No veig cap polític al país veí amb capacitat per desenrocar una jugada com la que teníem davant. Només un home amb capacitat per expressar-se i convèncer amb els idiomes i arguments que calgui com ho ha fet.
El President Mas ho ha fet possible. Amb ell un equip imponent de persones mogudes pels sentiments en vers un poble massa sovint vexat i maltractat per un reguitzell d’ineptes que ni tan sols saben pronunciar la seva pròpia llengua i un regne no escollit que malbarata el patrimoni fent mofa de les necessitats mes peremptòries del poble ras.
Un poble cada dia més orfes de recursos que ha vist empobrir-se el futur però que ni així reacciona deixant de votar els que tenen com a llenguatge l’escarni i la prepotència.
Lluny de frases barroeres i balls que escenografien la baixesa d’arguments ni de “ catalans de conveniència sorgits de la “falange tradicionalista” s’ha dibuixat un escenari farcit de condiments de mal digerir que podien fer agre l’escudella d’aquest Nadal als qui tornen a casa els qui varen emigrar per trobar un món millor.
Des d’aquell 13 de setembre a Arenys de Munt 2009, s’hi han succeït moments històrics en la defensa de les nostres garanties democràtiques i ara rellegint dades veiem com els diferents colors s’han diluït camaleonicament posicionant-se en estratègies poc definides més enllà de sortir a la foto.
Ajuntaments apropaven al poble dirigents amb carisma i qualitat que perdien gas en ressituar-se en l’àmbit del partit d’origen dirigit des de Madrid i que cada vegada ha evidenciat la manca d’implicació per la nostra causa. Es així com el perfil del ciutadà compromès ha hagut de redibuixar-se sovint en aquesta traça de l’evolució històrica acceptant de mal grat pertànyer a un poble capbaix que torna a parar la galta una vegada més.
L’ herència del President Mas no ha estat afalagadora, més al contrari li ha llevat credibilitat com a hereu però crec que aquesta mancança l’ha fet fort i cada esbanzida, en lloc de situar-lo fora la ruta li ha fet trobar dreceres. Potser per això al seu despatx i va col·locar un timó!. Aquest porta una inscripció”. “Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra.
Fa dos anys li vaig escriure personalment, volia ser testimoni d’un moment històric en primera fila!. Com a professor de fotografia documentalista i com a català aquest era el cromo preferit!. La resposta no va tardar i aquell 9n – enrevessat i envoltat d’amenaces vaig aconseguir l’imatge!.
Era un home enganxat literalment al telèfon!. Una setmana més tard hi tornàvem al seu despatx i ens dedicava quasi una hora del seu temps!.
No va ser de bon tros una sessió freda i distant ans al contrari, la seva proximitat l’honora i sap escollir qui l’envolta. Possiblement aquesta percepció avui s‘ ha refermat en la seva decisió.
Un pas al costat. El President va creure o es va veure en la necessitat de moure fitxa i la jugada va descol·locar els qui creien tenir un president emmordassat. El nomenament de Carles Puigdemont va esclatar en un moment crucial. Un home que iniciava un discurs accelerat, àgil, directe i proper amb l’accent gironí més agosarat. Una forma d’actuar i de respondre als qui estan acostumats a envestir més que a dialogar que ha agradat al poble ras i que espera amb delit cada nova intervenció.
És casual que aquest home havia de firmar una autorització per una sessió de fotos a Girona just el dia en què li varen anunciar el nomenament. Avui tindria un autògraf del nou President amb data assenyalada.
Espero poder saludar-lo personalment i com no?. Fer un retrat.
El rebost de la memòria 