Tots els gols tenen una estratègia i un executor.
Els darrers anys han tingut moments decisius, uns simbòlics, altres efectius. La nostra retina consumeix imatges que són l’empremta del pas del temps. Imput que caricaturitzen personatges estimats o tal volta repudiats per l’imaginari col·lectiu. Somriures, mirades de gratitud o d’odi que resumeixen en un clic aquests clixés que són el fons de la memòria.
Hi ha corredors de fons i velocistes regatejadors en aquest ofici de caçador d’imatges o com defineix l’incombustible Lluís Brunet «traficants d’imatges». 

Jordi Borràs i Abelló, el narrador de «Dies que duraran anys», «Plus Ultra» «Desmuntant Societat Civil Catalana» i just ara «La força de la gent», és un punyeter estrateg. L’he vist treballar, el segueixo i sovint el fotografio des de l’ombra. L’admiro per la seva senzillesa i efectivitat. Tots dos tenim inicis semblants en el disseny gràfic i potser això fa que quan fotografia, crea portades, segells, són cops de puny a l’ull del lector. Ahir, com molts dies ens hem creuat, sempre hi som ell més jove i àgil es juga el físic per captar el moment i ha creat escola. Jo ja vaig córrer prou de jove i ara intento no ensopegar.
Compartir aula amb ell és créixer com a fotògraf, com a persona i sobretot com a patriota. Des d’aquest modest blog li vull retre una altra vegada una abraçada o tal volta cruïlla de mirades. 
Gràcies Jordi per seguir arrenglonant fites que de ben segur ens portaran al cim.
Perpinyà 29 -2-2020-  Acte de Consell per la República a Perpinyà

L’erotisme és tan necessari com respirar i les línies que li donen forma són les mateixes que trobem en la vida, els éssers i els instruments. El bosc eròtic es pot veure a bocins o en el seu complex total.
En Xicu Cabanyes  possiblement ha begut de totes influències i en fa balanç en cada peça, en cada detall.

Recórrer els camins que ha traçat pel bosc coordinen la seva obra i fer-ho conjuntament amb Ramon Cotarelo i escoltar-los produeix una sobredosi d’informació.
Em sento superat, necessito aturar-me i pair una a una les peces, capir el missatge i si és possible extraure’n una imatge.

La molsa embolcalla els ferros doblegats amb la força del mall tot recobrint les pedres i els arbres que intenten sorgir com bonsais entre malucs, pits, clítoris i penis gegantins.
Cau la nit i amb la llum del taller encetem una aula magistral on els mestres s’entaulen en una xerrada titànica. Cada un a la seva, no afluixen. La raó no és de ningú, hom la té. Els anys i el seu llarg recorregut els prepara com corredors de fons. Envoltem un llarg taulell que ha estat testimoni de més de cinquanta anys de feina. Al damunt s’hi apilonen eines, peces a mig fer i cabassos de records.
A sota un gat ens frega les cames suplicant una carícia. Cloem la jornada recopilant flaixos de tot el que hem vist. 

Caminar és el primer que aprenem a fer, més tard parlem…. Catalunya és país de caminadors, sovint cercant el somni. Milers, molts milers vàrem traçar el camí de la república i la llibertat.

Han passat 10 anys de la primera consulta popular a Arenys de Munt i les coses canvien i acceleren molt més del que podíem pensar. Vaig tenir la sort de ser-hi i des de les hores anar seguint amb la càmera a coll tots els esdeveniments. Les constants sempre les mateixes. El pacifisme per part nostre i el NO al diàleg per part de l’estat espanyol. Ens fem grans i malgrat que les forces no són les mateixes les ganes de plantar cara, encara s’accentuen més. Ens han pegat i segueixen pegant, tot per voler ser lliures. Com el que té un ocell en gàbia i quan se l’hi escapa, li recaragola el cap. Per ells som un botí de guerra i els seus seguidors semblen tenir tots el mateix patró emmotllat per l’odi, la rancúnia i l’esperit feixista heretat de pares a fills. Una vegada més amb llàgrimes als ulls he sortit al carrer embadalit per tanta dignitat en grans i petits.

