Quan és fosc ens cal il·luminar el camí.
Sovint ens cal escoltar per poder escollir el camí a prendre.
(Jaume Alonso-Cuevillas) És un excel·lent narrador, amb coneixements de fons i de formes, parla clar i accentua cada mot que dispara com a projectil calculat al mil·límetre.
M’agrada escoltar-lo, . Llegir-lo. És un referent potser poc cridaner, però contundent.
Anant a tocar ratlla amb en Manuel Cuyàs.
Posar ordre al país mentre caminem amb ritme passejador pel carrer més dibuixat pel teu pare i les teves traces magistrals entre les vies del tramvia i la gent del carrer.
La darrera conversa la portàvem entre senyors, senyores i currutacus i garlandes. Llaminadures molt nostres. Molt teves.
Has estat un mestre del diàleg, un conversador que il·lustrava i donava sentit a cada expressió. Recordo només una pregunta en què et mostraves encuriosit per un voluminós para-sol que jo portava en la càmera. Joan, ¿cal aquesta andròmina.?
Manuel, suposo que per mi aquest estri m’ajuda a concentrar el camp visual, com tu ho fas protegit amb el barret.
Un somriure sorneguer, que accentuava cada acudit o referència de la notícia del dia.
Escoltar-te en una tertúlia, era per mi restar a l’espera de què deixessis anar la teva. Et llegia les mans, les mirades i endevinava quan llançaries la bomba. Àgil i amb l’astúcia de l’historiador, portaves la conversa on volies i la feies amena i assequible a tothom.
Ramblejar, tocar ratlla, paladejar un bon pernil amb el perfum d’una xerrada amb el Nét del Pirata i la seva esposa ha format part de la il·lustració d’una ciutat que avui ha quedat orfe d’un essencial, un referent.
Manuel, ara amb més motiu, aniré a tocar ratlla, tu amb el barret, i jo amb la mà ens saludarem.
Escoltant al Sr. Sánchez he sentit la calor del sol de les 5 de la tarda, l’olor de suor i perfums tronats, de brillantina i caspa. De sang i sorra, de fems dels cavalls. De clavells.
He vist la bèstia ferida, sagnant i el picador altiu, agressiu i salvatge.
He vist un homenet marcant paquet davant un condemnat a mort.
He vist les banderilles. A pares. En colors molt nacionals.
He sentit aplaudiments com en el circ dels romans.
També he sentit vergonya.
He anotat unes frases, uns mots.
Cabestro. El manso…. Que porta els braus.
Casta. Bravura. Orígens i sangs.
Cargar la suerte.
Coger el toro por los cuernos.
Cortarse la coleta.
Crecerse al castigo.
Cuadrar ante la muerte. Esto ya esta cuadrao.
Dar el quiebro.
Dar estocada por cornada.
Dar la puntilla.
Dar largas.
Desarme.
Estar para el arrastre.
Templar.
Tener duende.
Empaquetarse.
En corto y por derecho.
Entrar al trapo.
Espantá, Escurrir el bulto.
Encelarse.
Espontáneo
Estar al quite.
Estar de capa caida.
Faena.
Estar en capilla.
Hacer un desplante.
Farolear.
La hora de la verdad.
LOS TOREROS EN LAS PLAZAS, LOS CÓMICOS EN LAS TABLAS.
Música maestro.
No hay buen diestro sin banderillero.
Parar los pies.
Paseillo,
Pinchar en hueso.
Ponerse el mundo por montera.
Primeros espadas.
Que nos coge el toro.
Recibir un revolcón.
Recibir una cornada.
Rematar la faena.
Ser un figura.
Salir por la puerta grande.
Siel tiempo no lo impide y la autoridad competente.
Suerte suprema.
Tener más valor que el Guerra.
Vergüenza torera.
Sobreponte y lucha. ¡No tienes vergüenza torera!
Els que vàrem néixer a la postguerra, estàvem ben enganyats si pensàvem no tornar a escoltar aquest lèxic, i menys en el to imperialista en què ho fan dia darrer dia. Tornem a estar al sol a les cinc de la tarda. Amb el mateix tuf de caspa sang i perfums tronats. Ves que no vulguin que aixequem el braç. També cara el sol.
M’he atrevit a fer una interpretació personal amb dibuixos del Byjunkye. Espero que no li sàpiga greu.
Sovint ens adonem que a la vida trobem persones amb les quals empatitzes per l’ideari, per la manera d’escriure, de mirar, parlar o tal volta de viure.
En Jordi Juncosa àlies Byjunkye, ni tan sols l’he vist, però hi he parlat. Fa temps que segueixo el seu traç i molts dies provoca el primer somriure del dia. Amb això, un cafè i un petó de la parenta, ja puc anar a la guerra. Avui no podia dormir pensant amb les animalades que vaig escoltar a les notícies. Tampoc eren res de nou amb els companys de ball que ens ha tocat en aquest bailongo anomenat país. Clar que músics, vigilants i tècnics estan militaritzats i només entonen himnes que no m’agraden. En sortir del circ, de l’envelat mal muntat, he vist passar, un enterro, una ambulància i la cabra de la legió.
Potser és millor, que els nens, encara no surtin al carrer. Pel que hi poden veure i sobretot pel que hi poden aprendre.
Espero ara després del cafè, obrir la premsa i veure que ens ha dibuixat en Jordi Juncosa, En Jordi Magrià o el Paco Santero amb el qui comparteixo veïnat. Amics. Seguim i no oblideu somriure.
¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?
Impossible. Descriure aquest personatge requereix fer un estudi del seu entorn i situar-lo tant en l’espai com en el temps.
L’especulació urbanística dels anys setanta silenciada a les comarques gironines d’ençà de la mort del Dictador, va crear un moviment de defensa del territori. La creació del Port Llevant ocuparia bona part dels Aiguamolls de l’Empordà. Era impensable una manifestació que fes d’altaveu del problema sense topar amb les autoritats. Calia trencar el silenci.
