Quan us sentiu molest en la casa d’un altre, marxeu?
Doncs quan esteu a casa vostra i els forasters us insulten i befen ¿resteu impassibles?.

No puc ni vull comprendre el que passa darrerament a casa meva. La paraula prohibició s’ha instaurat al replà de l’escala i substituït per la més absoluta manca de diàleg i el to dictatorial esdevé el considerat en l’empara de la llei. És clar i evident que això denota un retorn ferotge a l’època franquista on calia reunir-se en la clandestinitat per fugir de l’opressor.
Recordo els meus temps d’infància a muntanya que sovint tenien protagonistes molt aliens a la meva manera de ser que irrompien en els nostres campaments a cops de pedra i amb crits d’una claríssima fòbia a tot el que es fes i s’escrivís en català.
Eren els anomenats jabatos de la Falange Española que solien anar uniformats i adoctrinats pels seus caps.
Ahir en escoltar les paraules d’en Rivera i l’Arrimadas va comparèixer el trist i lamentable record una vegada més. Possiblement és el que té tenir una edat.
Tot hom pot tenir una opinió diferent, però el que més em molesta i ofèn és que diguin sentir-se catalans, quan només han après la nostra llengua per infiltrar-se i procurar destruir-la.
Creiem que el relat de la por i l’odi ja no tenia cabuda en aquest segle i menys a les nostres terres que sempre han estat d’acollida i que amb la cultura els més joves ho tenien superat. Malauradament no és així i molt menys en els polítics que veuen en nosaltres una terra de conquista amb dret a cuixa.
El diàleg es pot mantenir amb què escolta i respon amb quelcom més que amb monosíl·labs, insults i amenaces. Penso intentant fer-ho lentament, a consciència per no caure en la provocació i un cop mastegat el quasi indigerible plat que tinc davant decideixo no escoltar més i tirar endavant. La indiferència pot funcionar entre racionals, però entre salvatges ho dubto molt.
I és que estic avesat a fotografiar la mirada de esers salvatges i mai no he vist cap igual a la de la policia que varen dirigir contra el poble. En apropar et pot sentir l’alè de la fera i us juro que la que destil·len tant ells com els que ahir ho consideren proporcionat era molt agre, molt àcid, fruit de la descomposició interna. Aquest és una síndrome d’una malaltia perillosa i els símptomes són evidents.