Si entenem per reboster, el que vetlla per omplir i mantenir la custòdia del nostre rebost, En Jordi @By JunKye, n’és un pal de paller. Catalunya apuntala els seus pilars amb dones i homes que fan pinya per un ideal comú. Gràcies per acceptar aquesta entrevista.

Ver entrada

Mantenir-se informat és gestionar la participació personal envers la globalitat del sistema i en l’àmbit nacional i local.
Fer-ho de forma coherent requereix contrastar opinions de fonts diferents. Els titulars canalitzen el flux de participació i a l’hora de capitalitzar la resposta dels lectors.
Sovint al costat d’aquests trobem inputs que ens fan més amable el missatge o l’enforteixen, que provoquen somriures o reaccions quasi de forma subliminal.
Es tracta de les vinyetes en forma de dibuix o altrament dit còmic.
Catalunya és rica en ninotaires. Aquest espècimen tan nostrat i valorat a casa nostre.
Dins el ritual de cada casa hi trobem costums que formen part de l’ordre del dia familiar.
El qui només llegeix els titulars i les esqueles i la previsió del temps, el que s’ho empassa tot, fil per randa.
Però cap d’aquests pot deixar de somriure amb un dibuix que resumeix la notícia, sigui de forma agressiva i punyent o de manera càustica i còmica.
Els qui vàrem néixer a la postguerra estem avesats a Llegir entre línies i a entendre les vinyetes que se saltaven la censura de forma més fàcil i literal que els redactors dels diaris.
Qui no hi ha col·leccionat dibuixos de Cesc, Peric, Opiso, Màximo, Chumi, Mena, Orcajo, Forges,Atxesinh, Diosdado, El Roto, El Teto, Eneko, Fontdevila,Laura Pacheco, Maitena, Malagón, Vergara, etc.
A casa nostra sempre s’ha cultivat aquest tipus de dibuix, però amb la convulsió del «procés», S’ha tornat a potenciar i protagonitzar les protestes amb vinyetes.
Des de sempre la història de l’art ha estat indexada per les revolucions. En temps de pau i calma xica, els artistes evolucionaven molt poc perquè no estaven motivats, ni els qui n’eren espectadors.
Un dels fenòmens locals més agosarat és sens dubte Jordi Juncosa. @By Junkye
Avui el portem a aquest blog, amb el tractament de «Reboster d’honor».

