Tot en ordre.
Dir que aquesta diada estat diferent no és res de nou. Avesats des dels inicis a Arenys De Munt i a les multitudinàries riuades acolorides, plenes de somriures, petons i abraçades. Enguany amb la Mireia vàrem anar a Vic, autèntic cor del pensament catalanista i republicà.
Ho teníem planer, molt faci’l. En Josep Castanyer, en Pep pels amics ens va fer de cicerone i en un moment situàvem les nostres mirades envers un poble ferm i organitzat. L’ordre ben entès. Que és l’únic que pot tombar l’ordre imposat sense caure en desordre.
Parlem amb els organitzadors, amb els qui ho porten i ens designen un lloc estratègic immillorable.
En Raimon Casals ens convida a una talaia imponent, amb caliu familiar.
Un cel amenaçador lluïa per damunt dels nostres caps i Vic va engegar un acte senzill amb un repic de campanes. Silencis, molts silencis, algun plor. Els somriures s’esmicolaven darrere les mascaretes.
Com un taulell d’escacs organitzat el poble va respondre com sempre. Una vegada més l’ordre. Aquest ordre que sovint ens mostra mesells davant la injustícia, ens va caracteritzar.
En cloure l’acte fèiem camí cap al pont groc a la C-17 justs a Malla. Érem els de sempre. Una pluja fina va acompanyar el capvespre endolcit per la música de gaita que ens oferia Ramon Redorta.
Camí a Mataró comentàvem, l’esperit de germanor de la gent d’Osona. Ens sentíem Vigatans!