Descriure silencis possiblement és, més faci’l per un fotògraf que per un cantautor.
Quan vius en un marc de privacitat de llibertats on l’expressivitat emmudeix les paraules, la creativitat accelera el pensament i prenen vida els mimetismes.
La censura fa ressorgir paral·lelismes que s’extrauen del rebost de la memòria i veuen la llum de bell nou.
En èpoques de resistència, totes les disciplines artístiques s’han vist reforçades. La revolució ha donat inèrcia a la creativitat i en les etapes benestants i tranquil·les els creadors sovint han viscut, dels mecenes que tenien el poder.
El cartellisme com a cop de puny al carrer, la poesia transportada com a cant de revolta va esdevenir cançó de protesta escoltada amb esnobisme o rauxa segons el moment i la pintura transgressora poc compresa s’amuntega en museus contemporanis.
Altrament la fotografia pren consciència i converteix el fotògraf en testimoni de la realitat, fixant-ne els instants decisius que encapçalen tots els canvis històrics i moviments socials.
En aquests moments, els qui tenim emmagatzemades mirades i gestos que recopilen els canvis, tenim un tresor d’incalculable valor. Cal saber gestionar-lo i no deixar que res ni ningú ennuvoli la seva trajectòria. És un llegat pels qui ens segueixen que possiblement el comprendran en un format digital.
És per això que avui més que mai, la càmera en mà i el cap fred es converteixen en una eina de pes i talment un testament vital.
Conscient, tranquil sense pressa, però decididament ferm a seguir escrivint aquesta traça del poble que vàrem heretar dels nostres avis i pares, em plantejo sortir al carrer mentre les cames m’ho permetin i el cor m’ajudi a enfocar i el cap no accepti desenfocar el que ens manin.
Amb els anys aprens a triar, com el qui cull bolets el que creix al sol i el que ho fa a l’ombra. El que és comestible de qui és tòxic i seguint el paral·lelisme com conservar-ho, assecar-ho o confitar-ho.
M’autoimposo donar corda a aquest rellotge, sense tensar la massa, per poder escoltar el seu tic tac mentre pugui i fer-ne un llegat.

Nit màgica de llums, records, sentiments en un lloc emblemàtic. La Mireia i jo sabíem que podia esdevenir una fotografia única i irrepetible. Un mes abans ja visitàvem diferents llocs per calcular l’angle i hores de llum.
En consideràvem tres de força impacte, però volíem incloure la Via Làctia que en aquesta època es mostra un xic massa vertical. Vàrem fer proves i no quedava massa al nostre gust. 
Es va suspendre l’acte el 11S pel mal temps i finalment aquesta nit del 1O ja érem en el punt afinat a toc de Gps.
Uns núvols pugen a l’escenari mentre el sol tenyeix de roig les roques, s’encenen els 131 fanals en honor als presidents de la Generalitat mentre la lluna com un balancí ens acarona en un espai on pensàvem estar sols tot gaudint el silenci, però «els catalans fem coses i les volem veure en directe» perquè estem acostumats al fet que ens capgirin intencionadament el relat i si poden utilitzar-lo en contra nostre.

En una de les fotografies vaig aplicar una tècnica que permet extraure una estela de cada punt de llum.
Volia representar la traça en la història de cada un dels presidents, una es fonia i s’allargava . Per un instant em transportava a Waterloo. 
Milers d’animes eren amb nosaltres, avis i famílies cantant, plorant d’il·lusió i potser de ràbia continguda. Com sempre érem una multitud organitzada i sorollosa, i no va quedar ni un paper. Volíem immortalitzar el moment i ja ho teníem sols quedava tornar a casa i recordar dissortadament aquesta data que va marcar el calendari.
Com testimonis de la realitat del nostre país érem conscients de la vàlua de la nostra feina. En tornar a casa ens creuàvem amb centenars de cotxes que hi anaven malgrat era un dia laborable. Calia descansar una estona per afrontar la resta de la jornada tant històrica com reivindicativa amb les nostres eines que no són altres que les càmeres.
Mostrar al món que som pacífics però irreductibles és també carregar d’intencionalitat el llenguatge fotogràfic.

Escoltar, llegir comparar, sospesar són actes que poden servir per temperar la resposta. No fer-ho és caminar cec pel precipici. 
Ahir més de tres-centes cinquanta persones van parar orelles davant un home que lluny d’atiar un foc ja quasi desbordat, canalitzava l’ideari.

No hi cabia ni una agulla i els ulls dels assistents brillaven atents. A la mateixa hora davant l’ajuntament l’acte de protesta per les detencions recents es veia minvat en nombre perquè eren dos carrers més amunt escoltant aquest home, clarivident i senzill alhora.
Com a testimoni gràfic vaig estar als dos llocs i vaig copsar que en aquest moment mes que mai no podem creure en la unitat si no la planifiquem. En una hora dos actes… Potser cal reflexionar!.

En un poble on la seva llengua ha estat perseguida i ignorada pels qui sempre ens ha considerat un botí de guerra, no és res estrany el que estem veient darrerament. 
Des dels records que emplenen la meva existència a cavall d’entitats excursionistes, corals o artístiques la lluita amb la censura va ser cabdal.
Res de nou doncs amb el que vivim darrerament. El Jo opino, tu no opines, ell no opina, és la lletra de l’himne dels que fan apologia del constitucionalisme més ranci i obsolet, que voldrien esborrar-nos del mapa.
L’anomenada censura ara es radicalitza en la llei que permet campar com vulguin els qui ens oprimeixen i asfixia els nostres sentiments més íntims i necessaris per poder expressar- nós i garantir la nostra existència. 

