#Potser el numerét que no liagrada a Albiol es 50.000 persones?.

Sovint els titulars ens venen com regal dels qui embogits descarreguen la seva intolerància i la manca de capacitat per articular quatre mots sense desbarrar.
Previsible del tot i gens estrany com cada una de les seves actuacions publiques sigui en actes públics, twits o al Parlament.

Cada 11 de setembre des del primer a Arenys de Munt ha generat desqualificacions com la d’avui. És clar que aleshores no podríem pensar que es veurien calcat per part d’altres personatges com L’ Iceta que darrerament creen titulars més per la esperpèntica escenificació , que pel contingut textual del seu missatge. El temps passa cada peça al taulell i no per això es pot titllar un partit que va ser molt útil a la democràcia. Tempus fugit.
Dit això la jornada hi ha estat un èxit de la implicació del poble que malgrat ser una jornada no festiva i tenir que desplaçar-se a hores intempestives ha donat resposta als qui varen donar la cara per posar les urnes.

La data de naixement implica estar inclòs en la memòria d’un temps, el lloc si l’entorn familiar i de a amics, aficions i estudis no esbiaixa el trajecte defineix una manera d’entendre i sentir que enforteixen les arrels on s’aferra l’arbre personal de la vida. Quan ja pentinem cabells blancs ens anem adonant el que tot això ha significat per nosaltres i el que ho pot ser per als nostres fills i néts.
De petit vaig formar part d’entitats excursionistes, grups corals i artístics desvinculats de tota influència religiosa o de cap tipus d’adoctrinament polític. És cert que seguia d’aprop el moviment en pro de la llengua i ens desplaçàvem sovint a Prades de Conflent per intentar mantenir viu el foc intern que feia bullir els sentiments més íntims per conservar l’afecte i el respecte per una parla i uns orígens que jo veia malmesos i menystinguts pels qui manaven. En l’etapa d’estudis a Barcelona em varen detenir dues vegades per les meves minses aportacions a difondre informació en pro dels Drets Humans i que lògicament eren un tema tabú pel règim franquista. Poc més que molts dels qui corríem davant els «grissos » i que veiem com una vegada darrera altra s’exclafaven il-lussións pels qui volíem un canvi.

Doncs no he sigut un activista en cap partit més que en la defensa del que crec és bàsic i inherent al meu ADN personal que es basa en el respecte pel altres, però sense deixar que ningú trepitgi les meves pertinences ideològiques, lingüístiques i d’afirmació nacional.
El sentiment independentista no neix per casualitat. és un reflexe a unes imposicions mal portades per uns governants amb més interès epidèrmic que maquilla la realitat que per una formació personal que els capaciti per dirigir , no per obligar.

El pas dels anys com a mestre de la vida i la reflexió m’ha portat fins aquí i darrerament he vist escenes en la pel·lícula del meu poble, que ja havia somniat. Algunes eren tal com les pressentia , d’altres amb desenllaços pitjors i val a dir que els protagonistes no tenien res a veure amb el cartell que les anunciava.
En aquesta pel·lícula les transicions s’acceleren i els plans es fonen i pensaments en blanc i negre prenen color, el cel·luloide ranci es refreda amb la digitalització i els efectes especials emfatitzen l’esforç del poble que aprèn a viure en una democràcia que encara camina agenollada.
Els darrers anys la pantalla es fa panoràmica perquè hi càpiguen ideologies i els horitzons siguin més amplis, mentre ens adonem que el nostre país petit vol obrir fronteres , mentre l’estat i tot Europa les barra als qui intenten accedir-hi per salvar la pell.

Com a fotògraf sentia la necessitat d’incloure detalls basats en la realitat que impliquessin el sentit testimonial en aquesta evolució.La consulta d’Arenys de Munt (13 de setembre del 2009) fou el detonant d’un procés que començaria a moure el guió i que no precisaria extres o figurants, ja que el poble massivament donava respostes. Per l’altre costat ofensives que més aviat semblaven sortir del museu de cera o dels horrors acolorien el festival.
La taquilla va començar a exhaurir entrades en cada moviment i el cartell no tenia espai per tants protagonistes.
En cada 11 de setembre la banda sonora passava de la monotonia a l’apoteosi i el poble omnipresent marcava el ritme. Si trobaven tots els partits que deien apostar per una causa comú.

