La data de naixement implica estar inclòs en la memòria d’un temps, el lloc si l’entorn familiar i de a amics, aficions i estudis no esbiaixa el trajecte defineix una manera d’entendre i sentir que enforteixen les arrels on s’aferra l’arbre personal de la vida. Quan ja pentinem cabells blancs ens anem adonant el que tot això ha significat per nosaltres i el que ho pot ser per als nostres fills i néts.
De petit vaig formar part d’entitats excursionistes, grups corals i artístics desvinculats de tota influència religiosa o de cap tipus d’adoctrinament polític. És cert que seguia d’aprop el moviment en pro de la llengua i ens desplaçàvem sovint a Prades de Conflent per intentar mantenir viu el foc intern que feia bullir els sentiments més íntims per conservar l’afecte i el respecte per una parla i uns orígens que jo veia malmesos i menystinguts pels qui manaven. En l’etapa d’estudis a Barcelona em varen detenir dues vegades per les meves minses aportacions a difondre informació en pro dels Drets Humans i que lògicament eren un tema tabú pel règim franquista. Poc més que molts dels qui corríem davant els «grissos » i que veiem com una vegada darrera altra s’exclafaven il-lussións pels qui volíem un canvi.

Doncs no he sigut un activista en cap partit més que en la defensa del que crec és bàsic i inherent al meu ADN personal que es basa en el respecte pel altres, però sense deixar que ningú trepitgi les meves pertinences ideològiques, lingüístiques i d’afirmació nacional.
El sentiment independentista no neix per casualitat. és un reflexe a unes imposicions mal portades per uns governants amb més interès epidèrmic que maquilla la realitat que per una formació personal que els capaciti per dirigir , no per obligar.

El pas dels anys com a mestre de la vida i la reflexió m’ha portat fins aquí i darrerament he vist escenes en la pel·lícula del meu poble, que ja havia somniat. Algunes eren tal com les pressentia , d’altres amb desenllaços pitjors i val a dir que els protagonistes no tenien res a veure amb el cartell que les anunciava.
En aquesta pel·lícula les transicions s’acceleren i els plans es fonen i pensaments en blanc i negre prenen color, el cel·luloide ranci es refreda amb la digitalització i els efectes especials emfatitzen l’esforç del poble que aprèn a viure en una democràcia que encara camina agenollada.
Els darrers anys la pantalla es fa panoràmica perquè hi càpiguen ideologies i els horitzons siguin més amplis, mentre ens adonem que el nostre país petit vol obrir fronteres , mentre l’estat i tot Europa les barra als qui intenten accedir-hi per salvar la pell.

Com a fotògraf sentia la necessitat d’incloure detalls basats en la realitat que impliquessin el sentit testimonial en aquesta evolució.La consulta d’Arenys de Munt (13 de setembre del 2009) fou el detonant d’un procés que començaria a moure el guió i que no precisaria extres o figurants, ja que el poble massivament donava respostes. Per l’altre costat ofensives que més aviat semblaven sortir del museu de cera o dels horrors acolorien el festival.
La taquilla va començar a exhaurir entrades en cada moviment i el cartell no tenia espai per tants protagonistes.
En cada 11 de setembre la banda sonora passava de la monotonia a l’apoteosi i el poble omnipresent marcava el ritme. Si trobaven tots els partits que deien apostar per una causa comú.

A poc a poc la realitat ha desdibuixat part del somni i alguns
protagonistes varen caure del cavall .Si bé el pare ja l’any 1936 va estar al costat del President Azaña a Terrassa com a assistent , cap altre antecedent en la família és va pronunciar en aquesta relació amor -odi envers Catalunya pel que la meva implicació es fruit dels capítols viscuts més que per altra cosa. En l’etapa muntanyenca vaig coincidir amb Jordi Pujol i el seguia com quasi tothom amb la fidelitat que seguíem als avis. Un encant que es desdibuixa i que porta  malgrat el reconeixemen,un llegàt molt dificil al President Mas.
Reprenent el guió de la pel·lícula just abans del 9N li vaig escriure demanant-li el fer una sessió de fotos . No va tardar ni dos dies i la resposta era sorprenent. quedàvem just el 9N.
Un dia dur, intens, ple d’emocions malgrat que la fotografia no era la que jo cercava. Un home enganxat literalment al telèfon.
Dos dies més tard una trucada de presidència convocava una nova cita a Palau per repetir-ho amb més tranquil·litat. Vaig conèixer i escoltar el protagonista de la pel·lícula que podia canviar el guió.

Aquest va ser l’ull del fibló que capgiraria l’escena local del poble i que per aquest motiu ara s’el jutja. 
Li vaig llegir als ulls l’energia i la força i també la lleialtat.

Vull estar al seu costat per seguir mostrant al món sencer com d’aquell moviment dictatorial franquista encara hi ha foc a les cendres i que ni en la forma ni en els fets res ha canviat. Demà amb Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

El matéix missàtge encara es vàlid . avants del 9N i ara.