Si la càrrega emocional, és proporcional als nostres coneixements fotogràfics, el resultat pot ser sorprenent i altament gratificant.
El llenguatge fotogràfic en la redacció i presentació de projectes i obres fotogràfiques.
Baix el concepte acadèmic fotografia és la tècnica que permet obtenir i guardar imatges.
La paraula fotografia prové del grec i significa “dibuixar amb la llum” (de photós, llum, i graphe, escriptura)
Quan parlem d’imatges descrivim situacions, enquadraments, composicions… També ho fem utilitzant expressions que parlen de la definició i del focus, però sovint el llenguatge tècnic ofega als sentiments més profunds d’una professió que vol transmetre i que permet la comunicació.
Si és capaç d’emocionar-te quan captes una imatge i si aquesta es precipita abans del clic, perquè en parlar de fotografia utilitzem qualificatius i arguments més tècnics que no pas els que porten a l’origen dels sentiments?.
És cert que aquest invent va revolucionar mentalitats diferents tant científiques com artistes .
Els uns l’identifiquen com la simple representació foto-mecànica de la realitat. Els altres com una eina per estenografiar moments i immortalitzar instants.
Si dibuixem el present en primer pla possiblement el veiem a plena obertura tot desenfocant el passat, més si la memòria ens porta al record d’un horitzó llunyà intentarem emfatitzar la profunditat de camp per recrear i reconèixer l’indret.
Parlar de sensibilitat és mesurar la capacitat d’observació no tan sols lumínica. La sensibilitat ens fa més fràgils a les adversitats i conscients de la realitat. Parlat de temps d’exposició pot esdevenir l’espai per gaudir o patir i com a balança de l’ahir, l’avui i el temps futur. Parlar de contrast és comparar . Parlar de brillantor és donar vida o llevar-li realç. En fí el llenguatge fotogràfic es ric, intuïtiu i reforça la nostra capacitat d’observar i d’anotar el que veiem.
El llenguatge fotogràfic!, i La importància de la lectura fotogràfica!
Hom pot canviar la intencionalitat de la mirada com ho fa una incorrecta mesura nasopupilar, desenfocant la realitat de forma distorsionada, peró jo no vull!
En la mirada dels nens, en la dels vells, en la del malalt terminal, en la del fugitiu, en la de l’atemorit per la foscor…… En cada una d’elles els píxels es col·loquen de manera diferent i els contrastos dibuixen gràfiques inherents al mateix contingut.
També la no mirada dels cecs és transmissible en els muscles facials.
M’agrada la lectura fotogràfica i col·leccionar expressions diferents d’un mateix personatge.
Us convido a exercitar el retrat tot capbussant-vos en la interioritat dels reflexos sentimentals, si és possible, podreu sentir-vos el cor en prémer el botó del nostre obturador.
Si la càrrega emocional, és proporcional als nostres coneixements fotogràfics, el resultat pot ser sorprenent i altament gratificant.
Semiòtica de la fotografia.
La fotografia enmiralla el fet real: accentuant la capacitat de la fotografia per reproduir amb exactitud el que es vol representar, és considerada un signe icònic.
La fotografia com a transformació d’el fet real: on es considera la fotografia com a símbol, ja que està subjecta a una sèrie de concepcions culturals.
La fotografia com a petjada de la realitat: la fotografia és inseparable a l’acte que li ha donat la vida, va unida al seu referent mitjançant una prolongació física, és per tant, un índex. Només després de l’acte de prémer el disparador, pot arribar a adquirir semblança com a icona i sentit com a símbol, però mantenint per damunt de tot la seva qualitat inicial.
El rebost de la memòria 