A poc a poc la realitat ha desdibuixat part del somni i alguns
protagonistes varen caure del cavall .Si bé el pare ja l’any 1936 va estar al costat del President Azaña a Terrassa com a assistent , cap altre antecedent en la família és va pronunciar en aquesta relació amor -odi envers Catalunya pel que la meva implicació es fruit dels capítols viscuts més que per altra cosa. En l’etapa muntanyenca vaig coincidir amb Jordi Pujol i el seguia com quasi tothom amb la fidelitat que seguíem als avis. Un encant que es desdibuixa i que porta  malgrat el reconeixemen,un llegàt molt dificil al President Mas.
Reprenent el guió de la pel·lícula just abans del 9N li vaig escriure demanant-li el fer una sessió de fotos . No va tardar ni dos dies i la resposta era sorprenent. quedàvem just el 9N.
Un dia dur, intens, ple d’emocions malgrat que la fotografia no era la que jo cercava. Un home enganxat literalment al telèfon.
Dos dies més tard una trucada de presidència convocava una nova cita a Palau per repetir-ho amb més tranquil·litat. Vaig conèixer i escoltar el protagonista de la pel·lícula que podia canviar el guió.

Vull estar al seu costat per seguir mostrant al món sencer com d’aquell moviment dictatorial franquista encara hi ha foc a les cendres i que ni en la forma ni en els fets res ha canviat. Demà amb Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.

Ahir a Mataró.

El matéix missàtge encara es vàlid . avants del 9N i ara.

Incoherencias y excusas de un gobierno que sólo se implica para enriquecerse. El mismo que penaliza el uso de energías solares. El mismo que hace el sordo con los refugiados y casualmente hemos visto como para hacerlos flotar les dispara balas de goma. Consiguiendo hacerlo, pero una vez muertos!
No puedo entender ni quiero a quienes todavía confían y votan a esta pandilla de ladrones y sinvergüenzas!.
Posiblemente harian pagar a quienes duermen en los cajeros mientras mantenemos un reinado de corruptos que se mofan del pueblo? Los culpables son quienes los votan!
Ver y escuchar el ministro de interior mintiendo reiteradamente , negando toda implicación . El mismo que afirma que se cargó la sanidad catalana ….. Sólo espero que si lo tienen que atender … no tenga plaza!.
Quizás este sea el mensaje que ha recibido en el Valle de los Caídos en alguna plegaria! para afinar… sus entuertos.
Hoy rematan con la subida del suministro eléctrico… claro está .. para favorecer a quien ?. para masacrar al débil?.
Sigue votándole si aún me lees!.
Como votante y como persona … no espero nada más de tí!.

Si la càrrega emocional, és proporcional als nostres coneixements fotogràfics, el resultat pot ser sorprenent i altament gratificant.

El llenguatge fotogràfic en la redacció i presentació de projectes i obres fotogràfiques.
Baix el concepte acadèmic fotografia és la tècnica que permet obtenir i guardar imatges.
La paraula fotografia prové del grec i significa “dibuixar amb la llum” (de photós, llum, i graphe, escriptura)
Quan parlem d’imatges descrivim situacions, enquadraments, composicions… També ho fem utilitzant expressions que parlen de la definició i del focus, però sovint el llenguatge tècnic ofega als sentiments més profunds d’una professió que vol transmetre i que permet la comunicació.
Si és capaç d’emocionar-te quan captes una imatge i si aquesta es precipita abans del clic, perquè en parlar de fotografia utilitzem qualificatius i arguments més tècnics que no pas els que porten a l’origen dels sentiments?.

És cert que aquest invent va revolucionar mentalitats diferents tant científiques com artistes .
Els uns l’identifiquen com la simple representació foto-mecànica de la realitat. Els altres com una eina per estenografiar moments i immortalitzar instants. 

