Una nit intensa, molt llarga on els sentiments es fonen i les ombres massa llargues de la repressió atien la por i la desconfiança d’un poble que veu amb impotència com l’estat fa i desfà en l’impunitat.

Si desamoïnar és un verb a conjugar en moments difícils on convé destensar la corda de les nostres passions i somnis sovint estroncats per desavenien cies i forces que dissortadament intenten esborrar el camí de la traça que hem decidit seguir. Hi ha persones que tenen el do especial per fer-ho possible. Aquest dia en què tot semblava impossible i alhora possible, en què la rauxa ,era la pàtina que lluïa en un context de por. L’ Èric Vinàixa va encetar el camí de comunicar en veu alta al poble ras que volia un gest dels seus caps. Uns moments de incertessa però d’il·lusió compartida i que als ulls del món era precís i preciós per esbombar-ho.
Reconec que sóc un enamorat de la parla i de l’empatia de la gent de Les Terres de L’Ebre i aquest home esfilagarsat compleix amb escreix les expectatives i redibuixa el perfil que tinc dels que viuen riu amunt on els castells es fonen amb la terra i la mosca negra i els silurs competeixen per ser protagonistes.

VIDEO DEL PRIMER CONCERT PER LA REPÛBLICA

Quan us sentiu molest en la casa d’un altre, marxeu?
Doncs quan esteu a casa vostra i els forasters us insulten i befen ¿resteu impassibles?.

No puc ni vull comprendre el que passa darrerament a casa meva. La paraula prohibició s’ha instaurat al replà de l’escala i substituït per la més absoluta manca de diàleg i el to dictatorial esdevé el considerat en l’empara de la llei. És clar i evident que això denota un retorn ferotge a l’època franquista on calia reunir-se en la clandestinitat per fugir de l’opressor.
Recordo els meus temps d’infància a muntanya que sovint tenien protagonistes molt aliens a la meva manera de ser que irrompien en els nostres campaments a cops de pedra i amb crits d’una claríssima fòbia a tot el que es fes i s’escrivís en català.
Eren els anomenats jabatos de la Falange Española que solien anar uniformats i adoctrinats pels seus caps.
Ahir en escoltar les paraules d’en Rivera i l’Arrimadas va comparèixer el trist i lamentable record una vegada més. Possiblement és el que té tenir una edat.
Tot hom pot tenir una opinió diferent, però el que més em molesta i ofèn és que diguin sentir-se catalans, quan només han après la nostra llengua per infiltrar-se i procurar destruir-la.
Creiem que el relat de la por i l’odi ja no tenia cabuda en aquest segle i menys a les nostres terres que sempre han estat d’acollida i que amb la cultura els més joves ho tenien superat. Malauradament no és així i molt menys en els polítics que veuen en nosaltres una terra de conquista amb dret a cuixa.
El diàleg es pot mantenir amb què escolta i respon amb quelcom més que amb monosíl·labs, insults i amenaces. Penso intentant fer-ho lentament, a consciència per no caure en la provocació i un cop mastegat el quasi indigerible plat que tinc davant decideixo no escoltar més i tirar endavant. La indiferència pot funcionar entre racionals, però entre salvatges ho dubto molt.
I és que estic avesat a fotografiar la mirada de esers salvatges i mai no he vist cap igual a la de la policia que varen dirigir contra el poble. En apropar et pot sentir l’alè de la fera i us juro que la que destil·len tant ells com els que ahir ho consideren proporcionat era molt agre, molt àcid, fruit de la descomposició interna. Aquest és una síndrome d’una malaltia perillosa i els símptomes són evidents.

De la importància del color en la fotografia documental.

Sovint menyspreem les imatges en blanc i negre perquè semblen respirar el passat.

La premsa senzilla és també directe i si la imatge és directe i descriu la traça del moment té un encant periodístic molt particular. El color actualitza, indexa les modes i situa el personatge en l’entorn.

El blanc i negre esdevé síntesi del gest.

Són apreciacions personals bo pas un dogma de fe i formen part dels recursos que el fotògraf té a l’abast.

A Visa Pour l’Image a Perpignàn. Potser el màxim exponent de la fotografia periodística documental, es veuen poques imatges sense color. Si ni hi ha alguna sol ser molt bona!.

