Deu mil persones normals.
Aquest matí a Barcelona i en un acte lúdic reivindicatiu, s’han aplegat deu mil músics d’arreu del país gaudint junts i fent-nos gaudir d’un moment de màgia.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Deu mil persones normals que no tenen al·lèrgia al groc ni d’altres colors i que lluïen un somriure als llavis i una brillantor als ulls que empenyia la dignitat.
No ha calgut fer-los venir amb viatges pagats ni amb viatges pagats pels qui inciten el «A por ellos«, tampoc s’ha vist cap incident ni mobiliari urbà afectat. Mitja hora més tard, els carrers eren néts sense ni un sol paper…..

Cada un amb el seu instrument.

Ahir nit a Montjuïc i avui, he sortit a captar mirades per comparar-les amb les que vaig poder captar dies enrera en manifestacions unionistes en què la befa i l’escarni eren la música de fons i que eren permeses pels qui atien l’odi des de la impunitat d’un article creat com un vestit a mida.
Deu mil persones normals que no dubtaran en anar a Brussel·les pagant-se el viatge de la seva butxaca per fer costat a un govern a l’exili per defensar els seus drets més fonamentals.

Deu mil persones normals que no poden escollir els colors i que els prohibeixen mots específics.
Persones normals com els milers que avui els hem escoltat i que hem col·laborat en la caixa de resistència per afrontar els dèficits econòmics que produeix el dèficit de democràcia.
Com més dies passen, més m’agrada la gent de casa i com més comparem amb els qui ens volen fer desaparèixer …. més ens agradarem.
I és que sigui verd, vermell, blau o groc. ! No hi ha color!
Avui les fotos les presento en color, si l’acte fos a casa i per uns fets ocorreguts ahir matí, possiblement ho faria en blanc i negre en memòria d’uns temps en què manava un dictador.

Vic instal·la una presó simbòlica per reclamar la llibertat dels presos polítics.
Una petita presó simbòlica s’ha instal·lat al bell mig de la plaça de Vic des del passat dissabte. Les dues cel·les de les que consta estan plenes les 24 hores del dia per ciutadans que fan torns de dues hores. És la manera que ha trobat Òmnium Osona per denunciar la injustícia de l’empresonament dels Jordis i de part del Govern català.

Aquest dissabte però, la plaça Major ha acollit un altre esdeveniment: el mercat setmanal. Així que Òmnium s’ha avançat i ha decidit traslladar la presó uns metres més enllà, fora de la plaça.
De Vic, la presó començarà un itinerari per diferents municipis de Catalunya. La pròxima parada serà Olot.

VIDEO

8N una data d’inflexió en els moments que vivim a casa nostra.
Com a fotògraf procuro escriure amb imatges el dia a dia.
Una aturada general amb accions per cridar l’atenció internacional sobre l’agressivitat i mancança de llibertats que està sofrint Catalunya.
Mataró també ha sortit al carrer amb el desig de llibertat i del retorn a la Democràcia.

Capbaix i amb un entusiasme exhaurit per a fer fotografies camino i entomo sentiments ferits, massa humiliats per a no expressar-ho amb paraules que no em són familiars. La natura com a mirall i referent d’una lluita constant i ferotge per sobreviure. Sovint parlem d’arrels quan ens identifiquem amb els nostres orígens, sovint ens sentim despullats en moments d’incertesa, com veiem en els arbres nus afrontant l’hivern i esgarrapant fort la terra que els alimenta. Al cor del Montseny, al Matarranya, al Massís Del Port, al Maresme, al Bages o a La Selva si mirem, descobrirem la traça d’una força resistent que dibuixa la resiliència psicològica que és la capacitat que té una persona per a resistir i superar agressions continuades. Aquesta actitud és directament relacionada amb l’autoestima. I en aquests moments és en perill i ens calen abraçades tan fortes com les de les arrels d’ aquests arbres.

Una nit intensa, molt llarga on els sentiments es fonen i les ombres massa llargues de la repressió atien la por i la desconfiança d’un poble que veu amb impotència com l’estat fa i desfà en l’impunitat.