L’any 1977, un grup de persones organitza una acampada als aiguamolls de l’Empordà per aturar aquesta desfeta del medi ambient. El 1978, un ferm grup de defensa dels aiguamolls es planta davant de les màquines i aturen l’obra i generen una campanya reivindicativa, inscrita al Congrés de Cultura Catalana, amb el lema “Els últims Aiguamolls de l’Empordà en perill”.
L’any 1984 es va produir un dels fets més decisius d’aquest procés, i és que quatre campistes inculcats –Jordi Sargatal, Igor Grabulosa, David Suñer i Ignasi Roca– es van declarar culpables quan els porten a judici davant la Guàrdia Civil de Sant Pere Pescador.
Lluitar per la preservació d’un espai no era delicte.
Van absoldre els quatre acusats, i es va aconseguir la catalogació de Parc Natural a la zona dels Aiguamolls de l’Empordà.
Fa poc dies En Josep Espigulé, amic, mig poeta i entusiasta de l’observació i conservació de la natura m’ho explicava davant una magnífica fotografia mural exposada al Cortalet, on podem veure el que és i el que àuria sigut.
Un currículum lligat a la Natura.
Ornitòleg, naturalista he implicat en la seva protecció i conservació.El 1982, va participar en la creació i va dirigir fins a l’octubre del 1985, el Servei de Control de Mosquits del Golf de Roses i del Baix Ter, Va ser director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà entre els anys 1984 i 1998. Va dirigir la Fundació Territori i Paisatge, de l’Obra Social de la Caixa Catalunya entre els anys 1998 i 2009. També va treballar en projectes de recuperació d’aiguamolls, com els Aiguamolls del Clot de Galvany (1990), per l’Ajuntament d’Elx o el de la Platera al Baix Ter (1990), amb col·laboració amb el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill.
Pel que fa a la conservació d’aus, Jordi Sargatal condueix el Projecte Ibis eremita, per a l’intent de conservar aquesta espècie amenaçada del Marroc i aclimatar-la en alguna zona apropiada de la península Ibèrica.
Va participar com a expert a la 6a Conferència Ramsar (Brisbane, març del 1996) i en una missió internacional per la gestió dels aiguamolls de Palo Verde (Costa Rica) el març de 1998.
Sargatal va ser president de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) entre els anys 2000 i 2004. El gener del 2013 presideix l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae), una entitat que va ajudar a fundar el 1983.És director general del Grup Mascort.
Jordi Sargatal ha escrit articles sobre la conservació dels Aiguamolls de l’Empordà, i sobre els ocells de l’Empordà i de Catalunya en general. És autor o coautor dels següents llibres: “Els ocells de l’Empordà” (1978), “Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra” (1983), “Els Aiguamolls de l’Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials” (1989), “On observar ocells a Catalunya” (1989),”Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà” (1989), “Where to watch birds in Catalonia” (1990), “Espacios naturales protegidos de España” (1992), “Terra de Gantes” (1996). També va coordinar la traducció al català les obres “Ocells d’Europa, amb el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà” de Jonsson, L. (1993), i “Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa” de Peterson, R.T., Mountfort, G. i Hollom, P.A.D. (1995).Amb Ramon Mascort Amigó i Josep del Hoyo el 1989 funden l’editorial Lynx Edicions, que coordina les edicions juntament amb Josep del Hoyo i Andrew Elliott el Handbook of the Birds of the World, un manual que recopila els més de 10.000 ocells que existeixen al món.
Per un aficionat com jo a descobrir les peculiaritats de cada un dels individus que viuen sota aquesta immensa carpa que és la natura i el rol que hi participen ens enriqueix de forma quasi imperceptible. He tingut la sort de viatjar per forces països on la cultura de l’observació està molt més arrelada que a casa nostra. Veure a Escòcia famílies senceres compartint amb silenci l’espai amb frarets, gavots, corbs marins, fumarells i xatracs tant d’aprop, era impensable. Sentir bategar d’una foca grisa a mig metre al Mar del Nord ajaçat a terra per no molestar-la o restar immòbil al desert en plena nit per gaudir de la visita de les guilles, passar nits senceres al Mig Atles en solitari amb els simis de Barberia per fer-ne un reportatge, va deixar-me una petjada prou important, per treure’m el barret davant els qui fan de la seva vida aquesta manera de viure i fan possible transmetre-ho als altres de forma didàctica.
El fotògraf documentalista sovint capta la imatge i més tard l’indexa amb l’ajuda d’un naturalista.
Per això retre homenatge als qui respiren aquesta màgia i la transmeten m’impulsa a aquesta entrevista.
-Jordi: ¿com veus el moment actual de Catalunya en vers el respecte i l’educació pel que fa a la fauna autòctona?
-Primer de tot deixa’m felicitar-te per totes les coses que dius i les consideracions que em tens, i també deixa que et feliciti per la teva gran labor com a fotògraf de Natura i com a divulgador dels seus valors. Dit això, crec que a Catalunya hem millorat molt en consciència ambiental els darrers anys. Ara estem en condicions de reconciliar-nos fins i tot amb espècies de la gran fauna, com els llops, els ossos, o les foques mediterrànies.
-¿El sistema educatiu, inclou àrees de divulgació específiques per millorar la simbiosi, natura/ massificació?
-N’inclou, moltes en comparació a la nostra època escolar, però encara són poques. I a més crec que després d’aquesta pandèmia que estem patint, tots hauríem de meditar i aprendre les lliçons que ens toquin. I aquí les escoles també hi tenen un gran paper.
-De cara als que veuen una sortida professional en l’estudi i conservació del medi Ambient. ¿els pots aconsellar el camí a traçar?
-A casa volien que fos veterinari per guanyar-me la vida, i dedicar-me als ocells com a afició. Però els vaig convèncer que jo volia estudiar Biologia i que me’n sortiria. I així ha estat. Ara hi ha més gent que surt de les Universitats, però la determinació és bàsica. Quan creus una cosa de veritat i la comences, tot encaixa!!
– Pregunta compromesa. ¿com veus la gestió dels Parcs Naturals? Tu la coneixes prou bé per a respondre.
