¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?

¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?
I
mpossible. Descriure aquest personatge requereix fer un estudi del seu entorn i situar-lo tant en l’espai com en el temps.
L’especulació urbanística dels anys setanta silenciada a les comarques gironines d’ençà de la mort del Dictador, va crear un moviment de defensa del territori. La creació del Port Llevant ocuparia bona part dels Aiguamolls de l’Empordà. Era impensable una manifestació que fes d’altaveu del problema sense topar amb les autoritats. Calia trencar el silenci.


L’any 1977, un grup de persones organitza una acampada als aiguamolls de l’Empordà per aturar aquesta desfeta del medi ambient. El 1978, un ferm grup de defensa dels aiguamolls es planta davant de les màquines i aturen l’obra i generen una campa­nya reivindicativa, inscrita al Congrés de Cultura Catalana, amb el lema “Els últims Aiguamolls de l’Empordà en perill”.
L’any 1984 es va produir un dels fets més decisius d’aquest procés, i és que quatre campistes inculcats –Jordi Sargatal, Igor Grabulosa, David Suñer i Ignasi Roca– es van declarar culpables quan els porten a judici davant la Guàrdia Civil de Sant Pere Pescador.

Lluitar per la preservació d’un espai no era delicte.
Van absoldre els quatre acusats, i es va aconseguir la catalogació de Parc Natural a la zona dels Aiguamolls de l’Empordà.

Josep Espigulé. el narrador del Parc ha fet de la passió per la natura l’objectiu de la seva vida encomanant-nos l’estima pel que varen iniciar. Ho sap explicar i ho fa de forma solemne accentuant fil per randa l’evolució.

Fa poc dies En Josep Espigulé, amic, mig poeta i entusiasta de l’observació i conservació de la natura m’ho explicava davant una magnífica fotografia mural exposada al Cortalet, on podem veure el que és i el que àuria sigut. 

Un currículum lligat a la Natura.
Ornitòleg, naturalista he implicat en la seva protecció i conservació.El 1982, va participar en la creació i va dirigir fins a l’octubre del 1985, el Servei de Control de Mosquits del Golf de Roses i del Baix Ter, Va ser director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà entre els anys 1984 i 1998. Va dirigir la Fundació Territori i Paisatge, de l’Obra Social de la Caixa Catalunya entre els anys 1998 i 2009. També va treballar en projectes de recuperació d’aiguamolls, com els Aiguamolls del Clot de Galvany (1990), per l’Ajuntament d’Elx o el de la Platera al Baix Ter (1990), amb col·laboració amb el Taller d’Arquitectura de Ricard Bofill.
Pel que fa a la conservació d’aus, Jordi Sargatal condueix el Projecte Ibis eremita, per a l’intent de conservar aquesta espècie amenaçada del Marroc i aclimatar-la en alguna zona apropiada de la península Ibèrica.

Va participar com a expert a la 6a Conferència Ramsar (Brisbane, març del 1996) i en una missió internacional per la gestió dels aiguamolls de Palo Verde (Costa Rica) el març de 1998. 
Sargatal va ser president de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) entre els anys 2000 i 2004. El gener del 2013 presideix l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (Apnae), una entitat que va ajudar a fundar el 1983.És director general del Grup Mascort.
Jordi Sargatal ha escrit articles sobre la conservació dels Aiguamolls de l’Empordà, i sobre els ocells de l’Empordà i de Catalunya en general. És autor o coautor dels següents llibres: “Els ocells de l’Empordà” (1978), “Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra” (1983), “Els Aiguamolls de l’Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials” (1989), “On observar ocells a Catalunya” (1989),”Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà” (1989), “Where to watch birds in Catalonia” (1990), “Espacios naturales protegidos de España” (1992), “Terra de Gantes” (1996). També va coordinar la traducció al català les obres “Ocells d’Europa, amb el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà” de Jonsson, L. (1993), i “Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa” de Peterson, R.T., Mountfort, G. i Hollom, P.A.D. (1995).Amb Ramon Mascort Amigó i Josep del Hoyo el 1989 funden l’editorial Lynx Edicions, que coordina les edicions juntament amb Josep del Hoyo i Andrew Elliott el Handbook of the Birds of the World, un manual que recopila els més de 10.000 ocells que existeixen al món.

