Avui és una jornada especial, celebrem el meu aniversari a casa sense els fills i néts. Els meus aniversaris solen caure en moments especials.

Fa dos anys hem tancava voluntàriament a la presó simbòlica que es va instal·lar a la plaça Santa Anna en protesta per l’empresonament dels polítics.

He despertat amb la llar engalanada com si es tractés d’un festival. Globus, pancartes, un pastís amb forma de càmera fotogràfica i el regal més ben escollit per animar el dia. El telèfon el WhatsApp, el Twitter, el signa’l, el Telegram i el mail competien amb el telèfon per felicitar-me, vaja, un desfici. A casa, avesats al silenci, se’ns acumulava la feina. És el que té tenir molts coneguts i amics i com diu l’amiga Imma, haver viscut moltes vides acumulant records que tal volta són els millors tresors. El sol tot just s’aixecava quan les notícies no milloraven en vers el tema del virus. El Departament de Salut ens informa que en les últimes hores s’han mort 23 malalts de la Covid-19 a Catalunya. A més, hi ha 472 casos nous. Del total de casos acumulats confirmat fins ara, han mort un total de 41 persones amb el coronavirus 2019, totes elles amb patologies prèvies. El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya llença la campanya #JoActuo per promoure el confinament a casa i explicar els motius solidaris d’aquest gest per superar el coronavirus. Itàlia confirma la mort de 345 persones més pel coronavirus. El país transalpí ja registra 2.503 defuncions. A més, avui hi ha 3.526 casos nous. Però a Espanya segons sembla, això no els fa ni fred ni calor i mantenen com és habitual la seva negativa a aturar i aïllar les autonomies. Sánchez reitera que no confinarà Catalunya, tal com insisteix el govern de la Generalitat. La imatge del dia sembla extreta d’una pel·lícula d’en Berlanga. Un ministre i dos militars carregats de quincalla representen l’equip nacional amb grandiloqüents gests castrenses fent proclames contar «el enemigo».  Més cautes però amb cara d’emprenyats aquí dos científics, la consellera de sanitat i un eixut conseller de governació que a més d’aconsellar-nos, fa el recompte d’infractors i detinguts per no obeir els consells. El Científic Oriol Mitjà es mulla i ocupa informatius de tot l’estat i les befes de les cadenes estatals sobre el Molt Honorable Quim Torra estan a l’ordre del dia.  La pandereta segueix sent l’instrument que acompanya i perfila l’altre tema prioritari sobre la fortuna del Rei i el seu llegat.  Felipe VI es reunirà demà amb Pedro Sánchez i farà un missatge institucional a les 21.00 adreçant-se a ‘la nació’. TOT PER DEMA, no ens estresséssim. Sánchez dóna suport a la decisió de Felipe VI respecte de Juan Carlos I i la suposada renúncia a l’herència. POS CLARO Un Sant Jordi confinat es postposa La Cambra del Llibre de Catalunya, que aplega el Gremi d’Editors, Gremi de Llibreters i Gremi de Distribuïdors emprenen accions conjuntes contra la crisi. Dolors Bassa, aïllada a Puig de les Basses perquè té símptomes del coronavirus. Diumenge, el conseller Josep Rull també va ser aïllat, en el seu cas a la infermeria dels Lledoners, per haver estat en contacte amb un positiu de coronavirus. A més, divendres es va fer el mateix amb Jordi Sànchez, per haver estat en contacte amb un possible cas.

Mataró

Tots els gols tenen una estratègia i un executor.
Els darrers anys han tingut moments decisius, uns simbòlics, altres efectius. La nostra retina consumeix imatges que són l’empremta del pas del temps. Imput que caricaturitzen personatges estimats o tal volta repudiats per l’imaginari col·lectiu. Somriures, mirades de gratitud o d’odi que resumeixen en un clic aquests clixés que són el fons de la memòria.
Hi ha corredors de fons i velocistes regatejadors en aquest ofici de caçador d’imatges o com defineix l’incombustible Lluís Brunet «traficants d’imatges». 

Jordi Borràs i Abelló, el narrador de «Dies que duraran anys», «Plus Ultra» «Desmuntant Societat Civil Catalana» i just ara «La força de la gent», és un punyeter estrateg. L’he vist treballar, el segueixo i sovint el fotografio des de l’ombra. L’admiro per la seva senzillesa i efectivitat. Tots dos tenim inicis semblants en el disseny gràfic i potser això fa que quan fotografia, crea portades, segells, són cops de puny a l’ull del lector. Ahir, com molts dies ens hem creuat, sempre hi som ell més jove i àgil es juga el físic per captar el moment i ha creat escola. Jo ja vaig córrer prou de jove i ara intento no ensopegar.
Compartir aula amb ell és créixer com a fotògraf, com a persona i sobretot com a patriota. Des d’aquest modest blog li vull retre una altra vegada una abraçada o tal volta cruïlla de mirades. 
Gràcies Jordi per seguir arrenglonant fites que de ben segur ens portaran al cim.
Perpinyà 29 -2-2020-  Acte de Consell per la República a Perpinyà

L’erotisme és tan necessari com respirar i les línies que li donen forma són les mateixes que trobem en la vida, els éssers i els instruments. El bosc eròtic es pot veure a bocins o en el seu complex total.
En Xicu Cabanyes  possiblement ha begut de totes influències i en fa balanç en cada peça, en cada detall.

