Carta a un català que ha decidit ser-ho!
Difícil empresa quan vivim en un país on no pots decidir ni qui ets ni sobre el més elemental de la nostra existència i que contravenir aquestes normes és punible.
Els qui no tenim el do de viure amb la força dels coneixements històrics que reforcen i redibuixen la traça del nostre poble, sovint cerquem referents que certifiquen les creences que ens hem anat transmetent de pares a fills al llarg del temps.
Rebatre de forma col·loquial qualsevol debat sobre la traça d’aquest ofici anomenat polític, és realment agosarat i difícil, si no es ve carregat d’informació que apuntali cada afirmació, és un acte de ingenuitat infantil només convincent en la nova volada d´il·luminats que viuen maldestres en aquest país de mediocres grandiloqüents.
Escoltar polítics amb carrera és com tornar a veure peli-cules de xarlatans venedors de fórmules magistrals per guarir les hemorroides i gonorrees en fires, al costat de venedors de bestiar. És realment ferm d’escoltar quan esmolen frases feridores creades a través dels coneixements de l’adversari i la seva història.
Els lletraferits i politòlegs escombren i endrecen pàgines viscudes en el passat i les interpreten en primera persona i alguns, només alguns aconsegueixen asserenar ordre en el desori que col·loquialment anomenem popurri.

Fa molts anys que segueixo Ramon Cotarelo. Massa pocs, penso sovint. Una conversa epistolar entre un David encuriosit i un Goliat expert i arrelat a la història en tot el seu recorregut des dels orígens a la contemporània. És curiós que en cada xerrada d’aquest home a qui vaig tenir la gosadia de batejar? L’Home que entén els catalans». Tot -hom opina, tots s’atreveixen a dir-hi la seva.
I crec que és perquè En Ramon Cotarelo obre les portes a opinar des de la informació que aporta en cada frase articulada i estructurada en l’esquelet de l’ofici de politòleg.
Escoltar en Ramon en les seves intervencions o llegir el seu blog cada dia, és addictiu i recomanable.
Accentuar les intencions i subratllar els propòsits, és ordenar el temps que s’esmuny de forma imparable en un any com aquest en què sembla doblar els altres en contingut i on el concert compta de pocs espais en blanc per destacar les èmfasis.
Clarivident, positiu i engrescador, treballador incansable i maleït abstemi. Cotarelo és un contertulià descaradament massa bo per xerrar, però immensament necessari per aprendre.
Aquest any que és i serà recordat pel punt d’inflexió en el necessari canvi del nostre país i més per desafecte que per afecte pel país veí, també ho és per la incorporació física d’aquesta família a les nostres. 
Sigueu benvinguts. 

La lluita al carrer a casa nostre no ha destacat precisament per la seva contundència i el debat s’ha portat sempre al voltant de taules confonent termes de diàleg amb intercanvis de gests i escenificacions que de remarcables decisions. Ara en paguem l’estil i la creença en què el llibre d’estil era el correcte.
Massa diàleg entre sords de conveniència i cadires assegurades en un hemicicle de cordialitat mal entesa. He cregut molt de temps en què era possible un govern mal anomenat d’esquerres, que i bé en l’àmbit municipal es portava fins al llindar de la correcció, a títol de país més aviat n’era un escarni.
A cada ciutat, a cada poble segons els interessos recaudatoris i la força de la immigració que es va instal·lar donant confiança fent possible el creixement, varen donar color i consistència a partits d’unes determinades afinitats. Així el socialisme que va esdevenir d’un comunisme descafeïnat es reconvertia en una dreta amb càntics i referents més de voyeurs ancorats en cants de llibertat més poètics que reals i que ara no els fa gens de fàstic canviar pel «Apor ellos».