Néixer no ho decidim ni on fer-ho, no escollim la família ni els orígens.. Escriure la traça del temps que m‘ ha tocat viure te una narrativa emmarcada per prohibicions i normatives envers els principis més fonamentals. La postguerra i el que va venir després no ha canviat la fesomia dels meus records escadussers en llibertat i amb una manca d’afecte total pel sentiment envers tot el que fa a Catalunya.

Disfressats de paternalisme em estat manats per sentinel·les de l’ordre amb cartutxeres carregades per l’odi i la rancúnia. Han canviat les figures però no el seu gest que ni el ” Botox” pot alleugerir de la seva maliciosa mirada. Dirigents orfes de qualitat ofegats per la seva incultura, incapaços de gesticular quatre mots sense errar-ne tres i afectats pel síndrome de la incultura i el patriotisme mal entès que els fa veure el nacionalisme com una malaltia. Complisses del seu comportament barroer i fatxenda, sovint amagats sota l’estol clerical que no vol perdre la capa daurada, vivim en un estat de dret més fals que un puntal clavat en les ones. Hereus d’un passat no volem aturar el futur i ens conjurem per donar als nostres fills i néts un pervenir millor. 

Cal formar part d’un circ on el pallasso és sempre el mateix i les rialles
estudiades són radiografies infal·libles d’un ictus cerebral?. Cal riure les gràcies quasi obscenes dels qui roben descaradament emmirallats en el seu ego?. Cal demanar permís per respirar als qui fan irrespirable el nostre entorn?. Vergonya és l’escut d’un país que no ens entén i que no vol fer-ho. Davant l’ofec els ofereixo el menyspreu i un projecte amb pas decidit sense mirar enrere.

Polítics de proximitat desfigurats per la seva pertinença a un grup estatal es veuen ridiculitzats i febles davant el veïnatge incrèdul. a poc a poc es redibuixa el paisatge i tot és com era . Sota sigles herència dels records funestos es recol·loquen falangistes, opus deistes i negocien influències vaticanes. Colpistes frustrats, catequistes casposos polítics recol·locats en encaixos forçats per l’odi.
No vull pels meus fills ni pels nets un jeroglífic etern de mentides i vull creure en les persones.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

La castanya com a senzill fruit avui m’ acosta a una reflexió en un dia assenyalat on part del poble que també es defineix d’esquerres ha regalat el poder als lladres i prepotents governants tot hi que els humiliaven davant els seus votants!

Per si algú encara podia creure , la castanyada en serà el símbol que emmascararà per sempre el seu poc prestigi!

Shakîr És el seu nom . Que traduït vol dir «agraït».

Aquest palestí ven castanyes al bell mig del zoco de Damasc , possiblement el més antic del món. En cada gram de castanya inclou un somriure i una benedicció.
Un poble que ha sofert eternament ens mostra la seva cara més amable i conformada.
Les rancúnies esborren tota traça del somriure i projecten mirades desafiants.
Només quatre mots per dir-li que érem catalans, també un poble petit que tampoc ens agrada abaixar el cap i amagar la mirada. Vull pensar que em va entendre molt més que molts que s’autonomenen catalans, porten escorta i que mai voldran comprendre qui som ni d’on venim.
( del meu diari).

Quan el temps no importa i només la llum solar marca el bateg diari, l’observador perd nocions i mesures que ens ajuden a organitzar la nostra percepció global.
Al bell mig de l’Himàlaia sota els cims gegantins el temps sembla deturat i escriure un diari sense descriure horaris és possible.
Quan el calendari pren el paper del rellotge i els dies el paper de les hores el valor de cada instant es dilata i ens permet somniar sense despertar i embogir de sentiments i contrastos.
Sota la pluja monsònica el foraster coneix grups ètnics marcats pels orígens, alçada i ofici intentant esbrinar les traces que diferencien caràcters i fesomies amb un comú denominador, la curiositat.
He tingut la sort de passar-hi molt de temps i sempre a peu… sense presses.. En creuar -nos en un camí solien preguntar però… ¿ quina hora és?. Com si fòs important tenir rellotge.

Si llegim les mirades, podrem anar més enllà. Mai he pogut deixar de mirar als ulls i malfio del que quan hem parla no ho fa. Perquè en el fons dels ulls veiem el passat? És la màgia de les mirades, de l’ essència que transmeten i si com a fotògraf podem mostrar-ho… !, quin goig! Colecciono mirades que s’ arrenglo nen en la memòria del temps i cada una porta inclosa una història i un segell personal. Robar mirades és quasi una professió!.

No crec que sigui un delicte!