-Sempre he defensat que els Parcs Naturals són el veritable aparador de la política ambiental dels Governs, i és evident que a Catalunya tenim aquest aparador molt mal girbat. S’han fet coses, però se’n podrien fer moltes més. El potencial dels Parcs Naturals catalans és enorme. I en el cas dels Aiguamolls em dol veure com s’està perdent pistonada amb moltes coses.
Els que visitem quasi cada setmana aquests espais, topem sovint amb la gernació que esvalota els éssers que hi conviuen amb un esperit de pícnic folklòric. Els qui ja tenim una edat solem fer una mica d’àrbitres i en rebem tota mena de qualificatius. Tant és així que moltes vegades són els mateixos mestres que porten els grups els qui els caldria posar sordina.- Tornem a l’educació. ¿Es crea consciència des de la infància?
-Crec que sí. Hi ha grans professionals entre les persones que es dediquen a la pedagogia, i crec que fan una gran labor i es nota. Sempre se’n podria fer més clar. I també crec que s’ha d’aprofitar molt la seducció ambiental, una disciplina que vàrem descobrir una mica per casualitat als Aiguamolls aprofitant la reintroducció de la cigonya i la llúdriga. Es tracta d’aprofitar aquesta seducció que ens provoquen els animals per després emetre missatges d’educació. Un gran seductor ambiental i que va fer una gran feina de conscienciació a tota la població va ser Félix Rodríguez de la Fuente.
– Les espècies invasores van avançant i prenent territori. -¿Quines mesures es prenen?
-Es fan controls de certes espècies, però amb això jo sóc molt pragmàtic. Tota espècie ja estat invasora en algun moment de la seva llarga història evolutiva. I per invasors els humans, clar !! El problema és que ara l’espècie humana precisament amb els seus moviments accelera els processos d’escampar espècies pel món. La carpa, el cranc americà… són introduïts i impossibles d’erradicar. Hem de mirar la part positiva, com la dels coipús. Han desaparegut els conills i ara tenim una mena de conill aquàtic, cosa que molts depredadors agrairan.
_¿Veus possibilitats d’ampliar espais naturals protegits al Principat?
-En aquesta feina de reconciliació amb la Natura que hem de fer, també hem de preservar més espais, i diria més, crec que hi hauria d’haver espais on pràcticament no entréssim els humans, per tal que la fauna hi pogués prosperar amb tota tranquil·litat.
– En què creues que podem ajudar els qui com nosaltres documentem el dia a dia d’aquest espai?
-Feu una gran feina fent de notaris sensibles a tota la bellesa que hi ha als Aiguamolls, i divulgant els seus valors. Per exemple, les vostres fotos de la daina blanca, fetes i em consta amb moltes hores d’espera i paciència, van ser molt positives per ensenyar, i quan la gent coneix, estima i conserva !!
– Ara que estem confinats i que venim d’uns dies en què gaudíem dels capvespres junts observant centenars de milers d’estornells que ens feien sentir molt petits davant la força de la natura.
-La fauna deu estar absolutament desconcertada i preguntant-se on carai són els humans. Segur que aquests dies espècies com els cabirols, o les cabres salvatges que hi ha al Montgrí per exemple, o les llúdrigues, aniran a explorar nous espais.
Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?
_¿Creus que estem en un moment global de canvis climàtics que poden capgirar la nostra manera de viure i les dels animals. Just ara quan nosaltres estem closos ells tornen a campar lliures. -¿Ha canviat la fotografia?
-Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?
-Han canviat moltes coses a millor, és evident, però queda moltíssima feina per fer. No fem res de protegir els ocells o la fauna en general, si després escampem tones i tones de pesticides pels camps, o es posen de moda vidres reflectants que cada any maten milers i milers d’ocells. O que els ocells protegits per nosaltres siguin massacrats quan viatgen a d’altres països del sud de la mediterrània.
-Jordi- ¿Com et definiries?
-Com una persona que va tenir la gran sort de descobrir el fascinant món dels animals ja de petit, dels ocells als 14 anys, i que tot això el va portar a descobrir els Aiguamolls i al privilegi de participar en la seva protecció i a començar a construir un Parc Natural meravellós, en el qual queda molta feina per fer, i que espero que entre tots, la nostra generació i les següents sapiguem conservar i millorar.
Gràcies per dedicar-me un temps en aquesta entrevista i per la teva impagable labor en pro de la natura i del nostre territori. M’honora presentar-te com a reboster d’honor de casa nostre.
Jo també vaig tenir la mare en una residència.
La vida sovint ens sacseja, ens fa mal, però potser no tant com el que podem entendre des de la proximitat. La mare no va envellir a poc a poc, ho va fer sobtadament en morir de sobte el pare.
Va perdre la il·lusió i també les ganes de viure i de retruc la salut.
La seva dependència era total i necessitava tres persones per moure-la. Sense cap ajuda, la vàrem instal·lar en una residència propera a casa després de cercar-ne la que creiem tenia més llum i qualitat de vida. L’anava a veure tant com podia i sempre em semblava poc. Ara veient la situació dels qui hi viuen i dels qui hi treballen, no puc deixar de recordar-ho.
Ens fem grans i els qui sempre hem tingut un esperit lliure, no solem pensar en què pot arribar el dia en què també nosaltres fem aquest camí, portats pel destí i la manera de viure actual.
Abans a cada casa solia haver-hi una iaia, i tal volta una tieta que des del silenci portaven aquesta situació amb tanta cura com podien i la seva renuncia a viure plenament la seva pròpia vida per entregar-sé a cuidar els més desvalguts.
Alguns familiars m’ho varen refregar per la cara. Jo tenia la meva dona en una cadira de rodes a casa amb una malaltia terminal i la mare en un altre a la residència. Crec que vaig fer el que calia. Ara possiblement no podria resistir no poder atansar-me ni acomiadar-me.
Són moments diferents, però els sentiments resten per sempre en el rebost de la memòria.
No podem jutjar els qui es veuen obligats a prendre aquestes decisions. Hom vol el millor pels seus i cada un ho canalitza com pot i sap.
Aquest confinament també ens fa pensar i remoure sentiments. El que en té, és clar.
Escric com a necessitat de plasmar el que penso. Malgrat que l’ofici no hi ha un objectiu per desenfocar la realitat ni teleobjectiu per apropar-me als meus ni a tots els que estimo.
