Fer fotografies dels moviments al carrer i publicitar-les en la xarxa és possiblement una eina essencial per a fixar el moment històric. Els professionals ho fan malgrat poden escoltar directrius dels seus clients. El poble es lliure d’expressar també el que veuen que tal volta sigui la imatge més transparent.

Avui dia amb els mòbils ho tenim a l’abast de forma faci‘l, eficient i puntual. Però no podem oblidar que el missatge és obert a tothom i que l’ètica i el respecte ha de prevaldre. Fem que les imatges gestionin la memòria històrica. El que els nostres avis i pares ens explicaven, no ho podien il·lustrar mes que amb gestos o tal volta amb cicatrius que aquest recorregut per la vida els va obsequiar. Potser els nostres néts passaran dels records en blanc i negre més semblants al Nodo franquista, al mes acolorit moment actual més plural en colors com de creences i opinions.
Recordem que mentre uns fan el ridícul els altres escriuen l’història.

Quan l’alcalde fa pinya.
La vida municipal precisa proximitat, escalf, confiança. Sovint les nostres conviccions estatals no coincideixen amb les municipals, la lectura que fem de «les persones» neix de la resposta a «les persones» per damunt de directrius a distància emanades des d’un punt quasi remot. La nostra ciutat des del primer ajuntament democràtic ha esdevingut un exemple de convivència i els qui han pujat al balcó de l’ajuntament també s’han barrejat amb el poble ras i no només per sortir a la foto. Mataró des de fa un grapat d’anys afegeix al seu perfil una actitud castellera que es defineix amb l’acció solidària que es cristal·litza amb la imatge de fer pinya. M’agrada sentir la presència del cap de la nostra ciutat en un llenguatge col·loquial, proper i crec que sempre l’em tingut, en uns casos més que en d’altres per les tibantors sorgides des dels partits als qui pertanyen. Ara és un moment difícil pels uns i pels altres i les desqualificacions personals no porten enlloc i resten força al conjunt.
Prendre decisions en aquest punt té efectes bumerang i potser el respecte mutu no pot deixar-se de banda. Jo només li demano al meu alcalde que respecti la veu del poble, el mateix que li fa costat en altres moments. El castell precisa precisió en l’execució, bases, puntals i equilibri i la força d’una pinya que aglutini esforços per aixecar -sé fins al punt més alt. Fer pinya , és saber prémer i no afluixar, però també és no donar esbandides que puguin trontollar el conjunt. En un castell el protagonista no és l’enxaneta, és la colla i no hi ha estrelles ni responsables si tot va en orris. David , ens agradaria que fessis pinya, ja saps que a Mataró els castells són blaus, però si mires la pinya és atapeïda de verds, grocs, rosat, morats i de voluntaris sense més color que el del seu cor.
PSC -PSOE és un color mutant, camaleònic i té un ventall de seguidors encantats i d’altres desencantats.

David tu sols parlar dels teus orígens, del teu pare, jo també i ara més que mai el recordo perquè ell va patir per culpa dels mateixos que ara no ens deixen expressar. De les seves experiències els meus records i intencions que demanen un canvi.
Sempre he pensat que ets un home sensible, senzill i que t’esforces a ser proper. Jo sóc mataroní d’adopció com tu i català d’origen i sentiments, per això et demano.
David jo també vull votar!

És possible entendre als qui no entenen cap a on anem?. És certament que tenim la vista ennuvolada o que les cicatrius de les ferides recents no couen prou per a fer una lectura que nos sigui esbiaixada. L’estat no pot actuar de forma més indecent envers les aspiracions del nostre poble. És evident que el joc brut és l’idioma que utilitzen per a aconseguir aturar-nos. El llenguatge de la por que recorda temps que creiem no veure mai més, són ja els habituals en uns partits creats per a negar la realitat i la perpetuïtat dels nostres drets. Sento fàstic per aquesta munió de personatges amb els quals ens ha tocat viure i que sota l’empara d’un estat dictatorial menyspreen una per una de les nostres manifestacions reivindicatives. Cal mostrar al món cada una d’aquestes activitats lesives i que hom conegui com les gasten. El silenci emmudeix la veu del poble!. Silenci que sovint es compra i es confon amb la lleialtat a un partit?. Perquè els qui ens sentíem identificats en un moviment ens sentim decebuts? Jo se molt bé que vull i el que no i també el que no desitjo pels meus fills i néts. Conviure amb uns veïns que no ens volen i respecten… ¿ per què?.