Es comptabilitzen en centenars els amnistiats entre els repressors en una continuada befa a les llibertats. 
És curiós que els qui no ens permeten votar, ara precisin com a mínim
quatre votacions per trobar un govern. És clar que el volen a la carta, al seu gust!
L’evolució camaleònica dels partits amb capacitats reversibles és infinita. Si els qui eren considerats comunistes pel sol fet d’anar contra Franco van mutar al socialisme era, perquè semblava que un front esquerrà, altrament més progre era el s’esqueia. Van aparèixer com caragols els qui van veure en la política una manera de guanyar-se les garrofes, per això no és d’estranyar que personatges com Miquel Iceta, sense cap mena d’estudis a no ser que siguin de claqué, segueix donant voltes pels hemicicles i arrossades.
Altres Com Joan Tarda, idolatrat per les iaies revolucionàries s’han girat com un mitjó i es contradiuen cada vegada que obren la boca amb l’ajuda d’oradors de barri com Gabriel Rufián, exultants i convincents, fins que el vent ha aixecat les cartes deixant veure el Ful.

scoltar, llegir, rellegir i sobretot sortir al carrer és per a mi la millor escola i conjugar si és possible el verb desamoïnar.
Seguiré caminant, escoltant i fotografiant el que cregui fins a veure la fotografia que vull del meu país.

No fa tant de temps.
El mot rebobinar era freqüent i amb una simple maneta o motor, replegàvem la pel·lícula dins un rodet metàl·lic que protegia la seva virginitat dels efectes de la llum.
Les imatges generalment en número no superior a trenta-sis, s’arrengleraven per ordre de captura i podien ser de dies i anys diferents, en el seu ADN no portaven ni el tipus de càmera, objectiu, hora ni data per ajudar els historiadors. Eren captures engabiades en unes tires negres que calia tractar amb cura i totalment a les fosques.

En un capriciós procés de tres banys i un assecatge, les imatges sorgien com un miratge.
N’eixien al redós d’una llum vermella i en passar per un artefacte diabòlic anomenat ampliadora i ser travessats per la llum convertien el seu contingut negatiu en un somni en paper que precisava altra vegada tres banys per descobrir el miracle.
Ara la paraula instantània, que definia la captura d’un instant, ha passat a ser la constant de la fotografia digital.
Aquest llegat històric potser li donava un cert regust romàntic d’incertesa i aquella sensació d’esperar si sortirien totes i correctament, es converteix en un mirar la pantalla immediatament.
Els arxius fotogràfics han perdut l’olor químic i potser part de la tendresa que només els que ja pentinem cabells blancs coneixem. 

Una Diada diferent?
He assistit a totes les Diades per deixar testimoni de cada una d’elles i en el seu degoteig he pogut copsar els canvis tant en l’àmbit dels personatges com del grau de crispació.
N’hem vist de tots colors i no ho dic pel color de la samarreta. Han desfilat tota mena de dirigents i partits polítics que en aquest periple anual ens han mostrat la careta amb qui s’amaguen o el gir més o menys sobtat en el dibuix de la seva línia i trajecte.
El Poble però ha mantingut el seu esperit i la seva manera de sortir al carrer, sovint massa educada amb els qui ens han perdut tot el respecte. El de parar la galta quan ens bufetegen és molt nostre.
No sé si ho portem en l’ADN o és que realment ens hem tornat mesells.
Si després de l’1-O encara no som capaços de reaccionar de forma diferent als insults, befes i menysteniments per part del Govern Central, si acceptem l’actitud dels partits del 155 que ens ataquen contínuament i que voldrien veure’ns agenollats i demanant perdó per no acceptar la seva imposició ni els cops de garrot, potser ens ho hauríem de fer mirar.

Caure en el parany de dividir-nos es faci’l quan en els partits que sempre creiem d’esquerres i que ens prometien fer un pas ferm endavant, ens sorprenen amb personatges infiltrats que quasi idolatraven àvies i avis que tornarien a enfrontar sé amb la força dels policies i guardia civils engrescats amb l’himne de «A por ellos «des de les forces fàctiques. Parlo directament de Rufián i Tarda i ni vull dedicar cap lletra als qui han vingut a la nostra terra només per ensorrar-la. O uns comuns caragirats cada vegada més borbònics. 
Si ells són camaleònics, el poble no vol ser-ho i s’emmiralla amb persones com Ramón Cotarelo que ha decidit venir a viure a Catalunya i fer pinya amb tots nosaltres sense por a desemmascarar als qui han fet de l’ofici de polític un intercanvi de favors com les monedes de Judes.

Vull agraïr al grup Angelets de la Terra i en particular a Ramón Faura la seva imponent tasca des de La Catalunya Nord fen nos d’altaveu i embaixador.

El Poble no m’ha defraudat!. És un moment difícil i cal gestionar molt bé els esforços.