Recórrer els camins que ha traçat pel bosc coordinen la seva obra i fer-ho conjuntament amb Ramon Cotarelo i escoltar-los produeix una sobredosi d’informació.
Em sento superat, necessito aturar-me i pair una a una les peces, capir el missatge i si és possible extraure’n una imatge.

La molsa embolcalla els ferros doblegats amb la força del mall tot recobrint les pedres i els arbres que intenten sorgir com bonsais entre malucs, pits, clítoris i penis gegantins.
Cau la nit i amb la llum del taller encetem una aula magistral on els mestres s’entaulen en una xerrada titànica. Cada un a la seva, no afluixen. La raó no és de ningú, hom la té. Els anys i el seu llarg recorregut els prepara com corredors de fons. Envoltem un llarg taulell que ha estat testimoni de més de cinquanta anys de feina. Al damunt s’hi apilonen eines, peces a mig fer i cabassos de records.
A sota un gat ens frega les cames suplicant una carícia. Cloem la jornada recopilant flaixos de tot el que hem vist. 

Caminar és el primer que aprenem a fer, més tard parlem…. Catalunya és país de caminadors, sovint cercant el somni. Milers, molts milers vàrem traçar el camí de la república i la llibertat.

Han passat 10 anys de la primera consulta popular a Arenys de Munt i les coses canvien i acceleren molt més del que podíem pensar. Vaig tenir la sort de ser-hi i des de les hores anar seguint amb la càmera a coll tots els esdeveniments. Les constants sempre les mateixes. El pacifisme per part nostre i el NO al diàleg per part de l’estat espanyol. Ens fem grans i malgrat que les forces no són les mateixes les ganes de plantar cara, encara s’accentuen més. Ens han pegat i segueixen pegant, tot per voler ser lliures. Com el que té un ocell en gàbia i quan se l’hi escapa, li recaragola el cap. Per ells som un botí de guerra i els seus seguidors semblen tenir tots el mateix patró emmotllat per l’odi, la rancúnia i l’esperit feixista heretat de pares a fills. Una vegada més amb llàgrimes als ulls he sortit al carrer embadalit per tanta dignitat en grans i petits.

Descriure silencis possiblement és, més faci’l per un fotògraf que per un cantautor.
Quan vius en un marc de privacitat de llibertats on l’expressivitat emmudeix les paraules, la creativitat accelera el pensament i prenen vida els mimetismes.
La censura fa ressorgir paral·lelismes que s’extrauen del rebost de la memòria i veuen la llum de bell nou.
En èpoques de resistència, totes les disciplines artístiques s’han vist reforçades. La revolució ha donat inèrcia a la creativitat i en les etapes benestants i tranquil·les els creadors sovint han viscut, dels mecenes que tenien el poder.
El cartellisme com a cop de puny al carrer, la poesia transportada com a cant de revolta va esdevenir cançó de protesta escoltada amb esnobisme o rauxa segons el moment i la pintura transgressora poc compresa s’amuntega en museus contemporanis.
Altrament la fotografia pren consciència i converteix el fotògraf en testimoni de la realitat, fixant-ne els instants decisius que encapçalen tots els canvis històrics i moviments socials.
En aquests moments, els qui tenim emmagatzemades mirades i gestos que recopilen els canvis, tenim un tresor d’incalculable valor. Cal saber gestionar-lo i no deixar que res ni ningú ennuvoli la seva trajectòria. És un llegat pels qui ens segueixen que possiblement el comprendran en un format digital.
És per això que avui més que mai, la càmera en mà i el cap fred es converteixen en una eina de pes i talment un testament vital.
Conscient, tranquil sense pressa, però decididament ferm a seguir escrivint aquesta traça del poble que vàrem heretar dels nostres avis i pares, em plantejo sortir al carrer mentre les cames m’ho permetin i el cor m’ajudi a enfocar i el cap no accepti desenfocar el que ens manin.
Amb els anys aprens a triar, com el qui cull bolets el que creix al sol i el que ho fa a l’ombra. El que és comestible de qui és tòxic i seguint el paral·lelisme com conservar-ho, assecar-ho o confitar-ho.
M’autoimposo donar corda a aquest rellotge, sense tensar la massa, per poder escoltar el seu tic tac mentre pugui i fer-ne un llegat.