Si dibuixem el present en primer pla possiblement el veiem a plena obertura tot desenfocant el passat, més si la memòria ens porta al record d’un horitzó llunyà intentarem emfatitzar la profunditat de camp per recrear i reconèixer l’indret.

Parlar de sensibilitat és mesurar la capacitat d’observació no tan sols lumínica. La sensibilitat ens fa més fràgils a les adversitats i conscients de la realitat. Parlat de temps d’exposició pot esdevenir l’espai per gaudir o patir i com a balança de l’ahir, l’avui i el temps futur. Parlar de contrast és comparar . Parlar de brillantor és donar vida o llevar-li realç. En fí el llenguatge fotogràfic es ric, intuïtiu i reforça la nostra capacitat d’observar i d’anotar el que veiem.

Semiòtica de la fotografia.
La fotografia enmiralla el fet real: accentuant la capacitat de la fotografia per reproduir amb exactitud el que es vol representar, és considerada un signe icònic.
La fotografia com a transformació d’el fet real: on es considera la fotografia com a símbol, ja que està subjecta a una sèrie de concepcions culturals.
La fotografia com a petjada de la realitat: la fotografia és inseparable a l’acte que li ha donat la vida, va unida al seu referent mitjançant una prolongació física, és per tant, un índex. Només després de l’acte de prémer el disparador, pot arribar a adquirir semblança com a icona i sentit com a símbol, però mantenint per damunt de tot la seva qualitat inicial.

Carme Forcadell en el punt de mira del Govern Central i en el cor dels catalans!
Un encàrrec de responsabilitat i un risc previsible ha portat a aquesta dona ferma i tenaç a ser l’epicentre d’una sotragada que sacseja el nostre país i els qui hi viuen.

 Ahir el poble li va mostrar el seu afecte i adhesió en un senzill acte davant el Parlament.

Pel fotògraf testimoni de l’història del país, estar en primera línia li dóna sentit i intenta fixar en el record el gest no tant del poble com dels qui treballen per canviar-li la fesomia.

Escriure la traça del temps que m‘ ha tocat viure te una narrativa emmarcada per prohibicions i normatives envers els principis més fonamentals. La postguerra i el que va venir després no ha canviat la fesomia dels meus records escadussers en llibertat i amb una manca d’afecte total pel sentiment envers tot el que fa a Catalunya.

Disfressats de paternalisme em estat manats per sentinel·les  de l’ordre amb cartutxeres carregades per l’odi i la rancúnia. Han canviat les figures però no el seu gest que ni el ” Botox” pot alleugerir de la seva maliciosa mirada. Dirigents orfes de qualitat ofegats per la seva incultura, incapaços de gesticular quatre mots sense errar-ne tres i afectats pel síndrome de la incultura i el patriotisme mal entès que els fa veure el nacionalisme com una malaltia.

Complisses del seu comportament barroer i fatxenda, sovint amagats sota l’estol clerical que no vol perdre la capa daurada, vivim en un estat de dret més fals que un puntal clavat en les ones. Hereus d’un passat no volem aturar el futur i ens conjurem per donar als nostres fills i néts un pervenir millor.

Si sabessin llegir !.
O els cauria la cara de vergonya o potser rectificarien el rumb…. Ramon Cotarelo en la seva epístola diària descriu en constà degoteig l’actualitat del que més coneix el politòleg.

En el seu blog i a la xarxa, en els seus llibres i en conferències per tot el país, repassa de valent les costures i postures d’un mal forjat govern que mes enllà d’adreçar, desendreça i espolia el poc capital dels qui han estalviat.
Visionari o realista, aquest «Home que entén els catalans». és un referent per molts i notari de l’història d’una convulsió.

Escoltar a Ramon Cotarelo és encara millor que llegir-lo perquè dibuixa amb la mirada i accentua amb el somriure cada frase

• Cotarelo és també un ciberactivista, autor d’un bloc,Palinuro , molt conegut, amb una mitjana de 3.000 visites úniques diàries. Igualment compta amb una forta presència a les xarxes socials, amb més de 20.000 seguidors a Twitter .
• Autor de llibres incombustible i recomanable.
• 

L’autor amb Ramon Cotarelo.