Escriure en aquests moments és emotiu i difícil alhora. Les llàgrimes entorpeixen la mirada que no vol ser selectiva com tampoc els sentiments. Fà anys que pentino cabells blancs i tal volta cada dia menys. Avui tinc sensacions molt diferents i contradictòries però que coincideixen en un punt màgic. Aquest s’anomena solidaritat i el conjuguen molts elements de la nostra societat.
Avui he palpat unes sensacions que feien vibrar. L’afecte del poble pels qui vetllen de la seguretat. Mossos, Bombers, Policies locals, Adfs, Mestres, Sanitaris, Avis resistents que han cuidat dels nets mentre els pares votaven, i també pels Batlles locals , pels polítics de proximitat, pels pagesos i com no pels Pakis que han estat al peu de la intendència en hores inusuals, pels metges i pels qui dediquen la seva vida entorn d’entitats com Òmnium i l’Assemblea, també als meus companys fotògrafs i periodistes. A tots els voluntaris i als jubilats que són la resistència més ferotge d’un poble que s’organitza envers la ineptitud i desproporcionada resposta a uns somnis que vulguin o no anem fent realitat.

Amb orígens Terrassencs em considero mataroní aferrissat i sóc conscient del valor que té el meu ofici de fotògraf en testimoniar cada etapa. Estic molt orgullós de ser Mataroní, moltíssim i cada dia més , malgrat el comparteixo amb el Delta de l’Ebre on sembla que també m’entenen.
Explicar a la Universitat com evoluciona el meu país m’omple bona part del temps, i dibuixar el perfil d’aquest poble que em va acollir m’honora. Per això en aquests moments difícils ,vull compartir sentiments i imatges amb els protagonistes que ho fan possible. Gràcies, gràcies, gràcies us estimo!

Compartir les imatges amb els protagonistes no et preu , sense ells res és possible. El camí que dibuixa la traça d’aquest poble es redreça i potser haurà de driblar paranys i embats ferotges dels qui no saben ni volen entendre el que vol, dir democràcia. En els qui ens tranquil·litzen amb el seu saber fer cal agrair lis conjugar un verb quasi inèdit…. Desamoïnar.