Fotògrafs que escriuen la història.
Sovint cerquem referents i els trobem en la seva tasca. No són ignífugs, són sensibles i malgrat que, poden semblar refractaris al seu entorn i patiment utilitzen la llum com a tinta.

L’autor com testimoni de la realitat ha volgut copsar en primera persona l’empatia dels personatges i extreure’n la mirada.

  Pascal Maitre.

https://lens.blogs.nytimes.com/2012/11/01/an-african-journey/?_r=0

Nascut a Buzançais, França, el 1955, Pascal Maitre va estudiar psicologia abans de començar una carrera en periodisme gràfic en 1979. Les seves nombroses tasques l’han portat per la Terra, des de l’Afganistan fins a Amèrica del Sud.Els seus llibres, Al cor de l’Àfrica i Madagascar: Els viatges en un món a part , es reuneixen les imatges a partir de 15 anys de treball a l’Àfrica.Les seves fotografies han estat publicades en publicacions de tot el món, incloent GEO , Figaro , Newsweek , la vida , i molts altres. Les seves fotografies van aparèixer per primera vegada en el National Geographic en un article de setembre de 2005 sobre el petroli a l’Àfrica.

Majid Saidi és un guardonat, fotògraf iranià internacionalment reconegut. Ha fotografiat a tot l’Orient Mitjà durant les últimes dues dècades, se centra en qüestions humanitàries, amb un especial interès en explicar històries anteriorment no explicades de la injustícia social. També en especial li agrada fer la fotografia de carrer – que retraten els ciutadans i la vida ordinària.
Saeedi va néixer i va créixer a Teheran. Es va iniciar en la fotografia a l’edat de 16 anys i, quan va complir 18 anys, se’n va anar a la frontera entre l’Iran i l’Iraq per fotografiar els refugiats allà.Saeedi ha aconseguit els departaments de la fotografia de diverses agències de notícies de l’Iran i ha dirigit projectes clau durant més de 15 anys. El seu treball ha aparegut a nivell internacional, en publicacions com The Times , Spiegel , Vida , The New York Times , The Washington Post , The Washington Times , Time revista, i diverses publicacions de l’Orient Mitjà i per a les agències en línia. El seu treball recent inclou imatges de persones libis que lluiten per la democràcia, i les víctimes de mines terrestres a l’Afganistan.

https://www.worldpressphoto.org/people/majid-saeedi

Ha guanyat nombrosos premis per les seves fotografies de tot el món, més recentment, el Premi 2012 de RF Kennedy, un premi Lucie en 2011, pel seu treball a l’Afganistan, un premi d’UNICEF el 2010, i el Premi d’Or de la Xina el 2011. Durant l’última vuit anys, ha rebut el premi anual del millor fotògraf a l’Iran. Quan no està treballant, Saeedi li agrada ensenyar fotografia als estudiants i orientar joves fotògrafs.

João Silva.

ttps://www.worldpressphoto.org/people/joao-silva

(nascut el 9 d’agost 1966) és un fotògraf de guerra basat en Johannesburg , Sud-àfrica . Ell és l’últim membre de treball del bang-bang club , un grup de fotògrafs que van cobrir Sud-àfrica des del moment de Nelson Mandela alliberament ‘s de les primeres eleccions el 1994. Silva ha treballat en l’Àfrica , els Balcans , Àsia central , Rússia i el Orient Mitjà . El 23 d’octubre de 2010, Silva va trepitjar una mina terrestre durant una patrulla de soldats nord-americans a Kandahar , Afganistan i va perdre la seva cama esquerra per sota del genoll i la cama dreta per sobre d’ella. 

