Quasi en temps de descompte, quasi empentats pel neguit en acomplir un somni o tal volta la fi d’un malson que ha dibuixat el perfil de massa dècades. Només dues nits que potser tenen la densitat de mesos manquen per la vigila del que pot esdevenir sigui quin sigui el resultat de la consulta popular un gir en l’històric col·lectiu.

Poc podíem pensar que aquelles pors envers la dictadura franquista que nosaltres com comentava avui Marta Rovira expliquem als nostres fills, aquelles corredisses davant «els grisos», aquelles reunions clandestines … Tornarien a reproduir-se avui camuflades sota una mascara que anomenen democràcia i que formulen gests dictatorials com a plat condimentat amb ingredients difícils de pair com l’odi, la mentida, la manca d’escrúpols i les formes més barroeres tant en el llenguatge verbal com en la difamació continuada en els medis públics .
Com a espectador de la vida i com a persona física la situació m’inquieta i realment mentiria si no confessés que em preocupa. Com a professional de la imatge i la comunicació tinc un deure sagrat amb el meu país i amb els criteris que vaig heretar dels meus pares. Per això visc intensament cada segon i intento guarir en els detalls en el meu rebost de la memòria i en vull fer llegat als qui segueixin. Les mirades, els gests, els encreuaments en el diàleg tan necessari com positiu, tenen color, dinamisme i força. Captar-les és un goig i també un repte.

Avui Mataró ha omplert el Parc Central de gom a gom en un acte multitudinari que ha aplegat centenar s de persones per escoltar les veus de les persones en qui confien. Sota una sola consigna hem escoltat el que tots volíem escoltar, però que no tan sols ens agrada sinó que en aquest moment és necessari per «desamoïnar» l’insomni de les dues nits de vigília que manquen per aquest gest popular i democràtic que és decidir.
Dolors Bassa, Marta Rovira, Raül Romeva, Joan Tardà i Gabriel Rufián han fet esclatar els ànims del públic que avui a sentit la República més a prop.