari amb una foto del rei. No diu res, tampoc cal.
És un diàleg de mirades. No hi ha somriures! La mascareta disfressa el paisatge.
Entra Mari. -Xica posem uns pastissets de taronja i un caferet!. -El vols fred?. -Ah pos sí molt millor!.
Tere darrera el taulell porta un combat entre el tapaboques, els guants i el punyeter o ruixador.
Una veritable maquina, un no parar!.
-Li porto unes olives?-Una altra cerveseta?
Ha vist que jo prenia notes i quan ha pogut em pregunta. -¿que vostè és escriptor?
-No, però estic aprenent paraules noves per a mi. 
-No es pot dir res que tot se sap!.
I així una estona més.

¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?

¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?¿Veure el món a través de l’objectiu fotogràfic pot condicionar la nostra resposta als impactes emocionals?
Aquesta és la pregunta que em faig sovint en fer inventari de l’arxiu que resumeix la meva vida. Estic convençut de què puc descriure la mirada personal com premonitòria en molts moments i que només amb el pas dels anys podem valorar.
Els qui coneixem la capacitat de canviar el punt de vista i d’enfocar i desenfocar no tan sols la realitat si no inclòs de donar intencionalitat als enquadraments possiblement no som conscients de la valuosa eina que fem servir per comunicar-nos.
Amb la vista podem i de fet ho fem discriminar el que volem veure perquè el cervell canalitza dels ordres dels sentiments. De la mateixa manera i no m’atreviria a dir que més precisa ho fem amb uns objectius que segons el seu disseny, s’han construït per suavitzar la traça del temps en un retrat o per accentuar el detall en un màgic món microfotogràfic.
La mirada del fotògraf pot ser tan relativa com el tipus de relat i la seva intencionalitat.
Hi ha fotògrafs amb una agudesa tant cerebral com tècnica que fan convergir el desig amb la realitat. És el pòsit dels anys, potser saben mesurar el temps entre veure i prémer el disparador que els permet equilibrar el missatge.
Quan triem les eines per afrontar un viatge fotogràfic, voldríem anar lleugers i prescindim del que és superflu, més perquè som conscients que l’objectiu més important és la nostra capacitat per interpretar el que veiem. Deixar-nos sorprendre és altra cosa i gaudir del moment el millor que ens regala la professió.

Tòpics i típics.

Destacado

Tòpics i típics.
Desconnectar possiblement és un tòpic típic de vacances.
Vivim en un món de tòpics i en un país de tipismes arrelats fins a la medul·la del sistema i de l’ideari ranci que converteix els símbols més casposos en connotacions quantitatives de l’espanyolisme cavernari. La imatge d’un bou retallat a l’horitzó, uns tatuatges amb simbologia nazi i uns braçalets acolorits amb la bandera preconstitucional mesuren el grau sublim de patriotisme.
És l’olor de colònia d’un temps, la naftalina, la caspa.
Avui de camí al Port, he passat per Tortosa, una ciutat ancorada entre símbols franquistes i eclesiàstics. Vora un riu que n’ha vist de tots colors i poc cuidat pels qui s’embolcallen amb banderes nacionalistes. M’agrada escoltar el parlar de la seva gent, prendre nota. Ara el nucli antic com moltes ciutats aplega més mots, músiques i olors àrabs, que catalans.
A Roquetes, la llibreria de Maria Cinta Valldeperez, és un autèntic rebost pels addictes a la lectura.
Carregat de material per llegir he decidit deixar les càmeres uns dies i esmolar l’interès per recopilar informació, tot emplenant les lleixes del rebost de la memòria.
Si bé la lectura dels articles de Jordi Galmes i en Ramon Cotarelo als que em confesso addicte, són com el cafè que empeny el cicle diari, necessitava fer un repàs per una etapa viscuda intensament i fer-ho de la mà del que considero el meu “Primer de la corda”.
Carles Puigdemont.
M´EXPLICO Dela investidura a l’exili.
Xevi Xirgo ha fet molt bona feina.
Sovint Cotarelo sembla Nostradamus quan denuncia actes i actituds de personatges en què l’ideari col·lectiu creu o va creure, tant com per llençar-se al carrer per defensar les urnes. Possiblement molts dels quals s’han vist traïts. Cauen les caretes i els atacs en els mitjans són ferotges i sense escrúpols.Tv3 li ha vetat la seva activitat com a tertulià de forma descarada i un autèntic escamot de mercenaris se li han llençat al coll al Twitter. Es faci’l identificar-los, molts són contes anònims amb més pena que glòria. D’altres foragitats de diferents partits canvien de color en girs camaleònics per no perdre la cadira.
Són símptomes que configuren una síndrome característica, una malaltia de partit, d’una artèria ofegada per la línia a seguir. El camí a una trombosi. A la fi.
Llegir M’Explico destapa les cartes ocultes. Totes! Unes i altres. L’autor ho manifesta quan diu obertament que en alguns passatges no quedem bé.
En les 677 pàgines d’autocrítica i inconformisme girem les cartes, descobrim els fuls i els taurs.
Necessari, imprescindible, recomanable. Un llibre per transferir de pares a fills.
És semblant a l’efecte de llegir Desmuntant Societat Civil Catalana de Jordi Borràs. On veus que tot és repetitiu.
El rebost de la memòria és ple de mitges veritats o grans mentides. I els mateixos mentiders.
Són tòpics d’un país de típics manipuladors amb llenguatges més propers a l’argot taurí que al respecte pels drets de les persones. — con Toni cominClara ponsatí y Carles Puigdemont.

Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.

Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.
Sovint ens cal escoltar per poder escollir el camí a prendre.
(Jaume Alonso-Cuevillas) És un excel·lent narrador, amb coneixements de fons i de formes, parla clar i accentua cada mot que dispara com a projectil calculat al mil·límetre.
M’agrada escoltar-lo, . Llegir-lo. És un referent potser poc cridaner, però contundent.