Si desamoïnar és un verb a conjugar en moments difícils on convé destensar la corda de les nostres passions i somnis sovint estroncats per desavenien cies i forces que dissortadament intenten esborrar el camí de la traça que hem decidit seguir. Hi ha persones que tenen el do especial per fer-ho possible. Aquest dia en què tot semblava impossible i alhora possible, en què la rauxa ,era la pàtina que lluïa en un context de por. L’ Èric Vinàixa va encetar el camí de comunicar en veu alta al poble ras que volia un gest dels seus caps. Uns moments de incertessa però d’il·lusió compartida i que als ulls del món era precís i preciós per esbombar-ho.
Reconec que sóc un enamorat de la parla i de l’empatia de la gent de Les Terres de L’Ebre i aquest home esfilagarsat compleix amb escreix les expectatives i redibuixa el perfil que tinc dels que viuen riu amunt on els castells es fonen amb la terra i la mosca negra i els silurs competeixen per ser protagonistes.

VIDEO DEL PRIMER CONCERT PER LA REPÛBLICA

Quan us sentiu molest en la casa d’un altre, marxeu?
Doncs quan esteu a casa vostra i els forasters us insulten i befen ¿resteu impassibles?.

No puc ni vull comprendre el que passa darrerament a casa meva. La paraula prohibició s’ha instaurat al replà de l’escala i substituït per la més absoluta manca de diàleg i el to dictatorial esdevé el considerat en l’empara de la llei. És clar i evident que això denota un retorn ferotge a l’època franquista on calia reunir-se en la clandestinitat per fugir de l’opressor.
Recordo els meus temps d’infància a muntanya que sovint tenien protagonistes molt aliens a la meva manera de ser que irrompien en els nostres campaments a cops de pedra i amb crits d’una claríssima fòbia a tot el que es fes i s’escrivís en català.
Eren els anomenats jabatos de la Falange Española que solien anar uniformats i adoctrinats pels seus caps.
Ahir en escoltar les paraules d’en Rivera i l’Arrimadas va comparèixer el trist i lamentable record una vegada més. Possiblement és el que té tenir una edat.
Tot hom pot tenir una opinió diferent, però el que més em molesta i ofèn és que diguin sentir-se catalans, quan només han après la nostra llengua per infiltrar-se i procurar destruir-la.
Creiem que el relat de la por i l’odi ja no tenia cabuda en aquest segle i menys a les nostres terres que sempre han estat d’acollida i que amb la cultura els més joves ho tenien superat. Malauradament no és així i molt menys en els polítics que veuen en nosaltres una terra de conquista amb dret a cuixa.
El diàleg es pot mantenir amb què escolta i respon amb quelcom més que amb monosíl·labs, insults i amenaces. Penso intentant fer-ho lentament, a consciència per no caure en la provocació i un cop mastegat el quasi indigerible plat que tinc davant decideixo no escoltar més i tirar endavant. La indiferència pot funcionar entre racionals, però entre salvatges ho dubto molt.
I és que estic avesat a fotografiar la mirada de esers salvatges i mai no he vist cap igual a la de la policia que varen dirigir contra el poble. En apropar et pot sentir l’alè de la fera i us juro que la que destil·len tant ells com els que ahir ho consideren proporcionat era molt agre, molt àcid, fruit de la descomposició interna. Aquest és una síndrome d’una malaltia perillosa i els símptomes són evidents.

De la importància del color en la fotografia documental.

Sovint menyspreem les imatges en blanc i negre perquè semblen respirar el passat.

La premsa senzilla és també directe i si la imatge és directe i descriu la traça del moment té un encant periodístic molt particular. El color actualitza, indexa les modes i situa el personatge en l’entorn.

El blanc i negre esdevé síntesi del gest.

Són apreciacions personals bo pas un dogma de fe i formen part dels recursos que el fotògraf té a l’abast.

A Visa Pour l’Image a Perpignàn. Potser el màxim exponent de la fotografia periodística documental, es veuen poques imatges sense color. Si ni hi ha alguna sol ser molt bona!.