Escriure amb imatges els moments decisius pel nostre poble és fer emmudir la veu dels qui ens han negat durant segles la nostra realitat i ens han mantingut ofegats. El nostre poble precisa respirar sense que ningú ens tanqui l’aixeta.Escribir con imágenes los momentos decisivos por nuestro pueblo es hacer enmudecer la voz de quienes nos han negado durante siglos nuestra realidad y nos han mantenido ahogados. Nuestro pueblo precisa respirar sin que nadie nos cierre el grifo.

Écrire avec des images les moments décisifs pour notre village est faire *emmudir la voix des qui est-ce qui nous ont nié pendant des siècles notre réalité et nous ont entretenu noyés. Notre village précise respirer sans que personne nous ferme le clé.

Write with images the decisive moments for our village is to do *emmudir the voice of those who have denied us during centuries our reality and have kept us drowned. Our precise village breathe without that anybody close us the tap.

Escríure amb imatges es moments decisius peth nòste pòble ei hèr *emmudir era votz des quali mos an negat pendent sègles era nòsta realitat e mos an mantengut estofadi. Eth nòste pòble precisa respirar sense qu’arrés mos barre era sheta

VIDEOShttps://vimeo.com/138999563

https://www.youtube.com/watch?v=ttnYczZaEK8

Ramon Cotarelo en el seu caminar per les terres de conquesta desembarca a Catalunya i allibera la “gota malaia” que perfora el seu llenguatge sorneguer accentuant quan cal i utilitzant adjectius que lluny de disfressar la realitat, deixen nues  les vergonyes d’un govern poc avesat a sentir veritats i que es mostra ofès en lloc d’acceptar-les.

Palinuro sap que els qui l’escoltem i llegim diàriament no combreguem amb els misteris de la Indivisible Grande i … Liebre !.

Llegir el seu blog al matí, és en termes físics – fer massa i descarregar les energies negatives.Bé, com tocar de peus a terra!
No tenir empatia amb en Ramon Cotarelo és simptomàtic. Podem estudiar-ne la síndromepero en la malaltia que ens ocupa te difícil tractament i més si el malat no vol curar.
Estem davant un grup teatral on el director no llegeix el guió i els actors viuen en una babel no idiomàtic més aviat idiot– tàctic.
Gràcies Ramon, per les teves paraules.

http://cotarelo.blogspot.com.es/2016/05/el-ojo-del-artista.html

No veig cap polític al país veí amb capacitat per desenrocar una jugada com la que teníem davant. Només un home amb capacitat per expressar-se i convèncer amb els idiomes i arguments que calgui com ho ha fet.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

El President Mas ho ha fet possible. Amb ell un equip imponent de persones mogudes pels sentiments en vers un poble massa sovint vexat i maltractat per un reguitzell d’ineptes que ni tan sols saben pronunciar la seva pròpia llengua i un regne no escollit que malbarata el patrimoni fent mofa de les necessitats mes peremptòries del poble ras.

Un poble cada dia més orfes de recursos que ha vist empobrir-se el futur però que ni així reacciona deixant de votar els que tenen com a llenguatge l’escarni i la prepotència.

Lluny de frases barroeres i balls que escenografien la baixesa d’arguments ni de “ catalans de conveniència sorgits de la “falange tradicionalista” s’ha dibuixat un escenari farcit de condiments de mal digerir que podien fer agre l’escudella d’aquest Nadal als qui tornen a casa els qui varen emigrar per trobar un món millor.

Des d’aquell 13 de setembre a Arenys de Munt 2009, s’hi han succeït moments històrics en la defensa de les nostres garanties democràtiques i ara rellegint dades veiem com els diferents colors s’han diluït camaleonicament posicionant-se en estratègies poc definides més enllà de sortir a la foto.

Ajuntaments apropaven al poble dirigents amb carisma i qualitat que perdien gas en ressituar-se en l’àmbit del partit d’origen dirigit des de Madrid i que cada vegada ha evidenciat la manca d’implicació per la nostra causa. Es així com el perfil del ciutadà compromès ha hagut de redibuixar-se sovint en aquesta traça de l’evolució històrica acceptant de mal grat pertànyer a un poble capbaix que torna a parar la galta una vegada més.

L’ herència del President Mas no ha estat afalagadora, més al contrari li ha llevat credibilitat com a hereu però crec que aquesta mancança l’ha fet fort i cada esbanzida, en lloc de situar-lo fora la ruta li ha fet trobar dreceres. Potser per això al seu despatx i va col·locar un timó!.  Aquest porta una  inscripció”. “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. 

Fa dos anys li vaig escriure personalment, volia ser testimoni d’un moment històric en primera fila!. Com a professor de fotografia documentalista i com a català aquest era el cromo preferit!. La resposta no va tardar i aquell 9n – enrevessat i envoltat d’amenaces vaig aconseguir l’imatge!. 

Era un home enganxat literalment al telèfon!. Una setmana més tard hi tornàvem al seu despatx i ens dedicava quasi una hora del seu temps!.

No va ser de bon tros una sessió freda i distant ans al contrari, la seva proximitat l’honora i sap escollir qui l’envolta. Possiblement aquesta percepció avui s‘ ha refermat en la seva decisió.

Un pas al costat. El President va creure o es va veure en la necessitat de moure fitxa i la jugada va descol·locar els qui creien tenir un president emmordassat. El nomenament de Carles Puigdemont va esclatar en un moment crucial. Un home que iniciava un discurs accelerat, àgil, directe i proper amb l’accent gironí més agosarat. Una forma d’actuar i de respondre als qui estan acostumats a envestir més que a dialogar que ha agradat al poble ras i que espera amb delit cada nova intervenció.
És casual que aquest home havia de firmar una autorització per una sessió de fotos a Girona just el dia en què li varen anunciar el nomenament. Avui tindria un autògraf del nou President amb data assenyalada.
Espero poder saludar-lo personalment i com no?. Fer un retrat.