Samuel Aranda.

ttps://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2012/world-press-photo-year/samuel-aranda

(Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 1979) és un fotoperiodista català, guanyador del World Press Photo of the Year i Premi Nacional Espanyol de Fotografia. Com a fotògraf independent Aranda publica en diverses publicacions, com ara The New York Times, The Guardian, Time, Newsweek, El País o el Magazine de La Vanguardia, encara que des de 2010 també treballa per l’agència Corbis Images. Les seves principals influències són Joan Guerrero,James Nachtwey i Stanley Greene.

Aranda va començar a treballar com a fotògraf per al diari El País i El Periódico de Catalunya a l’edat de 19 anys. Dos anys més tard va viatjar a l’Orient Mitjà, on va cobrir el conflicte palestino-israelià per a l’agència EFE. El 2004 Aranda començat a treballar per l’AFP, que cobreix històries d’Europa, Àsia, Orient Mitjà i Àfrica.

L’asssociació de reporters gràfics ANIGP-TV va premiar el documental d’Aranda sobre els immigrants africans que intenten arribar a Europa amb el Premi Nacional Espanyol de Fotografia. Des de 2006 exerceix com a reporter gràfic independent.

El 2011 Aranda cobreix la primavera àrab a Tunísia, Egipte, Líbia i Iemen. El febrer de 2012 va ser guardonat amb el World Press Photo of the Year de l’any 2011;la imatge guanyadora mostra una dona abraçant al seu fill que van resultar ferits durant els enfrontaments contra el govern del president Ali Abdullah Saleh, a Sanaa, Iemen, durant la primavera àrab.

Cada cop més decisiva la intenció dels catalans d’exercir l’autodeterminació en un ambient escalfat per les continuades befes del govern central i els escàndols de corrupció.
Atiat el foc per les recents investigacions sobre el ministre d’interior no fan falta arengues per aconseguir l’ èxit de la diada ni de cap altre manifestació popular.

 

#Potser el numerét que no liagrada a Albiol es 50.000 persones?.

Sovint els titulars ens venen com regal dels qui embogits descarreguen la seva intolerància i la manca de capacitat per articular quatre mots sense desbarrar.
Previsible del tot i gens estrany com cada una de les seves actuacions publiques sigui en actes públics, twits o al Parlament.

Cada 11 de setembre des del primer a Arenys de Munt ha generat desqualificacions com la d’avui. És clar que aleshores no podríem pensar que es veurien calcat per part d’altres personatges com L’ Iceta que darrerament creen titulars més per la esperpèntica escenificació , que pel contingut textual del seu missatge. El temps passa cada peça al taulell i no per això es pot titllar un partit que va ser molt útil a la democràcia. Tempus fugit.
Dit això la jornada hi ha estat un èxit de la implicació del poble que malgrat ser una jornada no festiva i tenir que desplaçar-se a hores intempestives ha donat resposta als qui varen donar la cara per posar les urnes.

La data de naixement implica estar inclòs en la memòria d’un temps, el lloc si l’entorn familiar i de a amics, aficions i estudis no esbiaixa el trajecte defineix una manera d’entendre i sentir que enforteixen les arrels on s’aferra l’arbre personal de la vida. Quan ja pentinem cabells blancs ens anem adonant el que tot això ha significat per nosaltres i el que ho pot ser per als nostres fills i néts.
De petit vaig formar part d’entitats excursionistes, grups corals i artístics desvinculats de tota influència religiosa o de cap tipus d’adoctrinament polític. És cert que seguia d’aprop el moviment en pro de la llengua i ens desplaçàvem sovint a Prades de Conflent per intentar mantenir viu el foc intern que feia bullir els sentiments més íntims per conservar l’afecte i el respecte per una parla i uns orígens que jo veia malmesos i menystinguts pels qui manaven. En l’etapa d’estudis a Barcelona em varen detenir dues vegades per les meves minses aportacions a difondre informació en pro dels Drets Humans i que lògicament eren un tema tabú pel règim franquista. Poc més que molts dels qui corríem davant els «grissos » i que veiem com una vegada darrera altra s’exclafaven il-lussións pels qui volíem un canvi.