Decebut pel temps que ens toca viure.
Fer-nos grans és el nostre destí encaixar les batzegades que la vida ens reparteix, sovint gens fàcil
Ser català ha sigut sempre un orgull pels qui vàrem néixer a la postguerra amb conviccions que creiem d’esquerres tot i que conscients que no ho érem tant potser per l’esperit pactista dels qui ens representaven i que sempre he pensat que eren instal·lats en un posicionament aburgesat i acomodat al servilisme envers l’estat veí.
Massa sovint de reüll observava com els bascos eren més forts i que com solem dir no estaven per hòsties cedint un llençol cada bugada. D’això en dono fe pel temps que he estat vivint a Guipúscoa.
Ara hem de conviure amb quatre nens malcriats feixistes, fills dels mateixos falangistes que ja aleshores intentaven silenciar les nostres reivindicacions des dels centres excursionistes i entitats cíviques culturals. Poc podíem pensar en aquesta radicalització ultradretana casposa i inconsistent envers un pensament quasi místic i d’ordre més de rectoria que de lluita.

Aquesta setmana Escoltar Josep Borrel en la seva davallada verbal tan fora de mida i consistència, no era d’estranyar pels qui el coneixem d’aprop, tampoc que Miquel Iceta li ballés l’ou. Res de nou amb aquest personatge que fa temps ha esdevingut la negació del que per molts podien ser argumentaris d’un socialisme descafeïnat i que clarament s’hi ha posicionat en un clar avançament pel voral de la dreta més recalcitrant en un protagonisme desmesurat per tenir protagonisme, encara que a força de dir bestieses.

Viure per creure i aprendre dels errors possiblement és l’embolcall que ens fa forts o potser creure que ho som? Fins quan sabrem i podrem para la galta? No fa massa temps que aguantem?. Des del convenciment de què estem perdent el temps preciso la dutxa diària d’aigua freda per creure que no estem acollonits i que serem capaços de rebutjar d’una punyetera vegada aquesta forma reiterada de ferir nós en el que més ens dol.

A la Sala de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona ahir al vespre vàrem gaudir de valent escoltant un rejovenit Cotarelo tunejat de Cibercrític on va dibuixar el paisatge d’un país en eterna anomalia.

Un debat cultural de la mà d’en Jordi Darbra, qui de forma exquisida, punyent i sarcàstica va saber treure del convidat el millor i el que tots esperàvem.
Ens parlava d’una Espanya que queda enrere que lluny d’avançar s’enroca enfurismada, bel·licista i creguda. El que queda d’un imperi. Quasi una despulla.
El públic que coneix bé a Ramon Cotarelo paladejava cada una de les frases que ja des de l’inici engegat en un català carregat d’intencions i executat amb la perícia quirúrgica, que n’extirpa misèries i despulles tot relligant costures per accentuar conviccions.
Argentona és un ferm referent polític i un puntal magnífic del Maresme que sap valorar el mestratge d’homes com Cotarelo, nouvinguts a casa nostre. Aquest madrileny instal·lat a Girona que ens honora i reforça.
Personalment mantinc una relació epistolar amb el mestre que sovint anomeno prostàtica per la nocturnitat de l’horari a altes hores de la matinada i preciso una dosis diària per a aconseguir l’equilibri aquiescent.
Recomano llegir Cotarelo i si és possible escoltar-lo en directe o intravenós. Segons tolerància o prescripció mèdica.
Possiblement arribi el dia en què peregrinarem a Girona a rebre el seu llegat. Ara seguim per  la xarxa, al Twitter, o al seu blog Palinuro.

Viure etapes, conèixer passejar i conviure amb el poble que et fa costat és recomanable. Als carrers de La Ràpita vora el mar on la sal emplena l’ambient, el foraster encuriosit no és sent estrany, se sent voltat d’animes que volen gaudir de quelcom tan senzill com els orígens.

En la mà la càmera i a l’altre un got de Rapitenc i als ulls la lluentor d’un barri pescador.
Escoltar, sentir caminar junts amb la gent de casa , la més noble, quasi al mateix lloc on l’any passat el va atiar l’odi dels que ens volen agenollats i que possiblement ara mai més ens troben aponentats i disposats a riure’ls les gràcies.
La Ràpita Dempeus és bonica, és fotogènica, és propera.