Arrenglo-no lletres, mots, mentre navego despert en un somni inacabable, incert. Des del confinament descobreixo amics i en retrobo d’altres perduts en el calaix de les presses i la inèrcia del viure.
Escric perquè el corrector em fa la feina d’eliminar paraules que podrien lletraferit, portat pel meu subconscient i l’esperit de revolta que porto dins.
Escric amb passió més que expertesa. Possiblement els accents els passa el cor i les comes, els anys.
Llibres començats, poemes inacabats, apunts… Són la paleta del pintor desendreçat que em dibuixa el perfil. ¿Mandrós? No crec! Fins al moment he pogut, malgrat les patacades, omplir cada minut de la meva vida intentant fer feliços als que m’envolten, possiblement a l’espera d’envellir per anar acabant els projectes. Ara i de forma inesperada, tinc temps, no tinc son i gaudeixo dels records del calaix de la memòria. El meu rebost.
-¿Perquè portar al blog a Joan Pera? Ell és sens dubte La Veu de casa. De Mataró, del país i del Món. Això el fa entrar per la porta gran dels rebosters de Catalunya amb la seva aportació personal i m’atreviria a dir familiar.
Parlar del Joan és parlar d’un amic de joventut, companys de viatges en trens de fusta carregats de clavells i patates del Maresme, els retards, convidaven a la conversa.
De camí a Barcelona acumulàvem anècdotes que bé podrien formar part d’un guió entre nosaltres, un guàrdia civil o una monja.
Camí a Les Rambles al carrer Ferran saludàvem Joan Capri i amb pressa fèiem cap, ell al Romea i jo a La Massana.
De nit s’afegien a l’escenari del vagó de les 9.40,mig Mataró, pijo, anarquista, hippy, i intel·lectual.
-Vàrem créixer i el camí semblava voler anar paral·lel. Ell ja era una veu coneguda i jo posava veu a anuncis als estudis Carbonell a Gràcia. No vàrem coincidir amb ell però si amb Dionisio Macias. La veu de Charles Bronson, Sean Connery i James Coburn.
-Carrera de fills! -també aquí va guanyar. 6 a 2. I un d’ells en Boi, va aterrar a casa empaitant la Mireia, la petita de casa. També vàrem riure!
Fa dos anys per Les Santes, la Festa Major, el trobo assegut a terra fent cua per comprar l’orxata. –! Perdoni, ¿Vostè és de Mataró? – Oi tant
-¿Sempre foteu tant xivarri a aquest poble? -Ho portem a la sang! Ja veus d’orxata!.
En aquestes arriba La Meri (la seva dona i màrtir). ¿Hola Joan que feu aquí asseguts?
Cony! El teu home no m’ha reconegut i m’està alliçonant sobre el bestiari mataroní.
-Ell no ha canviat. Ni cal.
Parlar d’aquest home, autèntic reboster de la memòria d’aquest poble, és impossible sense posar-li cares d’altres.
Ell ha sigut la veu de molts famosos. Woody Allen, Jack Lemmon, L’escurçó Negre (Black Adder),Rowan Atkinson a «Mr. Bean». Bé ell i la seva nombrosa família han passat pels estudis de doblatge. Un munt de fills, un munt de veus....
La veu, sempre la veu -Ràdio. Va començar com a membre del quadre de Ràdio Teatre de Ràdio 4, amb col·laboracions també a Ràdio Barcelona, COM Ràdio i Catalunya Ràdio,
Recordem com a Televisió de Catalunya va presentar el programa inaugural de la cadena, el 10 de setembre de 1983.
Qui no el va veure a Televisió Espanyola a Catalunya, amb el paper de nebot de Joan Capri a Doctor Caparrós, medicina general, de finals dels setanta, la primera telecomèdia gravada en directe i amb públic al plató. A continuació va venir Amor meu amb Carme Sansa, El xou de la família Pera i una nova telecomèdia al costat de Mary Santpere anomenada Amor, salut i feina.
Tota una vida al teatre li han permès un veritable rosari de produccions.
Sí, Primer Ministre, Joan Pera Capri, Violines y Trompetas, Visca els nuvis, el monòleg Woody i jo, La doble vida d’en John, El Joc dels idiotes i No et vesteixis per sopar, entre d’altres. El 1994, Joan Pera va protagonitzar, juntament amb Paco Morán, L’estranya parella, de Neil Simon que, dirigida i adaptada per Àngel Alonso, un autèntic boom teatral, que es va situar en cartell més de cinc anys i que es va cloure, amb una funció extraordinària al Palau Sant Jordi, de Barcelona.
Van aconseguir un Record Guinnes amb 17.797 entrades venudes d’una funció teatral.
Al costat de Paco Morán i Àngel Alonso, amb el muntatge La jaula de las locas. El seu darrer treball teatral, després de l’adaptació còmica de Don Juan Tenorio amb Lloll Bertran i L’avar de Molière, és El fantasma de Canterville. ¡Mamaaá!, de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez, i Matar al presidente, de Francis Veber.
CINEMA -En els darrers temps, i després de Forasters, Joan Pera interpreta personatges dramàtics a la pantalla en títols com Xtrems (2009), d’Abel Folk i Joan Riedweg; 23 F: La pel·lícula (2011), de Chema de la Peña, com Santiago Carrillo; Transeúntes (2015), de Luis Aller, o la TV-Movie Pau, la força d’un silenci (2017), de Manuel Huerga, on mimetitza el músic Pau Casals. Un personatge que el va internacionalitzar: va ser nominat al Festival de Televisió de Montecarlo. En aquests premis la TV movie,va rebre el premi de la Creu Roja de Mònaco.
Els Seoul International Drama Awards (SDA) és una cerimònia anual de premis amb seu a Seül i que premia l’excel·lència de produccions de drama televisiu que es produeixen a tot món. Fins ara cap altre actor espanyol havia rebut aquest premi. Joan Pera ja va ser nominat per aquest mateix paper als “Golden Nymph Awards”,
‘Pau, la força d’un silenci’ va ser la pel.lícula del Cicle Gaudí del passat mes de maig.