Per un aficionat com jo a descobrir les peculiaritats de cada un dels individus que viuen sota aquesta immensa carpa que és la natura i el rol que hi participen ens enriqueix de forma quasi imperceptible. He tingut la sort de viatjar per forces països on la cultura de l’observació està molt més arrelada que a casa nostra. Veure a Escòcia famílies senceres compartint amb silenci l’espai amb frarets, gavots, corbs marins, fumarells i xatracs tant d’aprop, era impensable. Sentir bategar d’una foca grisa a mig metre al Mar del Nord ajaçat a terra per no molestar-la o restar immòbil al desert en plena nit per gaudir de la visita de les guilles, passar nits senceres al Mig Atles en solitari amb els simis de Barberia per fer-ne un reportatge, va deixar-me una petjada prou important, per treure’m el barret davant els qui fan de la seva vida aquesta manera de viure i fan possible transmetre-ho als altres de forma didàctica.
El fotògraf documentalista sovint capta la imatge i més tard l’indexa amb l’ajuda d’un naturalista.

Per això retre homenatge als qui respiren aquesta màgia i la transmeten m’impulsa a aquesta entrevista.
-Jordi: ¿com veus el moment actual de Catalunya en vers el respecte i l’educació pel que fa a la fauna autòctona?

-Primer de tot deixa’m felicitar-te per totes les coses que dius i les consideracions que em tens, i també deixa que et feliciti per la teva gran labor com a fotògraf de Natura i com a divulgador dels seus valors. Dit això, crec que a Catalunya hem millorat molt en consciència ambiental els darrers anys. Ara estem en condicions de reconciliar-nos fins i tot amb espècies de la gran fauna, com els llops, els ossos, o les foques mediterrànies.
-¿El sistema educatiu, inclou àrees de divulgació específiques per millorar la simbiosi, natura/ massificació?

-N’inclou, moltes en comparació a la nostra època escolar, però encara són poques. I a més crec que després d’aquesta pandèmia que estem patint, tots hauríem de meditar i aprendre les lliçons que ens toquin. I aquí les escoles també hi tenen un gran paper.
-De cara als que veuen una sortida professional en l’estudi i conservació del medi Ambient. ¿els pots aconsellar el camí a traçar?

-A casa volien que fos veterinari per guanyar-me la vida, i dedicar-me als ocells com a afició. Però els vaig convèncer que jo volia estudiar Biologia i que me’n sortiria. I així ha estat. Ara hi ha més gent que surt de les Universitats, però la determinació és bàsica. Quan creus una cosa de veritat i la comences, tot encaixa!!


– Pregunta compromesa. ¿com veus la gestió dels Parcs Naturals? Tu la coneixes prou bé per a respondre.

-Sempre he defensat que els Parcs Naturals són el veritable aparador de la política ambiental dels Governs, i és evident que a Catalunya tenim aquest aparador molt mal girbat. S’han fet coses, però se’n podrien fer moltes més. El potencial dels Parcs Naturals catalans és enorme. I en el cas dels Aiguamolls em dol veure com s’està perdent pistonada amb moltes coses.


Els que visitem quasi cada setmana aquests espais, topem sovint amb la gernació que esvalota els éssers que hi conviuen amb un esperit de pícnic folklòric. Els qui ja tenim una edat solem fer una mica d’àrbitres i en rebem tota mena de qualificatius. Tant és així que moltes vegades són els mateixos mestres que porten els grups els qui els caldria posar sordina.- Tornem a l’educació. ¿Es crea consciència des de la infància?

-Crec que sí. Hi ha grans professionals entre les persones que es dediquen a la pedagogia, i crec que fan una gran labor i es nota. Sempre se’n podria fer més clar. I també crec que s’ha d’aprofitar molt la seducció ambiental, una disciplina que vàrem descobrir una mica per casualitat als Aiguamolls aprofitant la reintroducció de la cigonya i la llúdriga. Es tracta d’aprofitar aquesta seducció que ens provoquen els animals per després emetre missatges d’educació. Un gran seductor ambiental i que va fer una gran feina de conscienciació a tota la població va ser Félix Rodríguez de la Fuente.

Tots hem volgut ser Rodriguez de La Fuente alguna vegada.


– Les espècies invasores van avançant i prenent territori. -¿Quines mesures es prenen?