Almenys per mi. Que hi torno tant com puc.

Miquel Reverter.

Mentre cobrim un esdeveniment saludo un amic fotògraf amb el qual hem compartit molts moments en aquest darrer any. 
Ahir va ser un dia dels que et penedeixes de no estar present ,per la intensitat i el grafisme que pren el carrer i les escenes que el faran diferent dels altres.
Via Laietana, Barcelona Els mossos i la policia intenten separar dues manifestacions de simbologia oposada. Una festa Holi tenyeix l´ambient i més encara els uniformes dels antiavalots.
En Daniel era al lloc exacte per captar-ne l’essència i hem mostra unes imatges.
Li demano que me’n passi algunes amb la intenció de publicar-les aquí. Venen amb un missatge incorporat i me les dedica. Jordi Borràs, el mestre en aquests afers era just al costat i publica una galeria molt ferma.
En Daniel anava fi i amb el seu tarana tranquil i discret ,és notari una vegada mes del moment i il·lustra il·lusionat i quasi amb passió els fets.
Estic orgullós de compartir amb vosaltres aquest recull i les seves paraules.

Hola Joan,

T’envio les fotos de la manifestació de dissabte a Barcelona. Fotogràficament va ser increïble: la bestialitat com sempre de les càrregues policials i després la màgia de colors d’un Holi Fest, ajuntar-ho tot en una sola imatge. Va ser com apagar «els grisos» d’èpoques passades i encendre una llum revolucionaria. I això que a mi m’encanta fer fotos en blanc i negre, però en aquests casos m’adono que els fotògrafs som pintors i tenim una paleta infinita de colors.

Gràcies per compartir les meves imatges mestre,

Una abraçada ben forta!

Perpinyà 14 de Setembre 2018.
Casa de La Generalitat.

Convidats per Angelets de la Terra en col·laboració amb La casa de la Generalitat. Ens hem desplaçat per segona vegada en el present més per presentar el Vídeo Mataró Un Poble dempeus, que vàrem estrenar al Teatre Monumental davant més de 900 persones i entre ells els familiars dels presos polítics.
La presentació a càrrec de Ramon Faura per Angelets de la Terra i Josep Puigbert , Director de La Casa de la Generalitat a Perpinyà i jo en nom del col·lectiu de fotògrafs de Mataró.
Va seguir un interesant debat,amb el titol de( processus indépendantiste catalan ) 

 Josep Puibert (director de la Casa de la Generalitat),  Ramon Faura, Joan Planes, Joan  Lahcen Abdouche (Angelets de la Terra), Carles B. Gorbs,  Marie Costa (periodistes), Ernest Costa,  Enrique Campaner,  Marcelo Aurelio,  Sergi Bernal,  Dolors Gibert, Mireia Canicio, Joan Safont,  Roman Homs,  Joan Miquel Labrador (fotògrafs), Joan Brucet ,Montserrat Biosca (presidenta Òmnium Catalunya Nord), etc.
Un interessantíssim debat que pren consciència de la situació actual i li dóna projecció més enllà de les fronteres.
Els qui hem  freqüentat La Catalunya Nord per custodiar i preservar la llengua i l’esperit catalanista, vàrem sortir d’aquest acte, esperançats en un futur millor on se’ns respectin els drets més fonamentals.
En nom de l’ANC i a títol propi estar presents en un lloc tan emblemàtic ens omple de satisfacció i agraïm la iniciativa d’en Ramon Faura i el seu equip tal com a tot el col·lectiu de fotògrafs que hi vàrem ser presents en l’exposició.Un darrer esguard a l’exposició per retrobar-me amb unes imatges del rebost de la memòria.