El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi «per ser considerat un dels més populars en el món de l’espectacle a Catalunya des d’un sentit de l’humor genuí».
El 28 de gener de 2019 va rebre el Premi Gaudí d’Honor per la seva trajectòria professional com a actor de cinema i com a director i actor de doblatge.
–Joan ¿a quina edat vas tenir clar el que volies ser?, si és que ja ho saps. .- Moltes vegades m’ho han preguntat…i no sé respondre. Ara que ho miro amb perspectiva penso que sempre he volgut ser actor. Mai he lluitat ni m’ha preocupat altra cosa que el teatre A cinc anys ja sortia a l’escenari de la Sala o al col·legi. Tota la meva il·lusió de sempre era sortir a l’escenari. Tot la resta no m’importava, ni cinema, ni futbol, ni la feina, ni guanyar-me la vida…, ni… ni… No sé pas que hauria sigut de mi sense els escenaris...
-Veient el teu currículum, sembla el d’un home molt gran i jo en canvi, et veig com un nen. ¿El secret?.- Jo també ho penso; si miro enrere (que ho faig poques vegades) penso; «dec ser molt gran si ja he fet tantes coses»… Però encara em llevo cada dia com si fos aquell noiet pensant quina obra he de fer avui, quina pel·lícula he de doblar…a quin teatre he d’anar…i durant el dia projecto amb il·lusió quina obra faré després…. De vegades penso que no he tingut temps de créixer… Però que ja creixeré quan sigui gran. Tanta il·lusió de vegades em fa semblar una criatura.
-Mataró és un poble casteller. La família Pera ha fet sempre pinya al teu voltant?.– Sí. Amb això he estat de sort. La Carme (la Meri) ha estat sempre el meu suport. Vam decidir fer junts aquest camí, difícil i amb entrebancs i es pot dir que és tant Pera com jo i jo sóc tan Meri com ella. Van venir els fills, sis, sense cap mena de planificació, com a cosa natural i puc dir que tots sis, un a un, són tant pal de paller com jo mateix: Tots estem a la mateixa història. I tot i que no és fàcil ser el fill d’algú, ho porten amb molta dignitat i sense perdre la seva pròpia història. Val a dir que són el nostre orgull.
-En Joan Capri, et va marcar? El Capri va ser el meu mestre. Sempre ho he dit. I ell deia; el Pera, és l’únic que en segueix»… Vaig ser durant molts anys «el nebot del Capri» i això en un moment que el Joan Capri era menystingut o bandejat no va ser fàcil la meva fidelitat. Ara tothom vol ser Capri. Tant se val. Mai el vaig imitar, però sí que vaig voler ser aquell actor, que com ell, era tan proper al públic català. No volia fer només d’actor, sinó que el seu personatge fos de debò, un més del públic que l’anava a veure.
-T’atorguen la fama d’afegir quelcom personal als doblatges. ¿és cert?.- Si, però això m’ha passat amb tots els personatges que he fet, tant en teatre com en cinema. Sempre penso; «com faria jo, aquest paper perquè agradi a la gent del meu carrer» i gairebé sempre l’encerto tot i que de vegades em renyen per ser poc fidel al text, però sóc més fidel a mi mateix, sense fer massa comèdia. -És impossible pels que et coneixem d’aprop veure personatges que has doblat, sense veure’t a tu. No imagino Me. Bean sense la teva veu tant com no m’imagino Bud Spencer ni Sean Connery amb la teva veu sense somriure. ¿qui va descobrir aquest Joan Pera?.- No sóc un crac del doblatge, ni de bon tros. La indústria del doblatge em considera més un actor que un doblador. Tinc ofici, però no sé posar el to de veu dels grans doblatges (cosa que sap fer molt bé el meu fill ,Roger), Però si aconsegueixo posar la meva manera de dir als personatges, llavors es crea una rara simbiosi que fa que els meus personatges destaquin del terme mitjà. Això és bo i és dolent. Woody Allen em va felicitar pels meus «afegitons» en canvi Mr. Bean em va deixar com un drap brut.
–L’espontaneïtat forma part del teu caràcter. ¿Cal una disciplina per adaptar-la al guió?.– Cal molt d’amor i molta generositat, cosa que en teatre és bastant inusual. Pensar en el públic i dona’l-s’hi la veritat de la teva manera de fer i/o de ser. Assages un text de cent pàgines cada dia durant dos mesos, frase a frase, però arriba el dia de l’estrena, el dia que et poses davant de la gent i el meu pensament sempre és pensar que els hi vull dir? Quina és l’actitud que han de copsar? I llavors l’espontaneïtat em surt sola, sense falsedats ni parafernàlies. Tal com sóc. (que Déu em perdoni)
-El llenguatge ha canviat amb el pas dels anys. Els valors i la relació entre generacions també. ¿Com afecta el teatre i a un comunicador com tu?.- I tant que ha canviat. Del valor de la paraula i del ben dir, hem passat al valor de l’espectacle per si i del missatge cultural o social. L’actor s’ha convertit en un transmissor d’idees més que de sentiments. El riure és un luxe popular que no ens podem permetre…. D’aquella dotzena d’actors mig professionals del Romea de fa 50 anys hem passat a ser un cens d’actors i actrius de més de 5.000 a tot el país. Els actors estan més al servei d’una idea, d’un espectacle que de la comunicació directa del seu art amb l’espectador. Els que tenim una personalitat més definida ens costa trobar un lloc en el nou panorama teatral. De tota manera, val a dir que les noves generacions estan moltíssim més ben preparades que els que ja som grans. Una cosa va per l’altre.
-T’he anat a veure en estrenes i el públic era com una gran família. Això ha de fer tremolar les cames.- ¿encara t’emociones? Aquesta és sempre la meva més gran preocupació; Podré complir les expectatives de la gent que em ve a veure.?… Surto a escena amb la por al cos, però al primer contacte amb la meva gent, tot a la por desapareix i em sento com si fos a casa. Són de debò la meva família i faré sempre el que sigui per fer-los feliços i contents aquell parell d’hores que públic i jo vivim una màgia Extraordinària. He passat por, però llavors sóc tan feliç.