Doncs no he sigut un activista en cap partit més que en la defensa del que crec és bàsic i inherent al meu ADN personal que es basa en el respecte pel altres, però sense deixar que ningú trepitgi les meves pertinences ideològiques, lingüístiques i d’afirmació nacional.
El sentiment independentista no neix per casualitat. és un reflexe a unes imposicions mal portades per uns governants amb més interès epidèrmic que maquilla la realitat que per una formació personal que els capaciti per dirigir , no per obligar.

El pas dels anys com a mestre de la vida i la reflexió m’ha portat fins aquí i darrerament he vist escenes en la pel·lícula del meu poble, que ja havia somniat. Algunes eren tal com les pressentia , d’altres amb desenllaços pitjors i val a dir que els protagonistes no tenien res a veure amb el cartell que les anunciava.
En aquesta pel·lícula les transicions s’acceleren i els plans es fonen i pensaments en blanc i negre prenen color, el cel·luloide ranci es refreda amb la digitalització i els efectes especials emfatitzen l’esforç del poble que aprèn a viure en una democràcia que encara camina agenollada.
Els darrers anys la pantalla es fa panoràmica perquè hi càpiguen ideologies i els horitzons siguin més amplis, mentre ens adonem que el nostre país petit vol obrir fronteres , mentre l’estat i tot Europa les barra als qui intenten accedir-hi per salvar la pell.

Com a fotògraf sentia la necessitat d’incloure detalls basats en la realitat que impliquessin el sentit testimonial en aquesta evolució.La consulta d’Arenys de Munt (13 de setembre del 2009) fou el detonant d’un procés que començaria a moure el guió i que no precisaria extres o figurants, ja que el poble massivament donava respostes. Per l’altre costat ofensives que més aviat semblaven sortir del museu de cera o dels horrors acolorien el festival.
La taquilla va començar a exhaurir entrades en cada moviment i el cartell no tenia espai per tants protagonistes.
En cada 11 de setembre la banda sonora passava de la monotonia a l’apoteosi i el poble omnipresent marcava el ritme. Si trobaven tots els partits que deien apostar per una causa comú.

A poc a poc la realitat ha desdibuixat part del somni i alguns
protagonistes varen caure del cavall .Si bé el pare ja l’any 1936 va estar al costat del President Azaña a Terrassa com a assistent , cap altre antecedent en la família és va pronunciar en aquesta relació amor -odi envers Catalunya pel que la meva implicació es fruit dels capítols viscuts més que per altra cosa. En l’etapa muntanyenca vaig coincidir amb Jordi Pujol i el seguia com quasi tothom amb la fidelitat que seguíem als avis. Un encant que es desdibuixa i que porta  malgrat el reconeixemen,un llegàt molt dificil al President Mas.
Reprenent el guió de la pel·lícula just abans del 9N li vaig escriure demanant-li el fer una sessió de fotos . No va tardar ni dos dies i la resposta era sorprenent. quedàvem just el 9N.
Un dia dur, intens, ple d’emocions malgrat que la fotografia no era la que jo cercava. Un home enganxat literalment al telèfon.
Dos dies més tard una trucada de presidència convocava una nova cita a Palau per repetir-ho amb més tranquil·litat. Vaig conèixer i escoltar el protagonista de la pel·lícula que podia canviar el guió.

Aquest va ser l’ull del fibló que capgiraria l’escena local del poble i que per aquest motiu ara s’el jutja. 
Li vaig llegir als ulls l’energia i la força i també la lleialtat.