Cobrir una nova Diada és sens dubte un repte al qual ja hi estic avesat. La logística prèvia és essencial malgrat que sempre cal deixar espai per la improvisació.
L’Assemblea em va proposar diferents punts estratègics per mostrar la magnitud de l’esdeveniment que prometia ser espectacular.
Era precís que en pocs segons, el món sencer pogués veure el que l’estat espanyol no volia. Les xifres de manifestants sempre han estat disfressades i el missatge en medis, silenciats o manipulats grollerament.

La Diagonal en aquesta època aquesta coberta pels arbres i condiciona la visió aèria que per altra banda ja sabíem que estaria restringida al vol privat.
Teníem quatre localitzacions i vàrem escollir aquesta . Situada el la cruïlla d’Aragó / Diagonal.
Res ens podia tapar la visió directa sense aixecar-nos excessivament. Aquest és un punt a tenir en compte per no minimitzar els components de la marxa.Al punt de vista calia afegir la possibilitat de tenir wifi prou potent per enviar a l’instant les imatges. Érem just a l’inici i sabíem que teníem que arrencar la transmissió amb força per tal que des de la seu de l’Assemblea tinguessin temps d’escollir i editar en calent la informació.Plans amplis i detalls que dibuixin la realitat des d’un punt de vista particular.

Sabíem de l’importància del moment i per no perdre cap instant treballàvem en equip i amb quatre càmeres alhora.Intentar ser creatiu no està renyit amb la labor informativa.L’esperit del nostre poble és sens dubte d’una fotogènia preciosa.Sovint en veure la resposta de la gent, la consciència pren força.Una vegada més en acabar m’he sentit satisfet de treballar per una causa que crec necessària.

La visita a les exposicions de fotografia formen part d’un concepte personal que reflecteix actituds de respecte envers els canvis sovint massa ràpids al nostre planeta.
M’agrada equilibrar la balança en observar tant la mostra com el gest i la mirada dels qui hi acudeixen.La visite aux exposés de photographie forment part d’un concepte personnel #que reflète des attitudes de respect envers les changements souvent trop rapides à notre planète.
Me plaît équilibrer la balance en remarquant autant l’échantillon comme le geste et le regard des #qui est-ce qui y accourent.
El Visa és un veritable bombardeig de sensacions difícils de pair i que cal deixar reposar . Cada any en aquest espai la mostra ens ensenya punts de vista diversos d’un mateix succés. Els fotògrafs poden ser objectius, crítics o mercenaris de Mitjans d’informació.
El filtre d’aquestes imatges per part dels qui les venen, polititza la professió.
Com tot, aquest fet que veiem amb escepticisme, ara ens cou directament en privar-nos als catalans com a col·lectiu, d’expressar i publicitar la realitat del que veiem i vivim a casa nostra.Le Visa est un véritable bombardeig de sensations difficiles de pair et #que faut laisser replacer . Chaque année en cet espace l’échantillon nous enseigne des points de vue plusieurs d’un même succés. Les photographes peuvent être objectifs, critiques ou mercenaris de Moyens d’information.
Le filtre de ces images pour part des qui est-ce qui les vendent, polititza la profession. 
Comment tout, ce fait #que voyons avec scepticisme, maintenant nous cuit directement en nous privant aux catalans comme collectif, d’exprimer et publicitar la réalité du #que voyons et nous habitons à maison à nous.

És evident que som lliures d’escollir el mig que volem per informar-nos. Sigui imprès o digital , però cal educar als nostres fills en aquesta etapa decisiva. El bombardeig de mentides és mortífer pels sentiments i per la salut d’un poble que vol ser lliure. Des de l’escola és bo que sàpiguen que la veritat és un bé preuat.C´est évidente que nous sommes libres de choisir le milieu que voulons pour nous rapporter. Soyez imprimé ou digital , mais il faut educar à nos fils en cette étape décisive. Le bombardeig de mensonges est mortífer pour les sentiments et pour la santé d’un village que veut être libre. Depuis l’école est bon que sachent que la vérité est un bien preuat.