Diuen, diuen que mai has fet un petó als fills… Costa de creure. ¿És cert? Despistat?, o sord de conveniències?.– Això és «ben dit i mal comprés». Vinc d’una època i una família on el pare era una figura rigorosa i respectada. Una llar de treballadors on les moixaines i les carícies no eren gaire habituals. El pare deia; «em fas festes i no me n’has de fer, em vols fotre o m’has de menester. Ara és molt diferent. Però jo tinc sis nois, tots nois, i els nois, són poc falaguers i vergonyosos. No cal forçar les coses. Tots, a casa, sabem que l’important és l’amor, ser-hi, en tots moments, i saber-nos junts. –
Sis fills, la dona i el Woody (el teu gos) tot un garbuix com a entorn. ¿saps aïllar-te per estudiar? No acostumo a aïllar-me. Si convé, tant la Meri com els fills em fan d’apuntador i m’ajuden. I tots són molt crítics. Jo amb les seves reaccions sé si vaig per bon camí o no. Però els meus llocs d’estudi són moltes vegades passejant pel carrer amb el paper a la mà o en el cotxe anat cap a Barcelona al matí, aprofitant les parades i als semàfors. Més d’un m’ha dit; «Que, Pera, estudiant el paper?! «Tu deus recordar que també ho feia al tren de jovenet amb algú que pacientment em passava el text mentre arribàvem a Mataró. I algun dia, despistat, arribava a Arenys de mar. Uf!
-Catalunya estima els ídols i se’ls fa seus. Adorem l’home del temps i el fem culpable de les pedregades, tots cantem cançons del Llach i se’ns posa la pell de gallina escoltant els Segadors. Tu formes part d’aquest grup de grans homes que han escrit o donat veu a l’ideari col·lectiu. – ¿N’ets conscient?.-No voldria aquesta responsabilitat. Això m’obliga a molt. I em fa por no ser-ne capaç. Però, d’alguna manera, i no sé com ha passat, sé que la gent m’estima i m’espera. No voldria que fos així, però ara els necessito. Estimo tant la gent, els agraeixo tant la seva generositat. Sempre dic que el dia que jo no pugui o la gent no em vulgui, s’haurà acabat el Pera .
-¿L’escenari de la vida, té res a veure amb el teatre? El teatre és la meva vida i la meva vida és el teatre. Tot el que sóc a l’escenari, respon a la meva vida real. Les meves actuacions sempre són de veritat. Per això em costa tant ser actor. Prefereixo ser el Joan Pera que viu i fa d’actor.
Estem en un moment molt Pensa en el públic, confinats. Ens cal somriure i aprendre a viure amb la por, la serenor i tal volta un polsim d’humor. Donem la recepta Joan. .- Això m’ha agafat en un moment que estava al teatre Condal amb molt èxit i ja fa un mes que sóc a casa. Penso en la meva gent i segur que ens tronarem a trobar. Total només seran uns dies. No he fet mai un mes de vacances, i trobo que és una mica dur, i potser no calen tants dies sense teatre, però mentrestant vaig somiant en el dia que ens trobarem a trobar i que en sortir del teatre ens donarem les mans felicitant-nos pels bons moments que hem viscut.
Gràcies per acceptar aquesta entrevista.Joan Safont
11-Abril 2020. Mataró
Quan el marc d’un dibuix és una papereta electoral.
Aquest est és el cas de Jordi Magrià, conegut com a Bic Man. Dibuixant, il·lustrador i narrador visual del procés i traçador d’un camí il·lusionat cap a la República.
-Personalment li reconec el mèrit personal i l’esforç i aquest és el motiu de demanar-li una entrevista com a reboster d’honor del Rebost de la Memòria.
-Si amb Jordi Borràs i en Jordi Juncosa, descobríem camins i estudis paral·lels en un passat com a dissenyadors gràfics, amb aquest altre Jordi, també i sense saber-ho.
A catorze anys vaig començar a treballar en el món de l’embalatge i la publicitat en el punt de venda, com a dibuixant en tallers gràfics i publicitaris, fins als 36 quan la fotografia em va fer canviar d’eines.
La meva exposició era el carrer i les estanteries de les botigues. Milers d’envasos de la majoria de productes, begudes galetes i joguines, venien en capses amb dibuixos i aerografies meves.
A L’Escola Massana donava classes de packaging durant uns quants anys.
Poc podia pensar que aquest home brillant i actiu també tingués aquest passat i que quasi exposéssim junts en aquells passadissos de les jogueteries i supermercats.
És un artista juganer i li ve de família. Recordem Airgam.boys…. Ell era el Boy de la família Magrià. El cognom a l’inrevés.
Ara estem confinats cada un a casa seva i tenim temps per estudiar-nos mútuament i col·laborar en aquesta sinergia de país, amb la nostra aportació personal.
Jordi. -Benvingut al rebost. Com pots veure les lleixes s’emplenen de records i moments viscuts personalment i d’altres dels convidats.
_ ¿Que et va fer agafar el boli? Va ser en un moment de molt poca feina, acostumat a treballar 12 hores diàries 7 dies a la setmana, de sobte em trobava mà sobre mà, amb molt poca previsió de feina, va ser en el 2016, i per matar les estones vaig començar a dibuixar a llapis, després de molts anys fent-ho amb l’ordinador. I del llapis vaig passar al boli, i el seu traç em va atrapar. Des de les hores que ja no utilitzo cap eina més que no sigui el boli, però No un boli qualsevol, sinó els Bic.
– En una setmana he repassat centenars de dibuixos teus i la veritat és que la definició de pintura de monja t’escau per la perseverança i la minuciositat – ¿Sempre has estat tant detallista?