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Jordi- ¿Que et va portar a aquest ofici?
Ostres… De menut ja mostrava unes aptituds i a casa els meus pares em varen animar a aprendre’n més. De fet mon pare fou un dibuixant excel·lent. Em ve de regàlia, ha, ha, ha. Un cop acabat el batxiller vaig entrar a l’escola Massana, però el servei militar m’ho va estroncar i de tornada vaig casar-me, deixant de banda els estudis artístics. Vaig col·laborar al Diari de Girona, a la secció del dominical, on tenia una pàgina sencera. Van ser uns temps divertits perquè tenien la màniga molt ample amb les meves creacions… Després abandonaria el diari i faria una vinyeta a una revista especialitzada del món del recanvi d’automòbils. Poca cosa com pots veure… Fins que arriba l’u d’Octubre del 2017. Aquí es capgira tot. La repressió de l’Estat em porta a enviar un dibuix al Punt diari (on encara en demanen) per la llibertat dels presos polítics. I després d’això, començo a penjar dibuixos reivindicatius al Facebook. Més tard a Twitter…i acabo publicant un dibuix diari (poca broma que aviat és dit) a Diari16. Crec que en porto vora cinc-cents dibuixos publicats en aquest diari.
¿El que era qualifiques de «collonades «, vas creure que podia ser la teva feina? –
Home, la veritat és que no. Quan la collonada és fer quatre postals per nadal, un dibuixet que et demanen i poca cosa mes, no. Però quan veus que la teva reivindicació, protesta o denúncia té ressò, et fa treure pit. És llavors quan te n’adones del significat del dibuix, del seu valor com a eina de comunicació. Mai m’he arronsat a l’hora de publicar res, i això és molt important, perquè la gent se n’adona que dibuixo el que sento.
¿L’humor gràfic té una llengua pròpia?
I tant que sí. Té la llengua del poble. És una eina de comunicació brutal…i fins i tot sense text pots fer que la gent entengui el teu missatge. Pots adreçar-te a tothom, amb els missatges més bèsties, potents o fins i tot de submissió al poder. Un dibuix ho diu tot, et fa veure una situació des de qualsevol angle. Vols fer una denúncia d’un fet esgarrifós, que tothom ho entengui? Dibuixa-ho.
¿treballes a casa o el confinament és ara de forma puntual?
Quan arribo de la feina, començo el meu ritual… M’assec davant la taula de dibuix i prenc el llapis. La resta de la feina surt sola. No tinc guió…i rarament arribo a casa amb una idea per dibuixar. Aquesta manera de treballar tan anàrquica pot durar mitja hora o dues hores llargues… Depén del dibuix.
¿Quan estàs emprenyat, ets més productiu? Això en referència a l’enunciat de què les revolucions indexen la història de l’art.
Sempre! Quan xarbotes una gasosa que passa? Que acumula una pressió i si la destapes tot surt a raig, no?, ets més productiu, tens més pressió acumulada. Amb el dibuix passa el mateix. Les idees s’acumulen i surten per la punxa del llapis.
Pots enumerar obres publicades i exposicions.
Ostres, poca cosa, eh…a veure… Publico al Punt diari per primera vegada amb quinze anys, faig col·laboracions amb revistes locals, entro a dibuixar al Diari de Girona al 91 i després estaria uns anys dibuixant per la revista El Periodico del taller. Com pots veure, tot tranquil i pausat com una bassa d’oli fins a l’u d’octubre, que comença la meva època de dibuix reivindicatiu majoritàriament. Llavors els de Diario 16 el conviden a fer una vinyeta cada dia al seu diari…i accepto. És un repte molt important per a mi perquè em permet internacionalitzar la nostra lluita per la llibertat del nostre poble i la seva gent. Faig també una primera exposició a Girona de la mà d’una activista cultural com és la Dolors Vilamitjana. Després ve la segona exposició, la mare de totes les exposicions sobre dibuix crític, on hi exposem quatre dibuixants, tres dels quals són molt grans: en Joan Antoni Poch, conegut com a JAP pels seus dibuixos durant més de trenta anys al Punt diari. En Jordi Magrià (bicman) conegut pels seus dibuixos amb boli Bic. Gran professional, il·lustrador i dibuixant del món de la publicitat. I en Paco Santero, un dibuixant amb un traç tan selecte i senzill que fa feredat. Tots ells uns autèntics monstres del dibuix, als quals animo a fer l’exposició al centre de La Mercè de Girona. I resulta que es converteix en un èxit. Quatre estils, quatre maneres de fer denúncia. Quatre llapissos molt esmolats. I amb moltes ganes de tornar-hi. També col·laboro setmanalment a VilaWeb de la Catalunya del Nord, on faig les il·lustracions dels articles de @d_rusc. Dins de Twitter també faig alguna col·laboració, concretament amb @either_mark, que fa unes reflexions que cal tenir molt en compte. I ara, començaré a dibuixar en un setmanari que es diu La Directa, a veure com va tot plegat.
¿quin és el teu referent gràfic?
Ostres, m’ho poses molt difícil. N’Hi ha un munt…però jugaré amb els de casa, va: Junceda, Opisso, Oscar Martin, Ferreres…
¿ets totalment autodidàctic?
Si. Vaig néixer amb el llapis a la mà… Una sort. Hi ha qui neix amb una flor al cul, que no és el meu cas.
¿quin creus que és el moment del dibuix al nostre país?
Hem tingut grans moments, tot i que ara crec que és molt difícil poder popularitzar-ho com quan no hi havia internet. Les grans edicions com Hermano lobo, La Codorniz, El Papus,El jueves, per citar alguns exemples foren els grans moments del dibuix. Un dibuix obscè, politic i no gaire elegant, on es ridiculitzava una dictadura que creien morta i es criticava una democràcia que havia nascut també morta. Els grans tiratges d’aquestes publicacions aconseguien arribar a gairebé totes les llars… Per dir-ho d’alguna manera, fou el «seu»moment. Catalunya ha sigut la gran fàbrica d’edicions d’humor satíric i polític…i me’n deixaré un munt, peró podem anomenar a Cu-cut, La campana de gràcia, l’Esquella de la torratxa, Patufet, Papitu, El Bé negre, Matarratos, Barrabas, El triangle…i les ja esmentades abans com la Codorniz, El Jueves, el Papus… Fixa’t bé, que totes tenen la producció a Catalunya!

Descriu-te breument.
Ostres, si t’he de ser franc, et diré que crec que sóc lliure. La resta ho han de dir els altres.