Vull estar al seu costat per seguir mostrant al món sencer com d’aquell moviment dictatorial franquista encara hi ha foc a les cendres i que ni en la forma ni en els fets res ha canviat. Demà amb Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

El matéix missàtge encara es vàlid . avants del 9N i ara.

Incoherencias y excusas de un gobierno que sólo se implica para enriquecerse. El mismo que penaliza el uso de energías solares. El mismo que hace el sordo con los refugiados y casualmente hemos visto como para hacerlos flotar les dispara balas de goma. Consiguiendo hacerlo, pero una vez muertos!
No puedo entender ni quiero a quienes todavía confían y votan a esta pandilla de ladrones y sinvergüenzas!.
Posiblemente harian pagar a quienes duermen en los cajeros mientras mantenemos un reinado de corruptos que se mofan del pueblo? Los culpables son quienes los votan!
Ver y escuchar el ministro de interior mintiendo reiteradamente , negando toda implicación . El mismo que afirma que se cargó la sanidad catalana ….. Sólo espero que si lo tienen que atender … no tenga plaza!.
Quizás este sea el mensaje que ha recibido en el Valle de los Caídos en alguna plegaria! para afinar… sus entuertos.
Hoy rematan con la subida del suministro eléctrico… claro está .. para favorecer a quien ?. para masacrar al débil?.
Sigue votándole si aún me lees!.
Como votante y como persona … no espero nada más de tí!.

Si la càrrega emocional, és proporcional als nostres coneixements fotogràfics, el resultat pot ser sorprenent i altament gratificant.

El llenguatge fotogràfic en la redacció i presentació de projectes i obres fotogràfiques.
Baix el concepte acadèmic fotografia és la tècnica que permet obtenir i guardar imatges.
La paraula fotografia prové del grec i significa “dibuixar amb la llum” (de photós, llum, i graphe, escriptura)
Quan parlem d’imatges descrivim situacions, enquadraments, composicions… També ho fem utilitzant expressions que parlen de la definició i del focus, però sovint el llenguatge tècnic ofega als sentiments més profunds d’una professió que vol transmetre i que permet la comunicació.
Si és capaç d’emocionar-te quan captes una imatge i si aquesta es precipita abans del clic, perquè en parlar de fotografia utilitzem qualificatius i arguments més tècnics que no pas els que porten a l’origen dels sentiments?.

És cert que aquest invent va revolucionar mentalitats diferents tant científiques com artistes .
Els uns l’identifiquen com la simple representació foto-mecànica de la realitat. Els altres com una eina per estenografiar moments i immortalitzar instants. 

Si dibuixem el present en primer pla possiblement el veiem a plena obertura tot desenfocant el passat, més si la memòria ens porta al record d’un horitzó llunyà intentarem emfatitzar la profunditat de camp per recrear i reconèixer l’indret.

Parlar de sensibilitat és mesurar la capacitat d’observació no tan sols lumínica. La sensibilitat ens fa més fràgils a les adversitats i conscients de la realitat. Parlat de temps d’exposició pot esdevenir l’espai per gaudir o patir i com a balança de l’ahir, l’avui i el temps futur. Parlar de contrast és comparar . Parlar de brillantor és donar vida o llevar-li realç. En fí el llenguatge fotogràfic es ric, intuïtiu i reforça la nostra capacitat d’observar i d’anotar el que veiem.

Semiòtica de la fotografia.
La fotografia enmiralla el fet real: accentuant la capacitat de la fotografia per reproduir amb exactitud el que es vol representar, és considerada un signe icònic.
La fotografia com a transformació d’el fet real: on es considera la fotografia com a símbol, ja que està subjecta a una sèrie de concepcions culturals.
La fotografia com a petjada de la realitat: la fotografia és inseparable a l’acte que li ha donat la vida, va unida al seu referent mitjançant una prolongació física, és per tant, un índex. Només després de l’acte de prémer el disparador, pot arribar a adquirir semblança com a icona i sentit com a símbol, però mantenint per damunt de tot la seva qualitat inicial.