El meu estil ha estat sempre l’hiperrealisme, vaig començar amb l’aerògraf de manera autodidàctica i vaig entrar a treballar a Chupa Chups, després d’un any i mig em vaig posar pel meu comte treballant per les agències de disseny més importants, com contrapunto i altres. Quan van sortir els primers macs a color, vaig canviar l’aerògraf per la paleta gràfica fent il·lustració amb photoshop i freehand. Més tard vaig convertir un altre de les meves aficions amb feina, la filmació i edició de vídeos, fent making off de sessions fotogràfiques, vídeos promocionals i fins i tot vídeos per la generalitat, com el que acabo de finalitzar sobre el ball del Ciri de Castellterçol. Sempre he intentat reinventar-me i adaptar-me al mercat. Però cada cop estava més difícil, amb menys feina, més complicada i més mal pagada.
-La implicació en el procés possiblement t’ha passat factura. ¿has perdut clientela? ¿valia la pena?
Si, els dos clients més importants que tenia, i amb els que feia 30 anys que hi treballava m’han deixat de banda, era un 90% de la facturació. Una d’elles fins i tot em va demanar que desvincules el meu nom del seu linkedin. L’altre, una editorial amb la qual treballava ininterrompudament durant 30 anys, no m’ha tornat a passar una sola ratlla, no diré el nom, però sí que la porta’n capellans.
No sé si valia la pena o no, però era el que tocava fer, denunciar i demanar l’alliberament dels presos polítics, i jo ho vaig fer de la millor manera que sé: dibuixant
-El teu projecte pot ser molt ampli, perquè el ventall és infinit i no cal estar tancat en un circuit tancat com el que t’ha donat la fama. ¿Com ho veus Jordi?
El bolígraf és el que m’ha donat a conèixer per un sector de la societat, encara que, com sempre dic a les exposicions que faig sobre el procés: «tots heu tingut algun cop un dibuix meu a les vostres mans» i no és una exageració: des del gelat de Nestlé, al borreguito de Norit, passant per un ventall molt gran de productes, sobretot d’alimentació. Sense anar més lluny, la xocolata de bon preu esclat l’he dibuixat jo, però la gent pensa que són fotografies. Sóc més bo amb la paleta gràfica que amb el boli, hehehehe.
-També l’eina pot encotillar-te.
¿Més enllà del boli, hi ha un altre Jordi Magrià? El que m’agradaria és poder viure de la meva obra artística, però això és una quimera, de totes maneres tinc en marxa una exposició homenatge a Lluís Llach, amb la intenció de poder vendre obra original. Serà a Amer, el poble del president on sempre m’han fet sentir com a casa.
– Defineix -té Jordi. Definir-se un mateix és complicat, això ho deixaré al criteri dels que em puguin conèixer, i segur que cap d’ells es posarien d’acord.
-Crear sinergies amb gent que està traçant aquest camí, és realment positiu. Jordi, pots comptar amb mi pel que faci falta.
Gràcies per acceptar aquesta entrevista que sens dubte he gaudit repassant la teva vida artística.
Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà
Pels que vàrem néixer a la postguerra Perpinyà ha estat un referent pel que fa al sentiment personal del catalanisme. Travessar la frontera i la porta del Castellet era com obrir una finestra on entraven l’aire i tot el que aquí teníem en la lleixa més alta on no podíem arribar. El pelegrinatge a Perpinyà i a Prades de Conflent va ser una constant i el Canigó encimbellava els meus somnis com un ocell que esguarda la porta per volar.La meva infància a La Tor-de-Carol em permetia veure els familiars a l’exili i possiblement va crear una predisposició a treure el cap a l’exterior de forma natural. Els estius a Prades amb els oncles teixien un caràcter un xic rebel, no pas entremaliat. Estudiàvem el català, llegíem i preníem la fresca a Sant Miquel de Cuixa i esvalotàvem els passadissos de les muralles a Vilafranca del Conflent. Tot això va quedar enrere i d’aquells genolls pelats vàrem passar «als cops de porra dels Grisos a les tètriques instal·lacions de Via laietana a Barcelona.
Ens fem grans i tot ha canviat, però Perpinyà segueix sent la finestra oberta per respirar. Des que vàrem iniciar el camí a Arenys de Munt, fins al moment present, he intentat seguir amb la càmera tot el que bonament he pogut. Són milers de clics, milions d’instants fonedissos i anotacions maldestres en el meu rebost particular. Convidat per l’amic Ramon Faura a exposar col·lectivament en la mostra Visca per la llibertat, iniciem una relació apassionant amb més de 27 espais oberts a mostrar el que Visa pour l’imatge no volia. Tornar a Perpinyà va ser com rejovenir i més amb un grup tan ferm. El dia 12 de Setembre projectàvem el nostre vídeo Mataró Un poble Dempeus a la Casa de la Generalitat. Un espai ple a vessar tant de persones com de sentiments. El moment posseïa una màgia especial, era com veure cristal·litzar un somni.
El silenci el va trencar en Ramon Faura presentant-nos el personatge que avui m’atreveixo a entrevistar. Josep Puigbert i Punset. Director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.
Aquell dia vaig entreveure que teníem davant un comunicador incombustible. Periodista llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva facilitat espontània no és casual i no pot amagar l’accent empordanès.
Iniciat en periodisme esportiu i radiofònic va ser la veu de La Unió Esportiva Figueres, ha treballat el diari El Punt, A SER Empordà i a Televisió de Figueres. Cap de gabinet de l’alcalde de Figueres, Assessor de comunicació de La Diputació de Girona.
Més tard he descobert la seva faceta viatgera i fotogràfica. És evident que coneix les eines i sap fer-les funcionar.
Perpinyà el 29 de febrer vàrem viure moments inèdits i de ressò mediàtic mundial. Era per uns dies l’epicentre del món. El President Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comin trepitjaven terra catalana i eren aclamats pel poble de forma ordenada i rotunda. El nostre convidat era un amfitrió d’excepció i va ser peça cabdal per fer-ho possible. Ara confinats m’he atrevit a demanar-li una senzilla entrevista com a reboster d’honor d’aquest blog.