-Es fan controls de certes espècies, però amb això jo sóc molt pragmàtic. Tota espècie ja estat invasora en algun moment de la seva llarga història evolutiva. I per invasors els humans, clar !! El problema és que ara l’espècie humana precisament amb els seus moviments accelera els processos d’escampar espècies pel món. La carpa, el cranc americà… són introduïts i impossibles d’erradicar. Hem de mirar la part positiva, com la dels coipús. Han desaparegut els conills i ara tenim una mena de conill aquàtic, cosa que molts depredadors agrairan.

Invassores al Parc dels Aiguamolls.

_¿Veus possibilitats d’ampliar espais naturals protegits al Principat?

-En aquesta feina de reconciliació amb la Natura que hem de fer, també hem de preservar més espais, i diria més, crec que hi hauria d’haver espais on pràcticament no entréssim els humans, per tal que la fauna hi pogués prosperar amb tota tranquil·litat.


– En què creues que podem ajudar els qui com nosaltres documentem el dia a dia d’aquest espai?

 

-Feu una gran feina fent de notaris sensibles a tota la bellesa que hi ha als Aiguamolls, i divulgant els seus valors. Per exemple, les vostres fotos de la daina blanca, fetes i em consta amb moltes hores d’espera i paciència, van ser molt positives per ensenyar, i quan la gent coneix, estima i conserva !!


– Ara que estem confinats i que venim d’uns dies en què gaudíem dels capvespres junts observant centenars de milers d’estornells que ens feien sentir molt petits davant la força de la natura.

-La fauna deu estar absolutament desconcertada i preguntant-se on carai són els humans. Segur que aquests dies espècies com els cabirols, o les cabres salvatges que hi ha al Montgrí per exemple, o les llúdrigues, aniran a explorar nous espais.
Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

_¿Creus que estem en un moment global de canvis climàtics que poden capgirar la nostra manera de viure i les dels animals. Just ara quan nosaltres estem closos ells tornen a campar lliures. -¿Ha canviat la fotografia?

-Penso que des d’aquella acampada davant les maquines han canviat moltes coses de les quals et pots sentir satisfet i segur que alguna encara la veus millorable.- ¿Que ?

-Han canviat moltes coses a millor, és evident, però queda moltíssima feina per fer. No fem res de protegir els ocells o la fauna en general, si després escampem tones i tones de pesticides pels camps, o es posen de moda vidres reflectants que cada any maten milers i milers d’ocells. O que els ocells protegits per nosaltres siguin massacrats quan viatgen a d’altres països del sud de la mediterrània.

-Jordi- ¿Com et definiries?

-Com una persona que va tenir la gran sort de descobrir el fascinant món dels animals ja de petit, dels ocells als 14 anys, i que tot això el va portar a descobrir els Aiguamolls i al privilegi de participar en la seva protecció i a començar a construir un Parc Natural meravellós, en el qual queda molta feina per fer, i que espero que entre tots, la nostra generació i les següents sapiguem conservar i millorar.

NATURA s’escriu en majúscules de la má d’en Jordi Sargatal.

Gràcies per dedicar-me un temps en aquesta entrevista i per la teva impagable labor en pro de la natura i del nostre territori. M’honora presentar-te com a reboster d’honor de casa nostre.

2 pensamientos en “¿Com ser ocell sense que Jordi Sargatal et classifiqui?

  1. La vida hi ha qui diu que es un badall de cargol
    però en el cas d’en Sargatal i la seva generació ha estat una vida, on han passat moltes coses, tot un bon capitol d’història accelerada. Molts canvis a l’Empordà des dels setanta, també arreu. L’esforç d’uns quants visionaris, han fet realitat projectes somniats. Tot i que enmig d’un desori planetari que ens supera. Per sort alguns pensem que la Vida, la natura, la salvatgia amb el seu impuls còsmic pot crear una realitat dura per l’home cobdiciós: Veure retornar el llop, l’ós, el dofí, la llúdriga la mateixa cigonya o el gall marí …és un do que agraïm i dona confiança de futur. Sí per l’humanitat queda futur haurà de canviar molt i harmonitzar el seu cor i raó amb el polze del tots els altres existents.

    Me gusta

Responder a joan safont Cancelar respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s