-Vist el seu recorregut pel món de la informació i política, ¿Com veu el moment actual de Catalunya en clau europea? “Estem en primera línia de coneixement i interès mediàtic i públic a causa de la repressió que hem patit i que encara patim. Ens hem convertit en un actor internacional pel què està passant i pel paper del President i dels membres del govern a l’exili que ajuden a internacionalitzar el procés de manera decisiva. L’acte del 29F, que es va fer a Perpinyà amb el President Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, hi havien més de 200 periodistes europeus acreditats. Ara Catalunya està en el tauler de la geopolítica internacional. Una altra cosa és que les institucions europees o els estats es mullin a l’hora d’ajudar a trobar una solució. Segueix havent-hi una protecció entre estats, però crec que la opinió pública l’estem guanyant i, tard o d’hora, això obligarà a actuar. A l’estat francès, per exemple, pot costar entendre l’anhel que tenim per ser independents però hi ha una unanimitat molt gran que a l’estat espanyol no actua d’una manera democràtica, ni respecta els drets ni les llibertats. I aquesta és una percepció extensiva a molts països i en moltes institucions”
-Personalment no crec en dues Catalunya, Nord i Sud. Som catalans tots malgrat els condicionants afegits de cada zona. En Joan Lluis LLuis, ens ho recorda sovint.
-¿Com ens veu el francès des de l’altre costat de la frontera?“A la Catalunya Nord hi ha un sentiment de respecte i solidaritat cap el què estem patint. Això ha anat en augment i si fins el setembre de 2017 hi havia una certa indiferència i poca comprensió en la majoria de la població sobre la nostra reivindicació, ara és molt diferent. Els fets de setembre, octubre i novembre de 2017 amb la repressió, la violència policial, l’exili i l’empresonament de polítics per les seves idees van suposar una inflexió en la comprensió i és aquí que es poden constatar els valors de la República, que estan molt per sobre de les ideologies o les idees de partit. Des de la dreta a les esquerres s’han condemnat la repressió a Catalunya i això a casa nostra no passa. Com s’entén que el Consell Departamental dels Pirineus Orientals amb govern del Partit Socialista Francès pengi dos grans llaços grocs a la façana i una pancarta pel respecte a les llibertats catalanes o que l’alcalde de Perpinyà, de dretes, s’hagi manifestat, d’una manera rotunda, a denunciar la persecució política a Catalunya quan era contrari a la independència, tot i que sempre havia defensat que calia un referèndum acordat. O que més de cent ajuntaments, de tots els colors polítics, hagin aprovat mocions contra la repressió a Catalunya. A quin altre territori ha passat això?. En cap més. O, fins i tot, l’autorització per part de l’estat francès de l’acte del 29F. Es va fer amb la boca petita, però el va autoritzar. Va rebre pressions fortes perquè no deixes fer l’acte, però es va fer. Li va agradar?: no. Però es va autoritzar perquè per sobre de la visió partidista i ideològica preval el respecte als drets i a les llibertats. I això al nostre estat, no passa”.
– Cada país té un Nord i un Sud que solen ser ben diferenciats tant en la parla, com en la música i fins i tot la gastronomia, He viscut a Hondarribia i les similituds amb el país basc francès són evidents i ben diferenciats amb París, Bretanya o Normandia.
_¿Com s’aprecia des del seu punt de vista personal aquest fenomen?“I tant. A la Catalunya Nord costa trobar l’essència genuïna de la França del nord o de París. Cada territori té les seves peculiaritats. Això també passa al Principat, que els de l’Empordà i els de les Terres de l’Ebre compartim moltes coses, però d’altres són diferenciades. A la Catalunya Nord hi ha una identitat molt marcada de sentir-se d’un territori genuí. I això que hi viuen moltes famílies que els avis o pares venien del nord d’Àfrica. A Catalunya Nord hi ha mol respecte pel territori que viuen i a les coses que els hi són pròpies.”
Intento capbussar-me en la forma de viure de la gent de Perpinyà i descobrir les seves peculiaritats per captar-ne l’essència tant fotogràfica com escrita. Segueixo el Grup Angelets de la Terra i crec fermament que la seva tasca és encomiable. També col·laboro puntualment amb la revista Cap Catalogne i Hugues Argence amb imatges de casa nostra.
-¿Que m’aconsella per seguir treballant en aquest camí de divulgació establint sinergies?
“Doncs això, seguir participant en aquesta feina de divulgació, de col·laboració amb entitats i persones nordcatalanes. Crec que l’establir sinergies entre catalans del Principat i de la Catalunya Nord és la manera de superar la frontera mental que encara existeix. En general no ens coneixem prou, més enllà dels tòpics. Per tant: tot allò que ajudi a la coneixença mútua, com fas tu o els Angelets, és molt positiu i agraït. Jo sempre dic que fer afrontar reptes conjunts i per ajudar-nos,primer ens cal conèixer, generar confiança. Aprofito, doncs, per agrair-te la teva feina de divulgació i estima que mostres cap a la Catalunya Nord. Això també és fer país.”
-¿Pot recomanar-me lectures i autors que dibuixin el moment actual? “Hi ha molts llibres sobre el moment actual i jo recomano tots aquells basats en fets reals, especialment els escrits en primera persona com poden ser els del President Puigdemont –ara aviat en treurà un altre molt interessant- o els presos polítics. També n’hi ha de periodístics que reflecteixen bé el què ha passat. N’hi ha un: “Operació urnes” que posa en relació el paper determinant i decisiu que va tenir gent de la Catalunya Nord amb la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.”
-Tenim el Molt Honorable Quim Torra en un moment delicat i amb una força vital encomiable que el mostra més empàtic i proper que mai. Li agrairia que li fes arribar el nostre escalf i plena disposició.
-“Ho faré. El President Torra ha estat un dels millors Presidents que ha tingut el nostre país. La seva talla humana és molt gran i bona part dels entrebancs que ha patit han estat perquè és molt humà, en el sentit ampli de la paraula. I això l’honora i fa que la gent l’estimi. Des de 2012, governar Catalunya és una feina de titans i hem tingut tres grans líders: Mas, Puigdemont i Torra, dels que ens n’hem de sentit molt orgullosos com a país. Estem en deute permanent amb ells i els seus governs pels sacrificis que han hagut de fer”.
Josep Puigbert i Punset Director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà Departament de la Presidència
Finalment, vull agrair-li aquest temps que m’ha dedicat i oferir-li la meva complicitat en tirar endavant aquest projecte comú.
El rebost de la memòria 